3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra (I). 1912 i 1918

Després d’haver estudiat els diccionaris (§2), passarem a les gramàtiques. En el tractament de bé / ben, les gramàtiques haurien d’exposar una visió més redona que els diccionaris, ja que les obres lexicogràfiques tenen una limitació que deriva de l’orde que practiquen. L’orde alfabètic obliga a limitar la intervenció teòrica a la definició de les accepcions d’una paraula. Certament, un bon autor procurarà fer definicions estructurals sempre que la paraula siga un membre d’un camp semàntic. Però el diccionari no permet vincular explícitament els conceptes ni fer deduccions. A més, també és difícil fer deduccions d’una definició dins de la mateixa definició. Eixes tres operacions són privatives de les gramàtiques.

Això no obstant, quan consultem gramàtiques concretes no trobem un panorama massa ric, ja que una bona part dels autors no definixen molts dels conceptes que usen. La conseqüència de l’escassetat de teoria és que les vinculacions i les deduccions són poques (o nul·les). De fet, trobarem un panorama pobre en les gramàtiques de Fabra que analitzarem (les de 1912, 1918 i 1956):

  1. Contrast entre gramàtiques i diccionaris (a-b). Realitat (c)
    1. Gramàtiques: permeten vincular els conceptes i fer deduccions. També poden fer deduccions d’una definició.
      1. Resultat: poden exposar una visió redona, sencera.
    2. Diccionaris: l’orde alfabètic obliga a reduir-se a la definició de cada paraula.
      1. No és possible vincular els conceptes ni fer deduccions.
    3. Gramàtiques concretes: panorama poc ric.
      1. Bona part: no definixen molts dels conceptes que usen.

3    La paraula ben en gramàtiques de Fabra

3.1    La paraula ben en Fabra (1912)

Estudiaré les gramàtiques de Fabra procurant descriure-les d’una manera precisa, ja que diria que els autors posteriors no l’han seguit a causa de les  dificultats que hi han per a deduir què digué el gramàtic de Barcelona sobre els adjectius quantitatius indefinits.

El manual de 1912 té una «morfologia» i una «sintaxi», i molts conceptes estan tractats en els dos llocs. El capítol xiii (morfologia) es titula «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido». No definix cap d’eixes tres nocions, ni amb quines propietats dividix els «adjectius determinatius», dels quals formarien part «els numerals i els indefinits». En el capítol xiii, Fabra tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).

Els tres epígrafs que cita de la sintaxi pertanyen al capítol xv, titulat «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres». El capítol té dos parts: «Adjetivo calificativo» i «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres» (el mateix títol que el capítol de morfologia, però canviant l’orde dels tres conceptes).

Quan arriba a l’estudi de les paraules quantitatives, en compte de la divisió dual de la part de morfologia («numerals i indefinits»), ara és tripartita: «numerals» (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121). Com que l’autor no definix els conceptes que usa, els lectors no poden deduir de les definicions quina actuació de les dos és la coherent. Però podem lligar caps.

Els adjectius poden expressar qualitats o quantitats; si indiquen quantitats, poden ser definides (o numeals) i indefinides. Per tant, la divisió coherent és la primera. De fet, la divisió tripartita incorre en la incoherència d’anomenar els adjectius quantitatius indefinits com a «quantitatius», terminologia que implica que els numerals no indicarien quantitats.

A fi que els lectors tinguen més clar el camí descrit, l’he esquematitzat el quadre següent:

  1. Fabra (1912): terminologia sense definicions; tampoc exposa la propietat que permet fer cada classificació
    1. Estructura de la gramàtica.
      1. Morfologia (cap. 7-13).
      2. Sintaxi (cap. 14-20).
      3. Molts conceptes estan tractats en les dos parts.
    2. Cap. 13: «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido».
      1. Dins de les paraules «determinatives», apareixen dos conceptes quantitatius: «numerals i indefinits».
      2. Tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).
    3. Cap. 15: «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres» (canvia l’orde dels tres conceptes del títol).
      1. El capítol té dos parts:
      2. «Adjetivo calificativo».
      3. «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres».
    4. En les paraules «determinatives» (iii), la divisió de les paraules quantitatives no és ara en dos parts («numerals i indefinits», b.i), sinó en tres:
      1. Numerals (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121).
    5. Com que l’autor no definix els conceptes, no és possible deduir de les definicions quina actuació és la coherent. Però podem lligar caps.
      1. Adjectius: expressen qualitats o quantitats.
      2. Quantitats: poden ser definides (o numeals) i indefinides.
      3. Per tant, la divisió dual (la primera, b.i) és la coherent és.
      4. Divisió tripartita: els «quantitatius» (quantitatius indefinits) comporten els numerals no indicarien quantitats.

Els adverbis de quantitat haurien d’aparéixer després d’haver tractat els adjectius «quantitatius» (en 2c.iii). Però van davant d’eixes paraules (en la part dedicada a «l’adjectiu qualificatiu», 2c.i). Eixa anomalia va unida a una altra: la part dels adjectius qualificatius (2c.i) no tracta eixe concepte, sinó com s’intensifiquen (ho he reproduït en 3a).

Hi ha una llista dels adverbis de quantitat, cada u traduït al castellà i amb un exemple. En la llista dels adverbis de quantitat, no apareix ben. Quan Fabra ha traduït i exemplificat cada adverbi de quantitat (3a), fa un comentari en què «destaca» ben i tot (3b), però no explica per què no ha posat ben en la llista.

Posteriorment, el nostre autor passa a «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (2c.iii), i torna a tractar les mateixes paraules que havia traduït i exemplificat en «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), està en (3c):

  1. Actuació de Fabra (1912): tracta els adverbis de quantitat abans que els «adjectius quantitatius» (2c.iii). Els estudia dins de «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), i torna a tractar les mateixes paraules en els «quantitatius» (2c.iii)
    1. Paraules inicials de «l’adjectiu qualificatiu» (§112): 13 «adverbios de cantidad»:
      1. «Los diferentes grados de intensidad de los adjetivos calificativos suelen expresarse en catalán, como en castellano, anteponiendo al adjetivo diferentes adverbios de cantidad: molt, muy més, más, menys, menos, tant, tan, bastant, bastante (en cantidad regular), prou, bastante (en cantidad suficiente), massa, demasiado, força, muy, no poco, poc, poco, un poc, un poco, algo, que!, ¡qué!, ¡cuán!, no… gaire, no… muy, no… gens, no nada.» (§112)
    2. Fora de la llista, fa un comentari en què destaca ben i tot, però no justifica per què no ha posat ben en la llista de (i).
      1. «Entre los demás adverbios que pueden añadir-se al adjetivo, merecen especial atención (bien, muy) y tot […]; el primero toma la forma ben […]. Ej.: –És bona aquesta taronja? –Aquesta taronja és ben bona.» (§112)
    3. Dins de «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119), torna a tractar les mateixes paraules:
      1. quant, molt, poc, tant, bastant, gaire, més, gens, prou, massa, força i que («¡Qué de mujeres! = Que dones!»).

La informació dita és la que he trobat. Hem trobat anomalies (que he resumit en (4a-b), una llista d’adverbis de quantitat sense ben (3a), un comentari que destaca ben i tot sense justificar la separació (3b), i cap definició: ni de la terminologia teòrica, ni de les paraules quantitatives indefinides, ni del camp semàntic que formen eixes paraules. L’absència de teoria és total:

  1. Característiques descrites de Fabra (1912)
    1. Té una estructura peculiar.
      1. Molts conceptes els tracta en la morfologia i en la sintaxi (2a-c).
      2. Estudi dels «adverbis de quantitat» (3a): abans que els «adjectius quantitatius» (3c).
    2. L’autor no seguix el mateix camí en la morfologia i en la de sintaxi.
      1. Morfologia: «numerals / indefinits» (2b.i).
      2. Sintaxi: «numerals / quantitatius / indefinits» (2d.i)
    3. La paraula ben no apareix en la llista dels adverbis de quantitat (3a).
      1. Està en un comentari que destaca ben (3b), però no justifica per què el posa fora.
    4. L’absència de teoria és total.
      1. La terminologia teòrica no està definida.
      2. Les paraules quantitatives indefinides no estan definides.
      3. El camp estructural dels adjectius quantitatius indefinits no està caracteritzat.

 

3.2    La paraula ben en Fabra (1918)

Abans de descriure la gramàtica de Fabra de 1918, justificarem per quin motiu les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els adverbis de quantitat. Hi han quatre classes de constituents no nominals: els qualificatius, els quantitatius (més les paraules determinatives: els adjectius demostratius i l’article), el verb en un temps i els circumstancials. Per a quantificar els constituents no nominals, usem els adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat». Per a evitar repeticions inútils, les gramàtiques haurien de fer dos operacions. La primera és definir (i estructurar) els adjectius quantitatius indefinits en l’ús bàsic que tenen: quan quantifiquen un nom.

La segona operació és constatar (i justificar) que hem habilitat adjectius quantitatius indefinits per a modificar els constituents no nominals. Però, ara, no cal tornar a definir unes paraules ja definides. N’hi ha prou explicant per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra). La causa està en la dualitat d’Aristòtil substància i accidents. La referència dels noms o substància existix per ella mateixa i, en conseqüència, està en una quantitat (definida o indefinida, gran o xicoteta). En canvi, els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats, de manera que no tenen existència pròpia i, com a conseqüència, no admeten la quantitat: només la intensitat.

Quan arribem a la intensificació o «adverbis de quantitat», també cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa que no incidix sobre noms: només sobre constituents no nominals (tots o una part, com ben en valencià-català, o very en anglés):

  1. ¿Per què les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els «adverbis de quantitat»?
    1. Quantificació dels constituents nominals:
      1. Quantitats definides (o numerals) i quantitats indefinides.
      2. Cal definir (i estructurar) els adjectius quantitatius definits i els indefinits.
    2. Classes de constituents no nominals: quatre.
      1. Qualificatius / quantitatius (més els adjectius demostratius i l’article) / el verb en un temps / els circumstancials.
    3. Quantificació dels constituents no nominals: hem habilitat adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat».
      1. Com que ja estan definits (a.ii), no cal tornar a fer-ho.
      2. Només cal explicar per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra).
    4. Causa: la dualitat d’Aristòtil substància i accidents.
      1. Referència dels noms o substància: té existència pròpia. Existix en una quantitat.
      2. Els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats. Com que no tenen existència pròpia, no admeten la quantitat: només la intensitat.
    5. En la intensificació o «adverbis de quantitat», cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa no nominal (com ben o o very).

Fabra (1918) té una estructura gramatical diferent del manual anterior. Ara, no hi ha «morfologia i sintaxi»: només sintaxi, en concret una part per a cada categoria sintàctica:

  1. Fabra (1918): no «morfologia + sintaxi». Només sintaxi. Una part per a cada categoria sintàctica
    1. Introducció p. 9-32
    2. Article definit, p. 33-36
    3. Substantiu, p. 37-46
    4. Adjectiu qualificatiu, 47-56
    5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96
    6. Verb, p. 97-138
    7. Adverbi, p. 139-156
    8. Preposició, p. 157-176
    9. Conjunció, p. 177-191

La part 5 («Pronom i adjectiu determinatiu», 6e) conté els conceptes que he reproduït en (7a). Els conceptes anomenat «numerals i quantitatius» tracta primer els adjectius numerals («cardinals, ordianls i partitius»), i a continuació els «quantitatius»:

  1. Tractament de Fabra (1918) de la quantificació del nom (c-d)
    1. Pronom i adjectiu determinatiu (6e). Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms.
    2. «Numerals i quantitatius».
    3. »Els numerals cardinals […] Els numerals ordinals […]. Els numerals partitius […].» (§67)
    4. Els numerals i quantitatius indefinits són [11]: quant, que, molt, poc, més, menys, tant, gaire, força, massa, prou, bastant. [hi ha la flexió de cada paraula, i exemples]» (§68)
      1. «Altres adjectius: algun, cap, cada, tot, mateix, altre, tal, cert, qualsevol.» (§69)

Hi ha la mateixa absència de teoria que en 1912. No definix la terminologia teòrica. Quan arriba als quantitatius indefinits, apareix la flexió de cada paraula i exemples. En canvi, no definix cada component ni el camp lèxic Fabra no diu a què respon l’orde dels adjectius (7d). No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (criteri que, segons la proposta que farem més avant, §5.2, fa començar per molt i poc, i seguir per prou i massa).

Com en 1912, també hi ha alguna anomalia. El començament de (7c: «els numerals i quantitatius indefinits») seria molt positiu si no hi estiguera la paraula numerals, ja que els adjectius que tracta no són numerals. En canvi, són tots «quantitatius indefinits». Certament, hi ha un error. Però també hi ha un altre factor inquietant: al costat dels «quantitatius indefinits» (molt, poc, prou, massa), també hi han «altres adjectius (algu, cap, cada…). Fabra no diu si eixos «altres adjectius» també són «quantitatius indefinits» o si pertanyen a un altre grup. Com podem comprovar, seguint en la mateixa vacil·lació que en 1912 (§3.1, 4b): dividir binàriament els adjectius quantitatius (definits i indefinits segons que expressen una quantitat precisa o imprecisa), o recórrer a una divisió tripartitat incoherent («numerals / quantitatius / indefinits»):

  1. Anàlisi del tractament dels adjectius quantitatius indefinits (7)
    1. L’absència de teoria seguix sent completa.
      1. L’autor no definix la terminologia teòrica que usa.
      2. Tampoc el valor o contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit.
      3. No hi ha cap propietat del seu camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits.
    2. Orde dels adjectius (7d): l’autor no diu a què respon.
      1. No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (per a la proposta de §5.2, seria molt i poc, i prou i massa).
    3. En la classificació, apareixen dos anomalies.
      1. L’expressió incoherent «numerals i quantitatius indefinits» (7d).
      2. L’absència de teoria i d’una terminologia unívoca impedix que els lectors sàpien si la divisió «quantitatius indefinits / altres adjectius» respon a la divisió binària quantitatius definits / indefinits, o a la ternària (incoherent) «numerals / quantitatius / indefinits».

Mirem ara els «adverbis de quantitat». La part 9 (6g) és per als adverbis, que podrien ser de lloc (§99), de temps (§100), de manera (§101-§110). Com els lectors poden comprovar, no apareixen els adverbis de quantitat. Eixa absència va unida a una anomalia: posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (9b). Tingam en compte que els adverbis de manera són qualitatius, mentres que els adverbis de quantitat són quantitatius (com ja diu el seu nom). He posat en negreta els adverbis de quantitat per a facilitar la faena dels lectors:

  1. Part dels adverbis (6g): classificació
    1. De lloc (§99), de temps (§100) i de manera (§101-§110).
    2. «Els principals adverbis de manera són: [una llista amb exemples de cada paraula]:
      1. » àdhuc, així, alhora, bastant, bé, ben, com, corrents, debades o endebades, ensems, força, gaire, gairebé, gens, massa, menys, més, millor, molt, només, pitjor, poc, potser, prou, quasi, que, sols, també, tampoc, tant, tot

L’absència de teoria seguix igual (definició de circumstancial de manera, definició de cada paraula, i caracterització dels dos camps semàntics, el de manera i el de quantitat). Contràriament a adés (7), l’orde és ara alfabètic (9b). Però, en la ciència, l’orde important és el que deriva de la teoria.

En la llista, apareix (usat com a circumstancial de manera) i ben (intensificació d’un atributiu, d’un circumstancial i la construcció T’ha ben enganyat, §2.1, 6):

  1. Anàlisi dels adverbis de quantitat (9)
    1. Anomalia: estan posats dins dels adverbis de manera (9b).
      1. Adverbis de manera: són qualitatius.
      2. Adverbis de quantitat: com diu el nom, són quantitatius.
    2. Teoria: gens (ni adverbi de manera, ni definició de cada paraula, ni camps semàntics: de manera i de quantitat).
      1. Les paraules estan ordenades alfabèticament, no teòricament (cosa que porta a començar per molt i poc en els adverbis de quantitat, §5.2).
    3. Exemples de (de manera) i ben (de quantitat)
      1. No ho has fet tan bé com ell. / Marxa bé.
      2. Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat.

Resumim. La gramàtica de Fabra de 1918 és semblant a la de 1912 pel fa al tractament dels adverbis de quantitat (absència de teoria). La diferència que convé destacar és que ben apareix dins de la llista (9b). En les anomalies metodològiques, en desapareixen unes (com ara tractar els adverbis de quantitat abans que els adjectius quantitatius indefinits, 4a.ii) i n’apareixen unes altres (com ara posar els adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

  1. Característiques descrites de Fabra (1918)
    1. El tractament dels adverbis de quantitat és semblant al de 1912 (absència total de teoria).
      1. Ara, ben apareix dins de la llista (9b).
    2. Anomalies metodològiques: en desapareixen unes (4a.ii) i n’apareixen altres (adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Ben popular però no ben tractada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*