ESTRIPSIPEDAÇOS - Blocs de VilaWeb

Els preus dels aliments pugen;els cereals i les farines pugen; la llet puja. Els aliments incrementen els preus constantment, però d’aquestes puges els productors no en veuen ni un cèntim. Que està passant per que amb un parell d’anys haguem passat d’aliments barats i abundants a aliments cada cop més cars? I fins hi tot comencem a parlar d’escassesa?.

Tal i com ho veig jo per entendre aquesta sobtada crisi alimentària hem de retrocedir als anys cinquanta. Va ser a principis d’aquesta dècada encastada entre la segona guerra mundial i l’esclat dels seixanta que els estrategs del bloc capitalista van dissenyar una estratègia per tombar el bloc soviètic. Entre altres coses van optar per aconseguir que la població tingues un alt nivell de vida. I la condició bàsica per assolir-ho va ser aconseguir que l’alimentació fos abundant i barata. Això ho van fer mitjançant les dues formules següents.

1ª Mantenir els preus dels cereals i productes alimentaris bàsics baixos mitjançant una combinació de: control dels grans mercats per evitar especulació; i una política d’hiperproducció impulsada per dos factors:el primer va ser una política de subvencions que primaven la producció massiva a qualsevol preu. El segón obligava els productors a incrementar la producció constantment a causa dels preus baixos que tots els grans compradors aplicaven. Amb aquesta estratègia es van assegurar producció de sobres.

2ª Un abaratiment constant del transport. Es va facilitar, ajudar i subvencionar el transport massiu. Una xarxa densa i molt eficaç assegurava que cap regió que interessés al bloc capitalista, pogués quedar despenjada del sistema de preus baixos.

A partir del moment que aquest sistema comença a funcionar els habitants del bloc capitalista comencen a poder gastar més i més en productes de consum. Per exemple electrodomèstics, cotxes, vacances, moda, segones residències…

Aquest sistema s’ha replicat si mateix en algunes fases més: la primera va afectar la alimentació, la segona la roba, la tercera productes electrònics i vehicles i la última fase (i a la que a la fi ha esclatat) ha estat l’intent d’aplicar els mateixos principis a la vivenda, edificis i mobles. Amb els mobles ha rutllat (Ikea) però les cases enlloc de ser cada cop més barates han estat cada cop més cares. I aquí s’ha trencat el sistema.

La fi d’aquest cicle que s’anava replicant és una de les causes de la pujada d’aliments. La raó són els rendiments bancaris. Els bancs i caixes per obtenir beneficis inverteixen. Són el pulmó que dona oxigen monetari pera anar cremant cicles. Quan el darrer cicle ha fallat la banca s’ha trobat que no hi havia cap ámbit on pogués obtenir els beneficis tant desmesurats que tenia fins ara. Cap branca de l’economia, des de la indústria fins les noves tecnologies pot igualar en rendiments el que obtenien de l’especulació immobiliària dels darrers deu anys.

Cap sector? No exactament, hi ha dos sectors que poden proporcionar alts rendiments a la banca. El petroli i els aliments. Com que ja no hi ha cap raó política per mantenir els preus dels aliments baixos els inversors de la banca s’hi han llençat. I han començat a especular per guanyar-hi tant com abans. I ja tenim servida la crisi actual. Les causes d’aquesta crisi les hem de buscar d’una banda en la fam de beneficis de bancs i caixes que per satisfer-la condemnaran a la fam de debó a moltes persones. L’altra causa és purament política. Un cop esfondrat el bloc comunista quina raó tenen per mantenir els preus dels aliments barats?

Recapitulem: la crisi és real per que pugen els preus dels aliments. Però pugen per que els estats ja no tenen cap motiu per control.lar els preus, ni continuar subvencionant la producció(la política agrària comunitària fa anys que més aviat busca frenar-la, per exemple). I alhora per que s’ha convertit junt amb el petroli (que també ha pujat molt) amb l’únic ámbit on encara hi poden guanyar molts diners.

Aquesta és doncs la meva hipòtesi sobre la crisi alimentaria.

Un pare possible (amb el peu dret)

26 de maig de 2008

Ressenyes

Un pare possible

LLuís Oliván

Ed. Columna

El primer que cal dir és que en Lluís Oliván està bastint una obra absolutament personal en en la nostra geografia novel.lesca. “Un pare possible” és una bona novel.la que ens explica de forma àgil i directa la davallada fins una realitat brutal d’una filla que cerca retrobar el seu pare. L’acció comença a Catalunya però transcorre a Mèxic. Aquest escriure a cavall de l’Amèrica llatina i Catalunya és un dels trets que defineix l’autor. Això i un cert gust pel cantó més macabre de l’existència humana. A la novel.la hi trobem pares absents, esforçats, possibles i brutalment reals. Però tots ells es mostren a través dels seus fills, i de l’empremta que hi han deixat.

Però ara recapitulem: és una bona novel.la, on l’acció i la posada en escena de personatges i situacions es fa amb claredat i força elegància. El principal defecte que li he trobat es que és un xic massa esquemàtica. Els personatges malden per explicar-se més i Mèxic DF. sols pot insinuar en algúm moment la força que hi té. Tot i això estem davant d’una bona novel.la, bén narrada i que tracta un tema tant universal com la figura del pare.

L’últim patriarca (amb el peu dret)

28 d'abril de 2008

Ressenyes

L’últim patriarca

Najat El Hachmi

Ed. Planeta

Estem davant d’una bona novela. L’acció transcorre entre el Marroc i Catalunya, i explica el naixement, el creixement i la fi d’aquest últim patriarca. Més enllà del tema el que més m’ha agradat de “L’últim patriarca” ha estat l’habilitat que te l’autora en recrear tant situacions com ambients. Amb poques pinzellades es capaç de filtrar-nos un fort ventall de sensacions. L’altre cosa que m’ha fet gaudir de valent és la forma com corre l’acció. La novel.la és un veritable duel. Un duel farcit d’èpica, d’humor i de tragèdia, però un duel tanmateix. Cada capítol la Najat el Hachmi ens mostra un episodi del mateix, fins que a la fi el seu conjunt es suma en una derrota total d’un dels dos antagonistes.

Per acabar vull repetir que estem davant d’una bona novel.la. I davant també d’una bona escriptora, que apunta maneres de gran escriptora. Però això darrer caldrà un xic més de temps per veure-ho.

Endavant l’hora del lector!(amb el peu dret)

20 d'abril de 2008

Món del LLibre

Ara que finalment “L’hora del Lector ” fa forat i comença a tenir un bon gruix de seguidors fidels comencen a córrer rumors que TVC vol tombar-lo.

El primer que cal dir és que “L’hora del Lector” és un bon programa sobre llibres. Les entrevistes amb els autors i convidats sovint adopten una forma de tertúlia agradable i a l’abast de tothom. El programa és un convit a entrar en la lectura sense intel.lectualismes estirats. És també un programa que ensenya autors i llibres que estàn fora dels canals més habituals. Donen sempre que poden opcions diverses i canins nous per explorar. Però sobretot és un programa que convida a llegir. I això és el que realment vull remarcar i repetir; “convida a llegir”. Massa vegades els programes sobre llibres són plataformes de projecció personal o simples instruments de pedanteria d’una pesantor i avorriment dignes d’un càstig bíblic. “L’hora del lector” és un petit oasi engrescador, una illa en mig d’una programació que cada cop més mediocre.

És per això que en sentir el rumor que TVC es planteja de suprimir-lo m’he sulfurat. Tanmateix cal donar un cop de puny a la taula i reivindicar el que val la pena. Així doncs us convido a tots aquells a qui agradi “L’hora del lector” a fer-ho saber als caps de TVC a veure si permeten que el programa arreli.

Endavant “L’hora del lector”! i de pas endavant “ICAT.Fm”!

Eleccions març del 2008 (amb el peu esquerra)

12 d'abril de 2008

Politiquerries

Un cop investit Zapatero com a nou president del govern espanyol, ha acabat el procés electoral. Així que ja és hora de valorar-lo. I d’assajar algunes hipòtesis.

Com que les eleccions eren espanyoles valdrà més que comencem a Espanya.

Des del meu punt de vista hi ha dos factors que han determinat els resultats del PSOE.

1) Al llarg del procés de l’Estatut i amb l’atemptat d’ETA a Barajas. Zapatero va liquidar les premisses amb que va entrar a la Moncloa: federalitzar Espanya, sortida negociada amb Eta i de forma més genèrica la política basada en el “talante”, el “bonrotllisme” i les “promeses per a tothom”. Aquesta política va ser substituïda molt ràpid per una política més del gust del votant espanyol mitjà; això és centralisme i detencions al País Basc. Un exemple d’aquesta nova actitud la tenim amb els trens de rodalies. Així mentre aquí no van ni quan fa baixada, el govern no ha parat de d’inaugurar trams de l’alta velocitat per Espanya, demostrant així a tothom quines eren les seves prioritats.
2) La situació descrita abans hauria hagut de comportar un fort desencantament del vot català respecte el PSOE. Això no sols no s’ha donat sinò que el PSC ha fet un dels seus millors resultats. La principal raó és la por. La por al retorn del PP ha passat per sobre de qualsevol altra consideració.

I ara, Catalunya.

Un cop ja dit que el PSC va engreixar-se a base de molt vot espantat. Anem per CIU i per ERC.

Els resultats de Convergència van ser bons. De fet pel que fa al partit han estat suficients per aturar la guerra civil que ja fa anys que els ronda. Duran va a Madrid encapçalant una força més que respectable de diputats. A partir d’ara però comença una nova rivalitat entre un Mas que necessita fer una oposició dura a Catalunya i un Duran que ha de festejar els Socialistes a Madrid si vol aparèixer a al foto. Cap on basculrà la balança ho decidirà el PSOE en funció dels seus interessos.

Per a ERC aquesta clatellada pot ser una purga salutífera, o bé el començament de la fi. Si el PSC s’ha menjat el vot de la por, ERC es va menjar a les passades eleccions el vot de la ràbia. Els vots i escons que ha obtingut ERC són el seu veritable capital electoral. Depenen de si mateixos per sortir del trencacolls on s’han ficat. Ara tenen dues opcions. Recular fins on van perdre el nord:formació del primer tripartit, i un seguit de capitulacions sitemàtiques a canvi de conservar càrrèc i cotxe oficial. O bé, tornar a definir una línia ideològica pròpia on la independència, la defensa i l’enfortiment de Catalunya tornin a ser el centre del seu discurs i esdevinguin un altre cop “accidentalistes” pel que fa amb qui pactar o negociar. Si no són capços de fer això el futur que els espera és el mateix que a Izquierda Unida i a Iniciativa. Esdevenir un partit tant minoritari com ornamental.

En conjunt, aquestes eleccions han servit per reforçar Zapatero i Rajoy. Gràcies a una campanya netament bipartidista i molt presidencialista els dos han sortit molt i molt reforçats. A Catalunya el més destacat és la cura d’humilitat d’ERC i la constatació que l’empremta del PP és molt profunda i causa pànic.

I ara un cop constituït el Congrés que? Zapatero ha escollit no negociar amb cap partit petit. Per molt que digui i per molts gestos que faci la seva política queda clarament definida de bon començament. Amb Bono presidint el congrés deixa clar quina línia del PSOE li interessa potenciar: centralisme i espanyolisme. A més el fet de no voler pactes amb CIU ni el PNB sumat al fet que ell i Rajoy no paren de picar-se l’ullet ens condueix a una “gran coalició” de fet. Formalment és barallaran per qualsevol ximpleria però en les coses serioses aniràn a una. I si aquesta última hipòtesi és correcte ja ens podem calçar que rebrem segur…

Guerreros (amb el peu dret)

24 de març de 2008

Ressenyes

J. Glenn Gray; Guerreros; ed. Inedita

Traductora:Mónica Garrido Fernandez.

Guerreros és un llibre d’una espécie molt poc comú. Ens trobem davant d’una profunda reflexió sobre la guerra realitzada per a un filósof que va viure i veure la guerra des de primera línia.

J. Glenn Gray va ser oficial nord americà durant la segona guerra mundial. Va viure la guerra molt d’aporp i a més a causa del seu càrrec ho va poder fer amb molta llibertat. Catorze anys més tard l’autor que ja és un professor de filosofia perfectament assentat torna sobre els seus escrits (bàsicament diaris i cartes) de guerra per mirar d’encaixar aquell període en el continu de la seva vida. El resultat d’aquesta tasca és “Guerreros”. En ell l’autor ens explica com va viure, conviure, sobreviure i observar la guerra. Al llarg dels sis capítols de que consta el llibre:”Memorias de la guerra, Los eternos encantos de la guerra, El amor aliado y enemigo de la guerra, La relación del soldado y la muerte, Imagenes del enemigo, El dolor y la culpa” l’autor ens desgrana com es pot conviure amb la guerra i com hi conviu ell i els que té al seu voltant. Així per exemple hi trobem descrita i analitzada la camaraderia, la covardia, l’esteticisme hipnòtic d’una batalla, l’amor tant profund i sensual com fugisser. Ens explica també diverses formes d’afrontar la mort des d’ignorar-la fins a tenir-li una por constant.

En resum estem davant d’un text molt especial on l’autor ens mostra la guerra a través de si mateix i d’altres com ell que la van protagonitzar combatent a primera línia. Això fa que ens la mostri de forma molt propera i brutalment comprensible. Tanmateix alhora que ens ensenya la guerra amb vivesa realitza un anàlisi de les seves sensacions i percepcions amb un grau de precisió i abstracció que difícilment ningú sense la preparació intel.lectual i acadèmica que tenia l’autor ho hauria aconseguit.

Val a dir que el llibre acaba amb una crida a acabar amb la guerra i seguint Nietzsche assenyala com a responsables d’aquesta tasca a les grabs potències. Tal i com van les coses sembla una idea utópica, però un bloc també ho era tot just fa vint anys així que ves a saber. . . Tot i amb tot estem davant d’un magnífic text.

Pd.

Abans d’acabar vull fer una advertiment sobre l’editorial “Inedita”. Aquest llibre és una autèntica anomalia dins la seva línia editorial. El gruix del seu catàleg és una tirallonga de llibres obertament bel.licistes la majoria dels quals em semblen del tot detestables.

Operació “Old Bridge” (amb el peu dret)

27 de febrer de 2008

Crim organitzat

Fa uns dies les policies italiana i l’F.B.I van detenir conjuntament un gran nombre de membres de la màfia siciliana tant als Estats Units com a Sicília.

Aquestes detencions, junt amb les d’alguns caps de la Camorra napolitanta, i de la ‘Ndrangeta són una gran notícia. Ja que sumades a les detencions dels darrers anys signifiquen que els estats es prenen seriosament el crim organitzat.

Hi ha però una notícia molt millor encara que les detencions. Segons la premsa la Màfia siciliana i la seva cosina germana nord americana tene problemes per trobar "vocacions". Si no troben reclutes i continua la pressió policial i judicial mica en mica la Màfia siciliana anirà desapareixent. A la premsa no es menciona aquest punt pel que fa a la Camorra o a la ‘Ndrangeta. Tant de bo que també sigui així.

És fàcil que sentim comentaris argüint que si desapareix la Màfia siciliana el seu lloc l’ocuparà una altre organització. Això és sols cert en part. Que si finalment es pot el.liminar aquests grups altres delinqüents gestionaràn els negocis il.legals que deixin és clar. Però no serà el mateix, ja que per molt joves o violents que siguin mai aconseguiràn una "respectabilitat" i una institucionalització tant gran com té la Màfia. Sense aquests dos aspectes, un grup criminal és simplement això i no una organització centenària, bén organitzada i amb molts tentacles dins la societat. És per això que és tant important tombar aquestes organitzacions. I és per això que aquesta manca de vocacions és una gran notícia.

Ara sols cal esperar que la pressió policial continuï, després de les eleccions americanes i italianes, governi qui governi.

Accent editorial (amb el peu dret)

15 de febrer de 2008

Món del LLibre

El passat set de febrer vam presentar a la Gralla l’últim llibre d’en Josep Maria Terricabras, titulat "Idees de Combat". La presentació va derivar cap una conversa carregada d’interés. Però no és de la presentació de que vull parlar, sinò de l’editorial Accent.

Accent és una editorial que per poc que es consolidi estic convençut que farà forat. Tinc varies raons per creure això. La primera és que els títols que han publicat fins ara i els que tenen previstos són interessants. La segona és que han triat un format que s’adapta al tipus d’assaig que reclama ara mateix el públic. És a dir uns llibres petits, amb una estètica molt cuidada i que aborden temes i autors anant molt al gra. La tercera raó és que la persona amb qui vam poder parlar (Oriol Ponsatí-Murlà) va exposar uns plans i un ritme d’edició molt ben pensat i interessant.
A banda de les qualitats de l’editorial Accent cal esmentar el fet que en català patim un dèficit crònic de llibres de no ficció referits a les ciències socials, política, història o filosofia. Si bé el gruix de temes referits a nosaltres mateixos són en català, no hi ha traduccions dels grans autors clàssics; els exemples més clars els tenim amb Montaigne a qui Proa tot just li està traduint els "Assaigs" , i la d’"Ecce homo" de Nietzsche editada per Accent precisament. Tampoc trobem traduccions dels autors que ara mateix estan marcant la pauta: Bauman (Editorial Viena tot just acaba de traduir el seu darrer llibre), Zizek, Sloterdjik, etc… És per això que celebro amb entusiasme l’aparició d’aquesta nova editorial que ja contribueix a curar aquesta malaltia.

On és la nova cultura de l’aigua? (amb el peu esquerra)

10 de febrer de 2008

Politiquerries

Aquests dies en que la sequera s’ha convertit en un dels eixos dels informatius
i premsa, he recordat molt sovint aquests mots:"nova cultura de
l’aigua". Estic totalment d’acord amb els que diuen que l’aigua és un
recurs preciós. I per tant cal racionalitzar-ne l’ús i perseguir-ne
l’abús. També crec que hem de ser ferotgement exigents amb la seva
manipulació i distribució. Però això no és tot.

Que tenim un problema seriós amb la manca d’aigua, és evident. És per
això que estic tant irritat amb l’actual govern. Sóc conscient que
estem davant d’un problema difícil.
També sóc conscient que canviar una cosa tant arrelada i fonamental és
lent. Però això no excusa el fet que en tots aquests anys un govern que
en el seu dia va fer bandera de la nova cultura de l’aigua no hagi
actuat amb decisió per implantar-la. I ara que la situació és
tant greu que fan?
no paren d’escopir normes
que ningú podrà fer complir. La veritat és que després d’una
legislatura i mitja de govern d’esquerres estic decebut i irritat.
Decebut per que tot han estat bones paraules, i un munt d’iniciatives
ximpletes i estúpides(des d’un estatut que ningú volia fins ensenyar
biologia o matemàtiques en anglés, passant per les corones d’espines o
el control impossible de les bicis a Barcelona). I irritat per que tinc
la certesa que em van enredar. Un munt de il.lusió per millorar i
alhora la percepció que la gent d’esquerra i iniciativa (val a dir que
el P.S.C. mai em va merèixer ni una engruna de confiança) eren persones
capacitades per fer les coses ben fetes se n’ha anat a norris.

Seguint el fil
del que acabo de dir hi ha una cosa que em comença a fer basarda. La
nostra classe política en bloc (esquerres, dretes, centres,
nacionalistes o espanyolistes) és especialista en convertir bones idees
i iniciatives en propaganda electoral o instruments. Se m’acut per
exemple el "Foro de Ermua"
o "mans blanques" que es van convertir en instruments de P.P. O bé la
ja mencionada cultura de l’aigua que va transformar-se en un eslògan
electoral que un cop passades les eleccions, i per tant acomplerta la
seva funció, ja podia ser llençat a la brossa fins les properes. Això
em porta a una conclusió, la nostra classe política funciona de tal
manera que tan bon punt apareix una iniciativa o idea que pugui
resultar interessant la parasita per treure’n el màxim de profit. Per
tant tenim una classe política que enlloc d’ajudar al cos social el
parasita i en xucla els recursos intel.lectuals (pel que fa als
econòmics no cal ni dir-ho). Crec que el malestar i el despreci
que observo cada dia vers els nostres polítics té com a primera causa
aquesta sensació que són uns paràsits. I això si que em preocupa
seriosament, perque necessitem polítics i un país com el nostre els
necessita pel cap baix bons, i per anar bé extraordinaris.

Yakusa (amb el peu dret)

23 de gener de 2008

Crim organitzat

Yakusa
Autors Jerome Pierrat i Alexandre Sargos
Ed.Oceano
Traducció Miquel Ferres

Aquest llibre ens ofereix una magnífica panoràmica periodística de la màfia japonesa en l’actualitat.

La yakusa, o yakuza (la trobareu anomenada de les dues maneres) és la
màfia tradicional japonesa. Aquest llibre és un extens reportatge que
n’examina i descriu el seu estat actual. En algún moment ens posa en
antecedents, però en bona mesura es centra en el present. El llibre
està construït a base d’entrevistes a persones vinculades d’una forma o
altre a aquesta banda. Hi apareixen yakusa, ex-yakusa
, presos i policies. Com he dit abans, l’objectiu del llibre és
descriure l’organització i per tant en descriu les seves diverses
activitats. Des de les tradicionals com per exemple controlar els
sindicats, l’extorsió de negocis o mediar en disputes privades. Fins les
noves activitats vinculades a l’especulació inmobiliaria i bursària i
el tràfic de drogues. Per aconseguir-ho les persones entrevistades
abarquen tots els estrats d’aquesta organització criminal des dels
soldats rasos fins els caps de les grans famílies (Yamaquxi-gumi,
Inagawa-kai, etc…) . La principal conclusió que s’extreu del llibre
és que el paper que jugava la yakusa en la societat japonesa ja no te
rao de ser. Sorprén molt constatar que no sols estava plenament
acceptada sinò que gaudia d’un estatus quasi oficial. Els seus membres
(que s’organitzen en diverses famílies
que sovint competeixen o lluiten entre elles) podien "treballar"
ensenyant la targeta de l’organització a la que pertanyien, i disposen
encara de despatxos públics on reben els clients. En l’actualitat la
classe política japonesa ha començat a actuar contra ells però amb una
timidesa i una suavitat que sobten. El fet que estiguin perdent el seu
lloc dins la societat japonesa es deu tant a la seva participació en
diversos casos de corrupció política molt coneguts, com al fet que els
ciutadans són cada cop menys benevolents amb ells. I també pel fet que
han de centrar-se cada cop més en activitats ill.legals (tràfic de
drogues)si no volen que altres grups (xinesos sobretot) els mengin el
terreny. És per això que alguns yakuses que són entrevistats alerten
que estàn en procés de "mafiatzizació" això signifiracà segons ells,
que s’acabaràn les bones maneres i el respecte vers les institucions i la població en general.

Estem davant d’un llibre útil per
comprendre una de les organitzacións
criminals més famoses del món (els dits tallats i els tatuatges són
coneguts arreu). I alhora un llibre que serveix per comprendre la
societat que els genera i dona vida; alhora que els combat. El seu
format periodístic el fa fàcil i agradable de llegir. Per cert les
fotografies que il.lustren el llibre són terribles.

La Clivella (amb el peu dret)

14 de gener de 2008

Ressenyes

La Clivella
Autora: Doris Lessing
Editorial: Edicions 62
Traductora: Marta Pera Cucurell
La Clivella és una senyora novel.la. La millor que he llegit en molt
de temps. L’autora ens porta a l’origen de la nostra espècie. A un
moment en que les dones donen a llum sense intervenció masculina.

L’ambient d’estabilitat atemporal en que vivien les dones es trenca quan comencen
a donar a llum mascles. És a partir d’aquí que comença tot. El xoc
inicial de les dones. Els seus intents per el.liminar el problema. La
supervivència dels mascles. Les primeres trobades, l’irrupció del sexe
i l’esclat dels primers conflictes. El convenciment que els dos
sexes es necessiten mútuament és el punt i final de la novel.la.

El narrador de la història triat per l’autora és un vell senador
romà. És a través d’ell, dels seus ulls, dels seus judicis que
veiem aquesta història. La figura del narrador és fonamental, ja
que funciona alhora com a narrador, traductor i repetidor. El fet que
ens sigui un personatge alhora proper i llunyà fa que entenguem el seu
punt de vista però ens impedeix identificar-nos amb ell. Alhora a
ell li passa en certa manera el mateix amb la història que ens narra.
La seva vida juga un paper fonamental en en el fet de convertir una
història mítica (l’origen de la humanitat) en quelcom mancat
d’èpica. És aquest doble distanciament el que marca el to de la novel.la.

Pel que fa al text en si en primer lloc puc dir sense embuts que la
Lessing es riu del mort i de qui el vetlla. Al llarg de tota la
novel.la
hi aflora per arreu una fina ironia alhora que hi trobem també un profund
coneixement de l’ésser humà. Ambdues coses van de bracet per
retratar els nostrres avantpassats (tant els més llunyans com els més
propers) amb una mirada entre desencisada i benevola. És com si
l’autora fes anar el cap dient que no hi ha res a fer.

Que més puc dir? doncs que tot i ser breu és un text farcit de lectures
possibles. Segons qui hi pot trobar una lectura antropològica,
mitològica, una reflexió sobre la força dels símbols, sobre la
religió o sobre la història…

En resum, estem davant d’una novel.la mítica mancada d’èpica. És una
novel.la plena d’ironia i alhora de comprensió, sense cap interés
en fer sang o triar bàndol. És un text tant obert que tothom hi
pot trobar quelcom. I fins hi tot si algú no vol anar més enllà del
text literal resulta ser una gran novel.la d’aventures. A més és
una novel.la magnificament bén construïda i escrita que es llegeix en
un sospir.
Simplement magnífica.

La historia oculta (amb el peu dret)

16 de desembre de 2007

Còmics

Pècau; Pilipovic,Beau "La historia oculta" I,II, II, IV, V,VI, vols. Ed. Glénat

Que passaria si tota la història de la humanitat estigués condicionada per quatre savis des dels inicis del temps?
"La historia oculta" és un sèrie de de set còmics dels quals ja s’han editat sis. Parteix de la idea que quatre nois hereten d’un xamà un poder inabastable. Aquest poder els converteix en immortals, els dona poder per control.lar la natura i poden veure el futur. Però aquests poders són incontrolables i sovint tenen conseqüències imprevisibles.
Els còmics narren les lluites entre els quatre nois per imposar les seves pròpies visions del món. Alhora que ells evoluciones i creixen la història d’occident es descabdella i intervenen en ella condicionant-la i modificant-la.

És precisament aquest fet el que m’agrada d’aquesta sèrie. El fet d’entrellaçar fets històrics i màgia, ciències ocultes i ciència acadèmica, sectes i organitzacions secretes i política crea una trama densa i interessant.

En resum , es tracta d’uns còmics bén travats que permeten passar una bona estona jugant amb el passat i la màgia a partir d’una premissa i un desenvolupament que els creua amb les grans organitzacions herètiques primer i després secretes.

De mica en mica s’omple la pica (amb el peu dret)

3 de desembre de 2007

Politiquerries

Després de veure la manifestació de dissabte. Després d’observar ja fa un temps les actituds de la gent al meu voltant. Després d’un temps també, de parar l’orella en moltes converses casuals començo a pensar que potser si que anem endavant.

La idea que amb Espanya no anem enlloc va arrelant amb una força cada cop més gran. I el que és molt més important arrela entre gent de diversos estrats econòmics i socials. Tota aquesta gent va arrivant a la mateixa conclusió: uns gràcies als seus estudis, altres per que han estat dies i dies sense corrent, altres per que van al Teatre Nacional i salten els ploms. Els empresaris hi arriben malgrat ells mateixos de tant topar contra l’estat que es vota i que no es vota. Un estat que els estima sols alhora de cobrar-los tots els impostos possibles, i no ajudar-los si no és a pagar més (ni la totpoderosa Caixa se’n va sortir).

La independència ha abandonat els àmbits radicals i marginals per entrar a les aules, als estudis macroeconòmics i als despatxos dels advocats. La independència ha deixat de fer por per esdevenir l’únic programa clar que obre una porta cap el futur. I aquí rau la seva força. Després de més de trenta anys de demòcràcia ha quedat demostrat de forma irrefutable que el component anticatalà és consubstancial a la identitat espanyola independentment del color polític.

El lema de la manifestació era "Pel dret a decidir" és clar que estem davant d’un eufemisme. També és clar que l’eufemisme no ha enganyat a ningú. Tothom qui era a la manifestació està per la independència? suposo que no però ho pot estar d’aquí uns mesos o anys. Igual que moltes persones molt fartes de ser bons per pagar i prou.

Però per que aquesta idea que tot just fa vint anys era marginal, va guanyant implantació i es va convertint en un objectiu polític que comencem a percebre com a possible? El primer motiu ja l’he dit abans. Tots aplegats estem molt cansats que qualsevol polític de pas sucat amb oli de gira-sol transgènic ens venti una fava per fer carrera. L’altra és la percepció cada cop més clara que l’estat espanyol sols té interés en xuclar. Quant a aquests dos fets contraposem una idea de futur com la independència ja tenim el plat cuinat. A més l’estat espanyol no pot deixar de fer el que fa per que necesita cada cèntim que s’endú per acontentar la seva clientela de debó. És a dir que encara que volguessin arreglar-ho no poden.

Així doncs de mica en mica, el PP, les ministres saleroses,els presidents de govern mentiders , una situació estructural inevitable, els Losantos, els Aznars, els reis, les Letizies i la feina dels que n’han fet bandera van omplint la pica.

Saló del llibre (amb el peu dret)

27 de novembre de 2007

Món del LLibre

La setmana passada va realitzar-se el saló del llibre i vull fer cinc cèntims del que m’ha semblat.

Abans de res el Saló del llibre cal valorar-lo positivament en si mateix. El simple fet que es faci, que es munti, que tingui continuïtat ja és tot un èxit.

La primera de les coses positives que cal destacar és que ha aconseguit un ressò mediàtic més que correcte. La segona cosa positiva van ser les dues conferències fetes el dia vint-i-dos de novembre. En elles dues persones vinculades al món del llibre i més concretament al món dels llibreters ens van donar una visió general del seu funcionament a Alemanya. Va ser una gran lliçó de cap on haurien d’anar les coses. Per fer-se una idea valgui el següent exemple: A Alemanya les comandes que els llibreters fan als majoristes fins les sis de la tarda les reben l’endemà abans de les vuit del matí. I al moment de realitzar la comanda saben la quantitat de que disposa el majorista. Aquí una comanda triga anant bé dos o tres dies i la majoria entre una setmana i deu dies.Això ens porta a fer comandes sovint a cegues. A més del fet que mai sabem si un llibre està exhaurit, o si hi ha molt o poc stock. I us puc assegurar que formular aquesta pregunta fins hi tot telefònicament no serveix de res.
L’altre cosa positiva que cal destacar del saló és que serveix de plataforma al premi Llibreter.

No tot van ser flors i violes, i hi ha moltes coses per millorar, però avui no vull parlar de les coses negatives ni de les que cal millorar. Això ho deixo per un altre dia. De moment, ja és molt que el Saló sobrevisqui.

Salvatore lo Piccolo detingut (amb el peu dret)

10 de novembre de 2007

Crim organitzat

La detenció del darrer cap de al màfia siciliana ha aixecat una gran eufòria. Però n’hi ha prou amb la detenció de Lo Piccolo per llençar les campanes al vol?

Amb quinze dies de diferència han aparegut dues notícies contradictòries a la premsa respecte al crim organitzat a Itàlia.

La primera era una breu notícia apareguda a les pàgines d’economia del diari Avui (23-10-2007) on s’explicava que les organitzacions mafioses italianes són la primera empresa del país. Ja que tenen a les seves mans un 7% del producte interior brut italià, això es tradueix en 90.000 milions d’euros.

La segona és la detenció de Salvatore lo Piccolo el passat dia cinc de novembre. Aquesta detenció tot just un any i escaig després de la detenció de l’anterior cap en Bernardo Provenzano es una mostra clara que la màfia siciliana ha perdut la complicitat i la impunitat de que havia disfrutat fins no fa gaires anys. Les tel.levisions s’han apressat a mostrar-nos imatges de gent eufòrica als carrers i declaracions triomfals dels polítics.
Tanmateix i malgrat aquesta eufòria no puc evitar formular-me algunes preguntes. Hi ha motius per tanta eufòria tenint en compte els diners de que disposa el crim organitzat?
Com es poden permetre aquesta eufòria els mateixos polítics que es van veure totalment desbordats per una guerra de al camorra napolitana tot just fa uns mesos?
No pot ser que la pressió policial es centri en les organitzacions més mediàtiques (màfia siciliana i camorra) i en canvi l’estat italià faci els mateixos ulls grossos de sempre amb les que són més desconegudes i li donen per tant menys mala premsa?

Potser és que soc un xic massa desconfiat però en el món en que vivim on les organitzacions criminals es belluguen com peix a l’aigua em sembla un xic ingenu pensar que detenint el criminal més buscat ja tenim la feina feta. Segur que aquestes detencions han fet mal a la màfia siciliana però si els estats no s’arromanguen molt i molt seriosament contra aquestes organitzacions (nacionals, transnacionals, mediàtiques, grosses o xiques) la gent del carrer ho tenim ben cru.