marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

28 de juny de 2010
0 comentaris

LA CANÇÓ DEL SAURÍ

Si fos possible treure el cor de l’unicorn sense que morís, el cel pintaria aurores boreals i no aquests arcs de misèria que ens aclaparen. Qui diu que no en tenim necessitat, d’aquesta mena d’albes, a la mar que un dia va ser nostra? Declina, aquesta mare d’aigua corsària, delmada per la merda, els tòxics i els plàstics que hi abocam com si fos plàncton. No n’aprendrem mai, de cloure satisfactòriament les vetlles amb espelmes i esperits trapelles.

Espantadissos, la nostra pròpia ombra ens fa ballar de por dins gibrells de claus ardents. De res no ens val regar amb vi la nostra terra sagrada si els posts de comandament segueixin barrant-se a la claror, a l’oratge i a la parla. Les hostesses, amb la falda curta i el somriure prudent, aplaudeixen protocolàriament al guanyador de la cursa de cotxes. Més de quinze, en compta el cessant, repenjat al tasser del bar on crema la desacreditació. I es llueixen per no-res, es lamenta. Maleïda androlatria, etziba a l’amo, que no l’entén. Per avui ja en tens prou, de suc, n’obté per resposta. El bevedor ha dinat de peix amb el nebot. I ha passat un guster de menjar-se els molls frescs amb les mans, com li ensenyà sa mare. Fent la becaina, ja en el bar, ha tornat a somniar amb l’unicorn atzabeja.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.