Ni vosaltres mereixeu cap poema
ni jo form part del grup de vint-i-nou
presoners que cantaven la cançó
a la presó de la ciutat de Nàpols,
la vida mia.
Tampoc no sou dignes
de cap himne, la vida amor.
Podeu
cantar sent addictes de la tortura?
L’única nota agradable que sou
capaços d’emetre és la d’un fusell
de franctirador apostat al balcó
del vostre odi vers nosaltres i allò
que ens pertany per història i natura.
Nosaltres sí, que podríem cantar,
la vida mia, si tinguéssim dama
en finestra que escoltàs aquest clam,
la vida amor.
Que l’escoltàs i en fes
simfonia coral, la vida mia,
i que la reivindicació
en crit esquerdàs els fluorescents,
les làmpades i els neons de l’imperi
que ha canviat l’ombra de les arbredes
per les ombrel·les tropicals de dames
nòrdiques i pomes, la vida amor.