Abans d’aquesta explosió, però,ja vivíem confinats en la inòpia,a ca nostra mateix, per ordre expressade la vostra gola espoliadora. Ens inoculàreu la por, el pànic,a força d’assassinar-nos l’orgulli altres herències per les cunetesdels nostres camins que un temps arribavena la Roma dels rebels i les fades,i ara tots ells van capdrets a l’abisme. Matau la
Ja ha quedat dit que això no és cap poema. És el ban del despoderat penjatal fanal dels gats i les pixaradedels cans que ens vigilen les voluntati s’afuen al coll de tots els somnis. És el clam del bandejat que exerceixel dret de pernada, el més odiatpels caporals, reis i governadorsper ser, verament, inalienable.
Afanyant-vos prou a imbecil·litzar-nosheu aconseguit allò que cercàveu:que malparlem de la nostra nissaga. L’única cosa que estimau de veres i amb una passió morbosa és l’odi: ens odiau amb l’efusió que jo voldria per dreçar la meva gent: l’assilvestrada, la de la garriga, la de l’exili en mar de cada dia. Som molts els que
Pàtria meva, què n’has fet dels teus fills?O què n’hem fet, de la pàtria, els fills?És igual. Tanmateix, és manifestala sensació que tot i tothoms’ha venut al no-res, a la ignorància,o que està ben pagat per la barbàrie,a qui serva extrema fidelitat. Les talaies i miradors d’antany que no perdien de vista la mar a
Ens odiau tant, colonitzadorsde tot pelatge i bàrbars de ponent;abominau tant la nostra maneraparticular de dir el nom de cadacosa i de banyar amb aigua de mar qualsevol pensament, que sempre anauamb l’espasa alta tallant tots els capsde fil o d’emotivitat que gosencreure en la vigència de la pàtrianostra, en la plenitud de la sevaherència,
Ens heu marcit paraules i jardins.Heu embrutat i prostituït l’illabaratant-li el nom com si fos andròmina. De la ciutat més bella del món mai vista per l’Alt Rei que ens llegà el llinatge, n’heu fet referència mundial del provincianisme, la lletjor més crua i insostenible, i la usura. Ens heu mutilat els ciclops i els
Tres-cents anys de sotmetiment atroç,de fer front als fusells amb baioneta;tres segles d’argolles i de cucalessense més conhort que el larari propi,divinitats supremes altre tempsque heu reconvertit en dees submises, mers satèl·lits del vostre planetarique només permet la rotaciócaptiva. Tres-cents anys fets plens de senyi poca rauxa per no despertarla fera ferotge, el son de
Heu aixecat la murada a la tancade sicòmors que tant em va costarque aferressin i lluïssin, per mésofendre: sabeu bé que aquest reialmeflorit edificat sobre les cendresllacoroses dels nostres corifeusi cappares és el sancta sanctorumde la meva nissaga. Arrabassant l’arbreda necessària per fer el mur i ferint greument els cimals i les soques dels sicòmors
Més que un poema, això és un escarràs,el raig d’una descomposicióde cap i de ventre sobrevingudadesprés de trescar pels ravals de l’illa. És el git de la víscera, la febreque exhala una malura apregonada,d’anys com segles. Un mal dolent, corruptecom la forma amb què ens tractau la bellesaels colonitzadors i els cimenters. Sí, això és:
Ha arribat l’hora, perquè tot arriba.Ja som davant el mur que m’impedeixanar o fugir, que mai no he sabutsi feia una cosa o altra. Un mursense cap escletxa per amagar-hidragons i altres insectes. Un mur llis com un sallent d’aigua, tot d’una peça, com déu: omnipotent, infranquejable. Una mola amb la llum essencial per