Arxiu de la categoria: Ressenyes

Trescafocs

 

Trescafocs

Ed. Chronos

Adrian Tchaikovsky

 

A la que comences a llegir “Trescafocs” quedes  atrapat.  Arrenca com un llibre d’aventures en un món trinxat pel canvi climàtic, protagonitzat per tres joves.  I quan acaba te n’adones has assistit a una profunda reflexió sobre com s’afecten mutuament, i de forma multidireccional la política, la tecnología, i el canvi climàtic.  I tot encapsulat dins una trepidant novel.la absolutament addictiva.

La primera cosa que enganxa de “Trescafocs” són els tres protagonistas, Lupé, Hothep i Mao.  En tot just una dotzena de planes Txaikovsky els dibuixa i els omple de vida i personalitat. La segona cosa que et manté en tensió de principi a final és la duresa de la missió que afronten els protagonistas i la dificultat de sobreviure en aquell medi  ambient.  De fet la lluita constant contra un clima  letal és una de le constants de la novel.la.  A la darrera part  hi apareixen un seguit d’el.lements relacionats amb la tecnología que de cop doten de profunditat tot el llibre.  Fins arribar a un final brutal que et permet tornar a agafar aire de bell nou després d’aguantar la respiració durant 186 planes.

Estem davant d’una magistral novel.la curta que sense que ens n’adonem ens porta a captar l’enorme complexitat que hi ha  en l’interacció constant de les nostres vides individuals, els sistemes socials, polítics i econòmics dins els quals vivim, l’impacte de la tecnología tant en les nostres vides com en tots aquests sistemes.  I com tot aplegat afecta el nostre entorn que alhora ens afecta i condiciona en tant que individus i en tant que societat.  I tot això sense ni una coma de més , i sense que deixi de ser en tot moment una extraordinària novel.la  entre la distopia la ciencia ficció i l’aventura.

Extraordinariament magnífica.

Jordi Riu

Los All Blacks

 

 

“Los All Blacks”

Peter Bills

Ed. Corner.

“Los All Blacks” és un llibre que analitza la selecció de rugby més mítica de tots els temps. Qui més qui menys ha vist algún cop fins hi tot en informatius que mai parlen de rugby la seva Haka. Peter Bills però descriu de forma metòdica les raons de l’èxit dels All Blacks al llarg de tant temps.

El llibre està estructurat en setze capítols en cadascun dels quals s’estudia un aspecte fonamental dels All Blacks. Així hi trobem descrits els seus orígens i com són consubstancials a la colonització britànica. El mestissatge que va instaurar-se entre europeus , maorís, i més recentment polinesis. S’hi analitza també la Haka així com la importància que té el rugby en la vida i esctructura social de Nova Zelanda. L’enorme pressió que reben jugadors i entrenadors, en un país que viu pel rugby, i el negoci que suposa aquest esport. L’impacte que va tenir el professionalisme. El sistema educatiu i mètodes i sistemes de selecció des de les escoles.

Tanmateix el que m’ha agradat més del llibre és que l’autor profunditza en tots aquests punts defugint la mitificació. En tots ells busca veus contradictòries. Amb aquest mètode aconsegueix aprofundir en les raons que han mantingut durant tants anys els All Blacks a dalt del tot. Però alhora exposant els problemes que hi ha o comporten tots aquests el.lements. Així per exemple deixa clar que l’afany de victòria és un dels factors constituius de l’èxit dels All Balcks. Però denuncia i dona veu als que denuncien que aquest afany ha provocat moltes vegades comportaments violents entre els jugadors. O bé la passió de tota una nació que està volcada en l’equip és un el.lement fonamental alhora de motivar i empènyer els jugadors, però de vegades pot ser tant exagerat que esdevé nociu.

En resum, estem davant d’un exel.lent llibre que s’endinsa en les arrels passades i l’organització i context presents de la millor selecció de rugby del món. En ell s’hi analitzen els aspectes tècnics i esportius, formació, entrenament, estil, cos tècnic. Però també el context històric i social que va permetre crear aquest equip i que l’ha mantingut a dalt de tot fins avui. Si us agrada el rugby és imprescindible. I si us interessa saber com un equip ha aconseguit mantenir-se en nivells d’excel.lència durant uns segle, també ho és.

Jordi Riu

Així es perd la guerra del temps ( amb el peu dret)

 

 

Axí es perd la guerra del temps (amb el peu dret)

Amal El-Mohtar; Max Gladstone.

Mai Mes.

La Blava i la Roja són les dues millors agents de dues entitats enemigues que lluiten una guerra a mort per imposar-se i esdevenir així l’únic futur possible per la humanitat. L’entitat a la qual pertany la Blava és orgànica i s’anomena Jardí, la de la Roja és matemàtica i tècnica i té per nom Agència. El seu camp de batalla són les diverses línies temporals que genera la humanitat al llarg del temps.

Aquest context és ja de per si embriagador. Però el que fa fascinant i extraordinària la novel.la és el fet que entaulen una relació epistolar, i d’ella neix un “amour fou”. La novel.la és clarament una novel.la romàntica de genere epistolar. L’intercanvi de cartes i l’espera de les respostes marca el ritme. I ens introdueix més i més profundament en les ànimes de la Roja i la Blava. El contrast entre el context de viatges en el temps a passats i futurs tant reconeixibles com fantàstics. I la relació epistolar de termes i format clàssic aporta una tensió que ens ajuda a deixar-nos dur per la pendent tant de l’enamorament de la Blava i la Roja com del seu enfrontament. La tensió és el que fa funcionar la novel.la. La tensió entre les dues entitats oposades. La tensió entre les dues protagonistes Blava i Roja que també es troba en els seus caràcters a banda dels seus orígens.

En resum, una novel.la magnífica i fascinant que ens insinua futurs més enllà de qualsevol imaginació i paradoxes espai- temps embogidores. Però vestides de novel.la romàntica decimonònica. Tanmateix no espereu l’amanerament del segle XIX, ja que com en tota guerra no hi manca ni l’acció trepidant ni la violència.

Jordi Riu.

Resistencia (amb el peu dret)

Resistencia

Scott Kelly

Debate.

Que us semblaria estar quasi un any a l’espai? 340 dies és el temps que Scott Kelly va passar a la Estació Espacial Internacional. I tota la seva vida adulta la va dedicar a arribar-hi. Kelly ens explica com era un adolescent desorientat i sense expectatives, fins que la lectura casual del llibre de Tom Wolfe «Escollits per a la Gloria» el va atrapar i li va descobrir el seu objectiu. Que no era altre que ser pilot de proves. A base de tenacitat, treball i molt d’esforç va anar superant obstacles fins que a la fi va acabar pilotant el transbordador espacial Discovery. L’altra vessant principal del llibre és la seva estada a l’Estació Espacial Internacional durant 340 dies.

El llibre està estructurat de tal forma que ambdós temes s’alternen. Això és un encert ja que fent avançar les dues narracions en paral.lel les dues s’enriqueixen i amplien mutuament. De la seva vida cal destacar que va nèixer en una família de classe mitjana. I que va rebre un fort impacte tant de la seva mare com del seu germà bessó que també arribaria a ser astronauta. Més enllà dels valors posistius que mostra en aquesta etapa, el que més m’ha interessat a mi han estat els passatges en que es mostra crític i sovint autocrític. No defuig explicar problemes personals, com per exemple un divorci, o criticar la forma de vida dels pilots de combat nordamericans els anys setanta.

Tanmateix a mi el que més m’ha agradat és la seva estada a l’Estació Espacial Internacional. Tant l’arribada com la seva marxa estàn narrats amb una vivesa excepcional. Però és que la seva estada allí dalt també em va captivar. La combinació de vida quotidina, treball científic, efectes de viure en ingravidesa (tant efectes mèdics com en el dia a dia), convivència ( com a mínim hi ha tripulants nordamericans i russos i tot sovint d’altres nacions.) Tot això sumat al seu propi estat anímic, la importància de la seva comunicació regular amb la seva parella i filles. Tot aplegat forma una amalgama absolutament fascinant. I tant bén escrita que tot sovint aconsegueix immergir-te en l’ambient de la Estació Espacial.

Per acabar sols vull remarcar que estem davant d’un llibre de no ficció escrit amb al mateixa grapa que una novel.la. Que és quasi segur que encantarà a tothom que tingui curiositat per la ciència o llegeixi ciència ficció. I del qual sobresurt una idea molt potent basada sobretot en las seva experiència a la Estació Espacial: la necessitat de tolerància i de protegir el planeta.

Jordi Riu

La banda dels nanos (amb el peu dret)

 

 

La Banda dels Nanos.

Robert Saviano.

Anagrama.

Saviano torna a Nàpols, aquest cop al centre de la ciutat, i torna al Nàpols de la Camorra, del «sistema». «La banda dels Nanos» és una novel.la que ens relata com un grup d’amics adolescents fascinats pel món mafiós i liderats per en «Nicó» primer s’apropen a la criminalitat organitzada i després s’hi introdueixen fins a ocupar un lloc destacat en «el sistema». La novel.la ens transporta dins del propi grup en aquest camí. Primer en les fatxenderies i converses d’aquests primers passos. Després, segons avancen en la seva carrera criminal abandonen les fatxenderies per introduir-se en la violència. Una violència real, res de pantalles i videojocs, la violència dels trets i dels assassinats. Amb un final brutal i inesperat on s’entén el per que es reprodueix el fenomen del crim organitzat, i per que té cobertura social.

La novel.la trasbalsa, el ritme de lectura és fa tant addictiu i ràpid com els «scooters» que fan servir els protagonistes per desplaçar-se. Com a «Gomorra» «La Banda dels nanos» és alhora fascinant i terrorífica; és alhora una descripció de com es crea una «barca» en el context de la camorra i un relat terrible d’un grup d’adolescents fascinats, imbuïts per un clima que els encamina cap el crim.

És aquesta contradicció intrínseca el que em va trasbalsar. Tot el llibre destil.la simpatia cap els nois que conformen la banda, són adolescents com qualsevol altre que pogueu conèixer. Cap d’ells excepte un no pertanyen al món mafiós. No són nois de famílies desestructurades, són normals. Alhora però et terroritzen, ja que veus ben bé que aquests nois normals i corrents es llencen de cap cap el crim organitzat amb la frisança, la crueltat i la inconsciència pròpies de la seva edat. I això els converteix en monstres.

Estem davant una novel.la excepcional que té múltiples facetes. És un retrat de Nàpols, i alhora una crònica del naixement d’un grup criminal. Però és també un lament per la destrucció de gent jove que es crema en la flama de la violència criminal. És una denúncia d’un context social on els herois són els mafiosos. I tot sense perdre de vista la pròpia humanitat dels protagonistes. «La banda dels nanos» és d’aquelles novel.les addictives, que retraten a través de la ficció un tros de realitat. Una novel.la que et frapa i et trasbalsa. Que t’atrapa i t’obliga a llegir a tot gas per saber d’aquells nanos que et cauen bé i alhora et fan pànic. I als quals acompanyes en el seu ascens dins el «sistema», i en la seva davallada com a persones conforme s’endinsen en el la via del crim.

Jordi Riu

La Gran Teranyina (amb el peu dret)

 

 

La Gran Teranyina

Roger Vinton

Periscopi

«La Gran Teranyina» és un extraordinari treball periodístic. Vinton (un pseodònim), ha descabdellat una densa xarxa que control.la gran part de la economia catalana.

El llibre està estructurat en base a grans sectors de l’econòmia, però titulats de forma suggerent, per exemple el sector immobiliari i la construció els títula: « Famílies que volien tocar el cel». Dins de cada sector ens descriu el que en podriem dir «els jugadors dominants» que solen ser famílies. L’orígen de la fortuna familiar, la seva implicació en el sector, i les relacions que basteixen amb d’altres sectors-famílies acaben de configurar el capítol. Així veiem desfilar la família Bultó i la seva rivalitat amb Derbi. Els constructors que van enriquir-se durant el desarrollisme franquista i que tot just fa pocs anys han acabat la remodelacio de les «Arenas.» I fins hi tot veiem el rerefons del segrest de MºÀngels Feliu. Un cop esgota els grans sectors de la nostra economia i ja ens ha retratat les principals famílies que els piloten, fa un repàs més breu a d’àltres fortunes no vinculades a aquestes xarxes. I és especialment interessant el capítol dedicat a Lleida.

La forma triada per explicar-nos aquest entramat, que és inevitablement erevesat, és molt encertada ja que en agafar com a fil conductor els arbres genealógics de les famílies que estàn al centre de tot podem seguir el fil dels diversos (avatars-relacions personals-empresarials) i copsar fins a quin punt les relacions personals són determinants alhora de materialitzar inversions, fer compres, crear empreses, etc…

Puc assegurar-vos que la lectura de «La gran teranyina» m’ha deixat en xoc. En primer lloc per l’abast i la profunditat del treball. Aquesta feina en un sol sector ja hauria estat molt interessant, però aplicada a tot el nostre teixit econòmic simplement et deixa astorat. En segón lloc l’habilitat de l’autor per crear un text que transmeti la informàció econòmica lligada a les peripècies  familiars, sense caure en un asseptic treball de divulgació econòmica i alhora sense escriure un culebrot és fonamental. De fet les biogràfies famíliars expliquen el nostre entorn econòmic actual. En tercer lloc Vinton ha depassat el treball periodístic i ha escrit una autèntica guía el tot  imprescindible, que a partir d’avui mateix sempre cal tenir a mà per entendre més i sobretot amb més profunditat els canvis que es van produint en el nostre sistema econòmic. Quan aparegui la primera compra important entre empreses, o el proper relleu en segons quins consells d’administració, cal agafar «la Gran teranyina» i mirar qui és qui.

Per acabar sols diré que és un llibre bàsic per qualsevol persona que vulgui estar informada de l’entorn en que viu, i busqui saber qui és qui sota els titulars.

Jordi Riu

 

 

Los últimos días de nueva París (amb el peu dret)

Los últimos días de Nueva París

Ediciones B.

China Miéville.

París ocupada pels nazis. L’univers surrealista francés i la demonologia. China Miéville agafa aquests tres el.lements i els enllaça en un relat brillantment foll. «Los últimos días de Nueva París» és una novel.la fantàstica amb un fort component de terror, que traspua de tots els seus porus un humor sorneguer.

La trama ens situa a l’any 1950, fa cinc anys que nazis i resistència lluiten en un París segellat on una estranya bomba ha convetit en reals els deliris dels surrealistes. Alhora els nazis per oposar-s’hi han aconseguit invocar dimonis de l’infern.

Un dels mèrits de l’autor és des del meu punt de vista, haver creat una novel.la coherent a partir d’unes peces molt dispars. I sobretot haver sabut donar vida a la munió de monstres que poblen la ciutat de París. De fet tot sovint he tingut la sensació d’inmergir-me en un dels obscurs i enganxosos relats de Lovecraft en un context diferent. Presisament la creació d’una atmosfera coneguda i embogida alhora però asfixiant és juntament amb la seva capacitat encarnar monstres els punts forts de la novel.la.

«Los últimos días de Nueva París» és una novel.la molt bén escrita, amb la qual els amants del terror i de les atmòsferes estranyes i inquietants disfrutàn ben segur. Però que també encandilarà a tots aquells que sense ser fans del gènere fantàstic busquin una novel.la diferent que els endinsi en un món en lluita entre el real i el fantàstic, i tot banyat d’un humor hàbilment escampat.

Jordi Riu

Como se hizo Donald Trump (amb el peu dret)

Como se hizo Donald Trump

David Cay Johnston

Capitán Swing

Des que Trup va ser candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica els llibres sobre ell han proliferat. Partint de la base que Trump és un gran expert en projectar una imatge pública al seu gust, Johnston aconsegueix quelcom molt difícil: no deixar-se condicionar per el propi Trump. Així doncs l’autor ens descriu Trump des del seu propi punt de vista i a patir dels temes que ell considera importants.

Per fer-ho ens mostra Trump en diversos àmbits. El primer és la història familiar i els valors transmesos per la família Trump. El seu avi estava relacionat amb la prostitució i el seu pare era un constructor que va estafar al govern, a més de racista i vinculat amb el KKK. Pel que fa a la fé cristiana que Trump invoca l’autor dubta que mai s’hagi llegit la bíblia ja que les úniques cites que en fa sempre fan referència a la venjança. És el que Trunp anomena «igualar les coses».

A partir d’aquest punt l’autor repassa fil per randa la trajectoria professional de Trump. Com a constructor a Manhattan va entrar en contacte amb el crim organitzat , i per ser més precisos amb algunes de les faílies de la màfia italiana a Nova York. Ja amb la Torre Trump construïda entra en relació amb un important traficant de drogues que li gestiona la seva empresa d’helicòpters.

Un altre aspecte del seva biografia és la seva incursió en el món del futbol americà que va ser un fiasco empresarial però un gran èxit d’imatge. I lligat amb el tema de la seva popularitat l’autor ens descriu la relació amb la premsa de Trump. Aquesta relació es de pura instrumentalització ja que Trump és molt hàbil en projectar una imatge i sobretot fer-se espai i difondre la seva versió. Això ho aconsegueix en primer lloc aprofitant la sed de titulars dels mitjans . Trump genera titulars constantment i la majoria de periodistes no contrasten el que els diu Trump. I en segón lloc coaccionant a qualsevol que el qüestioni o investigui el que ell no vol. Si algú entra en aquest terreny rep ràpidament amenaces i tot seguit plets. A Trump li és igual guanyar aquests plets, el que vol és acoquinar periodistes i mitjans.

En el llibre també és posa de manifest com n’és d’ignorant i d’arrogant l’actual president dels Estats Units. I alhora s’explora abastament la seva vessant de trampós, mentider i estafador. Aquest vessant es demostra tant en la gestió dels Casinos a Atlàntic City. Com quan es fa passar per un treballador de la seva organització per filtrar notícies falses. Així com participant en promocions inmobiliaries fraudulentes en que ell i els seus fills servien d’esquer.

«Como se hizo Trump» és un llibre bàsic per fer-se una idea d’aquest personatge, ja que com he dit abans l’autor el descriu sense tenir en compte la llarga ombra que el propi Trump projecta. David Cay Johnston és un periodista ferotgement independent que fa anys que segueix Trump. I que alhora de bastir la seva biografia s’ha centrat en aquells temes que a mes de retratar-lo estàn solidament documentats , sigui a través de testimonis , sigui a través de documents oficials , sigui a través de declaracions del propi Trump. Cal remarcar, ja per acabar, que estèn davant un reportatge periodístic de primera categoria.

Jordi Riu

El despertar del Leviatán (amb el peu dret)

El despertar del Leviatán

James S.; A. Corey

Ed. B.

La humanitat ha col.lonitzat el sistema solar. Des d’una Terra superpoblada primer es va col.lonitzar Mart. Després les llunes de Jupíter, Saturn i Urà. I finalment el Cinturó de Kuiper. En 150 anys els habitants del cinturó han desenvolupat una cultura pròpia i uns trets físics característics deguts a la baixa gravetat amb que viuen. I paral.lelament a aquests trets diferencials apareix la voluntat d’alliberar-se del govern dels planetes interiors, La Terra i Mart.

“El despertar del Leviatán” discorre en aquest context. Els protagonistes, tots ells “perdedors”, es troben en el centre de l’esclat d’una guerra entre cinturians (terme amb que s’anomenen els habitants del cinturó) i terrestres i marcians. Alhora també es troben en el centre de les intrigues d’una perversa companyia de seguretat que vol manipular un virus alienígena.

Un cop situats dins aquest univers esclaten un seguit de batalles espacials, intrigues, escenes d’acció , humor negre, i una forta dosi de paródia i homenatge al génere (tots els que vau gaudir de la série de novel.les originals de Dune escrites per Frank Herbert hi trobareu una divertida picada d’ullet). Sense oblidar una potent història d’amor sui-generis.

En resum, El despertar del Levietant és una Space Opera amb tots els ets i uts: trama complexa, personatges potents i ambivalents. Molt d’humor. I sobretot el desplegament d’un vast context que si bé no ens porta a les estrelles si que ho fa a l’exterior del sistema solar.

Jordi Riu

El problema de los tres cuerpos (amb el peu dret)

El problema de los tres cuerpos.

Cixin Liu

Ed. B.

«El problema de los tres cuerpos» és una novel·la de ciència ficció brutal. En ella hi trobem la història recent de la Xina, amb els seus propis traumes col·lectius com la revolució cultural. Una trama d’intriga quasi policíaca consistent en la mort o suïcidi de científics. I el descobriment d’una espècie extraterrestre.

És sobre aquesta combinació que Cixin Liu basteix la seva brillant novel.la. L’habilitat amb que combina i alhora dosifica aquests tres temes bàsics manté l’interès en tot moment. Alhora aconsegueix encaixar diversos aspectes científics socials, històrics i fins hi tot personals a la perfecció. De fet, em recorda altres grans clàssics de la ciència ficció com la Trilogia de la Fundació o les Cròniques Marcianes.

Per a mi el principal mèrit de «El problema de los tres cuerpos», deixant de banda el conjunt que com ja he dit abans és fascinant. Consisteix en que tot és versemblant: la forma amb que es descobreix i contacta amb una societat alienígena, aquesta pròpia societat, la reacció humana en constatar aquest descobriment, la seqüència dels fets. I sobretot l’ús rigorós del coneixement que es té ara mateix sobre física, i l’habilitat de l’autor en encaixar aquests coneixements en la trama i alhora com a motor de l’acció. I sempre de forma plausible.

Un altre mèrit de la novel·la és la potència dels personatges principals, especialment de Ye Wenjie, Yang Dong, i Shi Quiang (més conegut com Da Shi). Tots ells estan dotats d’una forta personalitat que és el ciment que permet mantenir units i dotar de coherència tots els temes que tracta «El Problema de los tres cuerpos» .

En resum si us agrada al ciència ficció que disfruta amb la complexitat, que estimula el pensament. I que sense renunciar a l’entreteniment s’ho passa d’allò més bé fent-se i fent-nos preguntes incòmodes. No us perdeu el primer volum de les «Problema de los tres cuerpos»

Jordi Riu

El universo en tu mano (amb el peu dret)

El universo en tu mano

Christophe Galfard

Blackie Books

Christophe Galfard ha escrit un excel.lent llibre de divulgació. En ell posa a l’abast d’un públic ampli els coneixements actuals sobre física.

El seu principal mèrit és l’habilitat per descriure i sintetitzar fenomens i procesos de forma simple. El seu mètode consisteix en reduir el fenomen o objecte descrit a la seva essència i descriure-la mitjançant analogies i comparacions. A més aquestes analogies i comparacions són sempre molt gràfiques i sovint divertides. Gràcies a aquest métde en Ghristophe Galfard (o la seva forma astral) ens mostra com funciona el sol, desunta un àtom, juga amb electrons i gluons. Ens porta a l’interior d’un forat negre i fins hi tot ens acompanya abans del big bang. També ens mostra el món quantic. I ens enenya com funcionen les partícules més petites estudiades actualment. I com s’estàn fent esforços per unificar les teories que expliquen el funcionament de l’únivers a gran escala i el funcionament de l’únivers a una escala mínima.

En resum estem davant d’un brillantissim treball de divulgació sobre física en que l’autor, ens mostra de forma simple i neta de faramalla técnica la situació actual de la física. Sempre amb molt d’humor i una extraordinària capacitat per fer-la comprensible.

Jordi Riu

Joyce i les Gallines (amb el peu dret)

untitled1-150x150[1]

Joyce i les gallines

Anna Ballbona

Anagrama

Joyce i les gallines  comença com un retrat del dia  dia d’una periodista vallesana oriental que treballa a Barcelona.  Ja de bon començament veiem que l’autora ens ofereix una  mirada ben carregada d’ironia.  La Dora , per un seguit de casualitats s’embranca en un canvi existencial.  Aquest canvi l’ha de fer creixer tant pel que fa a la seva maduresa com a la seva autoestima.

 Per explicar-nos aquesta mutació de la Dora  l’autora es posa les ulleres de la irònia però el que hi veu és l’absurd.  Tota la novel.la és un procés de “creixement personal” de la Dora a través de situacions més i mes absurdes.  Amb un final esclatantment absurd.

 El que m’ha interessat més de la novel.la és que l’Anna Ballbona utilitza l’absurd des de dins.  La Dora i ella mateixa viuen l’absurd igual que tothom.  No es situen per sobre del comú dels mortals per ridiculitzar-nos sinò que comparteixen l’absurd.  Això fa que tot aplegat sigui divertit, sense més negror del compte i fins hi tot els personatges més nefastos són ben humans.  La segona cosa que m’ha interessat és que fa un retrat de gent “buida”.  Gent que és sent buida i necesita omplir les seves vides amb el que sigui (per absurd que sigui) des del porno a l’activisme social grafiter. La desesperació de la gent que surt a la novel.la per omplir les seves vides de sentit és un dels factors determinants en l’eqüació de l’absurd.Ja que n’és el motor.  El tercer tema que  a mi m’ha interessat és el retrat que fa d’una comarca ( Vallés Oriental) que abandona a marxes forçades un passat rural per esdevenir extrarradi barceloní.  M’agrada la descripció que en fa d’aquest procés per què s’assegura del fer-lo neutre. I no cau en l’idealització enyoradissa

 En resum es tracta d’una excel.lent primera novel.la, divertida i trepidant. Però que a poc que hom s’hi aturi  hi trobarà  molta crítica i força reflexió.

Jordi Riu

Mig Món (amb el peu dret)

9788416430048-673x1024

Mig món és el segón volum de la sèrie “El Mar Trencat”. Estem davant un llibre de fantasia heròica, que segueix els cànons: tenim una companyia, un viatge, una missió i un misteri.  La gràcia del llibe és el punt de vista .

Si el context és un món fantàstic força bén trabat, i amb les dosis justes de misteri per que el lector no sàpiga si estem davant d’un món passat, futur, o totalment fantàstic. El punt de vista dels dos protagonistes és  el de dos adolescents carregats de tots els dubtes, ingenuitats, flamarades, i enmurriaments inevitables a la seva edat. És aquest factor el que fa molt divertit el llibre ja que els nostres “herois” suporten  privacions, lluites i viuen aventures submergits en una tepesta hormonal i   d’autoconeixement.

A banda d’aquesta característica Abercrombie disfruta reflexionant i qüestionant la forma amb que es crean i s’expandeixen els mites.

Com a conclusió diré que estem davant un llibre de fantasia heroica però abordat amb una gràcia i una ironia que el fan molt i molt recomanable tant pels lectors habituals del gènere, com per lectors que sense estar interessats per la fantasia busquin una bona novel.la, divertida, irònica, amb acció i que capgira  la visió de l’adolescència i dels rols preestablerts.

Jordi Riu

 

Vae Victus (amb el peu dret)

vaecoberta-401x609

Vae Victus (amb el peu dret)

Albert Sáchez Piñol.

La Campana.

Si “Victus” és una novel.la col.lossal, “Vae Victus” és tant brillant que la podem qualificar d’”Excelentíssima” sense cap problema.

Vae Victus” està composta de quatre parts: Americanus, Hispaniensis, Magna Parens i  Australis.  El núcli central de la novel.la és Hispaniensis.  En ella el nostre llenguallarg i irreverent Martí Zubiria torna primer a Espanya  tot travessant  Navarra i  després retorna a Catalunya.  Tot just cinc anys després de la Guerra de Succesió esclatava una nova guerra entre les monarquies francesa i espanyola. Aquest nou conflicte possibilitava un nou aixecament català, i per tant un retorn de Martí ara lluitant en el bàndol francés en defensa del bàndol català.  Si el 1714 l’heroi de Sánchez Piñol va ser Villarroel en aquesta novel.la  el seu heroi és en Carrasclet.

Carrasclet és un home d’orígens molt humils que les circumstàncies condueixen a ser un líder militar.  Ell personifica les penúries i la implacable repressió que van viure les classes humils en acabar la guerra de successió a mans dels borbònics.   Alhora que personifica també una capacitat quasi infinita de resistència davant l’opressió.  Ja que és quasi incomprensible que després d’una guerra com la de successió i la posterior campanya de terror que impulsava el borbó, el 1719 encara s’aixequés en armes un  exercit de voluntaris d’uns quant milers d’homes. Les peripècies de la guerra Sánchez Piñol les explica amb nervi i grapa, així com la visió  dels tres personatges principals d’aquesta part de la novel.la; Berwick, Carrasclet i Martí Zubiria.  Hi trobem en aquest bloc, més coses a banda de la guerra, l’aixecament, i la repressió.  A través de la biografia de Carrasclet veiem els estralls que d’una manera o altra va fer l’exili entre aquells que van fugir de Catalunya.

Però  a «Vae Victus» hi ha molta més tela per tallar. En Martí va raure als actuals Estats Units d’Amèrica i a  Nova Zelanda.  En aquestes parts de la novel.la hi trobem un Martí igual d’irreverent que sempre,  però que ens mostra la seva vessant més curiosa i oberta a explorar les diverses geografies que es troba. Sobretot les geografies humanes. Com ja haureu imaginat aquest Zubiria és el d’Americanus i i Australis. Pel que fa a Magna Parens el millor és que ho descobriu pe vosaltres mateixos.

Com a conclusió sols diré que Sánchez Piñol sap extreure el seu personatge del context del 1714 i llençar-lo al món del segle XVIlII sense perdre pistonada.  Mes aviat al contrari, conforme Martí Zubiria s’allunya físicament i temporalment del 11 de setembre del 1714.  Guanya  interés i es va farcint de matisos.  I abans d’acabar vull destacar un fet que per a mi és la marca de la casa de l’Albert Sánchez Piñol, i és que com totes les seves novel.les anteriors «Vae Victus» es pot llegir a molts nivells.  Si voleu disfrutar d’una novel.la d’aventures i acció sense més complicacions ho podeu fer.  Però si voleu aprofundir en les conseqüènies de la guerra de successió o en els efectes que va provocar la colonització en els poble nadius també ho trbareu a “Vae Victus” 

Però us interessi el que us interessi no us la perdeu!!

Jordi Riu

La maledicció dels Palmisano (amb el peu dret)

palmisano

La Maledicció dels Palmisano.

Rafael Nadal.

Ed. Columna

“La Maledicció dels Palmisano” és una gran novel.la situada a l’Itàlia d’entre-guerres.  L’autor trena diverses trames en un sol relat potent i compacte.  En ella hi trobem el mal que va fer la 1º Guerra Mundial  en un petit poble del sud d’Itàlia.  Hi trobem també un potent drama personal. Retrata la tensió social entre la classe treballadora i els propietaris tant de fàbriques com de finques agràries. Hi apareix l’ascensió del feixisme i el  mal que torna a fer la 2º Guerra Mundial.

Però el que fa brillant la novel.la des del meu punt de vista, és l’habilitat que té l’autor per  explicar moltes coses condensades dins la peripècia vital  dels personatges que poblen la novel.la.  I el que la fa encar millor és la reflexió constant  de Rafael Nadal sobre com el destí , el context i l’entorn afecten, condicionen o obliguen a la gent.   És aquesta reflexió el que dona profunditat i cimenta les diverses trames.

 En resum, estem davant d’una novel.la que és molt llegidora, amb una trama addictiva, que enganxa    des del minut zero.  I que atraparà a persones molt diverses  ja que hi apareixen també temes diversos.

Jordi Riu