marginàlies

La col·lecció de poesia “El Turó”, editada per la Caixa de Balears Sa Nostra i fundada a Manacor el 1971 per Miquel Àngel Riera, que la dirigí fins que morí el 1996, és una veritable joia literària que, com més temps passa, més es poleix. Centrada bàsicament en poetes manacorins –de naixença o de vocació- reuneix noms tan importants com el del propi Miquel Àngel Riera, Jaume Vidal Alcover, Guillem d’Efak , Biel Mesquida, Bernat Nadal, Guillem Nadal, Lluís Massanet o Jaume Santandreu, entre d’altres.  D’aquest darrer edità el 1985 “Nissaga de sen”, 36 poemes escrits entre l’octubre de 1983 i l’agost de 1984, vera poesia popular que, tot aprofundint en la terra, els que d’ella en viuen i els seus fruits, clama pel país i els seus greuges.

En el seu poema “Llenya de cirerer”, pren aquesta fusta noble arraconada com a pretext per parlar del poble, del nostre poble. En aquesta setmana decisiva pel Principat i la catalanitat entera, cobra valor. La darrera part del poema fa així:

Ai, Poble meu,
Poble nostre,
hi deixaria les ungles,
m’ompliria d’estarrancs el cap dels dits,
sensibilíssims,
m’encantaria la pell,
just per retornar-te
la teva fesomia.
Eixa cara de cirerer que dorm,
que mor,
estojada,
enterrada rere el mal gust,
omnipresent,
omnipotent,
de segles i segles de venudes,
postissos,
curtors i traïdories
a la teva nissaga
de singularitat florida,
de personalitat mesella,
de fusta incorruptible,
vermella i tendrívola
dins un desert
de serpents verinoses,
que esperen acotades
el moment d’ofegar-te
a la mar
impersonal,
colonitzada,
per la verdor dels pàmpols.

Ai cirerer del meu Poble,
descrostaparat,
ressorgit a la porta del meu armari,
et jur
que mai de mai
tornaràs a amagar-te.