La banda dels nanos (amb el peu dret)

 

 

La Banda dels Nanos.

Robert Saviano.

Anagrama.

Saviano torna a Nàpols, aquest cop al centre de la ciutat, i torna al Nàpols de la Camorra, del «sistema». «La banda dels Nanos» és una novel.la que ens relata com un grup d’amics adolescents fascinats pel món mafiós i liderats per en «Nicó» primer s’apropen a la criminalitat organitzada i després s’hi introdueixen fins a ocupar un lloc destacat en «el sistema». La novel.la ens transporta dins del propi grup en aquest camí. Primer en les fatxenderies i converses d’aquests primers passos. Després, segons avancen en la seva carrera criminal abandonen les fatxenderies per introduir-se en la violència. Una violència real, res de pantalles i videojocs, la violència dels trets i dels assassinats. Amb un final brutal i inesperat on s’entén el per que es reprodueix el fenomen del crim organitzat, i per que té cobertura social.

La novel.la trasbalsa, el ritme de lectura és fa tant addictiu i ràpid com els «scooters» que fan servir els protagonistes per desplaçar-se. Com a «Gomorra» «La Banda dels nanos» és alhora fascinant i terrorífica; és alhora una descripció de com es crea una «barca» en el context de la camorra i un relat terrible d’un grup d’adolescents fascinats, imbuïts per un clima que els encamina cap el crim.

És aquesta contradicció intrínseca el que em va trasbalsar. Tot el llibre destil.la simpatia cap els nois que conformen la banda, són adolescents com qualsevol altre que pogueu conèixer. Cap d’ells excepte un no pertanyen al món mafiós. No són nois de famílies desestructurades, són normals. Alhora però et terroritzen, ja que veus ben bé que aquests nois normals i corrents es llencen de cap cap el crim organitzat amb la frisança, la crueltat i la inconsciència pròpies de la seva edat. I això els converteix en monstres.

Estem davant una novel.la excepcional que té múltiples facetes. És un retrat de Nàpols, i alhora una crònica del naixement d’un grup criminal. Però és també un lament per la destrucció de gent jove que es crema en la flama de la violència criminal. És una denúncia d’un context social on els herois són els mafiosos. I tot sense perdre de vista la pròpia humanitat dels protagonistes. «La banda dels nanos» és d’aquelles novel.les addictives, que retraten a través de la ficció un tros de realitat. Una novel.la que et frapa i et trasbalsa. Que t’atrapa i t’obliga a llegir a tot gas per saber d’aquells nanos que et cauen bé i alhora et fan pànic. I als quals acompanyes en el seu ascens dins el «sistema», i en la seva davallada com a persones conforme s’endinsen en el la via del crim.

Jordi Riu

La Gran Teranyina (amb el peu dret)

 

 

La Gran Teranyina

Roger Vinton

Periscopi

«La Gran Teranyina» és un extraordinari treball periodístic. Vinton (un pseodònim), ha descabdellat una densa xarxa que control.la gran part de la economia catalana.

El llibre està estructurat en base a grans sectors de l’econòmia, però titulats de forma suggerent, per exemple el sector immobiliari i la construció els títula: « Famílies que volien tocar el cel». Dins de cada sector ens descriu el que en podriem dir «els jugadors dominants» que solen ser famílies. L’orígen de la fortuna familiar, la seva implicació en el sector, i les relacions que basteixen amb d’altres sectors-famílies acaben de configurar el capítol. Així veiem desfilar la família Bultó i la seva rivalitat amb Derbi. Els constructors que van enriquir-se durant el desarrollisme franquista i que tot just fa pocs anys han acabat la remodelacio de les «Arenas.» I fins hi tot veiem el rerefons del segrest de MºÀngels Feliu. Un cop esgota els grans sectors de la nostra economia i ja ens ha retratat les principals famílies que els piloten, fa un repàs més breu a d’àltres fortunes no vinculades a aquestes xarxes. I és especialment interessant el capítol dedicat a Lleida.

La forma triada per explicar-nos aquest entramat, que és inevitablement erevesat, és molt encertada ja que en agafar com a fil conductor els arbres genealógics de les famílies que estàn al centre de tot podem seguir el fil dels diversos (avatars-relacions personals-empresarials) i copsar fins a quin punt les relacions personals són determinants alhora de materialitzar inversions, fer compres, crear empreses, etc…

Puc assegurar-vos que la lectura de «La gran teranyina» m’ha deixat en xoc. En primer lloc per l’abast i la profunditat del treball. Aquesta feina en un sol sector ja hauria estat molt interessant, però aplicada a tot el nostre teixit econòmic simplement et deixa astorat. En segón lloc l’habilitat de l’autor per crear un text que transmeti la informàció econòmica lligada a les peripècies  familiars, sense caure en un asseptic treball de divulgació econòmica i alhora sense escriure un culebrot és fonamental. De fet les biogràfies famíliars expliquen el nostre entorn econòmic actual. En tercer lloc Vinton ha depassat el treball periodístic i ha escrit una autèntica guía el tot  imprescindible, que a partir d’avui mateix sempre cal tenir a mà per entendre més i sobretot amb més profunditat els canvis que es van produint en el nostre sistema econòmic. Quan aparegui la primera compra important entre empreses, o el proper relleu en segons quins consells d’administració, cal agafar «la Gran teranyina» i mirar qui és qui.

Per acabar sols diré que és un llibre bàsic per qualsevol persona que vulgui estar informada de l’entorn en que viu, i busqui saber qui és qui sota els titulars.

Jordi Riu

 

 

Los últimos días de nueva París (amb el peu dret)

Los últimos días de Nueva París

Ediciones B.

China Miéville.

París ocupada pels nazis. L’univers surrealista francés i la demonologia. China Miéville agafa aquests tres el.lements i els enllaça en un relat brillantment foll. «Los últimos días de Nueva París» és una novel.la fantàstica amb un fort component de terror, que traspua de tots els seus porus un humor sorneguer.

La trama ens situa a l’any 1950, fa cinc anys que nazis i resistència lluiten en un París segellat on una estranya bomba ha convetit en reals els deliris dels surrealistes. Alhora els nazis per oposar-s’hi han aconseguit invocar dimonis de l’infern.

Un dels mèrits de l’autor és des del meu punt de vista, haver creat una novel.la coherent a partir d’unes peces molt dispars. I sobretot haver sabut donar vida a la munió de monstres que poblen la ciutat de París. De fet tot sovint he tingut la sensació d’inmergir-me en un dels obscurs i enganxosos relats de Lovecraft en un context diferent. Presisament la creació d’una atmosfera coneguda i embogida alhora però asfixiant és juntament amb la seva capacitat encarnar monstres els punts forts de la novel.la.

«Los últimos días de Nueva París» és una novel.la molt bén escrita, amb la qual els amants del terror i de les atmòsferes estranyes i inquietants disfrutàn ben segur. Però que també encandilarà a tots aquells que sense ser fans del gènere fantàstic busquin una novel.la diferent que els endinsi en un món en lluita entre el real i el fantàstic, i tot banyat d’un humor hàbilment escampat.

Jordi Riu

Como se hizo Donald Trump (amb el peu dret)

Como se hizo Donald Trump

David Cay Johnston

Capitán Swing

Des que Trup va ser candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica els llibres sobre ell han proliferat. Partint de la base que Trump és un gran expert en projectar una imatge pública al seu gust, Johnston aconsegueix quelcom molt difícil: no deixar-se condicionar per el propi Trump. Així doncs l’autor ens descriu Trump des del seu propi punt de vista i a patir dels temes que ell considera importants.

Per fer-ho ens mostra Trump en diversos àmbits. El primer és la història familiar i els valors transmesos per la família Trump. El seu avi estava relacionat amb la prostitució i el seu pare era un constructor que va estafar al govern, a més de racista i vinculat amb el KKK. Pel que fa a la fé cristiana que Trump invoca l’autor dubta que mai s’hagi llegit la bíblia ja que les úniques cites que en fa sempre fan referència a la venjança. És el que Trunp anomena «igualar les coses».

A partir d’aquest punt l’autor repassa fil per randa la trajectoria professional de Trump. Com a constructor a Manhattan va entrar en contacte amb el crim organitzat , i per ser més precisos amb algunes de les faílies de la màfia italiana a Nova York. Ja amb la Torre Trump construïda entra en relació amb un important traficant de drogues que li gestiona la seva empresa d’helicòpters.

Un altre aspecte del seva biografia és la seva incursió en el món del futbol americà que va ser un fiasco empresarial però un gran èxit d’imatge. I lligat amb el tema de la seva popularitat l’autor ens descriu la relació amb la premsa de Trump. Aquesta relació es de pura instrumentalització ja que Trump és molt hàbil en projectar una imatge i sobretot fer-se espai i difondre la seva versió. Això ho aconsegueix en primer lloc aprofitant la sed de titulars dels mitjans . Trump genera titulars constantment i la majoria de periodistes no contrasten el que els diu Trump. I en segón lloc coaccionant a qualsevol que el qüestioni o investigui el que ell no vol. Si algú entra en aquest terreny rep ràpidament amenaces i tot seguit plets. A Trump li és igual guanyar aquests plets, el que vol és acoquinar periodistes i mitjans.

En el llibre també és posa de manifest com n’és d’ignorant i d’arrogant l’actual president dels Estats Units. I alhora s’explora abastament la seva vessant de trampós, mentider i estafador. Aquest vessant es demostra tant en la gestió dels Casinos a Atlàntic City. Com quan es fa passar per un treballador de la seva organització per filtrar notícies falses. Així com participant en promocions inmobiliaries fraudulentes en que ell i els seus fills servien d’esquer.

«Como se hizo Trump» és un llibre bàsic per fer-se una idea d’aquest personatge, ja que com he dit abans l’autor el descriu sense tenir en compte la llarga ombra que el propi Trump projecta. David Cay Johnston és un periodista ferotgement independent que fa anys que segueix Trump. I que alhora de bastir la seva biografia s’ha centrat en aquells temes que a mes de retratar-lo estàn solidament documentats , sigui a través de testimonis , sigui a través de documents oficials , sigui a través de declaracions del propi Trump. Cal remarcar, ja per acabar, que estèn davant un reportatge periodístic de primera categoria.

Jordi Riu

El despertar del Leviatán (amb el peu dret)

El despertar del Leviatán

James S.; A. Corey

Ed. B.

La humanitat ha col.lonitzat el sistema solar. Des d’una Terra superpoblada primer es va col.lonitzar Mart. Després les llunes de Jupíter, Saturn i Urà. I finalment el Cinturó de Kuiper. En 150 anys els habitants del cinturó han desenvolupat una cultura pròpia i uns trets físics característics deguts a la baixa gravetat amb que viuen. I paral.lelament a aquests trets diferencials apareix la voluntat d’alliberar-se del govern dels planetes interiors, La Terra i Mart.

“El despertar del Leviatán” discorre en aquest context. Els protagonistes, tots ells “perdedors”, es troben en el centre de l’esclat d’una guerra entre cinturians (terme amb que s’anomenen els habitants del cinturó) i terrestres i marcians. Alhora també es troben en el centre de les intrigues d’una perversa companyia de seguretat que vol manipular un virus alienígena.

Un cop situats dins aquest univers esclaten un seguit de batalles espacials, intrigues, escenes d’acció , humor negre, i una forta dosi de paródia i homenatge al génere (tots els que vau gaudir de la série de novel.les originals de Dune escrites per Frank Herbert hi trobareu una divertida picada d’ullet). Sense oblidar una potent història d’amor sui-generis.

En resum, El despertar del Levietant és una Space Opera amb tots els ets i uts: trama complexa, personatges potents i ambivalents. Molt d’humor. I sobretot el desplegament d’un vast context que si bé no ens porta a les estrelles si que ho fa a l’exterior del sistema solar.

Jordi Riu

El problema de los tres cuerpos (amb el peu dret)

El problema de los tres cuerpos.

Cixin Liu

Ed. B.

«El problema de los tres cuerpos» és una novel·la de ciència ficció brutal. En ella hi trobem la història recent de la Xina, amb els seus propis traumes col·lectius com la revolució cultural. Una trama d’intriga quasi policíaca consistent en la mort o suïcidi de científics. I el descobriment d’una espècie extraterrestre.

És sobre aquesta combinació que Cixin Liu basteix la seva brillant novel.la. L’habilitat amb que combina i alhora dosifica aquests tres temes bàsics manté l’interès en tot moment. Alhora aconsegueix encaixar diversos aspectes científics socials, històrics i fins hi tot personals a la perfecció. De fet, em recorda altres grans clàssics de la ciència ficció com la Trilogia de la Fundació o les Cròniques Marcianes.

Per a mi el principal mèrit de «El problema de los tres cuerpos», deixant de banda el conjunt que com ja he dit abans és fascinant. Consisteix en que tot és versemblant: la forma amb que es descobreix i contacta amb una societat alienígena, aquesta pròpia societat, la reacció humana en constatar aquest descobriment, la seqüència dels fets. I sobretot l’ús rigorós del coneixement que es té ara mateix sobre física, i l’habilitat de l’autor en encaixar aquests coneixements en la trama i alhora com a motor de l’acció. I sempre de forma plausible.

Un altre mèrit de la novel·la és la potència dels personatges principals, especialment de Ye Wenjie, Yang Dong, i Shi Quiang (més conegut com Da Shi). Tots ells estan dotats d’una forta personalitat que és el ciment que permet mantenir units i dotar de coherència tots els temes que tracta «El Problema de los tres cuerpos» .

En resum si us agrada al ciència ficció que disfruta amb la complexitat, que estimula el pensament. I que sense renunciar a l’entreteniment s’ho passa d’allò més bé fent-se i fent-nos preguntes incòmodes. No us perdeu el primer volum de les «Problema de los tres cuerpos»

Jordi Riu

El universo en tu mano (amb el peu dret)

El universo en tu mano

Christophe Galfard

Blackie Books

Christophe Galfard ha escrit un excel.lent llibre de divulgació. En ell posa a l’abast d’un públic ampli els coneixements actuals sobre física.

El seu principal mèrit és l’habilitat per descriure i sintetitzar fenomens i procesos de forma simple. El seu mètode consisteix en reduir el fenomen o objecte descrit a la seva essència i descriure-la mitjançant analogies i comparacions. A més aquestes analogies i comparacions són sempre molt gràfiques i sovint divertides. Gràcies a aquest métde en Ghristophe Galfard (o la seva forma astral) ens mostra com funciona el sol, desunta un àtom, juga amb electrons i gluons. Ens porta a l’interior d’un forat negre i fins hi tot ens acompanya abans del big bang. També ens mostra el món quantic. I ens enenya com funcionen les partícules més petites estudiades actualment. I com s’estàn fent esforços per unificar les teories que expliquen el funcionament de l’únivers a gran escala i el funcionament de l’únivers a una escala mínima.

En resum estem davant d’un brillantissim treball de divulgació sobre física en que l’autor, ens mostra de forma simple i neta de faramalla técnica la situació actual de la física. Sempre amb molt d’humor i una extraordinària capacitat per fer-la comprensible.

Jordi Riu

Argelagues (amb el peu dret)

portada_argelagues_gemma-ruiz_201606141311

Argelagues, Gemma Ruiz. Proa.

Argelagues és una excel.lent novel.la que retrata la hitòria d’una família. En  ella  es posa de relleu l’heroisme diari  de les dones que durant la guerra civil recorrien els camps i cases de pagés cercant menjar, els abusos a les fàbriques, les brutals jornades de treball i les no menys brutals condicions de treball a les fàbriques. Així com la duríssima vida a pagés bén allunyada de qualsevol visió idealitzada.

 Estem davant d’una novel.la que abarca un segle en la vida d’una família.  I encara que de fet es una saga familiar, l’eix central que sosté la novel.la i la família són tres dones.   És a través dels seus ulls i de les seves veus que veiem com una noia de Castellfollit i una altre de Múrcia arriben a Sabadell.  Com s’abandona la pagesia per anar a la fàbrica. I com es construeix una índustria (i algunes fortunes) damunt de les espatlles de gent treballadora i molt molt complidora.

 Més enllà de la trama i dels seus personatges, que ja són fascinants per si mateixos,  cal destacar la forma en que està escrita.  És una novel.la creada a partit de l’oralitat.  El text és basteix damunt les veus dels personatges.  És una novel.la on els personatges parlen de debó.  Cadascún d’ells amb uns orígens i una biografia que el dota d’una veu personal.  L’autora aconseguex crear un tot armònic encaixant les veus de cadascún dels personatges.  És aquesta oralitat, aquest gust per fer parlar els personatges, i que siguin ells mateixos, amb les seves pròpies paraules que ens expliquin la seva pròpia història el  que fa fascinant la novel.la. Constantment hom té la sensació de senstir-los realment enlloc de llegir-los

 En resum: “Argelagues” és una saga failiar, però també és un retrat de com un troç del país va passar de ser agrícola a ser indústrial, i quin preu van pagar  els que van fer-ho.  Però “Argelagues” va més enllà ja que fa aflorar en cada personatge una veu personal pròpia gràcies a la qual la Gemma Ruiz compón un mòsaic que va de Castellterçol a Múrcia, Vacarisses, Sabadell i arriba fins hi tot a Venècia.

 Jordi Riu

Nedant entre taurons (amb el peu dret)

nedant

Nedant entre taurons.

Joris Luyendik

Empuries

Nedant entre taurons és un brillant treball periodístic i alhora un bón treball antropològic.  Però la suma dels dos punts de vista crea una eina bàsica si volem entendre que ha passat aquests darrers anys de crisi i de fet encara està passant ara mateix.  L’autor per tal d’entendre el Crack del 2008 s’ha submergit en el món de la City de Londres i ha analitzat  la indústria financera a partir de la gent que hi treballa. El métode que ha tiat l’autor és seguir una “corba d’aprenentatge”.   

 La primera cosa que el sobta és com n’és de difícil accedir a un món on hi treballen molts milers de persones.   Un cop aconsegueix entrar-hi desentranya l’argot i l’estructura de la City i tot seguit passa a les feines i com i qui les realitza.  El resultat és brutal. La gent que treballa a la indústria de les finances és mou en un món amoral, curt-terminista, envoltada d’incentius perversos, sense cap seguretat laboral, però (això si ) molt bén pagada.

 De fet, res del que ens explica l’autor és nou, però el mètode que fa servir ens mostra la mecànica diaria de la indústria financera.  I ens la mostra de forma ordenada, transparent, sense argot ni dificultats afegides.  El que, a parer meu, fa tant esgarrifós el retrat que ens fa l’autor és precisament com n’es d’essencialent senzilla, despietatada, amoral, i sobretot criptica la indústria de les finances. Els principals mals de la indústria financera  segons l’autor són:

 La mida dels bancs, s’han fet tant gegantins que no poden fer fallida.  I per tant si tenen problemes  ja els salvarem els contribuents.  Alhora són tant grans que són ingovernbables, de fet ningú sap del cert que fan, i posats a no saber no saben del cert si guanyen o perden diners.  Els balanços que ens presenten anualment són una pura pantomima. A més són tant gegantins que el mateix banc assessora a empreses que entren a borsa  i alhora assessoren clients que volen invertir en borsa.

 Incentius per un funcionament amoral.  És qui contracta el producte que ha de saber el que compra. I si no l’entén pitjor per a ell.  Cap seguretat a la feina, et poden fer fora en qualsevol moment, per tant no val la pena treballar ni tant sols a mig termini.  Dins la indústria de dels finances s’ha de viure al dia.

 Internet i productes super-complexos:  Internet permet fer milers d’operacions de compra-venda en segons.  Ningú té cap tipus de control sobre aquestes operacions.  De fet l’autor ens explica que hi hagut casos que quan tot es descontrol.lava massa la solució ha es estat desendollar els servidors.  I alhora l’elaboració i venda de productes financers creats per matemàtics, basats en plantejaments estadístics. Aquests productes són de fet tant complicats que els que els han de revisar i autoritzar no entenen ni un borrall del que estàn autoritzant.

 Tot llegint “Nedant entre Taurons” m’ha vingut al cap la idea de Hanna Ardeent “la banalitat del mal”.  En certa manera fa fredar com n’és de “cutre” el sistema que gestiona els nostres diners.  I com la gent que hauria de control.lar l’estabilitat financera mundial de fet juguen a malabars amb ella. O bé no poden, no saben, o no volen frenar i supervisar i acotar la indústria financera.

 Jordi Riu

Els nois del Zinc (amb el peu dret)

nois_de_zinc_web-193x300

Els nois del Zinc

Svetlana Alekseivitx.

Raig verd.

Svetlana Alekseivitx ens ofereix a “Els nois del Zinc” un suma d’entrevistes a una multitud de persones que es es van veure afectades per la guerra de l’Afganistàn.  L’autora entrevista gent de tots els àmbits, des de soldats rasos a professionals  d’el.lit, civils, vidues, mares, supervients, metges, infermeres, etc. L’efecte que assoleix l’autora amb aquest mètode és crear un gran fresc, en el qual la suma de vivencies personals i per tant subjectives acaben conformant una visió global i quasi objectiva d’aquell conflicte.

Més enllà de la tristor, la violècia i la desesperació que emana el llibre,  el que em va impressionar  més va ser com tota una generació va ser sacrificada a l’Afganistàn per no res. En aquella guerra que avui tothom intenta oblidar s’hi va consumir una generació sencera  tant físicament com moralment.   La guerra de l’Afganistàn va obligar a moltissima gent a assumir que els havien educat per viure en un món irreal,  un món corrupte, cruel, que els hi demanava que es sacrifiquessin pel bé de l’internacionalisme.  Però que quan van tornar s’esforçava en fer-los desapareixer.  Alhora tothom va descobrir que el règim en el qual vivien, i molts d’ells en el qual creien, era  de cartrò pedra, cruel, trampòs i sobretot corrupte.  Aquesta caiguda moral de tota una generació crec que explica en part per què i com va caure l’antiga URSS.  I fins hi tot explica un personatge com Putin.

En resum, els nois del Zinc ens parla d’una guerra, dels que hi van cobatre, però també dels que en van rebre les conseqüències. L’autora para una especial atenció a les mares, que són les que entomen tot el dolor. Però alhora retrata també la fi d’una època, de la qual la guerra d’Afganistàn va esdevenir (per dir-ho així) un fussible.

 

Jordi Riu