Sobre les nou del vespre, plovia amb responsabilitat. O amb excessiva cautela? Així ho escrivia al seu bloc de notes des de l’habitació de l’hotel. Havia caminat més de sis hores per aquella ciutat que desconeixia amb un sol descans de tres quarts, a migdia, per menjar-se un sandvitx a la vora del riu, mirant
Lluny de la mar, de la mare, de l’úter uberós que no deixa de parir dones que engendraran homes en fuga, m’estac a la llum sense ganya però presumptuosa de la vila que m’encofra la memòria. I entre watts desafiadors freg el front per les pasteres enramellades que no duen enlloc. De nit, les flors
Els embornals no donen l’abast amb l’aiguat que cau sense cap bri de misericòrdia. L’alerta és taronja, no fotem, que hi pot haver mortaldat de salvatgina i clochards! I la xemeneia se les enginya per entretenir la calma somorta entre ruixat i ruixat. Els teus ulls a les mans emmirallades per la pluja em sol·liciten
No passava desapercebut al Zurich, a la taula que fa de sentinella al pas dels lavabos. El flegmó que pràcticament li cloïa l’ull esquerre escarrufava, cridava a la compassió, de tan enorme. Anava amb el vestit més bo que tenia i la cartera de pell, a la seva dreta, reclinada a la barana, distingia un
Només els tocats del boll també hi estan per la fortuna. I afortunats són els que poden mirar de cara la tristesa, els ulls somorts de la pesantor d’ànim, l’extrema agitació del plany. Sols qui s’ha trobat sense mans quan calia almoinar, apreua tenir un desig a l’abast. Només qui ha tastat tant la salabror
Convé entrecavar les soques del sentit i la ment, ara que el sol calciga els sementers. Se n’aprèn aviat, si es té esment a protegir-se de la solellada. I sempre n’és el temps, si va a dir ver. Com de mirar sense parpellejar la lletra per trobar-hi la mirada entera i amable. També és temps
Comença, si vols, a pujar l’escala de la certitud de mans balbes que probablement no et meni enlloc i de la qual no en veus la fi, que es perd en el blau intens d’aquest migdia juliolenc com si fos un dibuix infantil. Primer escaló, la pena. El penar improductiu i emporcador però que corca,
Cap estimulant químic ja no me motiva a fer d’artesà de res ni el saig seguit de ginebra em dicta poemes. Cerc debades els torrents on abocar-hi les escòries de la desídia i la peresa que m’estaquen a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconseguesc entonar cap himne que m’animi a catalogar esperances. Ni que veiés
Sempre serem el cap del que sentim. Res no podrà distreure’ns del camí de pell delerosa de passió en estat pur si parlam a través dels ulls de les paraules i dels gests assuaujats de les mans fetes boques. Cal que tot es redueixi a passar la llengua per l’espinada tensa de les mirades i
Reu de la callada maldestra, en no saber pastar les paraules indispensables per entendre i topografiar el sibaritisme de l’antropofàgia, t’estimares més cercar aixopluc en qualsevol de les cinquanta versions conegudes d’El crit, de Munch. I no caigueres en el compte que l’ofec del lament, més carnassa teva oferia a la caníbal amb mans d’urani
S’insinua amb grolleria la sensació de derrota. El victimisme grimpa com un cuc ranc però ben armat de raons fins a les dents, que roseguen renecs. Per paga, no hi ha doblers ni paraules amables. I la pell s’ha tornat teixit retràctil per atacar evidències o defensar-se d’al·lucinacions.
El terror no és el full en blanc que espera noves en forma de lletres. El pànic prové de la plaga de mots i d’idees, de gests i de tactes compromesos fermament amb les frisances i la toquera, que vagaregen –narcotitzats i espantats- pels marges de la seguretat alienadora que proporciona sostres llogats a l’antropofàgia.
Si no ho fa l’apoteosi de l’home en crit, que ho faci la lava del bestiari en zel, però que es trenqui l’espiral dels enderrocs. Armem-nos de valor i empaitem els deixants de la lascívia que s’exhibeixen talment cuques de llum en cerca d’incendis. Plantem cara a la uniformitat dels deformes, a la ruqueria dels