Poesia de Lala Blay, conversa amb l’autora

El passat 30 de maig vàrem rebre na Lala Blay a l’espai VilaWeb. Blay és autora d’una poesia que ens captiva, que deixa un bon solatge en els seus lectors. Vàrem tenir el privilegi de conversar amb ella en un acte molt proper i distès, i de recitar alguns dels seus poemes.

La descoberta de la seva poesia li dec a en Màrius Sampere amb qui vaig tenir la sort de coincidir en la reunió del jurat del Premi Josep Maria López-Picó, a Vallirana, ara tot just fa un any. Em va parlar de l’obra de Lala Blay en termes molt afalagadors quan comentàvem la relació de guanyadors del López-Picó. En Màrius Sampere coneix bé la poesia de la nostra convidada, no en va li ha prologat dos dels seus llibres.

Però tanmateix, en cercar informació sobre la nostra poeta em va sorprendre de trobar-n’hi ben poca, a la xarxa. Afegiria que, per aquest motiu, ens interessa especialment; perquè som lectors curiosos i ens plau saber de poetes valuosos i poc coneguts o reconeguts.

Lala Blay és llicenciada en Belles Arts i en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Doctora en Filosofia amb una tesi sobre poesia i hermenèutica que tracta de Píndar, Hölderlin i Celan. Premi Extraordinari de Doctorat (2015). Professionalment es dedica a la docència, és professora d’art a secundària.

Té tres llibres publicats:

Liebeslied, 2001 (Premi Recull-Benet Ribas de poesia – 2000), Plec de claror, 2005 (Premi Vila de Vallirana – Josep Maria López-Picó de poesia – 2004) i Abstància, 2016.

La poesia de Lala Blay et duu a fer una ruta per l’inconegut i inaprehensible, però no obstant això t’hi reconeixes, en el seu paratge interior, t’hi emmiralles i hi vius, durant la lectura, en els seus interrogants, en l’estranyesa i el seu misteri subtil. La poesia de la nostra convidada és una prolongació artística de les nombroses experiències intel·lectuals (filosòfiques, literàries…) i personals de l’autora, qui les tradueix en una melodia reflexiva en la qual descobrim abundants regions frontereres entre les arts plàstiques i la literatura. Lala Blay afaiçona i conforma la llengua, empremta una intenció en cada poema perquè la potència suggeridora sigui màxima; crea imatges lluentes i pensaments d’un gran voltatge poètic. La seva poesia ens remet, ens recorda, per les paraules, per la música de fons, a Vinyoli, Hölderlin, Celan. Com sabeu va ser Hölderlin qui va dir: “el que perdura ho funden els poetes” . Lala Blay ens diu:

Hi ha qui pren el camí
de la paraula al callat,
hi ha qui demora el silenci.
(…)
Hi ha qui transita l’afrau,
hi ha, però, qui funda.

Liebeslied (Pagès editors, 2001)

Empar Sáez

Us transcrivim la seva xerrada, que amablement ha cedit per a aquesta publicació. Dins del text trobareu un bon grapat dels poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit, però hi trobeu els títols.

“Us parlaré de la meva poesia ajudant-me, en algun punt, de les paraules de Píndar, un poeta que he llegit i traduït, i segueixo fent-ho encara.

He publicat tres llibres de poesia:

El títol del meu últim llibre pot servir per englobar el projecte que hi ha en els tres llibres: Abstància, una paraula que jo he tret d’un context filosòfic i que indica: separació o distància respecte l’estar o l’estància, abstenint-se d’instal·lar-se enlloc. En aquesta situació de desarrelament, de suspensió, de no fer peu, ens trobem per exemple, quan quedem astorats davant de la bellesa; per això està vinculada a l’amor i a l’art.

I precisament és el fet d’estar distanciat el que permet atendre a allò que ve i deixar que comparegui, sigui l’altre o el poema, alhora que el mateix distanciament provoca una pèrdua.

El primer poema del llibre Plec de claror situa aquesta pèrdua en la infantesa: l’experiència de la bellesa coincideix amb l’experiència de la temporalitat.

Una pèrdua

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Que l’entrada a la vida i la bellesa comporta consciència de la mortalitat, i, per tant, pèrdua d’alguna cosa, pot entendre’s en un sentit biogràfic, no només relatiu a mi, sinó a qualsevol: tot viure és distanciament respecte la vida mateixa, distanciament que comporta temporalitat i finitud.

Però, a més, aquest caràcter inquietant, temporal i mortal, vinculat al descobriment de la bellesa, no és exclusiu de l’àmbit de les experiències vitals, i no pertanyia originàriament a aquest àmbit; el caràcter temporal o mortal pertany originàriament al ser mateix, té lloc en cada dur a presència, en cada fer que qualsevol cosa s’esdevingui. Molt més originàriament que en cap experiència estètica o vivencial, el caràcter inquietant de la bellesa està lligat a la possibilitat de ser; res no és si d’alguna manera no compareix en tota la seva meravella, però aquest comparèixer com una certa figura irreductible implica, també, sempre, haver deixat alguna cosa enrere i, per tant, algun grau de límit i tancament.

Ser en aquest sentit potent només es dóna a Grècia, i es produeix en la poesia. Homer produeix el món, el crea i desplega en els seus cants. Fa comparèixer la Guerra de Troia perquè aconsegueix un irreductible inquietant vinculat al ser en general i per tant a l’esdevenir dels homes i dels déus. Píndar, una mica més tard, adonant-se d’això diu (N.8.24-25):

En veritat, un sense paraula, però de cor audaç, el reté l’oblit
en mísera disputa.

Per això, és gràcies a Homer que coneixem els herois en la seva grandesa. Referint-se precisament a Homer, de nou Píndar diu (I.3/4, 58-60):

Car això avança amb veu immortal,
si algú ho diu bé; i damunt la terra feraç i a través de la mar
va l’esplendor dels bells fets, per sempre inextingible.

Al llibre Abstància hi ha un poema amb títol grec: Arrephóroi (dues nenes atenenques d’entre 7 i 11 anys, encarregades de preparar l’ordit en què es teixiria el vestit que es posaria a l’estàtua d’Atena). Arrephóroi uneix el doble camí d’entrar a la vida i entrar a la bellesa:

Arrephóroi

Abans de fer dotze anys
va preparar l’ordit,
la tasca més feixuga.

Llavors:
amples sanefes totes com de llum
i nusos insondables
i un fer i desfer industriós de dits
i la mortal entrada del poema
com un tu.

Quan m’he volgut acostar a l’inici de la vida, a l’estat d’infantesa, hi he anat des de Píndar i, més concretament, des dels fragments que Hölderlin va traduir i comentar. Píndar, tan irreductiblement grec que, a diferència d’Homer o Sòfocles, ens impedeix fer-ne una lectura moderna, i, aleshores, sovint, desistim d’apropar-nos-hi; però precisament per aquest caràcter irremeiablement distant que comparteix amb l’estat d’infantesa m’ha servit de pont cap a aquest estat. En la secció d’Abstància titulada Nen es pot trobar:

Dormies un son de ploma,
res no llastava el teu respir;
la gravetat creuava boscos, cambres,
i restaves indemne.
No sabies la llum.

*
Les nits estaven cosides
*

El següent poema, de la mateixa secció, conté tres paraules gregues: “lalagéo, lalagé, laliá” que signifiquen dir, paraula, però també piuladissa o xerroteig. Donar nom, dir bellament és dur a presència; així, per exemple, Píndar, en explicar la fundació d’Olímpia per part d’Heràcles, diu (O.10.43-55):

I ell, el valent fill de Zeus, havent aplegat tota l’host
i tot el botí a Pisa,
mesurà un recinte sagrat per al pare més gran,
i en haver encerclat l’Altis, el marcà en l’obert tanmateix,
i en el pla del voltant establí
un indret esbarjós pel banquet,
honorà el curs de l’Alfeu
junt als dotze déus que governen, i digué
al pujol: el de Crono. Car abans,
sense nom, quan Enomau governava, estava amarat de molta
neu. I a aquest ritu nounat
van ser, del cert, properes les moires i l’únic que prova
la veritat genuïna:
el temps.

En els versos es relaciona el sorgir amb l’establiment d’un límit i l’atorgament de nom: Hèracles, en assenyalar el recinte amb estaques i anomenar el pujol fa comparèixer (instaura en l’obert) un lloc que, precisament per la seva rellevància, és sagrat; el que abans estava ocult, indistint en el camp o colgat per la neu, ara brilla. I tot això es vincula amb alguna cosa anterior: amb els fats i amb el temps, perquè el dir que anomena dóna destí i temps.

Creuaves un eixam sonor.
Era més bla que existir.
Les paraules brunzien i tu
les trenaves amb llum:

Lalagéo, lalagé, laliá.
Tu et dius:
mare.

*

Les paraules brunzien i ordies
un teixit remorós.
Tu,
domador de tons,
ara cedies,
ara tesaves
en el solaç més greu,
brins,
fils,
tot un estol fulgent –

Abelles dòcils
als llavis.

*
Nemorós
*

El meu primer llibre es titula: Liebeslied,  que en alemany vol dir “cançó d’amor”, un nom que, en pertànyer a una altra llengua, ha quedat desarrelat, també, del seu horitzó o sentit; el llibre s’obre situant-se ja en un moment posterior al de la infantesa: el moment d’haver ja definitivament perdut i assumir-ho en diàleg amb un altre:

I

Obro la nostra riquesa a l’embat de la memòria:
de la set a la fons hi ha la mida de la riquesa.

Saps la meva falta, i la portes a través de muntanyes.
Duus el meu fatic
per la pedra asprosa.

En la flor d’una ginesta ens estimem.

He dit que el desarrelament, l’abstància, té a veure també amb l’amor. En l’amor experimentem la tensió entre el fet que l’home sigui lliure i que no ho sigui en cap altre lloc que en la matèria: el cos, les cèl·lules, l’albúmina de què parla Thomas Mann quan es refereix a la “imatge humana d’aigua i albúmina destinada a l’anatomia de la tomba”.  De Plec de claror:

De nou aquesta terra estranya
on s’extravia insensatament
i es fa de nit
i cau
tres pisos no són res
la longitud del cop que és un instant
el cos a plom
avall
tres cops i tots damunt del mateix blau
manyoc de carn i sang
l’exacta anatomia de la nit
ara és igual
després l’alçada sí que compta
després la basca sí que compta
i el tercer pis mesura
l’altura exacta del fracàs
però ara no
ara és de nit i plou
i l’aigua corre avall
cames avall
tres cops avall
ara és de nit i plou i ella l’estima tant
de carn i sang els tres
perquè tots tres són fets de carn i sang
ja no hi ha blau
ni cop
ni basca
ni fracàs
ni longitud tampoc
només passa que plou en cada plec
on s’extravia insensatament
aquesta terra estranya
sempre de nou.

De Liebeslied:

XII – Deixa que em negui…

El caràcter inquietant de la bellesa, de què ja hem parlat en tractar la temporalitat i la mortalitat, no remet a cap costat fosc o atracció fosca, sinó al fet que mitjançant l’atenció i la creació, entre aquesta matèria, en aquesta aposta interpretativa és on es dirimeix què és viure. L’aposta per la creació-interpretació és la renúncia a determinar, deixar ser, i és, per tant, desarrelament, intempèrie, estar a mercè del que sorgeix en la interpretació i assumir que no s’és altra cosa que el que es deixi emergir en aquests materials. De Plec de claror:

Runa, marjals, solitud

*

Versió de Kafka

L’aixada havia obert en un costat
dos traus en angle agut.
No va sentir
els passos acostar-se
i ni tan sols
la caiguda del tall.
(…)
Ara, la gravetat
no ve de la fondària o l’extensió.
El que es fa dolorós
és l’edat de la ferida.

L’amor dóna sentit a les coses. Sentit és tant la direcció com aquell horitzó o fons ocult respecte el qual les coses prenen sentit; per això l’amor vol i no vol, pot i no pot ser dit. De Liebeslied:

III – No dir la paraula

De Plec de claror:

El plec,
el plec de llum,
el plec de llum ha fet visible el fons,
en travessar la nit.

La nit és nit.
Tingues en compte
la fràgil complexió de la membrana,
la lleugeresa del teixit.

L’amor pot i no pot ser dit, i, de la mateixa manera, pot i no pot ser trobat.

De Plec de claror:

A través de la dòcil ferida vas passar…

Per un moment
la sang va fer-se clara,
va il·luminar

com si no res
hagués malmès la carn
i el palpitar
fos mesurat i viu
i el cor pogués
donar-se, encara.

Ara la pell no sap cicatritzar
amb l’hoste a dins.

*
El pa es va obrir

*

L’atenció de què he parlat en definir Abstància és atenció al que ve a l’encontre. El que ve a l’encontre, sigui l’altre o el poema per venir, conté paradoxalment el que ja ha sigut, i és, per tant, atenció i interpretació del ja esdevingut. Ho és inevitablement per estar treballant en l’àmbit de la bellesa: del que, com hem vist en parlar dels grecs, antigament acompanyava, conduïa, assistia i fins produïa tota cosa veritable, i que ara, perduda la capacitat productiva, fa que tota obra, fins i tot la no creada, tingui el caràcter de runa i ens remeti a una pèrdua. Es vulgui o no, sempre que s’està en la creació artística ja s’està interpretant.

Això ho fa d’una manera molt clara, i a més diu que ho fa, la poesia de Paul Celan, i és en Celan, quan llegeix el Lenz de Büchner, que trobo el moment en què Lenz està en abstància. Büchner diu de Reinhold Lenz: “només li desagradava a voltes no poder caminar amb el cap” i Celan interpreta: “qui camina amb el cap té el cel com a abisme sota els peus!”. D’aquí, i de la voluntat d’entendre l’altre, surten dos poemes d’Abstància titulats Genista Scorpius, és a dir, amb el nom científic de l’argelaga:

Genista Scorpius I

*

Genista Scorpius II

qui collirà la flor de l’argelaga?
qui en farà rams?
qui la durà a taula?

Un, que té només els dits per agafar-la.
Un, que ve amb les mans.
Un, que per franquejar
la gravetat funesta de l’espina
haurà d’alçar-la.

A Celan hi arribo a través de Hölderlin i a aquest a través de Rilke, que vaig conèixer, de molt jove, per Vinyoli. El Hölderlin madur —que vol dir el Hölderlin d’encara no 30 anys— assumeix la pèrdua definitiva de Grècia, és a dir, del moment en què bellesa i ser anaven de la mà, i, amb aquesta pèrdua, assumeix també la pertinença a l’època en què la validesa està associada al càlcul i la reducció. El poema avui ve quan la bellesa ja s’ha perdut, des de la nit, però no des de la nostàlgia, ja que només des de la pèrdua, des de la distància, poden les coses fer-se rellevants. De Plec de claror:

Per deturar

Per deturar la tarda
ala de mel
ara que és nit
dic: tarda
ala de mel
cabana
flor d’ametller
ploma de rosa
tarda
per deturar
que fuig, al vol, se’n va,
que no recula,
tarda
amor
ala de nit.

I del llibre Abstància, un poema amb clares referències a Hölderlin a través del riu que passa per la seva ciutat natal

Una fibra d’allò

 

Els dos últims llibres publicats van acompanyats de puntes seques, una a la portada de Plec de claror i set a l’interior d’Abstància, encapçalant les set seccions. A banda de l’alta qualitat d’aquestes obres, fetes per l’artista i professora de Belles Arts Rosa Vives, la mateixa tècnica de la punta seca té una estreta relació amb la poesia.

Es tracta d’una tècnica de gravat sobre metall. En general el gravat té la peculiaritat que no es pot calcular del tot quin serà el resultat final, com quedarà exactament la planxa després de tot el procés de treball, però la punta seca afegeix a aquesta incertesa un marge de variació en l’entintat. La planxa es treballa directament amb una punta d’acer afilada que obre el metall deixant un solc i una rebava (un petit encenall a banda i banda del solc). Això fa que, en entintar la planxa, la tinta quedi retinguda no només al solc, sinó també a les vores, i que aquesta resta sobrera es pugui netejar més o menys. En l’estampat aquesta resta donarà un aspecte vellutat a la línia, molt apreciat especialment pels pintors-gravadors com Rembrandt. El netejar més o menys la tinta queda a l’arbitri de l’estampador, que pot ser el mateix gravador o algú altre. L’estampador, aleshores, ha d’interpretar la planxa i, fins i tot, pot extreure’n resultats no pensats per l’autor. Del llibre Abstància:

Per què el camí à la pointe acérée… (cita de Baudelaire Confiteor de l’artiste, Spleen de Paris)

*

Tallar el fons courenc,
fendir-lo,
obrir-lo a l’esperança – de casa,
de negre vellutat que anomeni
el llit fluvial,
la conca denudada.
Solcar el fons i no brunyir les vores.
Atendre l’impensat de la rebava.

Atendre i interpretar –i alhora haver de ser atesos i interpretats-, com es fa en els gravats,  no és doncs una opció, sinó l’únic camí, allò exigit per l’abstància. Crear és atendre al pervenir, deixar ser, i això comporta heure-se-les amb l’esdevingut i atendre el caràcter de runa de la bellesa mateixa.

A l’última secció d’Abstància hi ha unes branques tallades; han quedat separades del que els donava vida i arriben a un àmbit nocturn en el qual ja no podran brotar, però, de nou, l’atenció al que en elles encara hi hagi de bellesa podrà il·luminar tant les branques com aquell qui en té cura.

Però les branques nues

*

Venies amb les branques del dolor;
portaves el feix com es du la promesa.
Em vaig treure el vestit de ponent
i els va fer de mortalla.

Ara volen pel cel nocturnal,
ara tenen un somni de fulles.

Del bleix de l’amor he filat un estam
que les pren de la mà
i constel·la.

Lala Blay

Dins del text trobareu els poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit i hi trobeu els títols.

A continuació us deixem una selecció de poemes que membres del grup vàrem llegir.

 VIII

Asseure’s a taula
compartir el peix daurat
i restar sense ofici
sense nom
desnonats
i havent sopat
alçar-se
abans no es perdi l’or
i caminar
tu i jo
damunt les aigües.

Lala Blay, Liebeslied

XXXIV

Jo no he vingut per dir-te que em salves
com una espluga còncava, tendríssima,
conformada al meu cos;

ni he vingut a parlar-te del naufragi
que sotja nit i dia sense treva
i sense port;

jo no he vingut per res
que ni tan sols he vingut.

A la tarda, tan lenta, que s’ajaça
com un cérvol cansat entre el boscatge,
jo visc en tu.

Com podria sortir, restar, entrar-te,
des de quin territori vorejar-te
per tornar a tu?

Lala Blay, Liebeslied

Per a

Per a la longitud d’aquest dolor,
per l’aguda duresa de l’espina
que cus la nit
i per l’amor, i per la fina
línia que divideix
raó i deliri
la doble lluna del meu pit.

Lala Blay, Plec de claror

TÉ EL MEU TEIXIT
una fibra servada
vora l’oblit.
Mentre sostinc
la trama indesxifrable
d’anys,
la viva certesa que el dibuix
mai no ha de reclamar
l’ordit.

Lala Blay, Abstància

 

LÍMIT

Herba mitgera que t’alces
maldestra al llarg del camí,
la rodera t’observa i et commina.
Cap de les flors del marge
no professa el teu destí,
però la pluja t’estima.

Lala Blay, Abstància

 

MUDA

Més tard vindran els dits per a descloure
com tels de ceba cada pell del cor.
I desfaran el niu on es congria
la pluja que s’escola per l’avenc.
I, finalment, assoliran el nucli,
allò que has estat fent,
una durícia.

Lala Blay, Abstància

Alçaves la mà i aplegaves un núvol;
llavors no sabies el que no pot ser.

Ara, l’incendi blanc
projecta ombres mòbils
i l’ametlla de l’ull
s’enfosqueix.

Lala Blay, Abstància

Ella pentina amb els dits la claror de la tarda.
A poc a poc vas aturant el joc
i restes consirós, acomiadant-te
de la remor de fulles que se’n va amb el verd.
I avances una mà, al límit de la fronda:
quan es tanqui la frase — començarà el desert.

(La Verge de les roques, Louvre)

Lala Blay, Abstància

DE SOBTE ADOLESCENT

Aquell matí l’escull
no hi era.
El temps s’havia dilatat.
Entorn el cor
s’estenia una platja,
i vora l’aigua:
poltres.

Lala Blay, Abstància

Els nostres agraïments a Lala Blay per la xerrada, es tracta d’un estudi hermenèutic extraordinari sobre la seva pròpia poesia. Agraïm també l’amabilitat de cedir-nos el text per a la publicació en aquest bloc.

Fotografies de Aureli Ruiz, gràcies!

Conversa amb Lala Blay

El proper acte organitzat pel grup Reversos se celebrarà el dimarts 30 de maig a les set del vespre, a l’espai VilaWeb. Parlarem de poesia amb la nostra convidada, na Lala Blay (Barcelona, 1968), i llegirem alguns dels seus poemes.

Lala Blay és llicenciada en Belles Arts i en Filosofia per la Universitat de Barcelona. És Doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre poesia i hermenèutica que tracta de Píndar, Hölderlin i Celan. Premi Extraordinari de Doctorat (2015).

Ha rebut els premis: Recull-Benet Ribas de poesia l’any 2000 per Liebeslied (Pagès editors, 2001) i el Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó el 2004 per Plec de claror (Editorial Proa, 2005). Del seu darrer llibre, Abstància, en Màrius Sampere diu:

Però en el nostre cas, els versos de Lala Blay, subtils i intactes com agulles imantades, ens cerquen, s’imposen i juguen amb nosaltres sense misericòrdia intel·lectual i, com en un joc amorós, la nostra poeta s’insinua, contacta, s’apodera de les nostres defenses i acabem perdent. Perdent en benefici d’un guany superior, l’accés a un camp magnètic, exclusivament personal en què un jo absolut, graciosament incorpori, presideix tota proposició carnal.

Màrius Sampere (del pròleg del llibre Abstància, Ed. Pont del Petroli, 2016).

Hi sou tots convidats. No hi falteu!