ESTRIPSIPEDAÇOS

“Els Ambaixadors” comença amb un interrogant. Que hagués passat si la revolta de l’any 1934 hagués acabat amb la independència de Catalunya?  Tot seguit l’Albert Villaró ens crea amb quatre pinzellades un marc europeu diferent del real  que serveix  per situar la trama central del llibre.

El context dels ambaixadors és quelcom magistral ja per a ell mateix, l’Europa que ens descriu l’autor (més detalladament o més vagament segón li convé) és lògica i creïble.  Per exemple la col.laboració catalano-irlàndesa hauria estat d’allò més  normal als anys 30. Com lògica hauria estat també una invasió nazi d’una Catalunya independent.  D’altra bada l’Espanya de Sanjurjo és un reconcentrat de l’Espanya franquista que també resulta plausible.

Pel que fa a la trama pròpiament dita estem davant d’una novel.la d’espies de la guerra freda.  Ara bé  d’una guerra freda de segona divisió.  Els espies no són soviètics i nord-americans o britànics sinò que els oponents són catalans, espanyols. El que comença com una trama d’espionatge, que ocupa més o menys la primera meitat del llibre.  Llisca cap una novel.la d’aventures, on l’acció cada cop més desesperada i desenfrenada ens porta al final del llibre amb sorpresa inclosa.

Si el context on l’autor ens situa la trama és sòlid.  La trama en si  corre per una altra via. L’humor finet amb que comença l’aventura ràpidament agafa velocitat cap una seqüencia d’esdeveniments cadascún més espectacular, surrealista i divertit que l’anterior.  I aquí és on a parer meu rau el pal de paller de la novel.la.  És divertida, tota ella, les escenes que ens descriu l’autor, els personatges que posa en escena i les peripècies que viuen podrien formar part d’una pel.licula dels germans Marx (En un moment de la novel.la hi ha un rescat que encara ric només de recordar-lo).

Capítol a part mereix el protagonista Mossèn Esteve Farràs. Si la reina d’Anglaterra té en Bond, la república catalana té Mossén Esteve Farràs.  Acabada la novel.la em vaig quedar amb les ganes de llegir més aventures d’aquest agent tant domèstic.

Com a conclusió diré que estem davant d’una novel.la d’aventures i espies terriblement divertida i desenfadada, situada en un context polític  totalment fictici bastit molt sòlidament. Amb un protagonista tant potent que et fan venir ganes de saber més coses d’ell i envoltat per un succesió de personatges secundaris  també bén dibuixats.  Sòn ells els que aconsegueixen que funcioni una trama que sobretot a partir de la segona meitat del llibre s’accelera en una endimoniada cursa cada cop més surrealista. Vull apuntar també que “Els Ambaixadors” és una novel.la brillant. Una novel.la complexa, carregada de nivells cadascún d’ells superposat als altres  magníficament bé. I farcida  d’innombrables picades d’ullet i tocs d’humor negre. Tot això amb el mérit afegit, que el llibre es llegeix d’una tirada i  t’abdueix des de la primera a l’última ratlla. Si vau disfrutar del “Victus” de Sànchez Piñol i no us fa res fer un salt en el temps no us perdeu  “Els Ambaixadors” d’Albert Villaró.

Jordi Riu