ESTRIPSIPEDAÇOS

Honrarás a tu padre

Gay Talese

Ed. Alfaguara

La família Bonanno era una de les
famílies mafioses que havien dominat Nova York des  dels anys 30.  El seu cap
era Joseph Bonnano, havia assolit el poder en plena prohibició després d’una
dura guerra mafiosa.  L’any 1964 Joseph
Bonanno va ser segrestat. Aquest és el punt de partida que fa servir Gay Talese
per explicar la vida del fill del “capo” de la família Bonanno,  Bill Bonanno.  Talese ens porta a l’interior de Bill Bonanno.  Gràcies a ell vivim el caos, la por, les
intrigues que seguiràn aquest segrest, i la posterior reaparició del seu
pare.  Una raparició que
desencadenarà   una  guerra mafiosa i  la desintegració de la
pròpia família Bonanno.

Gay Talese crea un retrat
extraordinari de tot un món i de tota una época.  L’època són els anys seixanta i el món és el món de la màfia
italiana als Estats Units d’aquells anys. 
A través de la vida i tribulacions de Bill Bonanno, Talese ens parla de
la  dona de Bonanno i de  la seva pròpia vida dins d’aquell món (Cal
destacar la gran habilitat que té l’autor 
en mostrar-nos la vida qüotidiana dels protagonistes) Així com  dels seus fills, de mafiosos de menor rang i
del seu distant pare, Joe Bonanno. 
L’autor aconsegueix crear un riquísim treball on el retrat dels
individus, és alhora subjectiu, objectiu i contextualitzat.  Tot alhora, sense que cap plànol eclipsi els
altres ans al contrari, ja que tots ells s’ajuden i enriqueixen.  

En resum es tracta d’un llibre
extraordinari. Absolutament recomanable no sols a qui estigui més o menys
interessat en el món del crim organitzat, sinò a tothom que vulgui gaudir d’un
gran treball periodístic.

L’USAP acaba de ser eliminada de la Heineken Cup. Malgrat tot sempre endavant.

Per una mala passada del
calendari el passat  nou d’abril no vaig
poder anar a veure l’USAP.  A hores
d’ara encara rabio pensant com devia ser estar a l’Estadi Lluís Companys i
veure i viure aquell partit en cos i ànima.  
Lluís Todó deia a la Vanguardia 
que havien caigut els Pirineus i tenia tota la raó.  El dissabte dia nou  gràcies a l’USAP un bon grapat de catalans
vam unir-nos, frisant, patint i empenyent l’USAP cap endavant.

I que puc dir del partit, a la
primera part em mossegava les ungles, l’Usap patia, semblaven atabalats,
despistats.  Mentre que el
“Tolò”  estava un xic més
encertat (val a dir que sols un xic) 
sobretot a Wilkinson.  Però
llavors mica en mica l’USAP va anar guanyat consistència, els cops de càstig
que va transformar Porical van aportar tranquilitat i minut a minut es va anar
establint una connexió fabulosa entre públic i jugadors.  El resultat d’aquesta química tant especial
es va començar a entreveure al final del primer temps i va esclatar amb tota la
seva potència al final del partit on l’USAP es va imposar amb claredat i
contundència.

Avui primer de maig l’Usap ha
perdut la semifinal de la Heineken cup contra el Northampton. Si fa unes
setmanes va aconseguir classificar-se en bona part gràcies al coratge i la
connexió amb el públic de l’estadi LLuís Companys aquest cop no hi hagut
manera. El Northampton ha estat molt superior. 
L’Usap li ha pogut plantar cara a estones però els anglesos han sabut
control.lar  el partit i han dominat
físicament.  Ara bé ambdós equips han
jugat un rugbi vibrant i brillant moltes estones.  L’Usap ha estat eliminada en un bon partit, disputat i valent
però en que la superioritat del rival ha estat insuperable.

Sigui com sigui ja començava a
ser hora que el millor equip de rugbi de Catalunya sigui reivindicat a les dues
bandes dels Pirineus.

Mafia export

Francesco Forgione

Ed. Anagrama

El passat dia nou de març va
aparèixer una notícia breu que parlava d’una quarantena de detencions entre
Itàlia, Alemanya, Candà i Austràlia.  
Els detinguts eren membres de la ‘Ndrangheta.  Si no es sap massa cosa de les activitats d’aquesta organització
l’amplitud dels països on s’han produït les detencions poden sorprendre, però
després de llegir “Màfia 
Export”  es veu amb altres
ulls.

 “Mafia export” no és un
estudi exhaustiu, ni una narració en primera persona d’experiències
personals.  És un treball que descriu
amb seriositat i precisió la presència,expansió i implantació de les diverses
organitzacions mafioses italianes arreu del món.  Francesco Forgione en contextualitza aquesta presència. I tot
seguit passa parlar-nos dels seus protagonistes, circumstàncies, ambient i
negocis.  Així trobem per exemple que la
‘Ndrangueta està molt ben instal.lada a Madrid, mentre que els clans de la
Camorra prefereixen Catalunya.  Forgione
ens descriu també la presència mafiosa a Canadà, Australia, Alemanya, Sudàfrica
o Venezuela.  Aquesta geografia mafiosa
Forgione l’ha creat a base documentació oficial i judicial, això significa que
està plenament confirmada.

 Però quina importància té el
llibre de Francesco Forgione? al cap i a la fi si hom llegeix regularment premsa
de tant en tant apareixen notícies 
sobre detencions de mafiosos aquí o allà, a les quals no els hi donen
més trascendència.  La seva importància
prové del fet que demostra que allí on hi ha mafiosos (per molt que es digui el
contrari) hi són per treballar.  Que es
tant com dir que hi són per coordinar o realitzar tràfics il.legals,
extorsions, blanqueig de capitals o qualsevol activitat que considerin prou
interessant com per intervenir-hi. 

 Així
doncs, i en resum “Màfia export” és dues coses alhora.  En primer lloc és un potent instrument de
denúncia que enruna l’agradable versió oficial que diu que les màfies italianes
són una cosa local. I que si hi ha presencia de mafiosos és quelcom aillat i
ocasional sense més trascendència.   En
segón lloc l’autor crea una veritable cartografia de la presència mafiosa al
món.  Els mapes i la descripció de  l’activitat dels diversos clans és un
autèntic atles de geografia mafiosa.

La primera familia

Mike Dash

Ed. Debate

“La
primera familia” és en primer lloc un excel.lent treball de
microhistòria.  L’autor ha fet un
seguiment documental exhaustiu, i partint d’ell ens descriu de forma tant
pormenoritzada com precisa la implantació de la primera família mafiosa a Nova
York.   Aquest treball de recerca amb
que es basa el llibre el situa com una eina molt útil per entendre no sols
l’orígen de la “màfia” als EEUU, 
sinó també per copsar els seus orígens a Sicília. Així com la vida dels
immigrants italians als E.E.U.U. fa un segle.

A
banda de les seves qualitats historiogràfiques, “La primera familia”
està escrita amb un notable tremp narratiu. 
L’autor, sense apartar-se del rigor, 
aconsegueix un llibre que es segueix com una novel.la, amb moments
d’autèntica intriga que si no fos perquè estan documentats semblarien una pura
invenció novel.lesca (l’episodi de l’impressor sembla extreta d’un
“thriller” policíac)

Hi
ha a més una qualitat que vull destacar del llibre.  En basar-se en documentació real i no en mites o llegendes,
l’autor ens fa un retrat realista i no gens mitificat dels orígens de la màfia
americana i de pas de la màfia siciliana. 
Els mafiosos es mostren com un grup de gent sense escrúpols que no
dubtaven a esprémer els seus propis compatriotes, fent encara més impossible
una vida d’immigrant ja de per si terrorífica. 
Així doncs l’autor esborra d’arrel 
la idea que en el fons la màfia era útil a la seva pròpia comunitat. Ja
que si els mafiosos s’aferrisaven sobre els itàlians era bén bé per que   no tenien ni força ni recursos per
oposar-s’hi.  A diferència d’altres
grups de la societat nord americana que en aquell moment no tenien el més mínim
dubte en perseguir els mafiosos.

En
resum, “La primera familia” és tant un treball d’investigació
minuciós i bén aconseguit, com un llibre bén escrit i apassionant que es
llegeix  com una novel.la.

 Ja fa uns anys que
una série d’autors van encetar aquest camí en el camp de la novel.la històrica
i el “thriller” entre policiac i conspiratiu, i ara mateix hom en
comença a veure entre les novetats de la novel.la policiaca. Pel que fa a la
ciència ficció l’única presènia l’aporta l’editorial lleidetana Pagés, que és
la única que a més de mantenir la única col.lecció estable de  ciènica ficció en català (el seu format
platejat és inconfusible) es cuiden de publicar regularment també autors de
casa.   Ara bé continua havent dos
àmbits que són “terra incògnita” pels autors que escriuen en català. El primer
d’ells és la fantasía heròica (per entendrens, novel.les tipus “Senyor
dels anells”) i la novel.la romàntica.

Les causes d’aquest abandó se
m’escapen. Així doncs enllóc de posar-me a especular sobre elles m’estimo més
explicar per que em sembla important que hi hagi presènica catalana continuada
dins aquests generes.  Des del meu punt
de vista hi ha dues raons bàsiques.

La primera és l’enorme impàcte
que tenen en conjunt les novel.les de gènere (em refereixo a tots històrica,
fantasia, ciència ficció,policiaca i romàntica) en els lectors. Les novel.les
de genere tenen molts lectors que a més sovint són regulars i força fidels ja
que el que el que els motiva és el propi genere i/o uns autors concrets. Així
doncs estem davant d’una literatura amb un conjunt molt gran de lectors que ara
mateix practicament no tenen qui els aporti un punt de vista proper al seu
genere.

La segona raó té a veure amb la
indústria editorial.  En no disposar
d’autors en català i per descomptat domèstics, són les editorials que editen en
castellá i si que cuiden aquests géneres les que venen llibres.  Crec que en no publicar literatura de gènere
les editorials que publiquen en català estàn abandonant una font que deu n’hi
dó el que raja, com sabem tots els que venem llibres. De la mateixa manera que
TV3 no renuncia als “Agores” ni als “30 minuts” pel fet de
produir i emetre “culebrots”, 
fora interessant que els editors s’ho plantegesin també.  I és que els primer interessts en un una
indústria ediorial catalana potent sóm nosaltres, els llibreters.

 Per acabar vull dir que soc conscient que el potencial del món
anglosaxó i de les modes és imparable. Però m’agradaria veure més gent de la
casa aportant els seus punts de vista en aquests generes, tant  per donar un contrapunt a tants autors suecs
o anglosaxons, com per que la nostre propi món editorial s’en pugui beneficiar.
Ja que no podem crear modes mundials almenys que les poguem aprofitar en la
mesura de les nostres possibilitats.

Jordi Riu

Ja fa més d’un mes de la manifestació
que va omplir centre de Barcelona amb més o menys un milió i mig de
persones.  Per tant potser ja és hora de
començar a analitzar-la un xic en fred.

Començaré pel final:  just deprés de la manifestació tots els
polítics (quan dic tots vull dir tots des d’ERC fins a Ciutadans) van contenir
la respiració.  Tanta gent mobilitzada
sempre ha espantat l’estatus quo.  Però
no va passar res, entre uns i uns altres van organitzar una comèdia barata al
parlament.  I en veure que passaven els
dies sense que passés res van tornar alleujats a les seves
“triquimoies” i corrupteles habituals tot preparant-se per unes
eleccions que a hores d’ara semblen cantades en favor dels convergents.

Però de debó no ha passat res? De debó
la manifestació va ser flor d’un dia? 
Estic convençut que no, però anem a pams.

La manifestació la convoca Omnium en
resposta a una sentència del Tribunal Constitucional que tritura l’Estatut (un
estatut que ja havia estat matxucat prèviament als dos parlaments, el català i
l’espanyol).  La sentència més enllà del
seu abast concret el que fa és reafirmar el dret que s’arroga l’estat espanyol
d’imposar-se sempre que li plagui a Catalunya, sense haver de respondre davant
de res i de ningú. Aquesta sentència afirma amb una claredat meridiana que des
del punt de vista de l’estat els catalans no sóm espanyols sinó  una amença que cal controlar. 

Ara bé la raó per la qual es va
manifestar tant gent va ser la sentència? 
estic força segur que no.  Al llarg
dels darrers anys s’han anat acumulant greuges cada cop més importants contra
nosaltres.  Les dècades d’espoli fiscal
comencen a ser evidents, a més del fet que l’estat sense les partides europees
es veu obligat a esprémer cada cop més a Catalunya.  Això es tradueix en un munt de símptomes: hospitals que enlloc de
millorar empitjoren (si algú dubta del que dic mireu el de Granollers), trens
que sempre van malament (amb sort poc i normalment massa),  una barbaritat de torres elèctriques a terra
per una nevada important però ni de llarg excepcional,  una apagada descomunal al centre de
Barcelona i molts més petits detalls que dia rere dia podem percebre.  Aquí rau la veritable càrrega que va
esclatar a la manifestació.  En resum
significa que des del punt de vista dels espanyols els catalans no sóm
espanyols i davant d’un estat cada cop més car ens espremen cada dia més per no
esprémer els seus con-nacionals.  Fins hi
tot en un tema tant simbòlic com els “toros” els canaris, que si són
espanyols, els poden prohibir sense cap problema.  Però si els que els prohibim som els catalans, en no ser
espanyols, això es converteix en motiu per una nova demostració de força estatal
que arribarà inevitablement.   Així
doncs no tinc cap dubte que els motius de fons que van portar a tanta gent,
tant diversa a manifestar-se  continuen
aquí i s’incrementaràn amb el temps.

I ara analitzem la manifestació en si,
ja que crec que en ella hi ha varies claus que han de marcar el nostre
futur.   En primer lloc la crida va ser
resposta per molta més gent de l’esperada i aquest cop Barcelona si que va ser
la capital de Catalunya i va aplegar gent de tot el país.  En segón lloc cal fixar-se en com es va
desenvolupar.  Els polítics arrossegats
a contracor a un acte arriscadíssim des del punt de vista de la imatge  van esbatussar-se fins l’últim minut per
control.lar al màxim la situació.  Però
va passar l’imprevist i simplement van ser ignorats.  La gent no va caminar darrera els seus líders polítics sinò que
els va flanquejar per assolir el seu objectiu tant massivament com
pacíficament.   Així doncs  de la manifestació es desprenen dues
idees.  Passi el que passi la gent vol
que passi pacíficament.  I passi el que
passi ningú espera que cap polític dels que van participar a la manifestació hi
tingui cap paper.  Hi ha però un element
més a tenir en compte.  Més enllà de les
causes de fons que poguessin motivar la movilització de tanta gent. I del
detonant concret que ho va fer esclatar la manifestació va assenyalar un
programa polític i una filosofia bàsica.  
El programa polític es resumeix en una paraula: independència. I la
forma d’aconseguir-la: pacíficament.

I ara que?  Doncs ara res, si l’endemà de l’onze de setembre del 1714 tothom
va tornar a les seves tasques diàries, l’endemà del 10 de juliol del 2010
també.  Ara bé després del que ha passat
aquests anys és evident que a Espanya no hi tenim cabuda, i aquesta percepció
creix i creixerà cada dia més conforme l’estat ens espremi més i més (cosa que
d’altra banda és l’única opció que té si vol continuar sent un estat de primera
divisió que salva l’economia grega i envia soldats arreu del món a mantenir la
pau).  El primer que sàpiga endollar-se
amb el programa polític marcat a la manifestació, es a dir independència
pacíficament, i per tant negociadament. 
Control.larà durant molt de temps el panorama polític català. Potser
fins hi tot tant de temps com el va control.lar en Jordi Pujol que va saber
llegir com ningú el programa polític d’una altra manifestació que feia:  “llibertat, amnistia, i estatut
d’autonomia”.  És a dir, negocieu
amb el franquisme, allibereu els presos polítics, eleccions democràtiques i
torneu el conta-kilómetres nacional allí on es va aturar el 1939.

El tercer tiempo, todo lo que hay que aprender de rugby mientras se beben unas cervezas.

Albert Turró

Ed. Saga.

“El tercer tiempo” d’Albert Turró és un petit
llibre de rugbi però que té un abast colossal. 
En ell l’autor ens explica que significa per a ell el rugbi.  I alhora  crea una brillant síntesi on descriu:  els seus orígens,   la seva  història,el seu funcionament, les seves regles i alhora el seu present.  És a causa d’aquesta síntesi tant bén
aconseguida que “El tercer tiempo” és un gran llibre sobre
rugbi.  Tant si coneixeu l’esport com si
teniu curiositat,  i voleu saber-ne més
coses no us el podeu perdre. 

“Una educació siberiana”
Nikolia Lilin
Ed. Proa

“El G-9 de la mafias del mundo”
Jean-François Gayraud
Ed. Tendencias

“El G-9 de las mafias
del mundo” i “Una educació siberiana” són dos llibres
contraposats.  El primer és un extens
atles geopolític i sociològic on s’hi descriuen amb la màxima precisió possible
les nou principals màfies mundials. La raó de l’existència d’aquest llibre és
la voluntat de crear per part de l’autor Jean-François Gayraud (que és
comissari de policia) una eina que faciliti el combat contra aquestes màfies.  Gayraud parteix de la base que el principal
perill que suposen les grans màfies mundials és la seva capacitat per
contaminar l’economia legal.   En ser
organitzacions molt sòlides, perdurables i potents que control.len el món de la
delinqüència, al llarg dels anys han assolit 
un grau d’institucionalització i control del territori que els porta a
relacionar-se amb naturalitat amb l’economia legal.  Aquesta relació passa a ser control a partir d’un determinat
moment i llavors el món mafiós imposa els seus metódes a l’economia legal.  Això acaba perjudicant a tothom qui no formi
part dels grups que col.laboren directament amb les màfies.  Saviano ens explica a “Gomorra”
aquest control per exemple quan ens parla de la llet Parmalat, i com es va
implantar a la zona de Nàpols.  Un cop
explicat el perill que suposen les màfies pel món a principi del segle XXI
Gayraud es dedica a descriure-les des de dos punts de vista principals:
geogràfic i sociològic.

Contraposat
a aquesta anàlisi impersonal i analítica de les màfies del món “Una
educació Siberiana” ens explica l’infantesa i adolescència del seu autor
Nicolai Lilin al si d’una comunitat criminal siberiana, els
“Urkes”.  Quan llegim
“Una educació siberiana” hi trobem un relat en primera persona força
bén escrit, on s’hi narren les aventures del jove Lilin a la seva ciutat natal
de Bender.  Hi trobem conflictes amb la
policia, lluites entre bandes, lluites a la presó i tot un ventall d’actes
delictius. Ara bé Lilin ens mostra aquest món caòtic dominat per la
delinqüència organitzada des d’un punt de vista idíl.lic.  Als seus ulls la gent que l’envoltava (és a
dir tota mena de criminals) eren persones honorables i honrades que es
dedicaven honradament a la delinqüència. 
Les normes de comportament s’observaven estrictament, la religiositat
era omnipresent, la generositat constant i el respecte pels vells, les persones
minusvàlides i els dèbils era una constant. Aquesta visió idil.lica del món
criminal s’esquerda quan surt de la seva 
comunitat. Els altres grups que control.len la ciutat moldava de Bender
ja no segueixen la mateixa tradició,ni segueixen les normes tant estrictament ,
ni són tant honorables.  Encacara que en
totes elles sovin hi apareixen “criminals molt respectats”, amb qui
els honorables urkes poden parlar. 
Aquest discurs idil.lic de lleis estrictament seguides, ética personal,
épica, defensa dels dèbils, humilitat i religiositat és justament el discurs
que Gayraud  exposa com una de les eines que
utilitzen les màfies per ser acceptades, i alhora buscar la complicitat de la
comunitat.  D’altra banda  “Una educació siberina” ens  mostra el planter d’on van sortir els grups
criminals que avui coneixem com grups de l’europa de l’est.  Es a dir un context polític caòtic en plena
dissolució de l’antiga URSS.  Amb un
estat fent fallida o simplement desarpareixent, els grups criminals més o menys
organitzats van fer-se amb el poder amb facilitat.

En resum es tracta de dos
llibres interessants que si es llegeixen simultàniament s’ajuden
mútuament.  La visió mitificada que ens
dona Lilin topa amb l’asèptica descripció de les màfies mundials que fa
Gayraud. La passió aventurera amb que Lilin ens parla del Bender de la seva
infància i adolescència col.lisiona amb les raons que ens dona Gayraud per
combatre el crim organitzat i especialment les estables i poderoses màfies
mundials.  I abans d’acabar un apunt,
els tatuatges del crim rus i de l’europa de l’est és un dels seus trets
distintius. Lilin ens dona algunes pistes (encara que molt somes) sobre el seu
significat i raons. De fet llegint els paràgrafs on Lilin ens parla dels
tatuatges és percep una especial passió, que és del tot comprensible ja que
actualment s’hi dedica a Itàlia on viu.

Malgrat no haver pogut revalidar el títol l’Usap de Perpinyà ens ha ofert dos partits de rugbi de primer nivell.

En primer lloc vull agrair i
alhora felicitar al Canal33 de la Corporació catalana de radio i tel.levisió la
retrasmisió de la semi final i la final del Top14 de la lliga  francesa de rugbi.  L’oportunitat de seguir l’Usap en català va ser un autèntic
plaer.  Seria molt d’agrair pels que
seguim com podem durant la temporada tant l’Usap com la Santboiana que la
retransmissió de rugbi a Tv3 es consolidés. Gràcies un altre cop. Va ser però,
una autèntica llàstima que l’Usap no pogués guanyar al Clermont que es va
imposar merescudament.  Sense la
precisió que Porical va mostrar a la semi final i sense força i agilitat
suficientsper trencar la defensa de Clermont l’Usap no va poder revalidar el
títol. Sigui com sigui “Sempre endavant”  

Parcel.les habitades

LLuis Oliván

Ed. Columna.

Parcel.les habitades és una petita gran
novel.la. L’autor composa un agut retrat “d’una època i d’un país”.
Una época que van ser finals dels setantes i principi dels vuitantes i d’un
país que era el Vallés Oriental. Un lloc 
on entre poble i poble hi anaven apareixent urbanitzacions.  Aquells enormes camps de joc eren perfectes
per cometre tot tipus de malifetes en un entorn curiós. Eren llocs on hi vivia
molta gent però que sovint estava desèrtic, llocs que eren  alhora 
aprop i lluny de casa.  L’encert d’en
Lluís Oliván però és parlar-nos dels que “van-vam” creixer en aquells
anys.  Per a molts de nosaltres aquells
personatges per ficticis que siguin són tant reconeixibles com l’ambient en que
es movien, o les aventures que protagonitzaven.  Això sol ja faria de “Parcel.les habitades” una
magnífica novel.la, però va més enllà. L’autor segueix aquests màrrecs que van
passar de la bici a la Derbi Variant i de la moto al cotxe fins avui.   És aquesta perspectiva d’anys el que
provoca en els que compartim més o menys generació un grapat de sensacions:
vertigen del temps que ens ha passat ja, comoditat nostàlgica en reconeixer-nos
a nosaltres mateixos, un xic de vergonya en recordar alguna aventura ja molt
soterrada, i per fi una engruna de mal cos en reconeixer-nos en el mirall de la
ficció.

Com deia al començament
“Parcel.les habitades” és una petita gran novel.la que a banda
d’estar magníficament bén escrita, i fer un retrat divertit però no edulcorat
d’un passat compartit defineix i ensenya a través dels seus protagonistes un
bón grapat de gent que ja fa molts anys passàvem estius i tardes pedala que
pedalaràs per un món que llavors ens era tant fascinant  com avui eixorc. I abans d’acabar un avís
pels que disfruteu amb realismes màgics: no us perdeu l’últim capítol.

“La patronal italiana dice no al “pizzo” mafioso”

Eusebio Val

La Vanguardia

14/02/2010

En un artícle publicat el passat dia 14
de febrer a la Vanguardia, el periodista Eusebio Val es fa ressó de la notícia
segons la qual la patronal italiana “Confindustria” obliga als seus
associats a denunciar el “pizzo” (l’impost mafiós), i a rebutjar
qualsevol col.laboració amb l’entorn mafiós.  
Aquesta actitud és ben rebuda per àmplis sectors de la lluita
anti-màfia. L’artícle cita per exemple Tano Grassso o Roberto Saviano. No hi ha
dubte, que és una excel.lent notícia. 
Si a la pressió policial s’hi suma la pressió social i econòmica les
màfies rebràn de valent.  I és que ni
l’estat ni les grans organitzacions empresarials poden ignorar unes
organitzacions criminals que control.len 
un 11,3 % del P.I.B. italià. A més d’un 22% de la població italina que viu
en poblacions control.lades per les màfies. 
Aquestes dades aportades pel mateix artícle,  són una prova de l’enorme poder que han acumulat aquestes organitzacions
.  Però aquest  poder és alhora el seu principal
problema.  Ja que davant de la magnitud
del poder econòmic i territorial  que
han assolit l’estat italià ha d’actuar, si no vol veure’s d’aquí no massa temps
totalment eclipsat.

(La foto pertany a la presidenta de “Confindustria” Emma Marcegaglia.)

Si fa uns mesos deia que el llibre
digital havia arribat per quedar-se, ara ja cal pensar com afrontar aquesta
situació.

Amb el llençament de Leqtor la botiga
digital del grup 36 L , s’ha donat el tret de 
sortida de  la implantació del
llibre digital a Catalunya fora de l’àmbit escolar. Com llibreter crec que ho
hem d’afrontar activament i per tant us proposo tres estratègies a seguir.  Cap d’elles és quelcom nou, ja que el que
proposo no és res més que una síntesi de coses que tots ja hem fet o vist d’una
manera o altra. D’altra banda considero que són estratègies realistes i que es
poden seguir simultàniament. Però anem per parts:

La primera resposta  és el merxandatge. Quants menys llibres
venguem més merxandatge.  Quan dic
merxandatge em refereixo a tots aquells productes que sense ser llibres hi
estàn connectats: (faristols, tasses de protagonistes de llibres, una Pantera
Rosa que ensenya a fer ioga, jocs de taula…) el ventall de productes que cada
llibreter pot considerar acceptables o no, interessants o no depén de
cadascú.  Però hem de saber oferir a més
de llibres objectes al voltant del llibre. 
Els avantatges que té aquesta estratègia són clars: és un terreny
conegut, ja que tots en major o menor mesura ja venem merxandatge. Un altre avantatge
és la immediatesa amb que ens pot ajudar a mantenir  els nostres establiments si les vendes de llibres en format paper
comencen a baixar.  Ara bé, hem de tenir
clar que és una estràtegia de resultats limitats.  Si la caiguda de vendes de llibres en format paper és
sostinguda  el merxandatge no serà
suficient. Per tant hem de veure en merxandatge una crossa per continuar drets
més que una solució.

La segona estratègia que proposo és
buscar la comercialització de llibres digitals (quedi clar que quan parlo de
llibre digital em refereixo al arxiu infòrmàtic i no al reproductor que jo
considero  una peça més del
merxandatge).  Si som llibreters i per
tant la nostra feina és vendre llibres ens ha de ser indiferent el format o el suport que
adoptin.  Si ara s’han inventat un
llibre digital l’hem de voler vendre.  
És a nosaltres a qui pertoca decidir si ens resulta rendible o no. Per
tant considero que hem de pressionar als editors mentre encara tinguem al
nostre darrera la força que ens atorga la venda de llibres en format paper per
comercialitzar a través de les nostres pàgines web (o com sigui) els seus
llibres digitals. Si no fem aquest pas altres ho faràn i recuperar peu serà ja
impossible.   Els problemes amb que
toparem aniràn des de  les ànsies
monopolístiques d’alguns (com per exemple 36 L que ven en exclusiva el seu
reproductor impedint-ne l’accés). Fins a la pirateria. Si algú vol un exemple
d’això pot comprovar que el lapse de temps que va passar entre el llençament de
“L’home que no estimava les dones” en format digital a través de la
web de  Leqtor i el seu pirateig,  i per tant l’opció de descarregar-se l’arxiu
de franc, es va comptar en hores.  Si el
pirateig esdevé tant devastador entre els llibres com entre la música
canalitzar descàrregues no tindrà cap sentit. Però per petit que sigui el volum
de negoci que moguin les descàrregues legals ens ha d’interessar per dos
motius.  El primer és que hem d’oferir
als nostres clients els mateixos serveis en persona com virtualment. Si no ho
fem aquells clients que no vulguin piratejar els estarem obligant a a anar a
raure cap a gent com Leqtor o bé  cap
monstres com  Google o Amazon. L’altre
raó, és que si en un futur més o menys proper apareixen mitjans realment
efectius per frenar la pirateria  la
diferéncia entre  oferir descàrregues o
no pot ser gegantina.

La tercera estratègia a seguir
consisteix en potenciar el que ja som. 
Durant molts anys (molts més dels que fa que treballo en una llibreria)
he sentit dir que el camí a seguir per les llibreries era l’especialització.  Aquesta cantarella més enllà del sentit que
pogués tenir o no,ara em sembla netament errònia. Hem de ser absolutament
generalistes per que de fet ja estem molt especialitzats.  D’entrada som un tipus de comerç que ven
majoritariament un sol producte (llibres) i a més majoritariament un sol
producte amb un sol suport (llibres de paper). 
Si les dues estratègies que he plantejat més amunt busquen ampliar els
productes a comercialitzar. Aquesta defensa l’aprofundiment i millora del que
ja fem.  Cada cop més una part important
en els nostres negocis seràn els encàrrecs. 
O dit d’una altra manera cada cop mourem menys grans blocs de llibres
per vendre’ls a un públic massiu (deixant de banda els productes de màrketing
que periòdicament inventen les editorials) per passar a moure un gran nombre de
llibres individuals  per vendrel’s a
persones concretes.  Les nostres opcions
de futur passen en gran mesura per ser capaços d’adaptar-nos a un context
diguem-ne més “artesanal”  si
anem perdent pes en el context més “indústrial” dins el qual estem
engranats actualment. 

I ara recapitulem, el que proposo és
d’una banda intentar ampliar la nostra base tant mitjançant merxandatge (de
resultats ràpids però sense ser una solució definitiva), com comercialitzant
llibres digitals a través de les nostres webs o de qualsevol altra manera (cosa
que pot ser inútil si el pirateig és massiu, però que si es frena pot ajudar
molt). I alhora que fem això, hem de  perfeccionar el que ja fem millor, que és
vendre llibres de paper ampliant i millorant el servei que ja donem als nostres
clients. I aconseguint que aquesta tasca es valori prou com per continuar venent llibres. Que
de fet,estic força segur que és el nostre principal desig. És clar que seguir
aquestes estratègies o qualsevol altra no ens garanteix res. D’altra banda no
fer res si que ens garanteix quedar en mans 
d’aquells que control.lin la situació quan s’hagi acabat la implantació
del llibre digital.

Crónicas de la era galáctica I El último Troyano

Guió
Valery Manguin

Dibuix
Thierry Démarez

Crónicas de la era galáctica II La Ira de los dioses.

 Guió
Valery Manguin

Dibuix
Aleksa Gajic.

 “Crónicas de la Era Galàctica”  és una série de la qual fins al moment han
estat publicats aquests dos volums.  La
premissa és simple.  Adaptar situacions
del passat clàssic a un context futurista i espaial.  El primer dels dos volums “El último troyano”  sintetitza la Iliada, l’Odissea i l’Enedia i
encara , la guionista ens obsequia amb una
síntesi fulminant de la segona Guerra Púnica.    “La ira de los dioses” és el segón volum.  En ell la guionista recrea l’enfrontament
entre  Aeci i Atila. 

El
primer volum posa l’accent en la visió aventurera i viatgera d’Enees aliat amb
Odisseu.  I en l’acompliment de la seva
missió de fundar Roma. La síntesi dels tres poemes dona material de sobres per
trenar una densa aventura.  Els deus són
allí i prou i igual que els deus dels poemes originals també intervenen quan
els convé.  

El
segón volum és ja més complex.  El que
comença com una recreació de l’enfrontament entre Atila i Aeci es transforma en
una reflexió sobre la tecnologia, la humanitat, el poder i la història.  El primitiu enfrontament s’escola en primer
lloc cap un enfrontament entre Mart i Venus. 
I quan tots dos s’alien esdevenint els pal.ladins d’una humanitat lliure
s’enfronten tant a l’estancament com a l’esclavitud de la humanitat.   Aquí els deus són humans que dominen una
tecnòlogia tant superior a al resta que semblen  gaudir de poders divins.

En
resum són dos còmics entretinguts. 
Ambdós segueixen el mateix punt de partida.  Però mentre el primer és una simple adaptació dels grans poemes
èpics greco-llatins.  En el segón trobem
sota la trama farcida d’aventures i acció una reflexió més fonda sobre la
contradictòria necessitat humana  tant
d’estabilitat com d’inestabilitat.

El llibre electrònic ha arribat per quedar-se. 

Abans de res  i com a punt de partida vull aclarir que a partir d’ara quan parli de llibre elctrònic m’estaré referint a l’arxiu digital. I no a cap aparell per reproduir-lo. Per a mi el llibre elctrònic és l’”e-book”.

 Dit això començo pel principi.  El llibre electrònic ja és aquí des de fa temps. Però és ara quan   comença a arrelar seriosament.   Aquest és el primer punt sobre el que vull incidir.  Estic convençut que en pocs anys estará implantat massivament.   I aquí sen’s presenta dues qüestións importants:   a quina velocitat s’implantarà?  I quin serà el seu abast?.

 Velocitat d’implantació.  Crec que la implantació del llibre digital serà molt ràpida.  El principal factor que a parer meu, n’accelerarà la implantació serà la decisió de substituir el llibre de text de paper per llibres digitals.  La implantació massiva del llibre digital a l’escola i instituts actuarà com una esquerda en un pantà.  Ja que al darrera del llibre de text pels alumnes seguiran a tota velocitat les lectures, atles, diccionaris.  I tot seguit el corrent  generat arrosegarà als llibres dedicats als docents  (és a dir,  llibres d’editorials com Graó o Rosa Sensat no tindràn sentit en paper). I de retruc a una part dels llibres universitaris tant si estàn vinculats com no a la docència.   En quatre o cinc anys el llibre digital estarà assentat en aquests àmbits.  La raó per la qual correrà tant aquí és una combinació de voluntat política. Ja que així el conseller de torn pot penjar-se la medalla de donar els llibres de text.  I voluntat corporativa d’una gran part de mestres que veuràn en el llibre digital una eina que els facilitarà la feina.  Les conseqüències pel que fa al control de continguts (serà molt més fácil pels polítics  fer-ho) i la manca de pluralitat ja és un tema que depassa aquest text.

 Abast.  Pel que fa a l’abast que pot assolir el llibre electrònic (a més  del llibre de text i e seu entorn)  crec que  enganxarà amb força en aquells àmbits on el format no és important.  És a dir, tots aquells llibres que interessen al lector sols pel seu contingut (per exemple codis legals, llibres tècnics de qualsevol àmbit, manuals per tenir cura d’animals domèstics, llibres de jardinería, etc…).  En aquest tipus de  llibres, on l’únic important és el contingut és fácil  que el llibre digital desbanqui ràpidament el llibre en paper.  Per contra, en el cas de la novel.la , l’assaig , és possible que el format paper  resisteixi millor. Pel que fa al llibre de butxaca la substitució pel llibre digital també pot ser molt ràpida.

 A banda dels factors que he detallat més amunt hi ha un altre factor que serà determinant, tant en la velocitat com en l’abast d’implantació del llibre digital.  I aquest és l’aparició d’aparells de lectura més fàcils i barats que els actuals. Vagi per endavant que no crec que els actuals reproductors específics de llibres digitals triomfin més enllà dels lectors professionals.  Pel gruix de lectors,  comprar un aparell per llegir afegeix passos i complica le procés  respecte al llibre de paper. Des del meu punt de vista el llibre digital no s’implantarà massivament fins que no disposem massivament també, d’un aparell que entre moltes altres coses permeti la lectura dels llibres digitals.  Ja que aquesta es la tendència actual. Cada cop menys  aparells amb més funcions, enlloc de un aparell per  cada funció.   De fet els micro-ordinadors portàtils són els candidats perfectes tant per la seva mida com  pel seu preu.    Es evident que no tindràn la mateixa qualitat que els actuals reproductors específcs, però la seva flexibilitat i preu segurament en compensaràn les deficiències.

 Si acceptem que l’arribada del llibre digital és inevitable, la velocitat i l’abast de la seva implantació són fonamentals. Si aquesta implantació no és controla en pocs anys ens podem trobar igual que la indústria musical.  És a dir, que la venda de llibres no sols no passi per les llibreries sinò que a més no generi prou ingressos per que els editors mantinguin les seves editorials.  O dit pel broc gros, si no hi ha control l’indústria editorial petarà.  Més enllà de mentires més o menys pietoses del típus que el llibre digital no canviarà massa la nostra feina. O que segons alguns editors, el llibre digital es vendrà a través de les llibreries (quan de fet, l’únic sentit que té “l’e-book” és descarregar-lo directament). Cal intentar evitar que l’introducció del llibre digital sigui un campi que pugui.  Si es que  volem mantenir una xarxa d’editors  que filtrin, examinin i valorin la qualitat dels textos. Mantinguin en catàleg bons llibres que el mercat ja hauria defenestrat. I algunes llibreries amb personalitat pròpia, sense  amo, que lluitin per donar igualtat d’oportunitats a editorials petites, i autors minoritaris intentant frenar  la lógica del mercat. 

 La primera paraula sobre el llibre digital la tenen els editors.  Són ells, i ningú més que ells els que han de decidir com i per que obren els seus catàlegs al format digital.   Si aquesta apertura és fa amb prudencia els canvis que s’hagin de produir també ens afectaràn a tots, potser fatalment. Però pot ser que ens estalviem tots aplegats  una invasió  salavatge del  llibre digital.

 Alhora hi ha un altre factor a tenir present.  Per molt que els informàtics i els tècnics s’esforcin en assegurar la invulnerabilitat de les descàrregues digitals. Tots els arxius digitals són copiables, “crackejables” i ràpidament intercanviables via  “e-mule”, o qualsevol altre programa per l’estil.  La única cosa que ho evita que ho  és la manca d’interés o bé la falta de negoci.  Paradoxalment la única manera  fácil de copiar un llibre és que   el mateix editor l’aboqui a la xarxa.  Ja que  l’actual llibre en format paper és l’artefàcte més difícil de piratejar que existeix, en obligar a escanejar plana a plana.

 I ara recapitulem. Tal i com jo ho veig l’entrada en dansa del llibre digital és inevitable. Els canvis que provocarà seràn profunds, passi el que passi.  Tanmateix si s’evita una implantació salvatge pot ser que no en sortim tant perjudicats. I a més potser aconseguirem mantenir algunes de les característiques que fan que d’aquest negoci  quelcom especial.  Els factors que a parer meu hi tindràn influència ja els he detallat més amunt.  Però vull insistir en tres punts. La digitalització del llibre de text obrirà la porta a un us massiu del llibre digital.  L’aparell reproductor ha de ser polivalent, però ja el tenim aquí. I el primer pas l’han de donar els editors. Aquest primer pas és determinant. Però un cop oberta la caixa de Pandora ningú la podrà tornar a tencar i ja mai més ens podrem fer enrera.  A la que comencin a córrer un cert volum d’ “e-books” per la xarxa la sort estarà llençada per bé o per mal.

La Vanguardia

Culturas nº371 29/7/2009

El ajedrez entre la guerra y la vida

Reflejos

From London to Elista

Albert Serra

El
suplement cultural del diari la Vanguardia,”Culturas”,  ha publicat   tres artícles del cineasta 
Albert Serra. En ells ens parla dels escacs, de la guerra, de la
política mundial i de l’esport.  Albert
Serra es basa en la idea que els escacs són un mirall del món i de la
geopolítica.  Són també un esport, en
tant que hi ha competició,  i alhora un
exercici intel.lectual.  A partir d’aquest
punt de partida, i agafant com a base les darreres partides de la lluita pel
campionat del món Serra comença el seu anàlisi.

El
campionat del món el disputaven un escaquista rus, Vladimir Kramnik i un d’indi
Viswanathan Anand.  Aquí Serra ja hi veu
reflectit l’ascens a la palestra mundial de tot de nous jugadors, Índia i Xina
sobretot que estàn  prenent l’hegemonia
a  les velles superpotències que manen
d’ençà de l’any 1945. A aquest anàlisi, Serra hi afegeix una altra baula,
Aquestes noves potènces estan especialment dotades per adaptar-se i utilitzar a
favor seu les noves tecnologies.  El cas
de l’Índia  n’és un  clar exemple.   Així doncs ja tenim dues baules de la cadena lógica de Serra:
Els escacs són un reflex del món, la lluita pel campionat del món d’un jugador
indi reflecteix els canvis geopolítics i econòmics que estàn arraconant el món
sorgit de la Segona Guerra Mundial. 

Continuem,
aquest nou aspirant al campionat del món basa el seu joc en aspectes tàctics
(Segons Clausevitz que Serra cita, la tàctica ensenya l’ús de les forces
armades en combat, mentre que l’estratègia serveix per assolir els objectius
desitjats, si cal sacrificant victòries, vides o ciutats senceres). Per contra
el rus és expert en un joc estràtegic, és a dir en un joc que busca o bé una
victòria sense cap possibilitat de derrota o bé fer impossible la derrota.

En
aquest punt Serra afegeix dues baules més a la cadena del seu raonament. El món
dels grans estats que fins ara han dominat el món es basava en grans jocs
estratègics.  L’exemple que posa Serra
és la lluita del soviètics contra els nazis. El sacrifíci de milions de vides
no era importànt comparat amb l’objectiu estratègic que era la derrota
alemanya.  Aquesta forma de veure el món
que fins ara ha estat hegemònica, està sent qüestionada pel joc tàctic de noves
forces, des d’al-Qaeda fins Corea del Nord. 
Aquí Serra aprofundeix un xic en els dos conceptes, el tàctic i
l’estratègic.   Segons ell l’estratègic
cerca la perfecció.  Es a dir cerca fer
inevitable la victòria o impossible la derrota. Ocupar el Penyal de Gibraltar,
va ser una aposta estratègica britànica, un escut anti-míssils també ho
és.  Així doncs, segons Serra el joc del
jugador rus busca la perfecció.  I per
tant és inabastable als ordinadors, que basen el seu “pensament” en
una capacitat  de càlcul
exponencial.  La visió estràtegica no es
pot calcular.  En canvi la visió tàctica
aprofita l’imperfecció del rival per assolir la victòria.  És per això que aquí si que hi entren els
ordinadors.  Ja que calcular quina és la
jugada que en cada moment dona el millor rendiment si ho poden fer els
ordinadors.

Segons
Serra doncs, els escacs que busquen la perfecció han perdut davant dels que es
basen en la imperfecció.  I per extensió
al món, els estats que es mouen 
estratègicament estàn sent qüestionats per estats i organitzacions que
es mouen tàcticament (l’exemple més clar ens el donen les màfies  o els talibans). Continuant amb aquest
aprofundiment filosòfic, Serra defensa que els escacs són un esport únic. Ja
que no hi ha atzar, i es basa igual que la marató, en el que Serra anomena una
cerca de la perfecció, sense espai per l’espectàcle.  Aquí l’autor llença un atac duríssim cap els intents de convertir
els escacs en un espectacle. De fet s’atreveix a dir que els esports
resultadistes, els més comuns en tant que s’allunyen d’una representació del mon
o del conflicte i es van tornant cada cop més espectàcle (Serra diu que
s’apropen al concepte  Circ romà )
generen cada cop més seguidors, fanàtics, influenciables i estúpids.

A
la fi el campionat el va guanyar 
Viswanathan Anand el jugador indi que va derrotar al jugado rus Valdimir
Kramnic. Segons Serra la victòria d’Anand va ser brillant i la seva habilitat
tàctica i la seva imaginació van servir de forma precisa per assolir la
victòria.

I
ara reprenguem la cadena lògica que ha forjat Serra:  els escacs reflecteixen el món, fins ara el món el dominaven les
grans potències sorgides de la Segona Guerra Mundial que actuen sobre critèris
estratègics, han aparegut nous jugadors que actuen sobre critèris tàctics
dotats de més adaptabilitat ,imaginació i agilitat. I que estàn arraconant les
antigues potències i les seves estructures mentals.  La pregunta que es fa Serra, és si Europa donarà nous campions
mundials d’escacs, que seguint la seva lògica es tant com dir si retrobarà una
nova situació de preponderància .

A
aquest artícle principal, Serra hi afegeix 
dos artícles més. Un es titula 
“Reflejos”. En ell hi 
fonamenta el seu punt de partida. Segons el qual  els escacs representen i reflecteixen el
món. L’altre és una columna més breu titulada 
” From London to Elista” en que fa un repàs de la literatura
sobre escacs.

En
resum, tres articles interessants.  On
el món i els escacs participen en un joc de miralls en que Albert Serra
analitza el món utilitzant uns punts de vista i uns conceptes tant clàssics que
ja els teníem oblidats. Tant si li donem crédit com si no, els tres artícles
resulten un joc estimulant.