marginàlies

El tren s’enfila cercant la pell blanca
de la neu i tu calles com la boira
que ofega la plana i el vol de l’aire.
Comença a empènyer la llum, el capvespre,
encenent d’ocres els puigs de la serra
i res no em diu que perfumis la boca
del jardí que, entrant l’hivern, capitula.
Els rostolls fa temps que no admeten peixos,
el nou edèn no es priva de cap fruita
i l’amor s’entesta a seduir el tedi.
El tren vestit de neu la nit estira,
fuig la boira, s’allibera el bram d’ase
i tu, del silenci, en fas elegia.