ESTRIPSIPEDAÇOS

La Vanguardia

Culturas nº371 29/7/2009

El ajedrez entre la guerra y la vida

Reflejos

From London to Elista

Albert Serra

El
suplement cultural del diari la Vanguardia,”Culturas”,  ha publicat   tres artícles del cineasta 
Albert Serra. En ells ens parla dels escacs, de la guerra, de la
política mundial i de l’esport.  Albert
Serra es basa en la idea que els escacs són un mirall del món i de la
geopolítica.  Són també un esport, en
tant que hi ha competició,  i alhora un
exercici intel.lectual.  A partir d’aquest
punt de partida, i agafant com a base les darreres partides de la lluita pel
campionat del món Serra comença el seu anàlisi.

El
campionat del món el disputaven un escaquista rus, Vladimir Kramnik i un d’indi
Viswanathan Anand.  Aquí Serra ja hi veu
reflectit l’ascens a la palestra mundial de tot de nous jugadors, Índia i Xina
sobretot que estàn  prenent l’hegemonia
a  les velles superpotències que manen
d’ençà de l’any 1945. A aquest anàlisi, Serra hi afegeix una altra baula,
Aquestes noves potènces estan especialment dotades per adaptar-se i utilitzar a
favor seu les noves tecnologies.  El cas
de l’Índia  n’és un  clar exemple.   Així doncs ja tenim dues baules de la cadena lógica de Serra:
Els escacs són un reflex del món, la lluita pel campionat del món d’un jugador
indi reflecteix els canvis geopolítics i econòmics que estàn arraconant el món
sorgit de la Segona Guerra Mundial. 

Continuem,
aquest nou aspirant al campionat del món basa el seu joc en aspectes tàctics
(Segons Clausevitz que Serra cita, la tàctica ensenya l’ús de les forces
armades en combat, mentre que l’estratègia serveix per assolir els objectius
desitjats, si cal sacrificant victòries, vides o ciutats senceres). Per contra
el rus és expert en un joc estràtegic, és a dir en un joc que busca o bé una
victòria sense cap possibilitat de derrota o bé fer impossible la derrota.

En
aquest punt Serra afegeix dues baules més a la cadena del seu raonament. El món
dels grans estats que fins ara han dominat el món es basava en grans jocs
estratègics.  L’exemple que posa Serra
és la lluita del soviètics contra els nazis. El sacrifíci de milions de vides
no era importànt comparat amb l’objectiu estratègic que era la derrota
alemanya.  Aquesta forma de veure el món
que fins ara ha estat hegemònica, està sent qüestionada pel joc tàctic de noves
forces, des d’al-Qaeda fins Corea del Nord. 
Aquí Serra aprofundeix un xic en els dos conceptes, el tàctic i
l’estratègic.   Segons ell l’estratègic
cerca la perfecció.  Es a dir cerca fer
inevitable la victòria o impossible la derrota. Ocupar el Penyal de Gibraltar,
va ser una aposta estratègica britànica, un escut anti-míssils també ho
és.  Així doncs, segons Serra el joc del
jugador rus busca la perfecció.  I per
tant és inabastable als ordinadors, que basen el seu “pensament” en
una capacitat  de càlcul
exponencial.  La visió estràtegica no es
pot calcular.  En canvi la visió tàctica
aprofita l’imperfecció del rival per assolir la victòria.  És per això que aquí si que hi entren els
ordinadors.  Ja que calcular quina és la
jugada que en cada moment dona el millor rendiment si ho poden fer els
ordinadors.

Segons
Serra doncs, els escacs que busquen la perfecció han perdut davant dels que es
basen en la imperfecció.  I per extensió
al món, els estats que es mouen 
estratègicament estàn sent qüestionats per estats i organitzacions que
es mouen tàcticament (l’exemple més clar ens el donen les màfies  o els talibans). Continuant amb aquest
aprofundiment filosòfic, Serra defensa que els escacs són un esport únic. Ja
que no hi ha atzar, i es basa igual que la marató, en el que Serra anomena una
cerca de la perfecció, sense espai per l’espectàcle.  Aquí l’autor llença un atac duríssim cap els intents de convertir
els escacs en un espectacle. De fet s’atreveix a dir que els esports
resultadistes, els més comuns en tant que s’allunyen d’una representació del mon
o del conflicte i es van tornant cada cop més espectàcle (Serra diu que
s’apropen al concepte  Circ romà )
generen cada cop més seguidors, fanàtics, influenciables i estúpids.

A
la fi el campionat el va guanyar 
Viswanathan Anand el jugador indi que va derrotar al jugado rus Valdimir
Kramnic. Segons Serra la victòria d’Anand va ser brillant i la seva habilitat
tàctica i la seva imaginació van servir de forma precisa per assolir la
victòria.

I
ara reprenguem la cadena lògica que ha forjat Serra:  els escacs reflecteixen el món, fins ara el món el dominaven les
grans potències sorgides de la Segona Guerra Mundial que actuen sobre critèris
estratègics, han aparegut nous jugadors que actuen sobre critèris tàctics
dotats de més adaptabilitat ,imaginació i agilitat. I que estàn arraconant les
antigues potències i les seves estructures mentals.  La pregunta que es fa Serra, és si Europa donarà nous campions
mundials d’escacs, que seguint la seva lògica es tant com dir si retrobarà una
nova situació de preponderància .

A
aquest artícle principal, Serra hi afegeix 
dos artícles més. Un es titula 
“Reflejos”. En ell hi 
fonamenta el seu punt de partida. Segons el qual  els escacs representen i reflecteixen el
món. L’altre és una columna més breu titulada 
” From London to Elista” en que fa un repàs de la literatura
sobre escacs.

En
resum, tres articles interessants.  On
el món i els escacs participen en un joc de miralls en que Albert Serra
analitza el món utilitzant uns punts de vista i uns conceptes tant clàssics que
ja els teníem oblidats. Tant si li donem crédit com si no, els tres artícles
resulten un joc estimulant.

La Carta Bellini

Jason Goodwin

Edicions del 1984

Traducció Maria Iniesta i Agulló

“La Carta Bellini” és
la tercera novel.la de Jason Goodwin, en ella continuen les aventures del
protagonista de les anteriors.  Yashim
Togalu.  El “lala” , l’eunuc
educat i entrenat al Palau per fer-se càrrec de tots afers que s’han de
resoldre discretament. Continuem en ple segle XIX.  L’Imperi otomà continua modernitzant-se i hi ha un nou
Soldà.  Aquest Soldà li encàrrega a en
Yashim una missió a Venècia.  Trobar el
retrat que Bellini va fer del Soldà otomà que va conquerir Istambul,
Mehmet.  Aquesta ordre però entra en
contradicció amb un nou, i també jove Visir. 
Yashim està en un dilema. Aquest és el punt de partida d’una novel.la
apassionant. La trama aquest cop es descabdella a Venècia.  Yashim, Palewsky i un bón grapat de
personatges més protagonitzen la trama.  El
fet que aquest cop l’aventura no passi a Istambul podia fer grinyolar la
història, ja que la ciutat éra un personatge més de les anteriors. Però això no
passa.  La riquesa de la trama i el
tremp que hi aporta l’acció no fan enyorar Istambul.

Goodwin, ha contruït una novel.la
farcida de personatges interessants, polièdrics. Que caminen al damunt d’una
trama complexa i intel.ligent que flueix amb naturalitat.  L’acció, les intrigues, la política i l’art
es trenen creant una novel.la que és una delícia. Molt bén escrita l’autor,demostra un gust bén especial pels detalls. I igual que amb les altres, un gust
per la cuina que amaneix un text ja de per si prou saborós.

En resum i ja per acabar una
“La Carta Bellini” és una bona novel.la històrica. 

Mistana

Núria Perpinyà

Ed. Proa

Mistana és un poble on la boira no
desapareix mai. Un poble perdut on arriba un jove fracassat, malalt i
desquiciat meteoròleg.  Al llarg d’un
any, aquest jove descobreix tot un món distorsionat per la boira. La hivernal
freda i humida, la primaveral romàntica i tènue, l’estival càlida i
sufocant.  La boira distorsiona els
objectes i amaga la gent.  Però com si
fós un carnestoltes perpetu també els permet actuar sense por de ser
vistos.  LLiures.  Conviure dia si i dia tembé amb la boira
condueix a la bojeria, però també a una lucidesa extrema.  La boira climatològica no és la única de la
que parla Núria Perpinyà.  Els
personatges que viuen a Mistana també estàn emboirats, des de l’alcalde àcrata
fins la mestra  que parla a l’inrevés.
Són personatges tocats,  embogits però
alhora pragmàtics, lúcids, irresponsables 
i assenyats.  La boira de dins i
la de fora es combinen per mostrar-nos un paisatge geogràfic i humà delirants.

Mistana és una novel.la densa.
Complexa pel que fa al seu argument,boires intèrnes i boires externes. Complexa
pel que fa als seus personatges, difícils, embogits, desquiciats, extrems però
alhora tot el contrari. Complexa pel que fa a la seva trama. I complexa pel que
fa a la relació dels personatges entre si i alhora amb el medi. Complexa en la
forma que adopta, una prosa rimada que li atorga un ritme únic. I fins hi tot
complexa en la seva estructura formal ja que els títols dels capítols  marquen el temps narratiu. I això aproxima
el text a la simfonia.

Per tant Mistana no és una novel.la
per passar l’estona i prou. No és ni de lluny un  simple artefàcte d’evasió. 
Qui hi busqui aquestes característiques s’hi perdrà. Mistana és una
novel.la que és alhora un munt de coses: 
un homenatge a la boira lleidetana, una reflexió sobre la bogeria,  sobre el progrés i els seus límits, sobre la
capacitat d’adaptació dels éssers humans, sobre la necesitat d’autoenganyar-se
per sobreviure als horrors més grans. I alhora sobre la necesitat de la veritat
per no embogir del tot. Mistana també és una novel.la carregada de realisme
màgic. I que cavalca al damunt d’un text mil.limetrat que aconsegueix
d’imprimir-li un ritme endimoniat.  A
més la Perpinya continua amb els seus inabastables i constants jocs de paraules.

Mistana és una gran novel.la, brillant
i sorprenent. És una novel.la totalment original nascuda de l’únivers personal
de l’autora. Sense dreceres, sense facilitats, sense manuals ni guies.  Mistana és Univers Perpinyà 100%.

Prohibeixen a les màquines de
batre treballar de 2 a 5 de la tarda com a mesura antiincendis.  Realitat
o un gag del Polònia?

N’estic fins al capdamunt dels
“pijoecologistes”.  Fa uns mesos volien prohibir el trànsit de
tractors el cap de setmana. I ahir van prohibir que les   màquines de
batre  fesin la seva tasca de les 2 a les 5.  Si no fos bén real
semblaria un gag més del programa d’en Toni Soler.

És evident que la genteta que ha decidit això no té
ni la més remota idea del que passa fora de ciutat. Quan el cereal està a punt
cal correr a batre i si es pot a embalar i de pas recollir les bales per que un
xafec d’estiu no t’esguerri la feina.  Ara bé, sembla que això els amos de
la coselleria o no ho saben o tant els fa.

Sembla bén bé que aquests “pijoecologistes”
considerin totes aquestes activitats una execentricitat, enlloc d’una feina
important i necessària. Aquesta és l’última de les les seves ximpleries, que
han anat de la captació temporal d’aigua del Segre fins a voler prohibir el
trànsit de tractors els caps de setmana.

 Sincerament, n’estic fart que em governin un
ramat tant gran d’ignorants,capcigrays, “pijos” i urbanites.  I
pel que fà al conseller Saura que eviti els incendis i alhora que garanteixi
que la gent segui en el seu moment.  I si no és capaç de fer les dues
feines alhora enlloc de carregar-li el mort al més feble, que reconegui la seva
incapacitat i dimiteixi. Ras i curt n’estic fins els nassos de tanta norma de
tanta llei descerebrada i de tants disbarats.