El passat vint-i-tres de setembre vam conversar amb dos dels membres fundadors de Papers de Versàlia, Josep Gerona Fumàs i Esteban Martínez Serra.
Vam dedicar la sessió a la tasca que Papers de Versàlia ha dut a terme en els vint-i-cinc anys de trajectòria del col·lectiu, una fita important en el panorama literari català.
Papers de Versàlia és una associació sense ànim de lucre que d’ençà del 2001 ha desenvolupat una tasca rigorosa i lloable a fi de promoure la creació poètica i la seva difusió. En el web (papersdeversalia.com) podeu trobar un bon grapat dels llibres disponibles en format PDF, accessibles a la lectura.
A part dels nostres dos convidats, el col·lectiu de poetes fundadors, tots de Sabadell, estava integrat, des d’un inici i durant molts anys, per Marcel Ayats (traspassat el 2020), Quilo Martínez i Josep Maria Ripoll.
Per tal de donar una visió general de l’activitat de Papers de Versàlia durant aquests anys, només cal dir que ha editat més d’una setantena de llibres en diverses col·leccions i ha organitzat nombroses presentacions, lectures poètiques i exposicions, entre altres actes.
Josep Gerona Fumàs és llicenciat en Història i va exercir de professor d’institut. Compagina la seva dedicació a la pintura amb l’escriptura. Ha publicat sis llibres de poesia en català i dos en castellà, i ha merescut diversos premis literaris. Menciono els seus tres darrers llibres: El no-res perdura sempre (Premi Pollença de Poesia 2020, El Gall Editor, 2021.), Espejo de gran ciego (Ed. Papers de Versàlia, 2022) i Les coses d’un home sol (Tèmenos Edicions, 2024).
Mnemòsine amnèsica (Edicions de Gràfic Set, 2006) és un recull dels seus articles de premsa sobre art i cultura.
Com a artista plàstic ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives.
Esteban Martínez Serra és professor de llengua i literatura espanyola. Va ser director de la revista literària “Fragments”.
Ha publicat dotze llibres de poesia i ha merescut diversos premis literaris. Menciono també els seus tres últims llibres: El temblor (La Garúa, 2022); Cuaderno japonés y otros poemas breves (La Garúa, 2023) i Qui ens dirà demà? (Ed. Papers de Versàlia, 2024).
Vam encetar la conversa parlant dels orígens del col·lectiu, del nucli fundador de Papers de Versàlia, compost per poetes, artistes i intel·lectuals de Sabadell.
En Josep Gerona va explicar que la història de l’agrupació es remunta a una lectura pública a l’Alliance Française de Sabadell, l’any 2001, que va tenir el suport del llavors responsable de la institució, en Robert Ferrer. En aquell recital, amb motiu de la Festa Major, es van aplegar uns deu o dotze poetes. Posteriorment, van decidir continuar les activitats com a grup, constituït pels cinc poetes i artistes fundadors, i començaren a publicar les primeres plaquettes. El 2003 van constituir l’associació per poder rebre ajuts econòmics i actualment, i després de diverses baixes, la junta de Papers de Versàlia és formada per dos dels seus fundadors: Josep Gerona i Esteban Martínez, amb l’ajuda de la Montserrat Saña, que també ha fet la maquetació dels “Quaderns” i dels “Àlbums”, i de col·laboracions d’artistes, com la de la Nativitat Ayala, que sovint aporta il·lustracions als llibres.
Esteban Martínez va ressaltar la dificultat que els diferents components d’una agrupació congeniïn en el temps i tinguin una perspectiva comuna. El col·lectiu fundador estava integrat per poetes en la franja dels quaranta anys i, com va explicar Martínez, amb l’edat és més fàcil acceptar que la poesia i l’edició de poesia és una activitat de minories, a diferència dels joves poetes que acostumen a tenir un desfici per fer-se notar i no s’hi van sentir atrets pel projecte. De bon principi van indagar en el que ha estat un senyal d’identitat del grup i el seu eix vertebrador: volien proposar una alternativa en el camp de la poesia, per a ells, i per a molta altra gent, sense haver de compartir les mateixes “creences” poètiques, és a dir no volien convertir-se en un grupuscle o una capelleta ni caure en el localisme.
Sobre aquesta qüestió Esteban Martínez va aclarir que la voluntat del grup era intentar reunir diferents veus prou sòlides, veus que no sempre tenien un lloc on donar-se a conèixer. Llengües, poètiques i generacions diferents reunides en un projecte comú per tal de potenciar la creació. Totes les “Plaquettes de poesia” partien d’un tema, cada una n’abordava un diferent, i es recollien poemes inèdits per confegir el llibre. La col·lecció de les “Plaquettes” es va acabar perquè es van numerar alfabèticament i quan es va acabar l’abecedari van concloure la col·lecció. També és cert que van intentar no perpetuar-la excessivament, perquè les fórmules envelleixen malament.
En Josep Gerona va puntualitzar que les plaquettes les feien trimestralment i això va donar per deu anys. Van tancar una etapa amb el Núm. Zero que du per títol el vers de Pessoa dit per Ricardo Reis “no tinguis res a les mans ni una memòria a l’ànima”. En aquesta darrera publicació van cedir la veu a poetes que ells consideraven vells mestres i que encara estaven en actiu (poetes de reconegut prestigi nascuts entre finals de 1920 i principis de 1940) com Màrius Sampere o Feliu Formosa.
Convidaven artistes plàstics per fer les il·lustracions, sempre amb esperit voluntarista, i les publicacions s’entregaven gratuïtament al públic assistent als recitals on eren presentades.
Gerona va destacar que amb aquesta manera de fer han aconseguit una veritable i profunda amistat entre els fundadors que s’ha mantingut amb el temps.
Tot seguit vam parlar de la següent col·lecció de treballs col·lectius que també va durar deu anys: “Quaderns de Versàlia” (2011-2020): publicaven un volum anual.
Josep Gerona ens va fer cinc cèntims sobre “Quaderns de Versàlia”. En aquesta col·lecció cada llibre està dedicat a un poeta de referència internacional que era conegut sobretot en l’àmbit especialitzat, universitari o acadèmic, però que estava poc o gens traduït i no es trobava en les llibreries. Com a exemple, el primer volum, publicat el 2011, el van dedicar a Rainer Maria Rilke del qual no es trobaven gaires traduccions (actualment ens sembla inconcebible perquè en disposem de moltes més, per fortuna). El mateix va passar amb Emily Dickinson; quan van publicar el llibre únicament disposàvem d’un parell de traduccions al castellà i una petita selecció que havia traduït en Sam Abrams al català. Posteriorment, van editar volums dedicats a altres poetes molt coneguts i actualment més traduïts, com Giuseppe Ungaretti, Paul Éluard, W. H. Auden, Pier Paolo Pasolini i Sophia de Mello Breyner Andresen. La col·lecció també inclou altres poetes molt menys coneguts i dels quals encara avui no s’han fet més traduccions al català, com Cecilia Meireles, Léopold Sédar Senghor i Eugène Guillevic.
Esteban Martínez va remarcar que la col·lecció “Quaderns de Versàlia” havia omplert un buit en la poesia d’una dècada. D’aquest espai, en una cultura i un país normalitzat, se n’haurien d’haver ocupat les universitats, tal com els va indicar un poeta català, tot aclarint que la tasca que havien desenvolupat era del tot necessària.
Martínez va continuar explicant que els “Quaderns” tenen tres parts: “Comentaris”, una primera part que aplega assajos de diferent tipus, fonamentalment filològics, sobre el poeta homenatjat. En tota la col·lecció han participat noranta assagistes i estudiosos d’arreu del món que han obert la porta al coneixement d’aquests poetes a casa nostra. Això suposava una logística, conèixer la matèria i saber connectar amb especialistes d’universitats europees o inclús d’universitats australianes i americanes.
En la segona part, “Noves traduccions”, han participat, al llarg dels anys, trenta-vuit traductors literaris. I en la tercera part, “Poemes a partir de”, trobem poemes inèdits que han estat creats a partir de la lectura del poeta de referència. En aquesta secció han participat, en tota la col·lecció, setanta poetes actuals.
Tal com va clarificar Esteban Martínez, la col·lecció “Quaderns de Versàlia” va obrir la porta als estudiosos i a les noves traduccions. La col·lecció “Zona Blanca”, per altra banda, són llibres de poesia amb obra d’un autor actual, tant en llengua catalana com castellana. S’ha anat publicant en paral·lel amb les altres col·leccions, des del 2004, i promou l’obra de poetes de proximitat, que sovint no tenen accés a altres editorials. A propòsit d’“Àlbums Versàlia” va indicar que la col·lecció s’inicià el 2021 i es clourà el 2026 amb la publicació del cinquè volum, i va afegir que té com a eix central debatre sobre conceptes poètics-filosòfics a través de la poesia.
També va puntualitzar que Papers de Versàlia no és una editorial i que, per tant, la seva activitat bàsica no és editar llibres de poesia com la resta d’editorials, sinó que el grup volia treballar el fet poètic des de molts aspectes i perspectives diferents. Les propostes, diverses, s’han posat de manifest en les diferents col·leccions que, durant aquests anys, han desenvolupat. Una tasca polièdrica que els ha dut a innovar i promoure noves iniciatives.
En relació amb “Àlbums Versàlia”, va continuar explicant Esteban Martínez, des de bon començament volien que tingués un format diferenciat del llibre habitual. La col·lecció es presenta en format de volums quadrats amb una portada, contraportada i doble portada d’un color distint en cada llibre, i en els quals les arts plàstiques tenen un pes més contundent que en les altres col·leccions. Són publicacions anuals que investiguen, des d’una perspectiva poètica, conceptes humanístics concebuts com a parelles. En cada un dels volums es planteja una dicotomia aparent: Dolor/Plaer; Ànima/Cos; Paraula/Silenci; Por/Poder. Així, l’enfocament era que un poeta comentés un altre poeta a partir de poemes seleccionats per Papers de Versàlia. Els comentaris són molt oberts: relectures, diàlegs, o bé interpretacions del poema. Posen davant del lector, per tant, un poema llegit per un altre autor i hi trobem lectures extraordinàries. Això constitueix la part central del llibre que ofereix, al lector que no és especialista en la poesia, unes perspectives d’interpretació noves. Precedint aquesta part, hi ha dos textos de sengles poetes de gran reconeixement que debaten sobre l’eix temàtic del llibre. En aquesta secció han participat autors com Ana Blandiana, poeta romanesa amb el Premio Princesa de Asturias de las Letras 2024; Ramón Andrés, Premio Nacional de Ensayo 2021 i Chantal Maillard, Premio Nacional de Poesia 2007, entre altres autors de renom. I la part final del volum és una antologia de poemes inèdits de poetes actuals sobre el tema dual.
A diferència de la col·lecció “Quaderns de Versàlia”, que en cada llibre s’aprofundeix en el coneixement d’un poeta, “Àlbums Versàlia” permet conèixer i descobrir molts poetes i indagar des d’un punt de vista poètic en un tema dicotòmic humanístic i filosòfic. Totes dues col·leccions comparteixen el mateix esperit de rigor i obertura, i volen defugir el localisme en el pitjor sentit del terme.
Precisament sobre l’esperit oberturista del grup, Josep Gerona va explicar que en la col·lecció “Àlbums”, per exemple, ells feien la tria dels poemes, al voltant de trenta-cinc, i els proposaven aleatòriament als poetes comentaristes. Assumien un risc, perquè evidentment no podien controlar directament el resultat, però, en general, va afirmar que se’n sentien molt satisfets.
A propòsit del risc que suposava encarregar els comentaris a nombrosos poetes, Esteban Martínez va afegir que han tingut sorpreses molt positives i algunes decepcions. En el grup de poetes de molta anomenada, que en principi haurien d’haver fet un comentari de gran profunditat o des d’una perspectiva molt interessant, en alguns casos, sorprenentment, no havia estat així. En canvi, altres poetes que no tenien tant prestigi o reconeixement, havien aportat, en general, una visió interessant sobre el poema aliè, projectant una llum nova als lectors.
Un altre tret característic de l’agrupació és el precepte fundacional que ha perdurat al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de vida: són una associació sense ànim de lucre, tot i que també editen llibres de poesia d’autors actuals i que els seus llibres es venen. En relació amb això, vam recordar que Manel Rodríguez-Castelló en la sessió del mes de juny ens parlava del concepte d’amateurisme a propòsit del seu treball. Rodríguez-Castelló va aclarir que utilitza el terme en el sentit estricte de la paraula. No l’empra pas com a “aficionat” contraposat al de “professional o aquell qui entén molt una matèria”, sinó com aquell que no viu d’aquesta activitat, és a dir aquell que es mou per passió, per amor a l’art.
Esteban Martínez va introduir el tema indicant que les iniciatives valentes i amb projecció de futur en el món de l’art, la poesia o la música necessiten un suport financer, però, tanmateix, les institucions públiques defugen subvencionar projectes minoritaris perquè la repercussió mediàtica i la publicitat que els hi genera és minsa. Després de bregar molt per trobar finançament, van aconseguir, gràcies al president de la Fundació Banc de Sabadell, Miquel Molins, una col·laboració per a les publicacions.
Josep Gerona va precisar que Miquel Molins, actualment jubilat, va fer costat al projecte Papers de Versàlia un grapat d’anys. Molins havia estat professor d’història de l’art a la universitat Autònoma i director del MACBA, així com president de la Fundació Banc de Sabadell. Havien de presentar anualment el projecte d’edició i van rebre ajudes per a un bon nombre de volums de “Quaderns de Versàlia”, i per als “Àlbums Versàlia”. A hores d’ara, malauradament, l’entitat financera ha exclòs les subvencions per a l’edició. Gerona també va fer referència a la desapareguda Caixa de Sabadell de la qual van rebre una contribució puntual per a l’edició, i a l’Ajuntament de Sabadell de qui reben la col·laboració per organitzar l’acte de lectura de poesia per la Festa Major. I finalment, com a associació, han tingut al llarg del temps entre trenta i cinquanta associats que fan una aportació anual a canvi de rebre totes les publicacions. Va precisar i agrair que el projecte ha estat possible, a banda dels ajuts econòmics, gràcies al fet que tothom que ha treballat ho ha fet d’una manera voluntarista i altruista. Únicament han pagat la impremta i la persona que maqueta els llibres de la col·lecció “Zona blanca”. La resta de tasques i col·laboracions han estat aportacions desinteressades.
Una altra característica distintiva de les publicacions de Papers de Versàlia, que ha mantingut des de l’inici i en totes les col·leccions, és el bilingüisme. Això, en un principi sobta, ja que no hi ha gaires publicacions que nosaltres coneixem que siguin bilingües (català-castellà). Pensem que és un esforç encomiable de diàleg real entre ambdues llengües i cultures en el camp de la poesia.
Sobre aquesta qüestió Esteban Martínez va afirmar que era un debat obert i que no tothom ho veu de la mateixa manera. Va continuar explicant, a tall d’exemple, que ell és fill de Figueres i que la seva llengua literària és el castellà, fruit d’una sèrie de circumstàncies que el van marcar. Va néixer abans de la immersió lingüística i el seu pare, de parla castellana i professor de literatura, tenia una biblioteca de llibres majoritàriament en castellà. Afirmà que la llengua literària no sempre es tria i va subratllar també que, indubtablement, Catalunya es troba en una situació no normalitzada: històricament ha patit molt culturalment i lingüística, i el conflicte no està resolt. Tot i això, Papers de Versàlia ha entès la tasca de difusió de la poesia no com a un afer de política lingüística —la seva proposta no respon a aquest plantejament—, sinó que fan llibres en els quals hi ha representats poetes principalment de Catalunya que per diferents motius escriuen tant en català com en castellà. La poesia ha estat el criteri principal, i no pas la llengua en què està escrita.
Josep Gerona va explicar la seva experiència personal que il·lustra per què escriu en ambdues llengües. La seva mare, de Tremp, parlava sempre en català a casa i el pare, de Múrcia, ho feia en castellà. La decisió del grup, va continuar, ha rebut algunes crítiques de diferents poetes, i va afegir que també els ha tancat moltes portes, principalment institucionals.
Va posar l’exemple del Quilo Martínez, un dels membres fundadors del col·lectiu, que escriu en castellà. Ell va marxar de Xile perseguit per Pinochet i va aterrar a Sabadell. Així doncs, la història i la composició del grup, ja des del principi, ha fet que visquin amb naturalitat el fet del bilingüisme en la difusió de la poesia.
Un altre punt de vista sobre aquesta disjuntiva la va proporcionar Esteban Martínez qui va explicar que han fet presentacions de les col·leccions de llibres a Madrid, per exemple, també han estat en contacte amb molts poetes de la resta d’Espanya i que aquests volums arriben a les seves mans i, en la mesura del possible, en fan difusió. Pels comentaris que han rebut, sempre troben alguns lectors que fan l’esforç de llegir en català. Va matissar, però, que en aquest àmbit no és fàcil d’aconseguir una relació sòlida entre ambdues llengües, ja que es tracta de mons molt tancats per totes dues bandes. La tasca que han dut a terme, en definitiva, també ha estat una via de difusió del català fora de casa nostra.
I per acabar la conversa hem volgut destacar la simbiosi, el diàleg que Papers de Versàlia sempre ha cercat entre paraula, poesia i arts plàstiques, un tret que es repeteix en les diferents col·leccions. Evidentment, la composició del grup, que estigui integrat per alguns artistes plàstics com Josep Gerona, juntament amb la sensibilitat dels membres, ben segur ha marcat aquesta singularitat que afegeix un valor a totes les seves publicacions.
Al voltant d’aquesta qüestió Josep Gerona va posar l’accent en el criteri que han emprat per triar els artistes. Com en altres aspectes del procés de la composició dels llibres, ha prevalgut una visió de proximitat i no tant el fet que els pintors siguin més o menys famosos. Han buscat, per tant, entre els bons artistes que són també amics del grup, i amb ells han establert un diàleg i una comunicació fluida. Els pintors, després de la lectura dels poemes, aportaven la seva obra al projecte. A tall d’exemple va dir que en el primer “Àlbum Versàlia”, Dolor/Plaer, els dibuixos són de l’artista sabadellenca Nativitat Ayala, autora també del logo de l’associació i de diverses col·laboracions amb el col·lectiu. En el segon volum dels “Àlbums”, Ànima/Cos, va col·laborar el també artista de Sabadell, molt reconegut i amic del grup, Ramiro Fernández Saus. El pintor triat per al tercer volum, Paraula/Silenci, per la categoria de la seva obra i per l’amistat amb l’Esteban Martínez, va ser Khalid El Bekay, d’origen marroquí. I finalment, en el quart volum, Por/Poder, l’encarregat de les il·lustracions va ser Jerónimo Prieto Mañanes, artista també de Sabadell i amb qui mantenen una amistat. Va avançar que els dibuixos del cinquè i darrer volum dels “Àlbums” aniran a càrrec del mateix Josep Gerona.
Per cloure l’acte, els nostres convidats van llegir una selecció de poemes dels llibres publicats a la col·lecció “Zona Blanca” en la qual trobem llibres d’autors actuals. Amb la seva lectura van voler fer un homenatge a amics i col·laboradors del projecte, i entre ells van voler destacar al bon poeta, company i amic, Marcel Ayats, traspassat el 2020, i a Quilo Martínez, que va caure malalt i de qui també van triar un poema.
L’ORDRE
Neteja dels matins, l’ordre
reparteix uniforme el blau,
esbossa les formes flonges dels núvols,
endreça amb la llum els objectes,
arrenglera les cases, fixa
la geometria de les cantonades
i no coneix la barreja
de les llums desdibuixades del capvespre
ni el lent esborrar-se dels límits
ni l’amalgama vaporosa que confon
colors amb ombres o camins amb atzucacs,
veus de dintre amb sons de fora.
Neteja dels matins, l’ordre
avança implacable el desordre.
Josep M. Ripoll, Interiors i paisatges, 2017
**
En el somni els dits assenyalen els moviments dels núvols
el tremolor de les idees l’agitació de l’ànima
L’esclat del corrent elèctric la guspira de la vida en el somni
els morts que tornen en forma de pluja el riu que ens mira
La dona arraulida sobre si mateixa dient-me en veu baixa:
Jo sóc la vida que s’obre
Jo sóc el bosc on els morts reposen
Jo la boca de la teva boca Jo el crit que no crida
Natividad Ayala, El cel dins la pedra, 2018
**
De cop i volta el món se’ns ha fet petit:
si posem els braços en creu
amb la punta dels dits
abastem els seus límits.
De cop i volta ens hem fet gegants
i si fem una passa de més
caiem a la fondària de l’abís
que envolta La Terra.
Qui sap si d’aquí molt de temps
l’univers que avui
ens sembla massa gran
també se’ns faci petit.
Qui sap?
Però tant avui
com d’aquí molt de temps
—sigui com sigui l’univers—,
la distància més gran
seguirà sent la distància
que hi haurà entre dos desconeguts
quan es mirin l’un a l’altre.
Marcel Ayats, El cor palpita a la butxaca, 2017
Celebra la devesa resplendent,
els camps d’agost de la màgia i del mite,
minifundi de la mare i de la filla.
Celebra els toscos confins,
el granit on verdeja el liquen
i en fa ofrena.
Celebra la minúscula devesa,
terra dos lobos, contos da néboa,
pàtria dels presagis,
i els ruminants sorruts que s’hi abeuren
plens de cerimònia com enormes patricis,
celebra’ls també.
La devesa i les bèsties, celebra cadascuna d’elles,
el liquen i cada pedra, i la boira
que ens ha fet tèrbols,
la mare-filla, la devesa resplendent.
Víctor Mañosa, Devesa oculta, 2018
**
POEMA
I aquests constrenyiments, què signifiquen,
meitat imatge, meitat paraula i càlcul,
què hi ha en tu, d’on provenen les tensions
d’un callat sentiment adolorit?
Conflueixen en tu des del no-res,
des d’un detall, des d’un popurri,
d’aquí i d’allà prens les cendres, les flames,
les escampes i apagues i resguardes.
Saps que abastar-ho tot t’és impossible,
has d’encerclar-ho, l’estacada verda
entorn d’això i d’allò, restes impàvid,
però bandejat també en la malfiança.
És així com dia i nit estàs en joc,
també en diumenge t’esculpeixes
i en la juntura entafores la plata,
després ho deixes… És això: és l’Ésser.
Gottfried Benn, Aprèslude, 2025
Traducció al català de Feliu Formosa
**
JOSEP GERONA (1701-1769)
Por internet he sabido
que alguien con mi mismo nombre
ya existió en el siglo XVIII.
Parece que fue cirujano en Sitges
y vivió sesenta y ocho años.
Murió unos veinte antes
de que tuviese principio
la Revolución Francesa.
No sé mucho más de él.
Debió de ser algo ilustrado
y debió de tener algunas luces,
aunque Sitges no fuera entonces, ni de lejos,
lo que llegaría a ser con Rusiñol.
Supongo que hurgaría
en las heridas y que usaría
todavía sanguijuelas
en lugar de antidepresivos.
Se le reconoce porque su nombre
figura en el archivo
de San Bartolomé y Santa Tecla
al lado de Pau Gerona,
también cirujano, pero
unos veinte años más joven
–puede ser su hijo, pienso–,
y de otro cirujano, Bertomeo,
que se apedilla Gerona de segundo,
primo, pues, seguramente de Pau
y que tuvo cuatro hijos
–uno de ellos, al menos, fue mujer–.
Todo eso lo escribe
para mi consolación
el doctor Manuel María
Escudé i Aixelà,
de la Real Academia
de Medicina de Cataluña,
que pasa visita en Ganduxer
y debe de ser del Barça,
en su tesis doctoral.
Para que luego diga el listo de turno
que la poesía no sirve para nada.
Josep Gerona, Espejo de gran ciego, 2022
ORIENTAL
¿Conoces mejor el mundo?
No.
¿Lo amas más?
Tampoco.
Entonces,
¿por qué escribes, poeta mío?
Para echarlo cada vez menos
de menos.
Esteban Martínez, Paisajes de la voz, 2005
**
EPITAFIO
Si dejas de escribir
ganarás tiempo.
Tendrás un tiempo más:
el de los otros
-que siempre es más prolijo-
y podrás exclamar entonces:
¡Tanto tiempo he tenido
para una vida tan corta
y tan a destiempo!
Y nadie podrá negar
que, como el resto de los mortales,
mereciste este epitafio.
Esteban Martínez, Paisajes de la voz, 2005
**
EL ÁLBUM
No permitas que un montón de fotos viejas
te amarguen la existencia.
Fuimos así, y aunque nos pese,
ya no lo somos,
que el tiempo duele igual que la distancia.
Ordenadamente puestas
con márgenes exactos
fecha justa y lugar de la acción bien detallado,
así nos miran desde el pasado las fotografías del álbum
que acostumbramos a abrir de vez en cuando.
Cruel afición de contemplar imágenes
de aquello que no vuelve.
Afán incomprensible de perpetuar la pena de la ausencia
de recordar momentos ya perdidos
de reencontrar las huellas de un camino lejano.
Ya no somos así… y nos duele el tiempo,
aunque nos pese.
Pero no dejes que unas fotos nos depriman
y que heridos de vejez vivamos en silencio la semana.
No hagas caso al ayer que nos observa
y ponle una sonrisa a cada imagen,
pensando que las de hoy serán mejor que las fotos de mañana.
Y piensa que es probable que el próximo donmingo
a alguien se le ocurra nuevamente
observar las fotos que faltaban.
Quilo Martínez, Tiempo inestable, 2007
**
FANTASMES
Us he de confessar
que no crec en fantasmes.
Però dins meu ressonen,
com en una casa encantada,
les veus, les rialles, els gestos
que hi heu deixat gravades,
l’ectoplasma d’un tros de vida.
Dins la casa buida
del meu ésser,
malgrat no creure-hi,
duc el record de l’esperit
de tots vosaltres.
David Madueño, Cua de foc, 2020
I
¿Es tu canción, alondra,
o el rocío
el que llora?
II
Pasó el otoño.
Todavía en el pruno
una única hojita.
III
Mariposa ligera,
blanco incendio de alas,
…¡tu sonrisa!
IV
El jardín naufraga
de olor. Las rosas
sueñan ser islas.
V
El agua de la fuente
repite en la memoria:
ayer, ayer, ayer…
VI
Cosas mías, me habláis,
y yo, qué ingrato,
sólo oigo mis penas.
Alejandro Duque Amusco, Escritura de estío, 2019
**
LA VITA FUGGE, E NON S’ARRESTA UNA ORA
El tiempo nos traspasa como cruel saeta.
No somos los que fueron.
Pero, como frescor de lluvia en la tarde de agosto,
la brisa adolescente que tú eras entonces
ha calado en mis huesos
al leerla en las líneas, los versos de tu mano.
Por ellos sé de ti, de que en ti permanece
intacto como un dios tu amor por la Belleza;
aunque recias tormentas hayan talado el bosque
no sojuzgan raíces de savia incandescente.
Acaso vuelva a verte mellado por los años
como estás en el Google
con tus cincuenta, largos,
espejo de mí misma tras cuarenta sin vernos.
Acaso un reencuentro salde deudas antiguas,
palabras que no fueron
cual hijos que rehúsan de la matriz el seno;
acaso, todavía, el hilo de las Parcas
nos permita coser al menos dos puntadas,
tangente de dos líneas unidas en el punto
de vibración, eterna, en los versos más puros.
Pilar Tejero, Antes del mar, 2022
**
DEBAJO DE LA GORRA
(Autorretrato)
Me pongo la gorra
Debajo de la gorra está la tapa de los sesos
Una calva tornasolada con espumilla de cánceres benignos si los hay
Debajo de la tapa de los sesos si los hay
Están efectivamente los sesos
Un cerebro que no he visto nunca
Pero que tengo que reconocer que no ha parado de trabajar en lo mío
Un cerebro que me ha ganado la vida diariamente
Debajo del cerebro de la vida está un par de ojos
Que ha visto lo que había que ver
A través de sucesivos y cambiantes cristales a medida
Debajo de los ojos a medida
Hay una nariz ostentosa y superflua
Mejor para las caricaturas que para el olfato
Debajo de la nariz de caricatura y olfato
Hubo en tiempos qué tiempos un bigote
Debajo de donde hubo un bigote
Hay una boca medio desdentada una boca
Que ha dado trabajo a tres o cuatro dentistas amigos o parientes
Debajo de la boca de amigos y parientes
Hay una barba una barba
Donde se refugiaron y cobraron fuerza los pelos desterrados de la calva
Una barba que ha encanecido acariciada por una diestra pensativa
Debajo de la barba pensativa hay un cuerpo
Un cuerpo que sería prolijo describir
Y que afortunadamente
Como no dolía
No he llegado a conocer demasiado bien
Al final del cuerpo hay dos pies
Dos pies que me han mantenido en pie hasta ahora
Y me han llevado a ir donde había que ir para ver lo que había que ver
Dos pies que serán mis adelantados de ultratumba
Cuando se me lleven con los pies por delante
Como es costumbre
Lorenzo Gomis, Mediodía. Antología poética, 2024
Agraïm profundament als nostres dos convidats, Josep Gerona i Esteban Martínez, la sessió que ens van oferir. Admirem la tasca rigorosa que han dut a terme durant aquests vint-i-cinc anys i l’esperit innovador i lliure del projecte. Tots ho celebrem!
Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez
