Avui, pedres i quiche
Aquest últim dia abans de vacances hem anat amb mig centenar de galifardeus a St Pere de Rodes. Sempre m’han fascinat les roques i pedres del cap de Creus i encara més les del monestir. El paisatge té una força… tel·lúrica (?) que m’omple i em carrega d’energia. I el monestir i el poble són dels pocs llocs que conec que em fan sentir, sentir realment dintre meu, Història. La gent que va viure entre aquestes parets deu haver deixat alguna mena d’empremta a l’aire que ha perdurat tots aquests segles. No sé com explicar-ho amb altres paraules.
I estic content d’haver ensenyat aquest tros de país a una colla que no hi haurien pas vingut mai ni probablement hi tornaran. I tant de bo que m’equivoqui.
Per sopar m’he ficat a la cuina i he col·laborat a fer la quiche, que és un plat que ens agrada a tots. La MJ ha fet la massa, jo el farcit i ens hem llepat els dits.
