Tot arriba i a mi m’ha arribat l’hora
de passar comptes amb tants anys i panys
de claudicacions i reverències
vexatòries;
de despatxar l’àngel
tutelar que m’assignàreu perquè
em contingués la còlera i que vingui
l’exterminador amb l’espasa de foc
per foragitar-vos d’aquests vergers.
Mai més no us faré la farina blana
per tal d’esquivar qualque bufetada,
ni aniré pus amb peus de plom per no
desbaratar-vos la son del migdia.
Què n’hem tret de fer-vos la gara-gara?
Més pillatge, més desdeny i més burla.
Ja n’hi ha prou.
Des d’ara ens guiarà el lema:
qui bat la mata, que mengi conill.
I de mates la sabem llarga, els fills
de l’Alt Rei.
No en parlem si són de jonc.
És clar que no us hi avindreu, hi comptam.
Estam segurs que els vostres bombarders
llançaran merda i altres projectils
letífers sobre la nostra encarnada
terra.
Però donau també per fet
que de les restes de l’enrunament,
si aconseguiu que ens volatilitzem,
n’emergirà una altra nova llavor
d’indocilitat que germinarà.