Passava una penada de no tenir el coronavirus en notar-se un mal generalitzat a tot el cos, una set gens natural i unes dècimes de febre. En aixecar-se a les nou li faltaren cames per anar a comprar-se una mascareta a l’apotecaria veïna que no tanca mai i plantar-se a la consulta del seu metge,
Llegeix la novel·la que tant esperava amb un delit que feia temps que no sentia. No hi troba res que no lligui i no digui bé, fet que mena la lectura a una eufòria infreqüent. Li costa deixar de llegir per anar a dinar, encara que s’hagi dit que ho farà ràpidament, un mos atropellat
Just davant la parròquia, a les nou i mitja del matí, una parella baralladissa de coloms urbans crida l’atenció del ca bòxer que es recupera d’una operació delicada. Camina com si resàs, sense dissimular ni el neguit ni el cansament, fent patir d’allò més en Blai, l’amo. En sentir la fressa dels coloms, aixeca lentament
Té el fred ficat als ossos i per això camina encarcarat. No hauria d’haver sortit de casa, ara ho veu clar, però després de llegir tot el dia creia que necessitava estirar les cames abans de menjar un rosegó de pa amb sobrassada casolana que li servirà per sopar. Ha dinat amb la novel·la oberta
En un bar gairebé centenari que ha canviat poc des que l’inauguraren en un dels barris més populars de Ciutat, quan encara no són les deu del matí, tres dones fregant o superant la vuitantena, parlen tranquil·lament dels seus marits i les seves manies. Hom pensa que són tres amigues que es troben regularment en
En veure la dona que caminava pel voral dret de l’autopista –en trànsit molt fluït a les tres de l’horabaixa d’un diumenge ventós de novembre- com si fos un bòlit més, es demana si cal telefonar al telèfon d’emergències i comunicar-los aquella incidència. O aturar-se fingint una pana per poder demanar a aquella dona si
Un parell de sabates d’home desgastades als peus d’una bicicleta vella i rovellada, sense gomes a les rodes, fermada a un fanal de davant l’escola de monges amb un vencís, criden l’atenció del municipal de barri. Es mira la composició sense gosar tocar res, com si es tractàs d’un exvot, i va a cercar l’escombriaire
L’aire agraït del segon dilluns d’aquest agost feixuc agita el paperí blanc que ensostra tota la plaça del poble que ha acabat les festes però no les ganes de gresca, tot provocant una fressa amable que enjogassa el migdia. El rellotge de la sala toca les dotze, l’antiga hora de l’Àngelus i ningú no li
L’aranya no ho diu –el manteniment de la teranyina és prou exigent i no vol perdre calada- però també pateix la minva d’insectes que, segons els entesos, pot posar en perill l’harmonia del planeta. Amb tant d’insecticida i cedint la fertilitat de la terra –per magra que fos- als interessos especulatius i a la implacable
Quan ha vist entrar l’home gran tot presumit –es notava en la camisa blanca sense coll plena de flors diminutes gris perla, arromangada fins als colzes, mocassins marrons clars a joc amb uns texans estiuencs- i li ha notat l’aparell auditiu discret a l’orella esquerra, ha pensat tot d’una en François Truffaut, qui millor ha
La sala d’espera pretén que les criatures sotmeses a pràctiques odontològiques creguin que són, gairebé, la continuació d’un joc. L’espai que destinen els dentistes, maxil·lofacials i altres especialistes en implants dentals a la distracció momentània de les criatures és ampli, amb molta llum artificial -la consulta ocupa el soterrani de tota una finca- i de
Fixà la mirada entre les tecles H i J i mig aclucà els ulls per tal de fer punta als pensaments que es volen fer endins a la recerca dels microorganismes més determinants de la consciència. I un cop instal·lat en aquest fons de mar tan calmós, s’imaginà que hi trescava calçat amb paraules esdrúixoles
No havia caminat tant com per justificar el mal que sentia damunt els dos peus ni en cap moment del matí havia notat cap molèstia produïda per les sabates que presagiés aquell dolor tan intens com estrany. En les darreres passes -una cinquantena- que li faltaven per arribar a casa, el dolor augmentà fins a
Encara prova de dibuixar en el racó del bar que li acull la solitud que ja no li fa mal, sembla dir traçant somriures essencials a qui el mira desinteressadament. Estava destinat a ser un pintor brillant i a fer-se molt amunt en la cursa obsessiva per ser artista cotitzat, per cobrir parets de poder
La pluja, més sorollosa que abundant, l’ha despert molt de jorn i quan es desvetlla en aquestes hores prèvies a l’alba no aconsegueix reenganxar-se al son. No li fa res donar per clos el descans nocturn i aixecar-se per anar a la butaca de la sala que l’admet amb tanta consideració. No fa comptes fer