marginàlies

Cantina “El badall del bou”, en ple polígon industrial, a les 15 hores. Només tres taules ocupades. En la més allunyada de la porta, en el cantó esquerra i de cara a la parròquia, una jove que sembla sentir-se incòmode amb l’empegueïment que transmet, car just davant seu tres joves que parlen fort i riuen amb estridència injustificada l’observen adesiara i a cada llambregada li segueix una riota estrident. No entén per què s’ha assegut de cara a ells i no vol canviar de posició per no demostrar feblesa. Ha demanat espaguetis i en sentir-se tan observada li costa una penada menjar-se’ls, tement ser objecte de burla si no és capaç de fer-ho amb el decòrum exigible. A l’altre cap de la sala, vora la porta, un home entrat en anys que fa tot l’aspecte d’esperar algú o la resolució de qualque afer en algun dels negocis que volten el local, llegeix atentament un text que sembla que deixi escrit a l’aire:

Ante mare et terras et quod tegit omnia caelum
unus erat toto naturae vultus in orbe,
quem dixere chaos: rudis indigestaque moles
nec quicquam nisi pondus iners congestaque eodem
non bene iunctarum discordia semina rerum.

La cambrera eixerida que li serveix el segon rebentat de rom amb un somriure confiat sap que llegeix versos en llatí però desconeix qui és Ovidi.

La televisió de la cantina sintonitza el primer canal de la televisió pública estatal que, en aquell moment, informa del cost de la fallida operació repressiva (“Operación Copérnico”) de l’1 d’octubre al Principat. Qui posa els noms a les operacions policials, es demana el lector d’Ovidi sense aixecar els ulls del llibre. Però tot d’una somriu i ho entén: Copèrnic i el seu model heliocèntric servia per voler fer veure als principatins que el seu melic no és Pinós, sinó Madrid. I si cal estomacar proporcionalment algú perquè ho entengui, se l’estomaca i prou.

Vuitanta-set milions d’euros, diu sinistrament i sevillana el ministre de l’Interior del Gobierno Juan Ignacio Zoido Álvarez que costà la repressió policial d’aquest dia històric. I en sentir-ho, la jove empegueïda, que seu just davall el televisor enorme, deixa definitivament d’enforquillar espaguetis, sembla que canvia l’empegueïment per la ira, es dirigeix al cambrer que custodia la caixa, li demana el compte, paga sense esperar el canvi (un euro trenta-cinc cèntims) i en passar ran de la taula dels tres joves estridents, un d’ells, el que més descaradament l’ha fitada, ensuma lascivament la flaire que deixa.

El més xerraire dels tres crida fort que aquesta milionada no l’han de pagar els espanyols, sinó els putes catalans de merda que només saben donar pel cul. El tercer en discòrdia també manifesta còlera incontinent i no s’està de cridar que en sentir parlar dels catalans i la seva independència li pega l’hostiera; que si en tingués un davant li rompria la cara i li esclafaria els ous.

I és quan veu que el vell que llegeix Ovidi aixeca el cap del llibre amb un somrís obert que el jove interpreta fatxenda i li demana amb tota la descaradura del món si també vol rebre, ell, que és un puta borratxo de merda, que no serà el primer que apallissa, que hi té la mà trencada en fer net d’indesitjables, i que deixi de mirar-lo amb aquesta rialleta de vell raret que si se li inflen els ous…

En el punt àlgid de les imprecacions, el ministre Zoido deia sevillanament que la violència de l’1-O la van començar els manifestants i que la policia va actuar legítimament, professional i proporcionada.