La ley del crimen.

La ley del crimen

Mark Galeotti

Rba.

“ La ley del crímen” és una veritable història de la màfia russa i alhora una anàlisi precisa del seu funcionament i estructura.

El llibre està organitzat en quatre parts. La primera ens parla dels orígens del crim organitzat a la Rússia tsarista. Aquí hi trobem bàsicament bandidisme rural i robatoris de bestiar. Aquesta arrel creix a finals del segle XIX junt amb la industrialització i els grans suburbis. A aquesta primera fornada s’hi va enfrontar un estat que oscil.lava entre la passivitat a les reaccions exagerades i sovint cruels. És en aquests anys que es forma “la comunitat dels lladres”. Una forma primigènia de crim organitzat on els membres d’aquesta comunitat lluitaven per separ-se de la resta de la gent utilitzant codis lingüístics propis així com tatuatges i una actitud ferotge d’oposició a l’estat. És en aquest anys que apareix també la figura del “lladre honrat” un criminal fidel al codi dels lladres, és el “vorí v zakone” el lladre de llei.

Aquestes formes d’organització criminal perviuen fins a finals dels anys quaranta quan assistim a una guerra dins el crim organitzat. Així mentre els “vorí v zakone” històricament es distingien per negar-se a col.laborar amb l’estat una nova fornada de criminals més ben disposats respecte als directors i carcellers dels gulags se’ls van enfrontar. Els dirigents soviètics conscients dels avantatges que suposarien per a ells mafiosos més “col.laboratius” van fomentar aquesta guerra que es va anomenar la “guerra de les gosses” (nom que dedicaven els “vorí v zakone” fidels a la tradició a aquesta nova lleva). El resultat va ser una victòria dels nous mafiosos. Els contactes i col.laboració entre criminals i bolxevics provenen d’abans de la revolució però és a partir d’aquest moment que comencen a “institucionalitzar-se”.

La segona part analitza l’evolució de les bandes criminals al llarg dels seixanta i setanta moment en que el principal negoci era el contraban. I moment també en que el crim organitzat és ben vist ja que són proveïdors de productes difícils d’aconseguir. Aquest període acaba amb la Perestroika i l’esfondrament de la URSS els anys 90 . És durant aquesta dècada que les bandes agafen més volada. En primer lloc per l’esfondrament de l’estat, en segon pel reclutament massiu d’esportistes i veterans de la guerra d’Afganistàn. És un moment en que aquests gangsters abandonen totalment les tradicions criminals(tatuatges, etc…) per esdevenir empresaris criminals “avtorieti”. Aquesta nova figura busca difuminar-se dins la societat, i sovint gestiona negocis legals i il.legals simultàniament. Alhora que fa servir també de forma indistinta mètodes legals i il.legals.

La tercera i quarta part Galeotti les dedica a fer una anàlisi de la situació present. Analitza les grans confederacions criminals, on les bandes s’hi poden associar i així obtenir una certa protecció. I també altres tipus de bandes organitzades tant ètnicament : eslaves, txetxenes, georgianes, com geogràficament (extrem orient). Així com les connivències entre política i crim organitzat. I sobretot en la última part la relació de control que actualment exerceix el govern de Putin sobre les diverses branques del crim organitzat. A més s’atura en un interessant anàlisi sobre la ficció que inspira el món criminal en la societat russa els darrers anys. O sobre el paper fonamental que ha tingut el crim organitzat tant en l’annexió de Crimea a la federació russa, com en l’actual guerra al “Donbass” ucrainés.

Per acabar diré que estem davant d’un llibre excel.lent que és alhora una història i una anàlisi de que és, d’on arrenca i com funciona el crim organitzat a Rússia. Defugint sensacionalismes i situant cada moment i cada exemple dins el seu context.

Jordi Riu

Star Trek Discovery

Reconec que sóc un “Trekkie” des de finals dels anys 80 quan Tv3 va emetre la série original. I després que vaig seguir les aventures del capità Picard a la “Nova Generació”. Així que fa unes setmanes vaig començar a veure la nova sèrie de l’univers “Star Trek” “Star trek Discovery”

La primera temporada es basa en un episodi de la sèrie clàssica on hi apareix l’Imperi Terrà. Mentre que la segona enllaça el “Discovery” amb l’”Enterprise”. Els arguments són reconeixibles. Així com el tractament de temes científics i l’ambientació però les semblances acaben aquí. L’acció supera la reflexió en tot moment. Els problemes i les discussions sobre com abordar-los és sovint una part substancial de molts arguments tant de la sèrie clàssica com sobretot de la Nova Generació. A Star trek Discovery la discussió desapareix. L’acció muntada i desenvolupada a un ritme similar al de les darreres pel.licues de la saga la devora. Aquesta acceleració fa també menys versemblant el desplegament de base científica que es pugui fer. D’altra banda els actors que no tenen el mateix carisma que Leonard Nimoy o Patrick Steward són exposats a unes situacions on tant les seves febleses com l’ambigüitat moral hi afloren. Aquest darrer punt , l’ambigüitat moral, crea per si sol un Star Trek més fosc i alhora uns personatges més realistes. Però li pren una part del seu encant. Per a mi trobar una sèrie de ciència ficció optimista, civilitzada, que pregona la necessitat de practicar una visió tolerant, on l’exploració i la recerca científica són motors de l’acció li atorgava una gran força. I la diferenciava d’altres universos distòpics. Potser aquest enfosquiment era inevitable , vist l’època en que vivim, però tinc el convenciment que es menja una part de l’esperit d’Star Trek.

Els Klingons, i més concretament la guerra contra l’imperi Klingon omple la primera temporada. La recreació de l’imperi i la seva estructura és acurada, interessant i desaprofitada. Ja que malgrat tot l’esforç que dediquen a recrear l’Imperi Klingon no li donen tot el joc que li podien donar. En aquest aspecte podria ser que els canvis en els equips de guionistes i producció hagin tingut el seu paper.

L’enllaç amb l’univers de l’Enterprise de la segona temporada busca clarament una reconciliació amb els “Trekies” La presència del capità Pike i d’un Spock jove creen un vincle notable entre amdues sèries. Aquest enllaç en la primera temporada sols el trobàvem en Sarek.

En resum diré que Star Trek Discovery recull una part de l’esperit de les sèries precedents però amb molts més efectes visuals més acció i un ritme molt més accelerat que les anteriors. També hi trobem un univers més fosc, menys optimista. Trobo a faltar també més racionalitat i reflexió que equilibri millor els desafiaments i les solucions trobades. Malgrat tot Star Trek Discovery actualitza i eixampla l’univers trekkie. Encara que l’enfosqueixi

Jordi Riu

Un ascensor al espacio (amb el peu dret)

 

 

 

“Un ascensor al espacio” és un llibre de divulgació científica gairebé per a tots els públics. Està organitzat en tres grans arees: l’espai, la matèria i nosaltres mateixos. Aquestes arees defineixen el camp d’acció de les tecnologies analitzades. Dins de cada àrea hi trobem vàrios capítols en que s’explica i analitza una tecnologia concreta. Així veiem com es parla des d’enviar gent i materials a l’espai fins a interfaços cervell ordinador, passant per nanorobots o macro robots que construeixen cases (cal dir que un d’ells és una creació de l’Institut d’Arquitectura avançada de Catalunya).

La gràcia del llibre, des del meu punt de vista és que a través del seu mètode d’exposició s’assoleix un doble objectiu; en primer lloc conèixer força a fons una tecnologia d’un àmbit concret així com els seus pros i contres, i en segón lloc s’hi esperona la imaginació i la curiositat ja que cadascún dels seus capítols actua com un exemple de molts més temes i àmbits que no surten al llibre. I tot aixó enbolcallat amb un humor irreverent que fulmina qualsevol temptació de solemnitat i converteix el llibre en un vehicle amè i divertit per aprofundir en el que explica i deixar volar la imaginació en el que s’insinua.

Jordi Riu

Resistencia (amb el peu dret)

Resistencia

Scott Kelly

Debate.

Que us semblaria estar quasi un any a l’espai? 340 dies és el temps que Scott Kelly va passar a la Estació Espacial Internacional. I tota la seva vida adulta la va dedicar a arribar-hi. Kelly ens explica com era un adolescent desorientat i sense expectatives, fins que la lectura casual del llibre de Tom Wolfe «Escollits per a la Gloria» el va atrapar i li va descobrir el seu objectiu. Que no era altre que ser pilot de proves. A base de tenacitat, treball i molt d’esforç va anar superant obstacles fins que a la fi va acabar pilotant el transbordador espacial Discovery. L’altra vessant principal del llibre és la seva estada a l’Estació Espacial Internacional durant 340 dies.

El llibre està estructurat de tal forma que ambdós temes s’alternen. Això és un encert ja que fent avançar les dues narracions en paral.lel les dues s’enriqueixen i amplien mutuament. De la seva vida cal destacar que va nèixer en una família de classe mitjana. I que va rebre un fort impacte tant de la seva mare com del seu germà bessó que també arribaria a ser astronauta. Més enllà dels valors posistius que mostra en aquesta etapa, el que més m’ha interessat a mi han estat els passatges en que es mostra crític i sovint autocrític. No defuig explicar problemes personals, com per exemple un divorci, o criticar la forma de vida dels pilots de combat nordamericans els anys setanta.

Tanmateix a mi el que més m’ha agradat és la seva estada a l’Estació Espacial Internacional. Tant l’arribada com la seva marxa estàn narrats amb una vivesa excepcional. Però és que la seva estada allí dalt també em va captivar. La combinació de vida quotidina, treball científic, efectes de viure en ingravidesa (tant efectes mèdics com en el dia a dia), convivència ( com a mínim hi ha tripulants nordamericans i russos i tot sovint d’altres nacions.) Tot això sumat al seu propi estat anímic, la importància de la seva comunicació regular amb la seva parella i filles. Tot aplegat forma una amalgama absolutament fascinant. I tant bén escrita que tot sovint aconsegueix immergir-te en l’ambient de la Estació Espacial.

Per acabar sols vull remarcar que estem davant d’un llibre de no ficció escrit amb al mateixa grapa que una novel.la. Que és quasi segur que encantarà a tothom que tingui curiositat per la ciència o llegeixi ciència ficció. I del qual sobresurt una idea molt potent basada sobretot en las seva experiència a la Estació Espacial: la necessitat de tolerància i de protegir el planeta.

Jordi Riu

El sindicat de l’oblit (amb el peu dret)

 

 

El sindicat de l’oblit

Albert Villaró.

Columna.

Fa ja quatre anys l’Albert Villaró ens va elluernar amb una una novel.la magnífica. «Els ambaixadors» retratava un món ucrònic en que Catalunya s’havia independitzat l’any 1934. Havia estat envaïda pels nazis durant la segona guerra mundial. I en aquell episodi concret els agents secrets catalans havien d’impedir que un general espanyol detonés una bomba nuclear a Barcelona. En aquella aventura vam descobrir mossèn Farràs, un  «007» domèstic, desmenjat, carregat de dubtes morals i personals però capaç de sortir-se amb la seva. Al « Sindicat de l’oblit» estem a l’any 1975. Mossèn Farràs ès cridat a abandonar la seva casa a Tor per tal assistir a un funeral a Barcelona. Aquest és el punt de partida de la nova novel.la de l’Albert Villaró que ens retroba amb aquesta Catalunya ucrònica, que aquest cop juga el seu paper dins la guerra freda. I on el passat i el present conflueixen un altre cop en la figura de mossèn Farràs. Si «Els Ambaixadors» és trepidant i a voltes divertida fins a dir prou, «El sindicat de l’oblit» és meys lluminosa, més reflexiva, l’humor negre encara hi és però pesa més una sensació de final d’etapa. Hi trobem acció, moments de tensió, però el context aquí és encara més importat fins hi tot que en la seva predecessora.

L’Albert Villaró ha tornat a construir un thriller apassionant, totalment addictiu on realitat i ficció, present i passat es piquen l’ullet constantment. La trama avança amb lentitud al principi, ja que està dedicada sobretot a recapitular fets passats. Però tan bon punt arrenca l’acció guanya terreny amb un final totalment crepuscular.Tant «Els abaixadors» com « El sindicat de l’oblit» ens ofereixen una mirada de vegades irònica i de vegades tendre de nosaltres mateixos des de la distància infinita d’un «i si?» Sempre això si, carregada d’humor i sense ni una gota d’èpica. Aquest darrer fet és el que més m’agrada. A la ucronia que basteix l’autor no hi ha gens d’èpica ni en els grans fets, ni en els personatges, ni en Mossèn Farràs ni en ningú. Tot el que s’hi explica està carregat de virtuts i misèries ben domèstiques i nostrades. Tanmateix, és sens dubte una novel.la fantàstica, que es llegix d’una sola glopada, farcida de situacions increïbles i carregades d’humor. Ambdues són sense cap dubte totalment imprescindibles, sobretot si us voleu abstreure …

Jordi Riu

Bon dia, són les vuit! (amb el peu dret)

 

 

Bon dia, són les vuit!

Antoni Bassas

Destino.

Un cop llegit «Bon dia, són les vuit!» m’ha fet la impressió que es sustentava sobre dos pilars. En primer lloc hi he trobat una crònica perodística d’un llarguíssim treball radiofònic, concretament dels anys que van del 1995 fins al 2008. L’altra pilar és la biografia professional de l’Antoni Bassas. Crec que és el fet de sustentar-se sobre aquests dos puntals el que fa de «Bon dia, són les vuit!» un excel.lent llibre. La seva biografia professional li dona perspectiva.l’Antoni Bassas ens explica els seus orígens professionals, com d’important va ser per ell treballar amb en Joaquim Maria Puyal. I alhora que va significar per a ell els anys de corresponsalia a Washington. I és gràcies a la perspectiva i alhora context que aporta aquesta biografia professional, que el cos central del llibre queda reforçat i resaltat.

Aquest cos central no és res més i res menys que el llarguíssim període en que ell va dirigir els «Matins de Catalunya Ràdio». El llibre hi apareixen moments destacats, brillants i trerribles, hi apareixen també anècdotes, convidats, contertulis i tot el que pot acompanyar un programa de ràdio durant tants i tants anys. L’Antoni Bassas fa un repàs força sistemàtic de les seccions i col.laboradors que més va apreciar (destaquen les tertúlies dels Tres Tenors i les col.laboracions amb en Raimón Panniker). Així com un extens reconeixement de col.laboradors i personal que l’envoltava.

Però si tot s’acabés aquí l’Antoni Bassas ens hauria explicat la seva vida professional, de la qual n’hauria destacat «Els Matins de Catalunya Ràdio». El llibre va més enllà. A banda de la descripció d’aquells anys , ens explica la rebotiga i sobretot ens dona la seva visió subjectiva de com anava vivint aquells anys alhora que també ens ofereix les seves reflexions sobre cada moment. A parer meu el que fa absolutament addictiu «Bon dia , són les vuit» és que el nucli central del llibre: la vida professional d’en Bassas i els anys als «Matins» , es complementan amb les seves sensacions i sentiments al llarg dels anys, i amb les seves reflexions sobre la ràdio pública, i sobretot sobre la seva relació amb el poder.

Si el vau escoltar, no us el podeu perdre per que el disfrutareu, i si no ,hi trobareu un llibre excel.lent que explica l’inici de moltes coses de les que hem viscut aquest darrers anys i que a més a és està escrit bén bé com una novel.la .

Jordi Riu

La banda dels nanos (amb el peu dret)

 

 

La Banda dels Nanos.

Robert Saviano.

Anagrama.

Saviano torna a Nàpols, aquest cop al centre de la ciutat, i torna al Nàpols de la Camorra, del «sistema». «La banda dels Nanos» és una novel.la que ens relata com un grup d’amics adolescents fascinats pel món mafiós i liderats per en «Nicó» primer s’apropen a la criminalitat organitzada i després s’hi introdueixen fins a ocupar un lloc destacat en «el sistema». La novel.la ens transporta dins del propi grup en aquest camí. Primer en les fatxenderies i converses d’aquests primers passos. Després, segons avancen en la seva carrera criminal abandonen les fatxenderies per introduir-se en la violència. Una violència real, res de pantalles i videojocs, la violència dels trets i dels assassinats. Amb un final brutal i inesperat on s’entén el per que es reprodueix el fenomen del crim organitzat, i per que té cobertura social.

La novel.la trasbalsa, el ritme de lectura és fa tant addictiu i ràpid com els «scooters» que fan servir els protagonistes per desplaçar-se. Com a «Gomorra» «La Banda dels nanos» és alhora fascinant i terrorífica; és alhora una descripció de com es crea una «barca» en el context de la camorra i un relat terrible d’un grup d’adolescents fascinats, imbuïts per un clima que els encamina cap el crim.

És aquesta contradicció intrínseca el que em va trasbalsar. Tot el llibre destil.la simpatia cap els nois que conformen la banda, són adolescents com qualsevol altre que pogueu conèixer. Cap d’ells excepte un no pertanyen al món mafiós. No són nois de famílies desestructurades, són normals. Alhora però et terroritzen, ja que veus ben bé que aquests nois normals i corrents es llencen de cap cap el crim organitzat amb la frisança, la crueltat i la inconsciència pròpies de la seva edat. I això els converteix en monstres.

Estem davant una novel.la excepcional que té múltiples facetes. És un retrat de Nàpols, i alhora una crònica del naixement d’un grup criminal. Però és també un lament per la destrucció de gent jove que es crema en la flama de la violència criminal. És una denúncia d’un context social on els herois són els mafiosos. I tot sense perdre de vista la pròpia humanitat dels protagonistes. «La banda dels nanos» és d’aquelles novel.les addictives, que retraten a través de la ficció un tros de realitat. Una novel.la que et frapa i et trasbalsa. Que t’atrapa i t’obliga a llegir a tot gas per saber d’aquells nanos que et cauen bé i alhora et fan pànic. I als quals acompanyes en el seu ascens dins el «sistema», i en la seva davallada com a persones conforme s’endinsen en el la via del crim.

Jordi Riu

La Gran Teranyina (amb el peu dret)

 

 

La Gran Teranyina

Roger Vinton

Periscopi

«La Gran Teranyina» és un extraordinari treball periodístic. Vinton (un pseodònim), ha descabdellat una densa xarxa que control.la gran part de la economia catalana.

El llibre està estructurat en base a grans sectors de l’econòmia, però titulats de forma suggerent, per exemple el sector immobiliari i la construció els títula: « Famílies que volien tocar el cel». Dins de cada sector ens descriu el que en podriem dir «els jugadors dominants» que solen ser famílies. L’orígen de la fortuna familiar, la seva implicació en el sector, i les relacions que basteixen amb d’altres sectors-famílies acaben de configurar el capítol. Així veiem desfilar la família Bultó i la seva rivalitat amb Derbi. Els constructors que van enriquir-se durant el desarrollisme franquista i que tot just fa pocs anys han acabat la remodelacio de les «Arenas.» I fins hi tot veiem el rerefons del segrest de MºÀngels Feliu. Un cop esgota els grans sectors de la nostra economia i ja ens ha retratat les principals famílies que els piloten, fa un repàs més breu a d’àltres fortunes no vinculades a aquestes xarxes. I és especialment interessant el capítol dedicat a Lleida.

La forma triada per explicar-nos aquest entramat, que és inevitablement erevesat, és molt encertada ja que en agafar com a fil conductor els arbres genealógics de les famílies que estàn al centre de tot podem seguir el fil dels diversos (avatars-relacions personals-empresarials) i copsar fins a quin punt les relacions personals són determinants alhora de materialitzar inversions, fer compres, crear empreses, etc…

Puc assegurar-vos que la lectura de «La gran teranyina» m’ha deixat en xoc. En primer lloc per l’abast i la profunditat del treball. Aquesta feina en un sol sector ja hauria estat molt interessant, però aplicada a tot el nostre teixit econòmic simplement et deixa astorat. En segón lloc l’habilitat de l’autor per crear un text que transmeti la informàció econòmica lligada a les peripècies  familiars, sense caure en un asseptic treball de divulgació econòmica i alhora sense escriure un culebrot és fonamental. De fet les biogràfies famíliars expliquen el nostre entorn econòmic actual. En tercer lloc Vinton ha depassat el treball periodístic i ha escrit una autèntica guía el tot  imprescindible, que a partir d’avui mateix sempre cal tenir a mà per entendre més i sobretot amb més profunditat els canvis que es van produint en el nostre sistema econòmic. Quan aparegui la primera compra important entre empreses, o el proper relleu en segons quins consells d’administració, cal agafar «la Gran teranyina» i mirar qui és qui.

Per acabar sols diré que és un llibre bàsic per qualsevol persona que vulgui estar informada de l’entorn en que viu, i busqui saber qui és qui sota els titulars.

Jordi Riu

 

 

Los últimos días de nueva París (amb el peu dret)

Los últimos días de Nueva París

Ediciones B.

China Miéville.

París ocupada pels nazis. L’univers surrealista francés i la demonologia. China Miéville agafa aquests tres el.lements i els enllaça en un relat brillantment foll. «Los últimos días de Nueva París» és una novel.la fantàstica amb un fort component de terror, que traspua de tots els seus porus un humor sorneguer.

La trama ens situa a l’any 1950, fa cinc anys que nazis i resistència lluiten en un París segellat on una estranya bomba ha convetit en reals els deliris dels surrealistes. Alhora els nazis per oposar-s’hi han aconseguit invocar dimonis de l’infern.

Un dels mèrits de l’autor és des del meu punt de vista, haver creat una novel.la coherent a partir d’unes peces molt dispars. I sobretot haver sabut donar vida a la munió de monstres que poblen la ciutat de París. De fet tot sovint he tingut la sensació d’inmergir-me en un dels obscurs i enganxosos relats de Lovecraft en un context diferent. Presisament la creació d’una atmosfera coneguda i embogida alhora però asfixiant és juntament amb la seva capacitat encarnar monstres els punts forts de la novel.la.

«Los últimos días de Nueva París» és una novel.la molt bén escrita, amb la qual els amants del terror i de les atmòsferes estranyes i inquietants disfrutàn ben segur. Però que també encandilarà a tots aquells que sense ser fans del gènere fantàstic busquin una novel.la diferent que els endinsi en un món en lluita entre el real i el fantàstic, i tot banyat d’un humor hàbilment escampat.

Jordi Riu

Como se hizo Donald Trump (amb el peu dret)

Como se hizo Donald Trump

David Cay Johnston

Capitán Swing

Des que Trup va ser candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica els llibres sobre ell han proliferat. Partint de la base que Trump és un gran expert en projectar una imatge pública al seu gust, Johnston aconsegueix quelcom molt difícil: no deixar-se condicionar per el propi Trump. Així doncs l’autor ens descriu Trump des del seu propi punt de vista i a patir dels temes que ell considera importants.

Per fer-ho ens mostra Trump en diversos àmbits. El primer és la història familiar i els valors transmesos per la família Trump. El seu avi estava relacionat amb la prostitució i el seu pare era un constructor que va estafar al govern, a més de racista i vinculat amb el KKK. Pel que fa a la fé cristiana que Trump invoca l’autor dubta que mai s’hagi llegit la bíblia ja que les úniques cites que en fa sempre fan referència a la venjança. És el que Trunp anomena «igualar les coses».

A partir d’aquest punt l’autor repassa fil per randa la trajectoria professional de Trump. Com a constructor a Manhattan va entrar en contacte amb el crim organitzat , i per ser més precisos amb algunes de les faílies de la màfia italiana a Nova York. Ja amb la Torre Trump construïda entra en relació amb un important traficant de drogues que li gestiona la seva empresa d’helicòpters.

Un altre aspecte del seva biografia és la seva incursió en el món del futbol americà que va ser un fiasco empresarial però un gran èxit d’imatge. I lligat amb el tema de la seva popularitat l’autor ens descriu la relació amb la premsa de Trump. Aquesta relació es de pura instrumentalització ja que Trump és molt hàbil en projectar una imatge i sobretot fer-se espai i difondre la seva versió. Això ho aconsegueix en primer lloc aprofitant la sed de titulars dels mitjans . Trump genera titulars constantment i la majoria de periodistes no contrasten el que els diu Trump. I en segón lloc coaccionant a qualsevol que el qüestioni o investigui el que ell no vol. Si algú entra en aquest terreny rep ràpidament amenaces i tot seguit plets. A Trump li és igual guanyar aquests plets, el que vol és acoquinar periodistes i mitjans.

En el llibre també és posa de manifest com n’és d’ignorant i d’arrogant l’actual president dels Estats Units. I alhora s’explora abastament la seva vessant de trampós, mentider i estafador. Aquest vessant es demostra tant en la gestió dels Casinos a Atlàntic City. Com quan es fa passar per un treballador de la seva organització per filtrar notícies falses. Així com participant en promocions inmobiliaries fraudulentes en que ell i els seus fills servien d’esquer.

«Como se hizo Trump» és un llibre bàsic per fer-se una idea d’aquest personatge, ja que com he dit abans l’autor el descriu sense tenir en compte la llarga ombra que el propi Trump projecta. David Cay Johnston és un periodista ferotgement independent que fa anys que segueix Trump. I que alhora de bastir la seva biografia s’ha centrat en aquells temes que a mes de retratar-lo estàn solidament documentats , sigui a través de testimonis , sigui a través de documents oficials , sigui a través de declaracions del propi Trump. Cal remarcar, ja per acabar, que estèn davant un reportatge periodístic de primera categoria.

Jordi Riu