Dona voltes incansablement a la idea de crear una associació d’afectats per la instrumentalització despietada que el capitalisme més ferotge fa de Nadal. No pot sofrir ni l’excés de llums en l’espai púbic -al seu poble la lluminària xarona arriba fins a les portes del cementiri- ni els ornaments de les cases, ni els sopars
Cantina “El badall del bou”, en ple polígon industrial, a les 15 hores. Només tres taules ocupades. En la més allunyada de la porta, en el cantó esquerra i de cara a la parròquia, una jove que sembla sentir-se incòmode amb l’empegueïment que transmet, car just davant seu tres joves que parlen fort i riuen
la somnolència entapina les paraules i la fatiga endropeix la llengua la mirada orba del pensament recela i la pell en vetlla a les mans el joc hi cerca el ventre es tesa somriu l’espinada saliva en boca xaloquen les anques
Oblidarem que estam davant un muralt i llis com la nostra impaciènciaper viure d’acord amb les impulsionsd’aquesta terra magra però bella,formosa com la revolució,resplendent com el desig d’estimar-lacom l’amic i l’amat del Foll Ramon. Ho darem a les cames de l’honor,sí: anirem cap alt, com els cavallers,la bona gent i les torres de guaita. Tanta
Les veus també van al trot tot i queel que diuen clareja com la llumincondicional d’aquest matí. Udolarem tots com a licantropsfins que aconseguim hissar l’estendardd’aquest país nostre tan malmenat,fins que les noves generacionsgerminin sense cap por ni temença,fins que la seva lluna faci el ple,fins que no floreixin els cirerersque hem plantat a cops
El mestre de la garriga no es cansa de recordar-nos-ho: dissimulant hem passat els anys que han empès els dies però hem perdut la llet i la humorada pasturant fugisseres vaques boges. La dissimulació no ens ha duitenlloc més que a la desafeccióde la terra, a l’oblit i a l’estupor. Amb la memòria esquinçada anamerràtics
Tot arriba i a mi m’ha arribat l’horade passar comptes amb tants anys i panysde claudicacions i reverènciesvexatòries; de despatxar l’àngeltutelar que m’assignàreu perquèem contingués la còlera i que vinguil’exterminador amb l’espasa de focper foragitar-vos d’aquests vergers. Mai més no us faré la farina blanaper tal d’esquivar qualque bufetada,ni aniré pus amb peus de plom
Ara res ja no us impedeix donar-mela darrera volta de garrot vilo afusellar-me al mur de les renúnciesperquè no pens mossegar-me mai mésla llengua ni partir com un caatupat cada pic que m’empaiteu. No faig comptes cedir-vos més terrenyni tolerar-vos pus atzagaiades. D’ara endavant del meu pa me’n farésopes, que n’estic tip de la gasòfiaque
De la devastació sistemàtican’heu fet catedrals i palaus reials;de la compromesa forja d’idees,dels bastiments de ponts i altres enteses,deixalleries i foses tremendesper calcinar llavors i fruits del seny. El meu poble mai no ha deixat de serobjecte de la vostra imperial voracitat. Dels grans i generals consells passàremal caprici del manament i a l’odi visceralde
De la llum nostra d’abans, però, en quedafoc colgat, una alimara que correfulgurant per la terra catalana. Una flama que escriu al cel de marla intenció de viure i de dar vida. No us servirà de res emmurallarla mentida sobre la que heu viscutd’esquena dreta i sense doblegar-lamai, deixebles del dictador per gràciade Déu, segons
Ens heu condemnat a viure esgarrats,fills de la pàtria que es fa dir marequan devora els indesitjats fillastres,com nosaltres, o els enfronta uns amb altres. Fins que no sentírem la vostra olorde sofre, fins que no ens calàreu foccom si fóssim rostoll, la nostra terraera condreta i docta, com Lo Foll. En haver-nos passat a
Tanmateix ja ve l’hora de marcarel territori amb esquinçalls de pellcom a fita inequívoca i indeleble. Ja és aquí, al recambró, l’anheladarestitució dels nostres usatges,la preeminència del caràcter particulard’aquesta nostra catalanitatentrada en mar i en terra aiguamollosaresguardada del nord per la carenaque ennobleix i magnifica el domini. Espera l’alarit, la voluntatd’afermar el nostre accent, d’accelerarl’ocàs
Sé que em considerau el darrer motdel credo, amén. I que cap valor nopresent, car m’enlluernen els quiratsque més abominau: l’olor del maramb companyia, el color de terradel ponent autumnal i l’acidesacomplaent d’aquesta llengua nostraquan renega pel tractament que ens dau. I per ser cua de pagell puc dir,com si fos el gran príncep dels
Ni vosaltres mereixeu cap poemani jo form part del grup de vint-i-noupresoners que cantaven la cançóa la presó de la ciutat de Nàpols,la vida mia. Tampoc no sou dignesde cap himne, la vida amor. Podeucantar sent addictes de la tortura? L’única nota agradable que soucapaços d’emetre és la d’un fusellde franctirador apostat al balcódel vostre
La procuradoria generalque exerciu amb ràbia de caníbalés molt pitjor que la humitat letalde les masmorres: la voracitati l’acarnissament amb què ens robau ens transforma en nous santsebastiansmartiritzats en sementers i placespúbliques amb sagetes estriadesa la punta per esqueixar millor. Amb quin delit demoníac llançauels nostres parracs de carn a les auscarronyaires que aviciau talmentfills