Caminam sols per senders plens de tisores imaginant i pintant esbojarradament estels presumits i satèl·lits capriciosos. Vagabundejam per espantar l’avorriment i la por a qui ens estén la mà i no per almoinar. Anam de gambirot, com els beguts, i els terror al no-res ens fan creure que ballam sobre les anques incandescents dels planetes. Sols anam i ben sols alenam treballosament, desafiant emfisemes i empaitant dofins alats. De lluny i imprecisos arriben himnes triomfants que volen marcar el pas de la desgràcia. La desconfiança impera: ningú no es creu la humanitat singular del temps. Àvids d’albergs que vulguin ben acollir la cruesa de la nostra carn captaire, ens refiam tothora dels miraclers no acreditats que, a canvi dels ulls, ens ofereixen para-sols per passar una nit que s’immortalitza. Caminam sols, maldestres, empesos sempre pels records imprecisos dels somnis més plaents, padrastres despenjats de les llars dels déus, proclamen els crèduls que somriuen a la gola fosca dels llops.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!