Bloc de notes

A poc a poc vaig recuperant el ritme amb això de llegir llibres. Entre el malson de l’A i la mudança al carrer Llarg he tingut al cap tant de dolor, neguit i angoixa que no em podia concentrar.

A poc a poc torno a passar pàgines (ara en el sentit literal). Avui he acabat un llibre senzill d’un autor, Henning Mankell, que m’agrada per les seves novel·les de crim i misteri. “El viatge d’en Joel” no té ni una cosa ni l’altra sinó quatre històries curtes que diu que són per a un públic juvenil; quatre llibres que quan es van publicar es van vendre per separat sobre les aventures d’un nen que està a punt d’entrar a l’adolescència. El que avui he acabat és “El gos que corria cap a un estel”.

En Joel és un nen solitari que acaba de fer onze anys i viu amb el seu pare separat en un poble petit a l’interior de Suècia del qual no ha sortit mai. La novel·la narra la vida normal i corrent d’en Joel i explica com intenta trobar respostes en els fets quotidians del dia a dia del seu entorn i els interpreta amb la fantasia pròpia d’un nen.

La forma de vida en aquest entorn llunyà i perdut és la primera cosa que m’ha cridat l’atenció, i de seguida m’ha enganxat la descripció del paisatge hivernal, la fred, la resplendor nocturna del riu, el llac glaçat, els boscos de bedolls… La major part de l’obra passa de nit, des que en Joel surt de l’escola fins que se’n va a dormir; en realitat, la seva aventura se centra en un vagareig nocturn, mig real mig imaginari,  per carrers deserts. Com el mateix indret, els fets també semblen pessebres vivents de nit o diorames il·luminats per llumenetes amagades: uns personatges tan marginals i curiosos com profundament humans; un pare mariner, ben amatent del seu fill, que no se sap com ni per què ha vingut a parar en aquest poble de l’interior; una bicicleta vermella irresistiblement atractiva en un aparador; un gos que travessa la nit com si empaités un estel. En aquest món mig real mig de somni, en Joel es passeja sense rumb entre fantasies d’aventures llunyanes i desig de comunicació i comprensió d’un món amb gent tan solitària com ell.

Mentre llegeixo visc la desorientació d’algú que comença a interrogar-se sobre la vida en unes pàgines que alternen magníficament la infantesa innocent i els dubtes vitals d’un adult.

Ja fa dies que vaig acabar aquest llibre i encara no havia tingut temps d’escriure’n quatre ratlles. Tampoc no estava d’humor per fer-ho, aquesta és la veritat, i avui només en vull transcriure unes línies tot i que el llibre dona per a molt. Se’n pot comentar tant la pràctica política que hi surt reflectida com la idea d’Espanya que se’n deriva com la literatura que s’hi comenta com el mateix Pla com mil coses diferents, però ara només vull transcriure’n una collonada (?) sobre educació (?).

En Pla i un amic seu passegen i parlen de com l’amic educa els seus fills:

-Els he canviat l’educació -em diu el meu amic amb vivacitat-. Vivim una època, ens trobem en un país, les coses tenen una tendència a endurir-se de tal manera, que cal preparar-se a tot el que pugui venir.

-¿Considera una indiscreció -li pregunto- demanar-li quins són els principis sobre els quals es basa el seu nou sistema educatiu?

– Els comprendrà perfectament -em respon-. Primer els faig aprendre idiomes, perquè crec que convé que els meus fills sàpiguen demanar diners a la major quantitat possible d’éssers humans i donant les màximes facilitats a aquests éssers.

-Em sembla ben orientat.

-El meu segon principi consisteix a fer-los aprendre de tocar un instrument portàtil, ocarina, flauta, violí, clarinet o harmònica, perquè no se sap mai quines necessitats bàsiques es poden tenir…

-El principi em sembla excel·lent.

-Finalment, el meu sistema comporta uns exercicis pràctics. De vegades reuneixo els meus cinc fills a casa i tiro un duro a l’aire. Si el duro arriba a terra sense que cap d’ells l’hagi copsat, els poso a pa i aigua i no els deixo sortir.

-Em permet una pregunta? -li dic.

-Les que vulgui.

-Els ha hagut de castigar gaire sovint?

-Per ara mai! Copsen la moneda amb una lleugeresa sorprenent.

-Els seus fills aniran endavant.

-Ho espero. El meu sistema educatiu és excel·lent pels temps que vivim. Forma la joventut…

Ens acomiadem -per la meva part, encantat.

Avui tots dos hem sortit a passejar cap al riu. Feia temps, mesos, que no ens hi acostàvem, i és que condicionar la casa i després fer-hi el trasllat ens ha robat molt de temps.

Però finalment hi hem tornat, i a més avui estem de bona lluna -no sé si això es pot dir- i no sé si és perquè ja veiem el final del túnel (arranjar la casa) o perquè tenim el nostre satèl·lit més a prop que mai, gran i rodó.

Qui sap si les vaques que pasturen a prop del riu també senten la presència de la lluna. No ser-ne conscients no vol pas dir no rebre’n la influència.

En els animals és diferent però en el cas dels humans es pot dir (pregunto) que no verbalitzar un estat anímic vol dir no sentir-lo? En qualsevol cas, creure que ens afecta segur que ajuda a percebre-ho amb més força (placebo!) i si a més a més es verbalitza deu ser com accedir a la versió “plus” o “premium”.

Després que la MJ hi hagi insistit molt, avui ens hem fet un altre test d’antígens i, efectivament, tal i com ella temia, tots dos han sortit positius. Per sort, cap de nosaltres dos no en patim cap símptoma negatiu apart d’una mica de tos que jo atribuïa a la fred passada algun matí. Sí que és veritat que fa un parell de dies jo em sentia molt cansat al vespre i me n’anava a dormir més aviat que de costum però res més. Ella diu que tot i no tenir febre s’ha sentit uns dies com si en tingués.

Demà dimecres en Partal publicarà aquest editorial en què recorda que “no hi ha cap manera de regenerar democràticament i amb un mínim de decència pública els Països Catalans que no siga partir peres amb Madrid i amb tot allò que Espanya significa”.

Jo hi estic d’acord i fa molta ràbia que hi hagi gent que confiï que l’esquerra (sigui espanyola o catalana) pot fer alguna cosa per canviar-ho. Lluitar per transformar la societat i fer-la més justa (que és el que se suposa que fa l’esquerra) fa temps que no és a l’agenda de l’esquerra que periòdicament ocupa la Moncloa o la plaça de St Jaume, i creure que algun dia ho faran treu força i afegeix frustració a la bona gent que lluita per una Catalunya lliure i més justa.

Arribada i estrena del Fairphone 4.

L’anterior va durar 3 anys i mig (des de l’octubre 2018) i encara anava com un pinzell però n‘he hagut de comprar un altre perquè fa unes setmanes em va caure a terra i a resultes de la patacada va deixar de funcionar.

Guardo la pantalla perquè ha quedat esquerdada però no pas inutilitzada. És Fairphone; qui sap si encara la podré aprofitar.

Avancem a la casa tot i que el terra està costant més del que esperàvem, o del que esperava jo. Sort que la MJ se’n cuida. Jo em dedico més a pintar. Aviat haurem acabat el primer pis.

El títol d’aquest article d’en Julià de Jòdar serà un dels que proposaré a en R per fer la feina en què estic pensant per quan tots dos estiguem feliçment jubilats.

Cal triar, i com més aviat millor.

I Salt al mig de la fractura. Exemple de tantes coses que no haurien de ser, esperança de tantes coses que potser seran.

No coneixia aquests jocs i m’hi he aficionat fa poc. Em fan gràcia i hi dedico una estona gairebé cada dia. De fet, sempre m’ha interessat la llengua i això és una manera de fer-la servir i inclús enriquir-la. O potser no tant; deixem-m’ho en consolidar-la.

Es veu que el Paraulògic ha estat un èxit sensacional, i ara cada dia en surt un a Vilaweb. En els primers que feia no m’hi volia obsessionar (em conec i sé que no em costa gaire caure en addiccions) i em proposava de passar-hi només 10 minuts, màxim 15. A poc a poc he anat canviant i ara normalment em proposo de guanyar quatre estrelles (d’un màxim de sis). A la pràctica és gairebé el mateix perquè el que trigo a obtenir les quatre estrelles són això mateix, uns deu minuts. A vegades caic a la temptació de tornar-hi quan fa una estona que ho he deixat i mirar de fer la cinquena o sisena estrella, però això no passa gaire sovint.

El Wordle, que en català es diu “El mot“, és una altra mena de joc, també lingüístic però amb una part important de lògica i raonament. Aquest m’agrada més que no pas el Paraulògic. No hi estic tant de temps perquè rarament he d’arribar a deu minuts per trobar la paraula amagada.

De Wordle (i ara que hi penso jo diria que de Paraulògic també) només se’n pot fer un cada 24 hores, al menys des del mateix dispositiu (jo només faig servir el portàtil i rarament el mòbil).

A vegades m’he posat a jugar a una altra cosa: el Minimots. És com una mena de versió moderna dels mots encreuats que fèiem en el diari o alguna revista. A aquest només m’hi poso si tinc força temps per endavant perquè em costa acabar-lo, i la veritat és que més d’una vegada no aconsegueixo trobar totes les paraules, tots els mots.

Carta de Francisco Caja (CCC) a Albert Rivera (Ciutadans), maig de 2011. No sé si és autèntica però com que ara ja els coneixem i ja sabem com les gasten hem de pensar que són perfectament capaços d’escriure bestieses així:

Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento “marcar” a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio.  -Es evidente que Mas y  ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista.  Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O  sea que  tampoco tendremos que  esperar tanto.  Creo que  una  deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del “prestigio” que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  “estado”  resultante.

Tendríamos un campo abonado para la revuelta en cuanto los separatistas movieran ficha para imponer su idioma. Incluso algunos dirigentes catalanistas que se fijan en el idioma que hablan los jóvenes (incluso habiendo pasado por su escuela) te confiesan que sin Estado propio, le queda poco tiempo al catalán). Y  ese paso lo darán por mucho que hoy los de Esquerra parezcan pasar hoy del tema. Pura estrategia. Entonces será un arma considerable para desestabilizar el nuevo estadillo catalán de cartón piedra. Se les irá la mano al querer corregir la debilidad de su idioma por la falta de natalidad que tienen. La mujer catalana, tan sensual ella, pero que tan estrecha les ha salido a la hora de parir….  Será entonces que se lo haremos pagar y se cumplirá la profecía de Don Leopoldo sobre la aportación de la inmigración. Entonces la población mayoritariamente castellanoparlante, estallará. Y si no, al tiempo. Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porqué la comodidad que tiene la población con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele.. Más tarde. o más temprano, el castellano .volverá a señorear en Cataluña. Y no sólo en los tribunales y en la economía.  Y no tengo duda de que tu papel en tan noble encomienda será decisivo. Tienes a la gente de CCC contigo.  A su vez, es evidente que C’s debe ser el máximo beneficiario de la guerra de la lengua. Una guerra que ganaremos contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgrac1a Franco no acabó de poner en su sitio.

Te envío estas reflexiones sólo para que estés más tranquilo. Y nos veremos el viernes ¿no?

Abrazo, Paco

Tot l’article d’en Xevi Díez val la pena. En copio i enganxo l’últim paràgraf:

La idea de portar uns jocs al Pirineu no és dolenta: és pèssima. Ja sé que els historiadors som molt pesats perquè entre les nostres responsabilitats tenim la de recordar a la gent que pot caure en els errors de sempre en base a la seducció dels poderosos amb interessos ideològics o crematístics. En el cas particular que ens ateny, i com ha mostrat descarnadament un Lambán afectat per un fanatisme catalanòfob, la candidatura només pot servir per a l’enèsima ofensiva espanyolitzadora, com vam poder comprovar de manera maldestra, amb un punt ridícula i grollera, dels passats (i oblidats) Jocs Mediterranis de Tarragona 2018. Què poden esperar els habitants de la Cerdanya, els Pallars, la Vall d’Aran, i Barcelona? Más de lo mismo. Unes inversions de suma zero, perquè no cal ser ingenus, i qualsevol euro que vagi a habilitar pistes, construir palaus de gel, trampolins de salts d’esquí, o fins i tot carreteres de gran capacitat, aniran en detriment de fons per a escoles, instituts, hospitals, assistència social, transports públics, biblioteques o qualsevol altra cosa que fan més servei per a la gent de Sort, Puigcerdà, Viella o el Raval. Que al darrere hi ha una operació immobiliària que expulsarà els habitants del pirineu de tota la vida, qui sap si vers els Monegros. Que rere les paraules grandiloqüents, trobarem drames anònims i invisibilitzats, com va passar amb la majoria dels meus amics, fins i tot aquells que m’acompanyaven al bar de Cerdanyola aquell dia d’octubre de 1986, la majoria dels quals –un servidor, també–, amb pares que vivien de lloguers protegits, van haver de marxar a vint, trenta, cinquanta quilòmetres de la seva ciutat. Perquè, en el fons, el que aniria bé per als Pirineus seria tallar els llaços polítics a Madrid, que és el veritable forat negre on s’esfumen les necessàries inversions que requereixen els seus habitants.

Expressat en castellà, “l’entenc, però no el parlo” sí que ha estat un “model d’èxit”, i potser ja és hora que els catalanoparlants comencem a inspirar-nos en models que han funcionat.

La covid ha vingut amb la petita, que avui ha arribat de passar els dies que portem de 2022 a cal seu pare. Només d’arribar ens hem fixat que tossia més del compte i li hem fet una prova d’antígens amb un test que teníem a casa. Resultat: positiu! La seva mare (i avui jo també) està d’allò més contenta amb l’ex, que per variar no s’ha molestat a portar la nena al CAP o com a mínim preguntar-se si (i comentar-nos que) la tos podria ser sospitosa.

Encara n’hi ha molta però avui, onzè o dotzè dia de la vaga d’escombriaires, l’Ajuntament ha activat alguna cosa que ha netejat part de la merda que hi ha al voltant de la majoria de contenidors.

Certament, la situació deu ser poc menys que dramàtica per alguns veïns i comerços.

Per altra banda, el discurs que se sent més (sobretot a les cartes al director i als opinadors dels media, no sé si també al carrer) continua essent sobretot per queixar-se d’uns treballadors que, diuen, guanyen massa per la feina que fan, la poca preparació que requereix fer-la i el poc entusiasme que hi posen. M’agradaria llegir una mica d’anàlisi de la situació i l’evolució dels darrers anys per comprovar en la mesura que sigui possible si és veritat el que sospito, és a dir, que aquests sous inflats són part de l’estratègia de les empreses adjudicatàries per dificultar una previsible futura municipalització d’aquest servei.

Mentrestant, la imatge que El Punt i el DdG projecten de l’alcalde està a prop de la de gran estadista.