Etziba Balutxo...

RESUM

Amb el nom de Pere Pont apareix un destacat protagonista d’alguns episodis transcendentals de la Germania de Mallorca. Mediador i negociador per delegació dels agermanats, des del setge d’Alcúdia fins a la capitulació, la seva intervenció va ser determinant en la derrota de la revolució.

Aquest article, resultat d’una recerca en fonts no incloses a les bibliografies convencionals, desemmascara Pedro Aranda de la Puente, Bisbe de Cluny, Inquisidor en funcions i Vicari General de Mallorca entre el 7 de febrer de 1521 i el 7 de març de 1523. La seva actuació va ser generosament recompensada per Carles V i per l’Església que, a la seva mort, va iniciar el procés de beatificació.

………………………………………………………………………………………………………..

L’autèntica personalitat de l’anomenat Pere Pont

Una de les moltes de feines pendents, si volem tenir una visió completa de la Germania de Mallorca, és la d’analitzar les biografies dels seus protagonistes. Un dels més rellevants que, a partir de Binimelis i Mut, apareix a gairebé totes les històries és Pere Pont, anomenat d’aquesta manera i presentat com inquisidor en funcions i bisbe de Cluny o, també, de Cluensa o de Gràcia. Va ser durant tota la revolució agermanada, la màxima autoritat eclesiàstica de l’illa¹. Es tracta, com documentarem, d’un personatge que, amb tèrboles intrigues i maniobres, va alterar el curs de la història.

La lectura dels diversos episodis on Pere Pont apareix com a actor principal, des d’un punt de vista antropològic quant al comportament, feien sospitar, dubtar si més no, de l’atribuïda mallorquinitat que li concediren Quadrado i Bover. La intuïció o el pressentiment que feia part d’una cultura aliena estimulava la investigació. Un personatge tan rellevant i intervencionista en el curs de la revolució agermanada, per força hauria d’haver deixat notícies escampades sobre la seva biografia més enllà del relat dels vencedors. Qui era realment? A qui servia? Quin paper va jugar? Era obligat, per començar la recerca, fer una pinzellada a les seves actuacions i analitzar-les. Ens limitarem a recordar alguns episodis destacats, amb les valoracions i consideracions, sovint antagòniques, que n’han fet els historiadors.

1. La negociació d’Alcúdia

El 6 de febrer de 1522, la Germania delegà una comissió per anar a Alcúdia a negociar. Entre els 10 escollits, a més de Pau Casesnoves, Instador de la Part Forana, apareix Pere Pont, bisbe de Cluny i inquisidor en funcions, el qual dia 19 d’aquell mes, acompanyat del jurat de Ciutat Joanot Sales, parla amb els alcudiencs per, hipotèticament, cercar una concòrdia. La mediació, en nom dels agermanats, lluny d’acabar amb la rendició que es pretenia, va desembocar amb la recomanació del bisbe d’aixecar el setge, emparant-se en falses promeses.

El levantamiento del sitio dé Alcudia fue cosa sujerida á los Trece por el obispo Pont, que fingiendo cartas del gobernador y de las personas respetables que alli habia, prometían entregarse bajo pactos honrosos que se tratarían tan pronto como los populares se retirasen; accedieron Crespi y Colom en obsequio de la paz y del bien general, á no apoderarse de un pueblo que consideraban ya por suyo, vista la escasez de víveres que en él había, y él mal estado dé sus fortificaciones; Colom replegó al fin su gente y los de Alcudia empezaron a tratar de la entrega, però suscitaban tales inconvenientes, que jamás se llegaba á un acomodamiento honroso. Consistía esta mala fe de los nobles en que con estudio iban dando largas ínterin, reponían las defensas y reunían comestibles, y cuando uno y otro hubieron conseguido, negáronse resueltamente á evacuar el pueblo desafiando de nuevo².

…el obispo Pont, aparentando gran interés por el triunfo de la gemanía, servia de instrumento á la maldad del bando realista (…) De tal manera engañó á Crespi y á los Trece, que dieron orden á Colom de que levantara el campo y retirara toda la gente por ser cosa resuelta en junta de autoridades. Apenas el jefe popular podia persuadirse de un error tan manifiesto; sus observaciones se estrellaron ante la insistencia del obispo. El sitio se alzó y los nobles quedaron libres en la Alcudia del inminente peligro que tan de cerca les alcanzaba.³

Unos empezaban á murmurar contra la ligereza con que se manejó la junta disponiendo la retirada de la Alcudia; otros sospechaban ver en el prelado Pont un hombre de cierta doblez⁴.

Entonces el taimado obispo de Cluni acompañado de D. Juan Odon de Sala, caballero de mucha opinion y respetado por sus virtudes, preveyendo la ruina de Alcudia y con ella la tumba de sus opiniones realistas, acudieron solícitos en guisa de mediadores recabando que los del pueblo firmaran la estincion de los derechos, si bien no convenian en que pagaran los gastos del sitio que exijia Colom, y era muy justo, por lo cual quedaba sin efecto la mediacion y lo que era peor, que pasadas las fiestas de Navidad iban volviendolos licenciados y aumentado el ejército popular se daria el asalto prometido; mas el obispo, cual el genio del mal, tornando á Palma preparó la traicion. (…) Entonces apenas hubo salido el ejército, comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont⁵.

2. La negociació trencada amb Andrea Doria

Conscients que a València es preparava una expedició per sotmetre l’illa, el sastre agermanat Pere Bonet va demanar suport a França, enemiga de Carles V. Dia 24 de juliol de 1522, Andrea Doria, el dirigent genovès aliat de França, es presentà a la badia de Palma i bombardejà les torres de Porto Pi, a satisfacció de la Germania, amb l’objectiu de pactar la protecció francesa. Incomprensiblement, ateses anteriors mediacions fracassades, Joanot Colom delegà la negociació a Pere Pont, el qual va fer canviar d’opinió l’instador i va desbaratar l’aliança amb França. Igualment, va fer descartar la proposta del calafat Gabriel Mulet, favorable a assolir una entesa amb el corsari Barbarrossa. Els messiànics defensors de les profecies de la tresca i la verdesca (Antoni Far de Sineu i Antoni Genovard de Muro) continuarien anunciant l’arribada del rei Encobert mentre la Germania, gràcies a l’actuació de Pere Pont, perdria tota possibilitat i esperança de rebre suport exterior.

3. La mediació amb Velasco

Dia 13 d’octubre de 1522 va entrar a la badia de Palma la flota imperial, amb un exèrcit de més de 2.000 homes. El capità Juan de Velasco es va entrevistar amb una delegació d’agermanats sense obtenir la pretesa rendició i posposant una ulterior trobada. Tant Pere Joan Albertí, el governador, com Joanot Colom es negaren a tractar amb Gurrea i enviaren Miquel Garau a la galera de Velasco comminant la retirada de l’expedició amb l’exèrcit reial. Dia 15 els canons de Ciutat bombardegen l’esquadra que partirà cap a Alcúdia. Pere Pont en aquesta ocasió no participà directament com a mitjancer, però assessorà Colom, va incidir negativament en una possible entesa i va dissuadir i retardar la resposta militar facilitant que la flota imperial anàs cap a Alcúdia.

4. El rescat frustrat d’un membre de la tretzena

Dia 22 d’octubre de 1522, pocs dies després que l’exèrcit imperial ja hagués desembarcat a Alcúdia i intimàs la rendició de Pollença, Pere Pont ordenà l’algutzir del Sant Ofici l’empresonament d’un membre de la Tretzena, jueu convers. Una vegada detingut, el varen dur fins El Temple, nova seu de la Inquisició i un dels punts estratègics de Ciutat, vigilat per l’agermanat Miquel Cànaves. Els dos germans Colom, amb un grup nombrós de gent armada, anaren a exigir l’alliberament del detingut. Quadrado relatà l’episodi fent burla de Colom per haver-se aquietat a l’inquisidor quan, de manera antagònica, el va acusar sempre de sacríleg i criminal.

Iba un día uno de los trece conservadores, cuyo poder era dictatorial á un tiempo y tribunicio, entre Juan Odón (sic) y Miguel (sic) Colom, con gran séquito de gente, cuando llegó a prenderle un alguacil del santo Oficio, a causa de algunos procesos del Tribunal que intentaba destruir. Presentáronse los tres armados frente al inquisidor interino Fr. Pedro Pont trinitario y obispo de Cluenza, y este anciano débil y solo, no temió a las amenazas, a las ballestas apuntadas contra él, ni al tumulto de la plebe que abajo llenaba la plaza, sino que saliendo a la ventana con un crucifijo, apellidando (sic) a la multitud en nombre de Jesucristo, prende con una mano al reo y con la otra al menor de los Colom que cayó prosternado con su hermano pidiendo misericordia. Yo no se como los filósofos y tribunos de este siglo aceptan por héroes y predecesores a unos hombres a quienes un fraile hacía temblar y arrodillarse⁶.

5. La resistència final de Palma

Després de les derrotes de Son Fornaris i del Rafal Garcès, els agermanats que s’havien pogut recloure a Palma i resistien el setge del virrei Gurrea, veren confirmades les intrigues de Pere Pont. Una vegada més, havien tocat amb les mans els seus enganys.

Mañosamente, dice D. Vicente Mut, que estorbó la reunion de las fuerzas de la comunidad el citado obispo Fr. Pedro Pont engañándoles con falsos pretestos (…). Estrechó el Virey el sitio colocando su cuartel general en el convento de Jesus de frailes observantes, y antes de hacer jugar el cañon, envió a la ciudad para tratar de capitulacion al regente D. Francisco Ubaque y al gobernador de Menorca. Nada pudieron ajustar estos caballeros á pesar de las intrigas que suscitaba por todas partes el tantas veces nombrado Fr. Pedro Pont, obispo de Cluni, para que se efectuase la rendicion de la plaza, lo que le hubiera costado sin duda la vida á no haberse escondido en la torre de campanas de la iglesia parroquial de S. Miguel⁷.

6. Les hipotètiques capitulacions

Joanot Colom encara seria objecte d’una darrera estafa del bisbe; un engany que determinaria la seva mort i la de més de dues-centes cinquanta persones. Alguns agermanats li feren creure que Pere Pont, reclòs en el campanar de Sant Miquel, seria l’enllaç ideal per gestionar unes capitulacions honorables orientades a obtenir el perdó de l’emperador. És evident que varen ser una maniobra de distracció per aconseguir l’entrada de Gurrea a Palma.

…llegaron algunos á persuadirse que lo que aquel fraile deseaba era el bien de la ciudad y el no derramamiento de sangre, y este aserto comunicado á otros tomó fuerza y crédito en la opinion amonestando á Colom que atendiera sus razones permitiéndole pasar al campo enemigo para ajustar un tratado segun habia ofrecido que redundase en honor de la confederacion y provecho del pueblo que tan entusiasta se mantenia aun en defensa de sus fueros y libertad, y al que por otra parte no podia venir auxilio al guno, muertas las comunidades de Castilla y ocupados en Valencia con las muchas fuerzas realistas que les acosaban. Dejóse convencer el ínclito gefe de los agermanados, y poniendo en libertad al fraile le hizo acompañar de dos adjuntos fieles y sinceros, y le dió amplísimas facultades para ajustar un convenio que fuese honroso⁸.

Algunas buenas personas trataron de persuadir al valiente gefe de los Comuneros que aquel fraile solo deseaba el bien de todos (…) se dejó persuadir el ínclito gefe de los agermanados, y olvidando las diatribas del obispo, le dió salvo conducto para el cuartel general, donde conferenció con el Virey, obligándole despues de persuadirle, que su ejército y artillería no podian rendir á Palma, sin firmar la siguiente capitulacion. Que el dia 7 de marzo de aquel año 1523 entraria el Virey en la plaza con su ejército, y que los confederados entregarian sus armas á escepcion de la espada y broquel. Que no se perseguiria á persona alguna por los sucesos anteriores, y que se daria carta de viaje á cuatro de los de la junta de los trece para pasar á Valladolid á dar cuenta de sí y de sus hechos al emperador⁹.

Menudeaban las visitas del ilustrísimo fray Pont á Portopí y á Jesús, y con la gente más facinerosa alternaban en actos públicos acérrimos mascarados que días antes no se atrevieran á mostrar cara; susurrábanse desde los primeros de Marzo convenios de guiaje provisional á todo el mundo y entrada del ejército por la puerta Pintada¹⁰.

7. L’assassina Inquisició

Durant la revolució de la Germania de Mallorca, la Inquisició dirigida per Pere Pont no va reduir la seva activitat repressiva, la qual afectà més d’una vegada a gent agermanada. Està documentat que el 9 d’agost de 1521 el Tribunal del Sant Ofici executa Bonanada, esposa de Daniel Savanals, corredor d’orella, i Floreta Garcés, teixidora de vels, esposa de Joan Cantó, juntament amb el corredor d’orella Pere Arnau. En estàtua són executats Rafel Plegamans, Manuel Morro, Francí Bonnín i Isabel Pardo. Un any més tard, dia 24 de setembre de 1522, quan l’expedició de l’emperador ja és a punt d’anar a Eivissa a recollir Gurrea, el Tribunal del Sant Ofici executa Coloma, esposa del pelleter Bartomeu Aguiló, el notari Jaume Llop i Isabel, esposa del mercer Gabriel Rotger. En estàtua, executen Elionor, esposa de l’argenter Miquel Torres, i el pelleter Jaume Aguiló i la seva esposa Aldonça¹¹. Era notori el poder que projectava la figura de Pere Pont sobre la població de Mallorca.

Mediador o infiltrat?

Només amb les citacions anteriors ja es pot veure quin va ser el paper de Pere Pont. S’hi podrien afegir moltes altres qüestions. Luis Cucalón, per exemple, acusa Pere Pont de ser l’instigador de la mort de Joan Crespí i el presenta com un agent¹². Les seves intervencions delaten el doble joc que va practicar, sempre contra els interessos de la Germania. Crida molt l’atenció el reiterat engany que va suportar Joanot Colom. Resulta molt d’entendre i només es pot explicar a partir del jurament dels agermanats que, en el seu primer punt, els obligava a aquietar-se a la fe catòlica¹³. Malgrat aquesta explicació, sobta la ingenuïtat d’admetre Pere Pons a les reunions de la Tretzena, on va obtenir un gran ascendent i va fer adoptar decisions que serien catastròfiques.

Aparentando con gran fervor el deseo de que triunfara el pueblo, hacía creer que aconsejaba al clero para que exortara á todos los feligreses á la defensa (…) Asi de dia en dia iba cobrando mayor ascendiente é inspirando tan ciega confianza, que para el obispo no habia secreto ni pensamiento que no fuera sabedor de él. El buen prelado trasmitía al virey Gurrea todas las disposiciones de la junta, y le indicaba la manera.de atacar la ciudad, repitiéndole que estaba dispuesto a hacer por él rey y la religión los mayores sacrificios. Con un confidente de esta especie los nobles tenían en sus manos el hilo de la revolución, y suponiendo qué él gran golpe que debían dar era destruir á quien simbolizaba el nuevo orden de cosas y daba vida al alzamiento, urdieron una trama innoble que la casualidad hizo qué se frustrara¹⁴.

A qui servia Pere Pont? De qui podia ser l’agent? De Gurrea? De l’emperador? Els historiadors de la Germania, tot i relatar les actuacions del personatge sempre contràries als interessos agermanats, no han establert cap vinculació directa entre Pont i Gurrea. Tampoc han discernit la identitat del personatge. Qui va ser? D’on venia? Què va ser d’ell?

Comença la recerca

En iniciar una investigació, sempre s’ha d’acudir a les fonts generals per veure si allò que interessa aclarir ja és de domini públic. Què diuen de Pere Pont la Gran Enciclopèdia Catalana, la Viquipèdia i la Gran Enciclopèdia de Mallorca? En aquest cas, no diuen el mateix. Les dates de naixement de Pere Pont a les dues grans enciclopèdies coincideixen (1466), però no el lloc de naixement perquè la GEM diu Aranda del Duero i la GEC diu Mallorca. La Viquipèdia diu que va néixer l’any 1485 a Alcúdia¹⁵. Les diferències aconsellaven activar la recerca més enllà de l’àmbit documental i arxivístic de Mallorca. Una de les poques pistes per encetar la investigació era la condició de trinitari del Bisbe. En aquest cas, un llibre de consulta obligada era del de Maria Teresa Renom¹⁶. L’autora fa esment a Pere de Aranda de la Puente (Pere Pont) i afirma que no era mallorquí, sinó castellà. En una nota al peu afegeix que Els historiadors mallorquins Binimelis, Mut, Furió i Quadrado optaren per abreujar i traduir els cognoms¹⁷. Caldria afegir que, a partir dels quatre noms esmentats, la confusió s’apoderaria dels historiadors posteriors fins a l’actualitat. La troballa, però, era prou aclaridora i obria noves portes a la recerca.

Desembullant la troca

Com he explicat a capítols anteriors (la biografia de Miguel de Gurrea és un exemple), en el cas de la Germania cal treure el nas més enllà de la bibliografia mallorquina, reduïda i condicionada (sotmesa sovint, fins i tot) al relat dominant que va patentar Quadrado. Si es vol obtenir una perspectiva veraç i completa, cal pouar en fonts exteriors. Aquest és un nou cas de com, el fet de persistir en la investigació, malgrat les decepcions que genera, brinda recompenses satisfactòries. La insistència en pouar arxius valencians, aragonesos i de les dues castelles ens mena a trobar altres descripcions biogràfiques del personatge. La sorpresa va ser la quantitat d’informació que va aparèixer. Serveixi d’aportació una llista de les obres més destacades que aclareixen, de manera inequívoca, la personalitat de l’anomenat Pere Font.

Cronològicament, la primera referència important a considerar, en aquest cas com a document indispensable per desfer les falsedats reiterades, és l’obra de Fray Pedro López de Altuna Crónica General del orden de la Santísima Trinidad publicada a Segovia l’any 1637¹⁸. A les pàgines 363-369 hi ha un capítol dedicat a Fray Pedro Aranda de la Puente, Obispo Cluniense y inquisidor de Mallorca, de gran virtud y santidad. Qualifica de engaño manifiesto que s’hagi dit que era de Mallorca; una atribució que desfà un procés trobat a València. Qualifica la Germania d’insurrecció de los judíos contra los nobles. Explica amb detall l’enfrontament del bisbe amb els germans Colom a la seu de la Inquisició i, a continuació, diu Ya hemos visto como este valeroso caballero de Cristo fue defensor de su Fe. Ahora hemos de ver como también fue leal a su rey y señor natural. Aporta una relació de les actuacions que va fer (Desanimó entregar la isla al rey de Francia… Con astucia, sagacidad y prudencia, teniendo con ellos varios coloquios fue todo para entretener el tiempo de suerte que las naves de nuestro Rey pudiesen llegar…), com es va haver de refugiar al campanar de Sant Miquel quan els agermanats veren el seu doble joc, com després les dava palabra de alcanzarles el perdón del emperador i com aquest el va recompensar para premiarle las grandes lealtades. Finalment, informa que va morir en aclamación de santo, que va ser enterrat en capella pròpia en el convent trinitari de València i que tratan de su Beatificación.

Una obra posterior, aquesta impresa a Mallorca l’any 1780, que també assenyala la vertadera personalitat de Pedro Aranda de la Puente és De los santos en los descalzos del orden de la Santísima Trinidad del mallorquí Llorenç Reynés (1709-1786), cronista general d’Aragó. Una altra obra més recent, que també reclama ser incorporada a una Bibliografia General de la Germania de Mallorca, referma les informacions dels llibres esmentats. Fonamentat en abundant i rellevant documentació, entre d’altres l’expedient de beatificació, conclou: No cabe hoy dudar de la patria de este insigne hombre, que lo fue Aranda del Duero (...). Su eficaz actuación en la solución del conflicto promovido por las Germanías durante el reinado de Carlos V fué tan intenso, que a él más que a nadie debiese la reducción de aquellas facciones atigubernamentales y sediciosas¹⁹. Però la font més completa de totes, és el Diccionario de escritores trinitarios de España y Portugal de Fr. Antonio de la Asunción, imprès a Roma l’any 1899. A les pàgines 235-247, incorpora un capítol monogràfic amb una rica biografia del personatge que posa en evidència com, en tot moment, va actuar a interès de l’emperador²⁰. El diccionari, més a més, a banda de Mut i de Bover, aporta nombroses referències bibliogràfiques d’altres llibres que parlen d’aquell bisbe que va enganyar i entabanar la Tretzena²¹.

Una espipellada biogràfica

En realitat, Pere Pont reduïa el nom vertader de Pedro Aranda de la Puente (Aranda del Duero, 1466 – València, 1545). Ni era d’Alcúdia, ni va néixer el 1485, ni mai va ser partidari o defensor de la Germania. Va actuar com un espia mascarat enterbolidor i va entretenir i distreure la Germania, molt especialment Joanot Colom. De les poques coses certes divulgades fins ara, era un frare trinitari que l’any 1511, als 45 anys, fou nomenat bisbe de Cluny, on mai no hi residí²².

Nascut a Aranda del Duero, va fer els vots a Valladolid. Als 32 anys va ser destinat a l’església dels trinitaris de Palma, on va fer la capella dels Dolors lligada a la confraria d’aquest nom²³. El 1502 viatjà a Roma per aconseguir indulgències, privilegis i butlles. L’any 1510, de nou a Roma, fou nomenat comte Palatí, amb facultats per legitimar fills bastards. El desembre de 1511, el papa Juli II el consagrà bisbe de Cluny in partibus infidelium²⁴. Facultat per Lleó X, l’any 1518 va redactar el breviari de l’orde trinitària i, en recompensa, el mateix papa el confirmà ministre del convent del Sant Esperit de Palma. La designació va ser protestada per altres trinitaris, però el provincial la va ratificar i el 1519 s’instal·là de nou al convent de Ciutat.

En aixecar-se la Germania, l’absència del bisbe de Mallorca i la sortida de l’illa de l’inquisidor Arnau Albertí el convertiren en la màxima autoritat religiosa. Va actuar com un cara girada en aparent defensa del agermanats, sempre en defensa de l’emperador i de l’Església. Una vegada esclafada la revolució, dia 7 de maig de 1523 va ser rebut a Valladolid per Carles V que recompensà les seves actuacions. L’autoritzà a recollir almoines i li concedí el privilegi d’alçar capelles a Valladolid, Calatayud, Vilafranca del Penedès i al convent del Remei de València, agregades a la basílica de Sant Joan del Laterà²⁵. El desembre d’aquell any, s’instal·là al convent de València i només tornà a Mallorca per ordenar sacerdot un frare trinitari. Va morir, dia 3 de maig de 1545, a València i va ser enterrat al mausoleu que havia ordenat construir a la capella de Sant Joan de Laterà en el monestir dels trinitaris.

Les recompenses de Carles V no varen ser les úniques. La Inquisició de València va instruir expedient de beatificació i gràcies a la documentació detallada de la seva biografia s’han pogut confirmar, com a certs, molts dels episodis que podien considerar-se dubtosos de la seva actuació. Les hagiografies dels trinitaris refermen el rellevant i decisiu paper que el Bisbe de Cluny va jugar contra la Germania de Mallorca. L’enaltiment que es fa del personatge no inclou els elogis dels historiadors fonamentalistes catòlics ni tampoc, evidentment, l’allau d’acusacions que els historiadors liberals i republicans li dedicaren amb profusió i contundència. 

El obispo de Mallorca, fray Pedro Pont, pasaba por uno de aquellos hombres de virtud acendrada, de caridad ardiente, de unción evangélica; sin embargo, todo era en él hipocresía y mala fe (…) valiéndose de la astucia y de la mala fé (…) comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont (…) el pelaire que tan mal habia sabido apreciar sus intenciones pacíficas terjiversadas por el reverendo obispo (…) el mañero obispo de Cluni con su fingida sinceridad (…) dando noticias falsas y alarmantes y desvirtuando con sus discursos el entusiasmo (…) la auxiliaba eficazmente el intrigante obispo.

Reflexió final

Pedro Aranda de la Puente, el vertader personatge que amaga Pere Pont, és la viva constatació que, sobre la Germania de Mallorca, roman un infinit espai de recerca. Que no només no està tot dit, ni de molt, sinó que gairebé tot el que està dit convida al dubte metodològic. Amb honorables excepcions, s’han validat de manera acrítica els postulats encadenats de Binimelis, Mut, Quadrado i Santamaría. El conjunt, el discurs dominant, la història oficial, ha generat un relat maniqueu, amb divisions estrafolàries de moderats i radicals, salpebrat tot amb falsedats com la Seu, que reclama posar en solfa tot allò que encara preval sense estar provat. És el cas de la mort de Joan Crespí, atribuïda de manera frívola per la gran majoria d’autors (sempre a l’estela de la manipulació de Quadrado) a Francesc Colom, sense cap prova documental²⁶. És el cas de la criminalització de Colom, acusat de sacríleg, d’assassí, de violador… De moment, em complau haver pogut trobar els documents que permeten treure el vel de la cara al mal anomenat i falsament mallorquinitzat Pedro Aranda de la Puente. Tenia raó qui va escriure que era un agent. Ho era o, si més no, com a tal va actuar. Les seves vileses (intrigues, enganys, traïcions…) contra la Germania, lluny de la dita sobre el que no paga Roma, varen ser generosament recompensades per l’emperador i per l’església.

Que consti en acta: Pedro Aranda de la Puente, el mal camuflat Pere Pont, va ser un mascarat més. Ara ja és un mascarat desemmascarat!

NOTES

Apèndix 1

Apèndix 2

Altres publicacions que tracten sobre “Pere Pont”