Reconec que les obres del pla “E” que s’executen a Palma m’han tret de polleguera perquè visc a la zona zero d’aquest pla; o a una d’elles, per ser més precís i solidari. Per als ciutadans de la capital mallorquina, la marcada pels carrers 31 de Desembre, Julià Àlvarez, Francesc Sanxo, Eusebi Estada, Jaume Balmes-Rosselló
L’illa de cases de ca meva s’ha convertit en un illot corsari voltat de reixes, màquines, obrers, obres municipals per “condicionament de les pluvials”, pols, ires i ciutadans a frec d’histèria. Amb tantes rases, som talment un castell assetjat per les hosts més bèsties i ferotges. A les vuit del matí, puntuals com un clau,
S’ha aixecat de bon humor: ha acabat la son, que ja és molt, i cap mal ni molèstia no l’emboira. Vol veure la mar de prop, avui que s’ha estirat el temps. Anirà a la cala de sempre, la dels prodigis. Ha perdut molt del seu encant, ho sap, amb construccions de nova planta que
L’autoritat municipal de Palma, amb els doblers de Madrid, per pal·liar els efectes devastadors de la crisi (el “Plan Español para el estímulo de la economía y el empleo” altrament dit, “pla Zapatero”), ha decidit “adequar i millorar els vials de les places i carrers” d’una amplíssima zona de Palma caracteritzada per la densitat de
Jur que quan em vestia –serien poc més de les set- un pago cantava a les totes. El primer pic que l’he sentit no n’he fet cap cas perquè tant d’hora la son pesa i encara du llet dels somnis pels morros. Però al segon cant, he estirat el coll com un cérvol a l’aiguait,
On va a parar l’esperança feta miques? És biodegradable, l’esperança? Algú s’ocupa de tractar les seves deixalles? On rauen els abocadors que la controlen? Hom creu que no, que no fa llecor, la confiança; que quan s’abandona, calcina els camps, els desertitza perquè la malenconia en prengui possessió i pugui presumir, a la fi!, de
El Partit Popular a les Illes Balears ha decidit llevar-se la careta amb la qual amagaven el passamuntanyes que, en matèria cultural i lingüística, sempre els ha caracteritzat. L’acte que escenificarà la declaració d’hostilitats contra el català, la llengua pròpia de les Illes Balears, tindrà lloc el proper dilluns dia 1 d’abril en què participarà,
Reconec que no sabia que avui se celebràs pertot el dia de la poesia. Són tants, els “dies de..”, que hom perd el corbam, rere ells. Els passa, a aquestes celebracions, com als sants i santes, que n’hi ha molts més que no jorns naturals. Certament, hi ha més llonganisses que dies. I tanmateix, per
S’aixeca tard i amb l’espinada cruixida. Davalla apressadament la cussa. Fa fred, bé que ho indica la pressa de l’animalet a fer la volta matinera. En ensumar d’un tros lluny la veïna que tant de cas li fa, encara accelera més el pas. I ell no té ganes d’empatar la xerrada amb ningú. Sort que
El panorama de veus mai no és el que plau ni caldria. El dibuixa molt millor el vent -huracanat a ratxes- que descapella cases grans i deixa morts d’infants sense necessitat. L’engrut domina l’expressió dels ociosos i dels arrogants, i els dits de front dels savis es fan servir de mur per a grafits. Hi
Barack Hussein Obama –BHO per als de casa i amistats- ens crida a l’esperança, i de l’extenuació estant la convocatòria arriba en forma de xiuxiueig; o en tot cas, com una melodia enganxosa. I de la forma com ho transmeten els mitjans de comunicació, sembla més una ordre –del cèsar o del messies?- que no
Anit se celebrà a Palma la revetlla de sant Sebastià, el seu patró. A les nou de la nit la capital ja feia olor de caseta, com se sol dir quan les flaires del llom o de la xulla o dels botifarrons sobre el caliu o la brasa s’enganxen a la roba. De les terrasses
Se n’anà a dormir amb el cap com un bombo. Els morts de Gaza suraven -inflats com a calàpets- en la seva matèria grisa incapaç de gestionar amb l’eima necessària tanta basarda, tanta malvestat. I encara menys les reaccions de cada bàndol en guerra i les dels seus respectiu adlàters, d’allí mateix i d’ací. Si
Acab de fer la migdiada. La necessitava tant que he somniat i tot: caminava pel fons de la mar nostra acompanyat d’elefants savis que me mostraven el millor camí per arribar enter a l’ull de la font d’on flueix l’esforç per vestir els somnis. I abans d’arribar-hi m’he despert inquietat per una pregunta: Què deu
Bo: Barack Hussein Obama Jr. ja és el president de la nació més poderosa del món mundial, segons diuen qui d’això entenen. I? És el primer negre que aconsegueix arribar tan amunt. Extraordinari. I? Tanmateix n’hi ha que matisen la seva negror emfasitzant que és mulat i aprofiten la circumstància per lloar el mestissatge. I?