Els signes d’interrogació (IX). Proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006)

3.2    La proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006)

Després del document de 1993 de la Secció Filològica, analitzarem les obres que haurien de ser realment importants: la gramàtica de l’Acadèmia (§3.2) i la de la Secció Filològica (§3.3).

Al cap de cinc anys de fundar-se, l’Acadèmia publicà la GNV (2006), la qual fa un plantejament metòdic, ja que va de les qüestions generals (signes de puntuació) a les particulars (cada classe de signe de puntuació). Mirem la definició dels signes de puntuació (1a) i la classificació (1b-c):

  1. Definició del concepte general: signes de puntuació (GNV 2006: §7)
    1. «7. Els signes de puntuació. Els signes de puntuació són signes ortogràfics convencionals que permeten organitzar el discurs, indicar l’entonació, aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats.»

Els signes de puntuació tenen tres missions. En primer lloc, representa una part de la fonètica (l’entonació), la qual està vinculada al lèxic (sola / solà), a la flexió (pensa / pensà) i a la sintaxi (El visitant que no em coneixia parlà amb tranquil·litat / El visitant, que no em coneixia, parlà amb tranquil·litat). En segon lloc, usem una lletra majúscula al principi d’un nom per a indicar que pertany al grup dels noms propis. En tercer lloc, els signes de puntuació representen conceptes de la retòrica o discurs: els signes d’interrogació, els d’exclamació, punt i coma, punt i seguit, punt i a part.

La proposta de la GNV (9a) no expressa d’una manera tan simple la finalitat dels signes de puntuació, ja que de les quatre característiques que indica («organitzar el discurs, indicar l’entonació, aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats») dos pertanyen a l’entonació o al discurs («aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats»»). Però convindrem que l’orientació de la definició (9) és bona. A més, una de les finalitats que expressa («evitar ambigüitats») afecta tant l’accent (pensa / pensà) com els signes d’interrogació i d’exclamació (Assistiràs demà a la reunió / ¿Assistiràs demà a la reunió? / ¡Assistiràs demà a la reunió!).

Al costat de l’orientació bona, convé notar que hi ha una paraula dubtosa: dir que l’ortografia seria convencional. En l’ortografia, és convencional com representem cada fonema, cada propietat tonal i cada característica del discurs (podríem representar la lletra p d’una altra manera; igual passa en el punt com a expressió del final d’una oració). En canvi, l’ús de cada lletra i de cada signe de puntuació respon a les propietats específiques que el definixen (amb inclusió de les lletres, excepte que una ortografia siga tan irregular, que s’haja de limitar a fixar la grafia de cada paraula). I bé, el concepte convencional és incompatible amb «propietats específiques que definixen una lletra o un signe de puntuació». Si un manual d’ortografia indica propietats i justifica usos, no usarà mai l’adjectiu convencional, ja que tot estarà definit i justificat (les irregularitats incloses, excepte que en siguen tantes, que siga impossible descriure-les en un manual).

  1. Anàlisi de la definició de signes de puntuació (1)
    1. Tenen tres missions: representen una part de la fonètica (l’entonació, i), un grup de la semàntica (els noms propis, ii) i conceptes de la retòrica o discurs (iii).
      1. Entonació: està vinculada al lèxic (sola / solà), a la flexió (pensa / pensà) i a la sintaxi (El visitant que no em coneixia parlà amb tranquil·litat / El visitant, que no em coneixia, parlà amb tranquil·litat).
      2. Conceptes de la semàntica: majúscula en la primera lletra dels noms propis (fuster / Fuster).
      3. Conceptes de la retòrica: signes d’interrogació, d’exclamació, punt i coma, punt i seguit, punt i a part, majúscula al principi de l’oració.
    2. Proposta de la GNV: dos de les quatre característiques definitòries («aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats») pertanyen a l’entonació i al discurs.
      1. Però l’orientació és bona.
      2. A més, «evitar ambigüitats» afecta l’accent (pensa / pensà) i els signes d’interrogació i d’exclamació (Assistiràs demà a la reunió / ¿Assistiràs demà a la reunió? / ¡Assistiràs demà a la reunió!).
    3. En l’ortografia, només és convencional com representem cada fonema, les propietats tonals (com ara l’accent) i les característiques del discurs (com ara el signe d’interrogació).
      1. L’ús de cada lletra i de cada signe puntuació respon a les propietats específiques que el definixen (excepte que una ortografia siga tan irregular, que s’haja de limitar a fixar la grafia de cada paraula).

Seguim avant. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua classifica els signes de puntuació segons que siguen «senzills (3a) o dobles (3b)»; no explica quina propietat fa que els signes hagen de ser dobles:

  1. Classificació dels signes de puntuació: «senzills i dobles» (GNV 2006: §7.1). Els «dobles» inclouen les preguntes i les exclamacions (b)
    1. «7.1. Posició dels signes de puntuació. Els signes de puntuació senzills (coma, punt, punt i coma, dos punts i punts suspensius) s’escriuen immediatament després de la paraula anterior i separats per un espai de la paraula posterior:
      1. Les paraules del metge foren contundents: repòs, tranquil·litat i bons aliments. I a esperar, que el temps tot ho cura.
    2. »Els signes de puntuació dobles (guions, parèntesis, claudàtors i cometes, i, opcionalment, els signes d’interrogació i d’admiració) s’escriuen immediatament davant i darrere del text que inclouen. Si es tracta del signe d’obertura, va precedit per un espai, i si es tracta del signe de tancament, va seguit per un espai o per un altre signe de puntuació (v. § 7.5).»
      1. Les seues declaracions i ara no voldria entrar en polèmiquescontribuïxen ben poc a crear un clima de concòrdia.
      2. A Callosa d’en Sarrià (la Marina Alta) es cultiven uns nispros excel·lents.
      3. Ell precisament no és una persona molt diligent en la seua faena.

La GNV posa («opcionalment», 3b) els signes d’interrogació i d’exclamació en els «dobles». En els exemples, apareixen els guionets (4b.i), els parèntesis (4b.ii) i les cometes angulars (4b.iii). Posteriorment, tracta «Els signes de pausa» (§7.3), que en són cinc (la coma, el punt i coma, el punt, els dos punts, i els punts suspensius). A continuació, venen «els signes d’entonació», que contenen els interrogatius i els exclamatius:

  1. Descripció dels «signes d’entonació» (GNV 2006: §7.4)
    1. «Els signes d’entonació. Els principals signes d’entonació són els d’interrogació (¿?) i els d’admiració (¡!). Poden utilitzar-se o bé exclusivament al final del període, o bé al començament i al final, especialment en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat.
    2. »7.4.1. Els signes d’interrogació. Els signes d’interrogació s’utilitzen per a delimitar enunciats interrogatius directes:
      1. Quants dies falten per a les vacacions?
      2. Però, ¿es pot saber on t’havies ficat? T’hem estat buscant tota la vesprada.
    3. »7.4.2. els signes d’exclamació. Els signes d’exclamació s’utilitzen per a delimitar enunciats exclamatius directes o associats a interjeccions i onomatopeies:
      1. ¡Vés-te’n ara mateix d’esta casa!
      2. Oh! Quina sorpresa!»

Abans d’analitzar la proposta, recordem que, si volem justificar l’ús d’un signe o de dos en les oracions interrogatives i les exclamatives, el lloc adequat no és l’ortografia, sinó el de Fabra (1956: §111): l’estudi de les oracions enunciatives, interrogatives i exclamatives.

Les nostres gramàtiques usen sovint el nom «signes d’admiració» (com en 4a). Però les oracions de què parlem també poden expressar ràbia i reprovació: ¡T’enrecordaràs tu de mi! La propietat que tenen en comú és ser exclamatives, nom que la mateixa GNV usa en (4c).

Com podem comprovar, la GNV permet que cada u actue com trobe preferible: o posant els signes d’entonació només al final de l’oració; o posant-los al principi i al final; o posant-los al final i, «en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat» (4a), també al principi. Si prescindim de la realitat, podríem objectar que eixa proposta és massa ampla. Però, si tenim en compte el document de la Secció Filològica de 1993 (§3.1.1, 1), convindrem que la norma de (4a) comporta una divergència clara.

  1. Anàlisi de la GNV (2006)
    1. Intenta actuar metòdicament (1 i 3).
      1. Hi ha alguna limitació en la definició dels signes de puntuació (2).
      2. No explica de què depén que un signe de puntuació siga «doble» (3).
    2. Preguntes i exclamacions.
      1. Permet posar els signes d’entonació només al final de l’oració, o al principi i al final (o bé sempre, o bé «en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat», 4a).
      2. A la vista del document de la Filològica (§3.1.1, 1), cal deduir que hi ha una divergència clara.

Per una altra banda, Lacreu (2017) observa que la institució posa sistemàticament els dos signes en la versió valenciana que ha fet d’escrits religiosos:

  1. L’Acadèmia usa, sistemàticament, els dos signes en la seua versió dels escrits religiosos (Lacreu 2017)
    1. «Tot i això, val a dir que en els textos religiosos que ha publicat la institució normativa (que són, tinguem-ho present, textos escrits per a ser llegits en veu alta) s’ha recorregut a l’ús dels signes dobles:
      1. ¿Què diuen les Escriptures, germans? (Diumenge primer de Quaresma)
      2. ¡Oh Déu!, / que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel (Celebració de la missa).»

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Signes d'interrogació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els signes d’interrogació (IX). Proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006)

  1. Joan diu:

    A mi aquests canvis, o es fan amb l’IEC, o em semblen provocacionetes. 100 anys dient que les interrogacions són al final i ara les fares com les fan els castellans perquè així som més valencians. Dóna caguera tanta submissió. Per a això no cal estudiar filologia…

    • abelard-saragossa diu:

      ¿Tu has llegit la part prèvia del treball (la de Joan Solà, la de Sanchis Guarner i com va ser la reacció de la Secció Filològica en 1993)? En els meus escrits, trobaràs dades, argumentacions i deduccions. Si tu vols llegir rosaris de dogmes, no mires els meus escrits.
      Ara: fes el favor de no dir mentires i de no fer demagògia. Trobe vergonyós que parles com si no existira l’estudi de Joan Solà, les dades que aporta i els efectes que tingué (com ara la redacció de la Gramàtica del Català Contemporani).
      Per cert, actuant d’eixa manera ¿contribuïxes a fer que el valencianisme siga un moviment racional, humaniste i atractiu per a la majoria de valencians? ¿A què contribuïxen els escrits que mentixen i procuren difamar?