marginàlies

La pluja, més sorollosa que abundant, l’ha despert molt de jorn i quan es desvetlla en aquestes hores prèvies a l’alba no aconsegueix reenganxar-se al son.

No li fa res  donar per clos el descans nocturn i aixecar-se per anar a la butaca de la sala que l’admet amb tanta consideració. No fa comptes fer res: seure, així de simple, i deixar anar la pensa amb l’única companyia de l’Oratori de Nadal de Bach, el que dirigí Karl Richter per a la Deutsche Grammophon amb la Münchener Bach-Orchester i Bach-Chor. I somriu en caure en el compte que en quinze dies serà Pasqua i, per això, valdria més sentir qualsevol de les Passions de Johann Sebastian que, segons ell, s’hauria de sentir sempre, ininterrompudament, més enllà de l’eternitat i tot.

Se sent a plaer observant com la claror retalla el finestral rere el qual vigila les pensades a lloure i va rompent la foscor d’un diumenge humit i ventós, aparentment desganat, que el déu d’Eisenach modela a la seva imatge i semblança.

I quan li obre els ulls, al dia, perquè vegi la llum gens turmentada passada per aigua, ell recorda que ha d’anar al llibre de Philip Roth “El teatre de Sabbath” a cercar la nota sobre el llibre dels Proverbis que hi deixà quan el devorà fa anys. No sap ben bé per què la recordà, anit, rellegint unes notes antigues sobre la propagació de la indigència i altres excrescències purulentes d’aquesta manera absurda de comprar-ho tot, com si adquirint quesvulla el temps es deturàs i allò adquirit ens portàs al setè cel. I contra aquest drac, es diu resignadament, no n’emergeix cap nou sant Jordi per abatre’l.

La nota és allà, sí, a la pàgina 332, escrita a llapis però és incapaç de desxifrar el que hi escrigué. No li passa mai, ser incapaç d’entendre les notes dels llibres que escriu apressadament en els marges o en papers agafats a l’atropellada. I per què aquesta sí? Sí que llegeix en el full quadriculat els versets 4, 5, 6, 7, 8 i 9 del capítol 31: “No convé als reis de donar-se al vi, Lemuel, ni als prínceps de deixar-se endur per la beguda, que si beuen oblidaran les lleis i violaran els drets dels oprimits. Més aviat porteu beguda al qui està perdut,  vi al qui viu en l’amargor:  que begui i oblidarà la misèria,  ja no recordarà la seva pena. Parla a favor dels sense veu, enarbora la causa dels dissortats. Parla per donar sentències justes, defensa la causa de pobres i necessitats”.

Les notes denoten ràbia, sí, però per molt que s’afanyi no pot entendre el que diu aquella mena de corrues serpentejants de formigues. Lemuel està subratllat i al cap de la línia l’únic clar: “Salomó?. Ezequies? Per què jugar a la confusió?”. I a quatre retxes del final del paper pautat on hi escrigué aquella nota que ja creu inservible, una llista de “donasses”: Ain, Àlef, Bet, Caf, Cof, Dàlet, Guímel, He, Het, Lod, Làmed, Mem, Nun, Pe, Reix, Sade, Sàmec, Tau, Tet, Vau, Xin, Zain.

Sota el nom de Lod pot deduir que hi diu: “Les seves mans agafen el fus, buida que buida la filosa”. I a sota de Sade: “Vetlla per la marxa de la casa, no menja el pa sense guanyar-se’l”. I d’aquell paper pautat gairebé tan gran com el full del llibre de Roth no en pot llegir res més ni pot esbrinar per què no recorda què hi va escriure i els motius que ho provocaren.

Com més endins de l’estupor s’havia fet el rescata el baix de l’Oratori, que ja s’ha plantat al dia de la Circumcisió de l’infant Jesús, i li diu: “Quan jo mori, Tu seràs el meu tresor; quan arribin la temptació i la caiguda, pensaré en Tu. He de témer a la mort? Jesús meu! Quan jo mori sé que no m’abandonaràs. El teu nom, escrit en mi, allunyarà tot temor”.

Han estat els lladrucs desesperats del seu ca els que han cridat l’atenció de la veïna, que té clau de ca seva des que tingué l’angina de pit fa quatre anys. L’ha trobat a la biblioteca fet un nus, inconscient, amb un llibre entre les mans. El crit de la veïna, al seu torn, ha fet pujar al pis els veïns del setè i del sisè.