Arxiu de la categoria: Dia a dia

Memòria saltenca

Avui TV3 ha emès un petit reportatge sobre les figures que fa temps que l’Oriol escampa per les parets de Salt.

https://www.ccma.cat/video/embed/5988171/

No sé si ja n’havia parlat en algun altre post. Abans de l’última Fira del Cistell vaig trobar per casualitat l’Oriol que precisament estava acabant la senyora del cistell que hi ha a prop de casa, al carrer de la Processó. Ho feia davant l’admiració de dues senyores, em sembla que holandeses, que passaven nit a l’hostal de la placeta.

Gràcies, Oriol, per dedicar-hi temps i compartir aquests records. No deu pas haver-hi gaire diferència entre les feines anònimes del segle passat i les d’aquest: tant llavors com ara hi ha molta gent senzilla i discreta que passa desapercebuda i no surt als llibres d’història però tanmateix fa coses extraordinàries.

Català a Europa

La notícia del dia (del mes!) és que el tribunal de Luxemburg (el Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb seu a Luxemburg) ha fet saber que el vicepresident Junqueras hauria d’haver gaudit d’immunitat des del moment que va ser escollit representant al Parlament Europeu.

Això serveix d’alguna cosa?

Si ho he entès bé, la sentència no diu pas res sobre la sentència imposada sinó tan sols que el tribunal que jutjava en Junqueras l’hauria d’haver deixat anar a prendre possessió del seu escó quan el van escollir mentre estava essent jutjat.

Preguntes: si el van jutjar quan hauria d’haver estat al carrer, es pot invalidar la sentència? en Junqueras s’hauria quedat a Brussel·les quan hi hauria anat a prendre possessió per comptes de tornar perquè l’acabessin de jutjar a Madrid? és gaire comparable a quan el TC va rebutjar parts importants de l’estatut que ja havia estat votat i aprovat pels catalans?

Més corrupció

Em diuen que s’està treballant per destapar un altre cas de corrupció a la comarca (i un pèl més enllà). La cosa va de serveis socials per gent vulnerable i la cosa ja no fa vergonya, fa fàstic! La investigació encara està en marxa però fa tanta pudor com la d'”Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter”. Aquest cas, però, encara més greu èticament perquè a més a més de robar la cosa pública es juga amb les misèries de persones vulnerables que necessiten ajuda.

De debò que una de les coses que més espero de la república que guanyarem serà que podrem deixar de dedicar temps a lluitar per un estat propi i dedicar-nos a fer neteja i procurar que l’estat que ens donarem sigui net i transparent, i aviam si tota aquesta manera depravada i mesquina de fer diners passa a la història.

Prou repressió, també i encara a Salt

Avui, el grapat habitual hem tornat a plantar-nos a la plaça de la Llibertat per reclamar llibertat per a la gent represaliada i per al país. Constància, perseverància, persistència, fermesa. Regularitat. També confiança, fraternitat, estima, companyonia.

Hem aprofitat per repartir uns quants calendaris del CDR Catalunya i petar la xerrada per comentar la jugada que s’espera per demà (la intervenció del Tsunami Democràtic al Barça-Madrid) i les sentències europees que s’esperen per dijous i els propers dies.

Esperem i esperem el moment de tornar-hi. Estem a punt. Ni un pas enrere.

Salt – St Mateu de Montnegre – Salt

Ahir diumenge vaig anar a explorar una pista que feia temps que tenia ullada però encara no havia seguit. Just abans d’arribar al trencant que et fa triar entre les cases de St Mateu de Montnegre i l’ermita hi ha un hotelet – casa de pagès davant de la qual comença (o acaba) una pista que puja de Llambilles. Amb prou feines 5 quilòmetres de longitud i ja hi ets.

No sé què passa últimament que no puc penjar cap mapa de google com cal, ni utilitzant l’opció “comparteix” ni la d'”insereix un mapa”. El menys dolent que passa és que la ruta que m’he pres la molèstia de resseguir en el mapa desaparegui amb l’opció d’inserir i per comptes d’ella surti una ruta que passa per una part del recorregut.

Videos for a sustainable future

Acabo de descobrir una pàgina web (una altra!) que mereix la pena de ser visitada. Potser és d’on va sortir la informació que vaig publicar fa uns dies en el post sobre les bosses de plàstic. Es tracta d’un sèrie de videos editat a can BBC i que tenen en comú una visió ecologista sobre el present i el futur que ens espera. Ja sé que n’hi ha moltes, de pàgines d’aquestes, però els tres o quatre videos que he mirat pel damunt m’han semblat de qualitat i amb un plus afegit: podré fer-ne servir algun a les meves classes d’anglès.

Cal que me’ls miri bé abans de recomanar-los, però. Ja sabem que la BBC, com (gairebé) totes les grans corporacions de comunicació, no deu pas tenir gaire interès a fomentar el pensament crític ni accions que tendeixin a canviar radicalment les vides de la gent (al menys des del punt de vista social).

Salt al cel

Avui en Marc ens ha regalat unes quantes fotos esplèndides de les Deveses. Costa d’entendre que un poble tan maltractat per les administracions, per la indústria, per la premsa, pels partits… hagi estat capaç (o tingut la sort) de preservar aquest espai natural entre el nucli urbà i el riu.

Gràcies, Marc!

Vilobí revisited

Com que el transport públic és el que és, quan a casa volem sortir del municipi i visitar algun lloc interessant per la raó que sigui hem de llogar un cotxe. Ahir tots quatre teníem pensat d’anar a trepitjar neu i veure isards, i com que amb l’autobús trigues hores interminables per arribar al Pirineu vam triar de llogar un cotxe. Vaig anar a buscar-lo divendres a l’aeroport i avui l’he anat a tornar.

Avui, però, no he fet el camí habitual amb la bici sinó que he provat de passar un tram llarg pel lateral de la carretera fins a Fornells; després Vilablareix i St Roc. El servei de mapeig de google no em funciona amb aquest recorregut, és a dir, no accepta d’insertar aquest recorregut en aquest post. Em pregunto per què. Pot ser que sigui perquè no tenen apuntat que l’autovia N-2 es pugui travessar a peu o en bici en un punt a prop de Fornells, a l’Altamira, i per això no em deixin apuntar aquest recorregut?

Pel que fa a l’experiència ciclista, hi he estat una mica més que quan passo per Cal General i Aiguaviva però per contra el ferm és en condicions més bones i no he hagut de suar tant per l’esforç.

 

Plàstic salvador

Bosses de plàstic? “Vade retro, Satanàs!”, ens diu la consciència ecologista que hem anat desenvolupant. Tanmateix, es veu que l’inventor de les bosses de plàstic, un senyor suec que es deia Thulin, estava molt preocupat per qüestions ambientals i en realitat va concebre-les per salvar les vides de molts arbres.

Per entendre bé aquesta aparent contradicció, ens hem de situar a finals dels anys 1950. Com es comprava llavors? Per comptes de bosses de plàstic, la majoria de la gent (al menys a Suècia) feia servir bosses de paper, per la qual cosa s’havien de tallar molts arbres i fer-ne paper. El senyor Thulin va pensar que si creava un tipus de bossa tan lleugera com el paper però molt més resistent i que pogués durar temps encara que es fes servir molt, la gent les faria servir i no caldria tallar més arbres per fabricar bosses de paper.

El problema amb què no va comptar el senyor Thulin va ser que la gent faria servir les bosses de plàstic de la mateixa manera que les de paper, és a dir, les llençava un cop les havia utilitzades un cop. L’enginyer suec sempre anava a comprar amb la seva bossa de plàstic doblegada a la butxaca i la feia servir una i altra vegada, però els seus coetanis van trobar que era més fàcil tirar les bosses de plàstic després de cada ús i per mala sort s’hi van acostumar.

I encara estem mirant de corregir aquest desgavell.

Pau, amnistia i autodeterminació

Un altre article d’en Xavi Oca al Punt.

La reacció popular a la sentència del judici contra l’inde­pen­den­tisme català ha dei­xat clara la capacitat d’organització i mobi­lit­zació d’un poble que, dia rere dia, a còpia de bas­to­na­des, abu­sos i humi­li­a­ci­ons, pren més i més consciència.

aques­tes for­ces seguei­xen essent inca­pa­ces de fixar i des­ple­gar una estratègia unitària de rup­tura.

…el movi­ment repu­blicà creix i s’enfor­teix quan es con­fronta a un règim cor­rupte, auto­ri­tari i deca­dent, incapaç de donar res­pos­tes a les deman­des i neces­si­tats de la ciu­ta­da­nia i de les naci­ons ocu­pa­des, quan denun­cia i afe­bleix els oli­gar­ques de l’Íbex 35, i quan es con­tra­posa al fei­xisme ram­pant pro­mo­gut per la dic­ta­dura finan­ce­ro­mediàtica.
…insis­tim en la neces­si­tat d’un pla d’acció coor­di­nat amb l’objec­tiu d’asso­lir les tres fites abans cita­des: pau, amnis­tia i auto­de­ter­mi­nació. Pla que hau­ria de regir el des­ple­ga­ment de les futu­res mobi­lit­za­ci­ons, l’actu­ació dins de les ins­ti­tu­ci­ons monàrqui­ques actu­als i la cons­trucció d’una nova ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat repu­bli­cana.
Allò que dis­tin­geix una revo­lució d’una bullanga no és l’espec­ta­cu­la­ri­tat de les acci­ons o la bellesa de les pro­cla­mes, sinó la seva capa­ci­tat trans­for­ma­dora real: en una revo­lució s’asso­lei­xen fites con­cre­tes que modi­fi­quen de manera sig­ni­fi­ca­tiva l’estat de les coses, en una bullanga acos­tuma a fer-se bona la dita shakes­pe­a­ri­ana… molt soroll per no res!

Pregunta poc freqüent

Recordo que el començament de viure on estic vivint va coincidir amb el pas d’una sèrie de persones curioses per la plaça (cada pocs mesos) que em preguntaven pels arbres que hi creixen. Són uns arbres preciosos, especialment a la tardor quan les fulles canvien de color i tot seguit cauen de les branques; formen una catifa multicolor que és l’enveja dels altres barris del poble.

Llavors no en sabia el nom i vaig estar un temps que cada vegada que algú em feia la pregunta jo em proposava mirar d’esbrinar-ho quan tingués un moment. Malauradament, quan tenia un moment pensava en altres coses i la qüestió dels arbres de la plaça es perdia entremig d’algun plec del cervell fins que alguna altra persona curiosa m’ho tornava a preguntar.

Finalment, un dia que vaig pensar-hi va coincidir que estava amb una amiga que és probablement la persona que sap més coses de l’entorn natural de Salt. Ella em va desvetllar el secret del nom dels arbres: es diuen liquidàmbars.

Curiosament, ara que en sé el nom ningú se m’acosta mai per preguntar-lo.

Consum responsable

Avui hem parlat amb un dels membres de Saltioli, l’encarregat de “nous socis”. Més ben dit, de “noves unitats familiars”. Finalment hem formalitzat la nostra entrada al grup de consum, i ja era hora; ho teníem al cap de feia molt de temps i no acabàvem de fer el pas. Era més que res per detalls que estic segur que a la pràctica no tindran cap importància, i una mica per aquella cosa de la «por al compromís». També per la dificultat de trobar temps per reunir-nos i parlar-ne.

És el nostre granet de sorra en el camí cap a una societat amb consum responsable i de proximitat, per una banda, i la llarga marxa cap a la independència econòmica del país, per l’altra.

Mobilitat eficient

Avui he tornat el cotxe que vam llogar per al cap de setmana. Recollit i tornat anant i tornant en bici a l’aeroport, que és el lloc on ens estem acostumant a llogar el cotxe perquè els preus de lloguer són molt més baixos que a qualsevol altra oficina propera que coneguem. També perquè anar a l’aeroport és una oportunitat per estirar les cames i fer una mica de l’exercici que normalment només tenim l’opció de fer el cap de setmana.

Per cert, el temps de fer el viatge en bici de porta a porta va ser d’uns quaranta-pocs minuts a l’anada (per recollir el cotxe) i uns trenta-molts minuts a la tornada (per tornar-lo). Si fa no fa, el mateix de sempre.

Camprodon Valley

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.