Arxiu de la categoria: Dia a dia

Cruïlla gironina

Part del desànim d’un nombre important d’independentistes es deu a la bona feina que fan els serveis informatius de l’Estat espanyol, i aquí em refereixo tant a les agències oficials com als mitjans de comunicació privats. Tenim barrat l’accés a informació veraç i tenim pluja d’informació tergiversada i tendenciosa gràcies a una majoria de mitjans de comunicació. Jo no penso pas que els media hagin de ser neutrals, primera perquè no crec pas que sigui bo no prendre mai partit però també perquè crec que l’objectivitat total no és possible. En canvi, sí que crec que cal que siguin honestos perquè poden donar informació creïble sense caure ni en tòpics ni en trampes per fer veure que la realitat és el que volen que sigui i no pas com és. Podríem passar molta estona parlant d’això; jo només he començat aquest post per dir que passen moltes coses de les quals els mitjans no informen simplement perquè no entra en els seus esquemes mentals, en el seu concepte de realitat. Per exemple, la major part d’habitants de Girona no coneixen una cosa que passa cada dia a la seva ciutat entre vuit i nou del vespre.

Ahir al vespre, quan vam haver acabat la concentració de cada dimarts a la plaça Llibertat de Salt vaig pedalar tres quilòmetres fins a la cruïlla que hi ha entre el carrer Barcelona i el Passeig d’Olot / Emili Grahit. Ja hi havia gent:

Des del 16 de desembre de 2019, una colla de gent que ja participava a les concentracions setmanals de cada dilluns a la plaça del Vi va començar a reclamar amb més fermesa que es fes efectiva la proclamació de la República. Des de llavors, tallen el carrer una hora cada vespre. Quanta gent ho sap, això? A quants altres llocs es convoquen iniciatives semblants? Potser algú coneix els talls de la Meridiana, però menys saben això que passa a Girona i encara menys el que passa en altres indrets del país, siguin talls regulars o irregulars, o boicots o les accions que sigui per no normalitzar la situació actual. Nosaltres mateixos encara i des de fa més de dos anys ens trobem setmanalment cada dimarts al vespre; quanta gent de Salt ho sap?

Sobre aquests talls, alguns cínics diuen que és molt fàcil lluitar per la República de 8 a 9 del vespre mentre esperes que algú et faci el sopar a casa, però el que fa aquesta gent és expressar la seva disconformitat amb una situació clarament injusta que molts altres ciutadans sembla que han oblidat. O potser només esperen que comenci a bufar un vent que revifi les brases que aguanten cada dia a la Cruïlla Gironina.

Aigua i vent

Doncs potser sí que aquest temporal farà mal. De moment, no havia vist mai que el Ter baixés tan ple com avui. Així és com baixa el riu a l’alçada del Pla dels Socs:

I el Pas d’en Prats està irreconeixible:

S’han suspès les classes del dia. Aquesta decisió deu ser difícil de prendre perquè el temps, malgrat totes les previsions que la meteorologia pugui fer, encara és una bèstia bastant misteriosa, obscura, de moment incomprensible, indesxifrable. Avui mateix, la cap d’estudis ha sortit per dir que se suspenien les classes perquè no hi havia llum a l’institut i la previsió era que continués plovent; encara no feia dos minuts que ho havia dit que la llum ha tornat i tot seguit ha deixat de ploure.

 

Economia insolidària i sexista

Quina merda.

Diu Oxfam que els vint-i-dos homes més rics del món acumulen més riquesa que totes les dones que viuen a l’Àfrica.

Resulta que 2.153 multimilionaris que hi ha al món tenen més diners que 4.600 milions de persones juntes. L’1% més ric té més del doble de recursos que 6.900 milions de pobres.

No només això. L’estudi denuncia que el 42% de les dones en edat de treballar ho fa en tasques no remunerades i calcula que el valor d’aquest treball no remunerat fet per dones és de 10.800 milions de dòlars anuals.

L’Estat modern va néixer precisament perquè la llei de la selva no fos la que regís les vides d’homes i dones sinó perquè els més forts o més afavorits per la sort o les herències ajudéssin els més febles o menys afortunats. Malauradament, l’estudi conclou que els governs cada cop fan pagar menys impostos a rics i a grans empreses: per comptes de treballar per la igualtat de drets i oportunitats, els estats afavoreixen els que ja viuen bé. Això queda encara més clar quan es veu que els governs infra financen els serveis públics i les infraestructures que podrien reduir la càrrega de feina de les dones. ‘Les dones estan sostenint l’economia de mercat amb mà d’obra barata i gratuïta i també estan ajudant l’Estat a l’hora de proporcionar l’atenció que hauria de proporcionar el sector públic’, conclou l’estudi.

Quanta merda.

Mala maror de debò!

No sé si la gent del temps s’han posat d’acord a espantar-nos o és que va de debò s’acosta un temporal dels que fan època. Aquests dies tothom parla de la Glòria, una borrasca que sembla que serà més que una de les llevantades que de tant en tant passen per aquí i ens deixarà més que regirats i molls de cap a peus. Hi ha unes quantes fotos que fan mitja por.

Temporal marítim a l'Escala

Salt-Celrà i tornada

He tornat a Celrà amb la idea de gravar l’itinerari, però la mala sort ha fet que la bateria del mòbil em fallés i només pogués guardar la primera part del recorregut: de casa a Celrà. Què hi farem! Haurem de tornar-hi 😀

Com que ja fa temps que van arrencar els pins que hi havia al costat del cementiri de St Daniel no puc lligar-hi la bici i he pedalat uns centenars de metres més per deixar-la a l’aparcament de la Font del Ferro. Es nota que som a l’hivern perquè l’aparcament estava gairebé buit, només dos cotxes, tot i que abans d’arribar a can Lliure ja m’havia creuat amb dues colles de ciclistes que baixaven a tota llet. Aparteu les criatures!

Tinc curiositat per saber coses de can Mistaire, les restes de la masia que hi ha a mitja pujada. Potser el nom ve de la feina principal de la família, la fabricació de mistos? Més amunt o pels voltants hi ha altres masies, abandonades o no: can Sistac, can Baldic, cal Marxant, can Barris… Quanta vida, antigament, a les Gavarres. Bé, ara també n’hi ha, de vida humana, però més aviat de passada. La gent hi ve a passejar, córrer o pedalar, però abans s’hi estava, hi feia vida. Segur que el seu coneixement de l’entorn era molt superior a les incertes nocions amb què ens imaginem coses la gent que ara hi passem a peu o en bici.

A Celrà solia fer un tallat al cafè de la plaça, però les últimes vegades que hi he estat sempre l’he vist tancat, de manera que prenc alguna cosa a l’Ateneu. És l’hereu de l’antic ateneu que els amos de la fàbrica van construir el 1900-i-poc per a l’esplai dels seus treballadors. Ara hi ha un teatre collonut i un bar-cafeteria amb molts de llibres.

Sempre penso que alguna vegada m’hauria de quedar a badar per Celrà. No en conec res a banda de l’anomenada del teatre de l’Ateneu i del centre cívic del poble, la Fàbrica. Una idea seria deixar la bici a l’estació de tren de Girona i venir fins aquí a peu, de manera que per tornar podria agafar el tren i ja em trobaria la bici a l’estació per tornar cap a casa.

De plàtans i heures

Avui m’he aturat a peu de camí per resoldre necessitats fisiològiques i m’he estat una estona fixant-me en les heures que tenia a la vista. Concretament, en tenia una molt a prop que ha fet com una bufanda tot al llarg del tronc d’un plàtan. Una abraçada vegetal, en podríem dir. No crec que li faci cap mal (al plàtan) i en canvi segurament protegeix l’arbre dels vents freds i a vegades violents d’aquests nostres hiverns. A canvi, l’arbre acompanya l’heura i l’ajuda perquè es pugui enlairar i acostar-se més al sol, la seva font d’energia principal. Em sembla que la gent de ciència en diu simbiosi, d’aquesta mena de relació.

Després, a casa, he trobat un post de Limnos que en parla.

St Grau revisited

Doncs per fi m’he pogut escapar una estona i estirar les cames. Només un parell d’hores però ja està prou bé, tot i que he hagut de deixar un petit assumpte pendent per a un altre dia.

He pujat altre cop a St Grau. Des de feia al menys un parell d’anys i mig que no hi anava i ha estat com tornar enrere, retrobar-me amb el que era la meva vida llavors -tot i que no cal entrar en detalls, que aquest bloc tampoc no és un confessionari.

Ha estat el que solia fer més d’una vegada cada estiu: agafar la bici i anar pedalant fins a St Gregori Vell (el Veïnat de l’Església). Allà, aparcar-la al costat de la caixa de bústies o a prop del cementiri i pujar a St Grau a peu; després baixar, recuperar la bici i altre cop cap a casa. Total, un parell d’hores, tot i que un dia n’hi puc estar una i mitja o un altre dia tres, depèn de si corro i vaig per feina o m’aturo molt a fer fotos i badar.

He passat mil cops per la Pilastra però sempre m’hi quedo enganxat. La remor de l’aigua, els remolins entre les pedres, els rierencs apilonadets o escampats per la riba… tot això em sedueix tant com el primer dia; els sentits se m’hi quedarien.

I un altre racó que m’agrada especialment és la font de can Verdaguer, que és a cinc minuts a peu del lloc on aparco la bici.

La llàstima ha estat que se m’ha acabat la bateria del mòbil a mitja pujada. La bateria portàtil estava descarregada i això vol dir que no he pogut penjar l’itinerari a wikiloc, o sigui que quan torni hauré de venir més ben equipat.

Reflexions entorn la investidura de Sánchez

Trobo que les reflexions d’en Roger Castellanos són molt encertades.

Primera, d’acord que ens volen culpar de la seva intransigència: “si no dones suport a Sánchez, permets que governi la dreta”. Doncs no: són ells que prefereixen que governi la dreta abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Segona, el determinisme en què sembla que es basa l’anàlisi d’ERC és, en el millor dels casos, confondre les ganes que passi una cosa amb les dades que n’indiquen la probabilitat que realment passi.

I tercera, comparteixo els tres punts per reconduir la situació provocada pel suport d’ERC: no acceptar rebaixes de plantejaments, reactivar la mobilització popular i no facilitar la governabilitat de l’Estat.

Contaminació de vaixells

He llegit que els ports de Barcelona, Palma i Venècia són els més afectats del Mediterrani per la contaminació dels creuers. L’article compara la contaminació que ve dels creuers de luxe amb la dels cotxes però m’adono que la contaminació de què parla fa referència a nivells de sofre i altres partícules que normalment no s’esmenten en el reportatges que a vegades llegim a la premsa sobre contaminació deguda als automòbils (habitualment, diòxid de carboni). He preguntat a la meva biòloga de capçalera si la situació és realment tan greu i em diu que sí, que mentre s’apreta i es culpabilitza la gent del carrer per fer servir cotxe (sense promocionar el transport públic ni la bicicleta) es permet que les grans companyies navilieres (i aèries) embrutin el planeta sense haver de patir gaire pels controls que els posen.

Bicicletada d’hivern

Al cap d’uns anys de no ser-hi, avui hem tornat a la bicicletada de reis.

Amb l’excusa d’estrenar les bicis que els reis d’Orient han portat a la mainada, Mou-te en bici organitza cada any una pedalada popular per reclamar polítiques dirigides a afavorir que la mobilitat, si n’hi ha d’haver, sigui sostenible. Hi he retrobat la colla que portàvem «Mou-te» fa uns anys i veig que les cares han canviat poc, i també que es mantenen les ganes de servei i l’esperit tant de lluita com de passar-s’ho bé. Força, Moute!

Solidaritat

Un dissabte cada mes, normalment el primer, ens trobem un parell d’hores al Passeig per recollir abraçades per a les persones represaliades, promeses de compromís per al país, engrunes de suport, paraules d’ànim, xiuxiueigs de conspiració. L’enemic encara no pot cantar victòria.

Va de clíniques i hospitals (i pediatres)

M’expliquen que la pediatria pública de Salt està revoltada perquè els professionals que hi treballen se senten abandonats pel govern. Es veu que al CAP hi treballen només 6 pediatres tot i que hi ha 8 places (hi ha 2 baixes de fa temps que no es cobreixen) i d’aquí a poc una tercera professional haurà d’anar-se’n i tampoc no es veu que hagi de substituir-la ningú, de manera que cada vegada s’exigeix més feina als metges i metgesses que queden. Això va en detriment del temps dedicat a la formació d’aquests professionals (important en un camp que avança molt de pressa) i que tinc entès que hauria de ser d’un terç de la seva jornada. L’increment de feina tampoc no es compensa econòmicament amb retribucions proporcionals a aquest increment de la jornada laboral. A més a més, les vacances no es cobreixen per sistema. La població atesa veu que el temps dedicat a l’atenció disminueix i la qualitat assistencial va de baixa.

En parlem a IPS tot comentant les notícies que ens arriben respecte la nova ubicació del Trueta, que el govern ha de fer pública d’aquí a poques setmanes. En resum: els professionals que hi treballen i la comunitat mèdica i assistencial demanen un espai a Salt a prop de l’hospital Santa Caterina per construir un campus de salut com cal, però les elits gironines i el lobby farmacèutic (i el sindicat CCOO!) fans mans i mànigues perquè es quedi a prop d’on és ara, dins el municipi de Girona en el sector de Domeny.

Paral·lelament a això, llegeixo que la Clínica Girona preveu multiplicar per tres els equipaments en el nou espai que s’estan preparant als afores de Girona. Aquesta gran inversió només es pot entendre si saben de bona font que bona part dels recursos públics que es dediquen a Sanitat aniran cap a mans privades. També podria ser “tan sols” una aposta molt forta, però malauradament tot indica que el desmantellament de la sanitat pública avança i el proper pas podria ser traslladar el Trueta a una localització que ni professionals ni universitat ni pacients volen.

Tornem-hi

La inhabilitació del president Torra per part de la Junta Electoral ens ha donat encara una altra oportunitat de sortir al carrer i protestar.

El pacte d’Esquerra amb el PSOE, que sembla cantat, pot frustrar o desanimar el personal, però encara vaig veient gent amb cara de decisió, valentia i ganes de continuar.

Continuem.