marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 d'agost de 2019
2 comentaris

L’HORA DE L’ÀNGELUS

L’aire agraït del segon dilluns d’aquest agost feixuc agita el paperí blanc que ensostra tota la plaça del poble que ha acabat les festes però no les ganes de gresca, tot provocant una fressa amable que enjogassa el migdia.

El rellotge de la sala toca les dotze, l’antiga hora de l’Àngelus i ningú no li fa cas; ni al rellotge ni a l’oració. “Sóc l’esclava del Senyor. Faci’s en mi les teves paraules”. Qui té ganes, ara i avui, de lloar l’esclavatge? A més, no acompanya gens que l’església estigui tancada, i això que té obres importants a mostrar, sobretot unes mostres d’art paleocristià trobades su-vora on s’edificà l’església, al segle XVIII, que des de fa anys s’estudien amb una precisió mai vista. Però sembla que no vol formar part dels equipaments oberts generosament  als forasters que tafanegen, miren i exhibeixen la seva pell gambada.

La plaça està envaïda per les ombrel·les i les taules dels bars que la circumden i, educadament i atenta, com pertoca a bons amfitrions, acull totes les veus expressades en manta idiomes. La cambrera més madona que no jove mileurista del bar més vell, encara que remodelat per no semblar una extravagància que no convidi l’estrangeria a prendre fresc o calent, s’entén amb tothom xampurrejant tots els idiomes civilitzats que, a parer de l’amo del bar, són els que s’estenen dels Pirineus fins a Noruega i fins als Alps. La resta, els de més avall de Formentera i a partir dels Alps cap al llevant, no compten per a res, són expressions bàrbares i pobres, misèrrimes, i ell no estar per fer obres de misericòrdia, que ben putes les ha passades per perdre el temps en socórrer desvalguts que mai no trauran cara perquè ho duen escrit al front i marcat en el seu esperit.

Ell és fill de contrabandista i sap bé que són les penalitats, per tant, no vol sentir l’olor penetrant de la pobresa ni d’aquí ni de la que ve amb pasteres i altres embarcacions, que només porten problemes i malalties, moltes malalties, que hem de pagar nosaltres, els d’aquí, a través de la Seguretat Social que els ho dóna tot i més. Tot el que nega als d’aquí, els ho dona a ells que després es dediquen a robar, a ficar-se en cases tancades, a robar l’aigua i la llum comunitàries i a traficar amb qualsevol cosa nefanda que destrossa el nostre jovent.

Sort que ell ja els té ben surats, als dos fills (quatre néts té, com quatre sols), que s’han fet d’or amb una empresa de construcció i una immobiliària perquè tot quedàs allà mateix. Sense moure’s del redol han fet una fortuna tractant amb alemanys, sobretot, i per això parlen l’alemany com els nadius. I, a més, sortiren al seu padrí, el contrabandista, que era alt, forçut i ros, i fora del poble poden passar ben bé per alemanys, o suecs. I és clar que contracten qualque vegada en negre, no hem de ser beneits i hem de dir les coses com són, que si feim duros és perquè hi ha engany, no fotem. I, a més, ben contents que estan ells, els contractats de mala manera. Els paguen les escarades a preu d’or i com més en fan, més en volen, que del que es tracta és de fer córrer els bitllets, o no? I els bitllets valen tant per als contractats en regla com als que no.

El fill del contrabandista, l’amo del bar més vell de la plaça i de la vila però remodelat perquè sembli tret d’una revista d’arquitectura noruega, sí que seria capaç de resar l’Àngelus i en llatí perquè un rector que era un sant en vida, morí sobtadament perquè feia uns dejunis matadors, l’hi ensenyà: Angelus domini nuntiavit Mariae, Et concepit de Spiritu Sancto. Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum. Benedicta tu in mulieribus, et benedictus fructus ventris tui, Iesus. Sancta Maria, Mater Dei, ora pro nobis peccatoribus, nunc et in hora mortis nostræ. Amen. I així fins a cinc trossos més que acabaven en tres glòries. Ell no sap molta lletra, però seria capaç de dir tota la missa en llatí.

Però mai no va saber per què servia resar l’Àngelus. De fet, mai no ha sabut per a què serveix resar si la vida eterna i això de la salvació de l’ànima és una enganyifa més gran que el món; si quan mors tot s’acaba. Tot. Què érem abans de néixer? Res, puta món, res de res. I recordes res de quan encara no eres nat? Idò en morir tornarem a ser res, res de res i qui digui el contrari és un mentider i un farsant que gairebé mereix garrot per aprofitar-se de la gent que no té gaire més llum que la d’una espurna de pedra foguera.

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Un gran Misteri l’Oració:són forces extraordinàries,sempre necessaris per a la guerra.Els yihadistes ho saben bé i els Sants també.L’odi anirà en augment per mor de les injustícies que ens obligen a acceptar en nom de la fraternitat i la solidaritat.Totes les mentides podrides en boca de polítics,actors,diaris,televisions,radios…etc,estàn ja desenmescarades.La cosa s’està ara matèix carregant igual que ho fa una borrasca dins l’oceà.No està bé exasperar a la gent.És lo que volen:una nova guerra a Europa i la tendràn.La gent a la que el Sistema torna locos,té matera i gens de por a morir.La sembra d’un arbre procura una gran satisfacció.

  2. Home, el fill del fuster, el que traficava amb idees estranyes d’estimació al pròxim (més enllà dels parents i dels amics), era un gran beneït, ara ho podem afirmar amb rotunditat, que no hi ha gent al món que en sàpiga més que nosaltres dels fraus del cor després d’haver-ho tastat tot (les revolucions de tots colors i les contres només de blaver)

    Potser si el rector del poble, un sant mort de gana, hagués comunicat més bé l’esperit de les seves oracions que no la lletra, el fill del contrabandista no hauria enmalaltit de cinisme i la seva nissaga, i totes les del seu voltant, trobarien un sentit a les seves vides.

    Orar és donar gràcies, però quan no saps per què donar-les és que ores com qui inverteix sense riscos. Un negoci rodó i capitalista, que treu or de la necessitat aliena i li ofereix una renda a Déu i una altra al petit diable que li segueix la veta.

    Fraternitat i Solidaritat no són l’excusa per perdre’ns, sinó una oportunitat de retrobar-nos amb l’amic i el germà que, de no haver vingut en patera o viscut al carrer, només serien paraules per anar repetint com una fórmula màgica… I després diem que la Màgia no existeix! Esclar, si coneixem el truc: unes paraueles per aquí, uns polsos i uns passos per enllà, tot màgic, … I el personal distret i engalipat. Passeu per caixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.