marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de febrer de 2020
0 comentaris

BALLANT COM UN PERN DE RIFA

Llegeix la novel·la que tant esperava amb un delit que feia temps que no sentia. No hi troba res que no lligui i no digui bé, fet que mena la lectura a una eufòria infreqüent. Li costa deixar de llegir per anar a dinar, encara que s’hagi dit que ho farà ràpidament, un mos atropellat i sant tornem-hi! Ni posarà el telenotícies perquè res no el distregui de la lectura que l’ha pres ben fort.

Amb el cafè bullint, torna a la butaca i mentre s’hi acomoda, somriu tot pensant que acabarà com Alonso Quijano: devorat pels llibres. Sap que s’enfronta al xubec que li encomana sempre la sobretaula, però està segur que la potència de la lectura li espantarà definitivament l’ensopiment.

Reprèn la lectura en  el punt que l’ha deixat abans de dinar apressadament i al moment es torna a instal·lar en aquell estat gairebé d’ingravidesa. En acabar cada paràgraf fa un glopet de cafè fins que en el que fa onze ja no en queda dins la xicra.

Assaborint el cafè torna a admirar la capacitat de l’autor –un dels seus preferits i que fins ara mai no l’ha decebut- per absorbir-lo, per xuclar-lo literalment i fer-lo anar per on li rota i fent-lo ballar com si fos un pern de rifa. I sense desatendre el que va llegint,  va imaginant alhora com el seu autor anava redactant allò que ara ell llegeix amb una atenció absoluta.

I el veu escrivint a mil per hora en un silenci absolut i en l’escriptori de la casa que l’autor té en un poble del pla on la quietud esbrossa la claror i matisa sempre tota mena d’inclemències. Escriu com si obeís el dictat del seu cervell que ha llegit i assimilat tones de llibres i documents, i milers d’hores de gravacions d’informants. Han estat sis anys de feina feixuga, sense respir, per mirar de fer una novel·la de treure’s el capell i fer reverències. I l’autor escriu amb frenesí esbossant un somrís trapella, el que es dibuixa quan hom sap que segueix el camí ver per arribar al punt més alt de l’exigència que et para la taula de l’excel·lència.

Com més llegeix, més clarament veu l’autor escrivint els passatges que ell ara llegeix. I a més lectura, més vives i netes les camades que seguí l’autor per escriure aquelles expressions i no unes altres. I a cada frase, més vertigen; i a cada pàgina més frenesí fins que el ronc del seu ca l’espanta.

El cerca amb la mirada i troba el seu ca que també el mira esparverat com si li recriminàs el ronxet escandalós. Confós, retorna la vista al llibre i el veu que descansa damunt el pit. I damunt la taula baixa, la xicra del cafè, que ja no fumeja.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.