Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LA NACIÓ CATALANA (sempre) A LA BARRA

Deixa un comentari

On fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos?

A Madrid, a la Península!

D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui governen?

De Madrid, de la Península!

La Veu de Mallorca, 1900

Resum

Enmig de la general ignorància que patim (una ignorància induïda des d’uns programes escolars dissenyats i imposats des de la metròpoli), el Procés Xammar és un dels més coneguts. Es tracta del judici que va patir Josep Mª Xammar Sala (1901-1967) dia 10 de setembre de 1934. Xammar, ara redescobert gràcies a Quim Torra, és una figura de referència prou reconeguda. Allò que no és tan conegut, ni de molt, són les tres vistes prèvia del juliol anterior que generà el nou judici contra Xammar i, molt menys encara, un precedent de 1902. Tampoc no s’han entrunyellat les baules amb els Fets d’Octubre i l’encadenada proclamació de l’Estat Català, l’assalt de la Generalitat per l’exèrcit espanyol i l’empresonament del govern legítim de Catalunya. Com que la Història és, per a qui vol aprendre, la millor mestra que tenim a l’abast, rellegir aquell conjunt d’episodis ens convida a evitar la repetició dels errors tal com, dissortadament, per insuficient previsió, escassa convicció i manca de valentia, ens va passar el 2017 i no ho hem sabut capgirar encara ara.

Cíclica història, la nostra!

Una de les pàgines que cal llegir (arrabassades dels nostres llibres escolars i cremades en el forn de l’oblit) és la de dues publicacions, ambdues amb el nom de La Nació Catalana, foren portades a la barra i represaliades en circumstàncies molt similars. La lectura dels fets, amb perspectiva, ens  fa concloure que no hi ha temps que no torn. És fals, per tant, allò que diu qualque polític que tot el que passa ara no s’havia vist mai. I tant que s’ha vist! I repetit! La situació actual, immersa en una repressió contra els catalans en tots els ordres (lingüístic, cultural, judicial, econòmic…), no és nova: manca de llibertat d’expressió, submissió política, multes, presó, persones exiliades, governs destituïts per manca de docilitat… Com que ens amaguen els episodis més alliçonadors de la nostra història, ens cal com el pa apel·lar a la memòria des de les hemeroteques. Tot allò que patim, com a resultat d’una justícia colonitzadora (presidents destituïts inclosos), té precedents que ens haurien de servir per aprendre i no pegar de morros en el mateix avenc on ens han empès.

La Nació Catalana a judici (1902)

L’any 1898 naixia a Barcelona el quinzenari La Nació Catalana de la mà de l’Associació Popular Regionalista1. La publicació va patir denúncies, retirades, suspensions i fou objecte de moltes censures, fins al punt que el gener de 1900 va ser castigat quinze mesos a no publicar-se2. El mes d’abril de 1901 reprenia la seva vida, sotmesa a una vigilància extrema, fins que just un any després, el 15 d’abril de 1902, en el número 78 que esdevindria el darrer d’aquella època, publicà l’article Pervindre de Catalunya. D’immediat es dictà ordre de detenció i empresonament del director del setmanari, i es clausurà la publicació.

Amb gran celeritat, dia 14 de maig de 1902 es va fer un consell de guerra contra Bonaventura Riera, en condició de director. El tribunal militar va escoltar i atendre, punt per punt, les indicacions del fiscal que, a partir de la transcripció íntegra de l’article denunciat, va revalidar el sumari instruït i qualificà l’hipotètic delicte com a rebelión y atentado a la integridad de la patria, per la qual cosa sol·licità la imposició d’una pena de diez años, ocho meses y un día de prisión mayor, más accesorias y la consiguiente responsabilidad civil. L’advocat defensor, Josep Permanyer i Ayats3, es mostrà en contra de la qualificació del delicte, comparant accions judicials benèvoles d’altres països, i posà èmfasi en ridiculitzar la pena sol·licitada i reclamar l’absolució de l’acusat. El consell de guerra va aixecar la sessió quan el tribunal anuncià que començaria a deliberar la sentència i la sotmetria a l’aprovació del Capità General.

Cinc setmanes després, dia 23 de juny de 1902, La Vanguardia publicava: Ha sido puesto en libertad, sobreseída definitivamente la acción penal que se le seguía, el director de La Nació Catalana, señor Riera, y por ello le felicitamos. Tanmateix, el mal major estava fet: el setmanari romandria clausurat4. L’acció judicial havia assolit el de sempre: humiliar, sotmetre, subjugar. Més que empresonar temporalment, la qüestió era i és atemorir. Trepitjant drets elementals com l’ús de la llengua o la llibertat d’opinió i d’expressió, la pretensió era i és fer por. Allò que pretén l’estat espanyol és disposar d’una població dòcil i domesticada. Exactament aquest és l’objectiu: convertir la societat catalana en esclava domèstica; en vernacla5. Calia posar en evidència qui té el poder i qui no té absolutament res; qui és l’estat i qui la colònia. Tanmateix, el ball de bastons no s’atura mai. Tres anys després d’aquella farsa de judici per tancar La Nació Catalana, dia 25 de novembre de 1905, els militars espanyols assaltaren i destrossaren les redaccions del Cu-cut! i La Veu de Catalunya6. Com a reacció, l’11 de setembre de 1906, quatre anys després d’haver estat silenciada, reapareixia La Nació Catalana de manera efímera (només fins l’abril de 1907). Els obstacles i l’endurida censura no permeteren la represa.

Tornem-hi torna-hi! (1934)

Ja entrada la República, el març de 1932 es fundà el Partit Nacionalista Català que ressuscità el nom de La Nació Catalana i en va fer la seva publicació setmanal7. És palès que el nom té una clara connotació, perquè la locució ja és tota una proclama que, forçat, molesta als qui no accepten la condició nacional dels catalans. Possiblement per això mateix, com havia passat amb la predecessora homònima, seria objecte d’especial vigilància i víctima de tots els entrebancs possibles. Tant és ara com abans. Aquesta vegada, no sota un govern monàrquic com el 1902, sinó sota un de republicà, serien dos els judicis que s’abocaren sobre la publicació i que, com 32 anys abans, acabarien amb ella. El relat és per prendre llum de na Pintora8.

Dia 30 de juny de 1934, s’ordenà la detenció i empresonament de Josep Aimà i Sellarés, director de La Nació Catalana, i de Camil Bofill i Torrens, columnista de la publicació. El primer per un article de dia 23 de juny i el segon per un del dia 30. Dia 21 de juliol, amb inusual celeritat, en el Palau de Justícia es veia la vista contra el segon dels detinguts, amb una gran presència de públic, convocat per cartells del Partit Nacionalista Català, i forta presència militar, amb dues companyies de guàrdies d’assalt i una de la guàrdia civil.

Quan la policia acompanyava Josep Aimà a declarar en condició de testimoni (tot i estar detingut i pendent de judici per un article anterior), enmig dels crits de Visca Catalunya lliure!, el públic el va protegir, el va treure al carrer i el va fer pujar a un cotxe que, finalment, va ser obstaculitzat per la policia que retornà el detingut a la sala. Els incidents s’anirien multiplicant. En constituir-se el tribunal, l’acusat Camil Bofill es posà la toga i anà a seure al costat del defensor, Josep Mª Xammar. El president ordenà que Bofill fos desposseït de la toga, però aquest al·legà la condició d’advocat i s’hi negà en rodó. Iniciat el judici, el secretari va llegir les acusacions. El processat s’havia declarat autor d’un article, publicat dia 30 de juny, que el fiscal considerava de injuria a la autoridad judicial y de excitación a la rebelión, per la qual cosa relamava quatre mesos de presó. En el torn de la defensa, quan Xammar va començar a parlar, el president el va tallar perquè, en haver-se posat la toga, s’entenia que l’acusat procediria a la seva pròpia defensa. Xammar va replicar que el processat es defensaria del delicte d’injúries, però que ell ho faria del de rebel·lió. El públic escridassà al president per l’exhibició barroera de ser jutge i part, fins al punt que ordenà buidar la sala i fer el judici a porta tancada. L’escàndol creixia a les totes, mentre la policia obligà violentament els assistents a sortir del Palau de Justícia, mentre cantaven Els Segadors.

A porta tancada, l’enfrontament del jutge amb Xammar i el processat va continuar. Xammar protestà per les arbitrarietats i el president l’acusà ordenà que fos detingut, acusat de desobediència. L’abús de poder era tal que el president va haver de suavitzar l’ordre i commutar-la per una multa de 500 pessetes. Xammar qualificà l’actuació judicial d’il·legal i abandonà la sala. Atesa la situació, el president indicà a l’acusat que indicàs el nom d’un altre advocat o que n’hi assignaria un d’ofici. En negar-se Bofill, el judici es va suspendre. Enmig del caos, el públic va aconseguir treure l’acusat del Palau de Justícia. Ja al carrer, la policia va aconseguir evitar l’evasió i retornà Bofill a la presó. De la seva banda, Xammar anà a explicar els fets al degà del Col·legi d’Advocats i, amb el suport d’altres col·legues, formalitzaren una protesta contra la parcialitat, prepotència i abús del tribunal.

Tres dies després, dia 24 de juliol, s’iniciava la segona vista, ara adreçada contra Josep Aimà, en condició de director de La Nació Catalana, per un article publicat dia 23 de juny. Aquesta vegada, en previsió de nous incidents, el judici es va fer a porta tancada. Atesa la gran concentració de públic que protestava a l’exterior del Palau de Justícia, la guàrdia a cavall va fer una càrrega per dispersar la gent. Just constituir-se el tribunal ja començaren els incidents. El primer va ser quan l’acusat designà Camil Bofill com a defensor, el qual romania a la presó. En negar-se-li, Aimà va designar Josep Mª Xammar, el qual va fer constar la protesta per fer el judici a porta tancada quan no hi havia cap disposició prèvia. Protestà també per no haver permès l’assistència de Camil Bofill. A continuació el secretari passà a descriure l’acusació contra Aimà, com a responsable subsidiari en condició de director del setmanari, per uns articles contra los funcionarios de Justicia y excitando a la sedición y a la rebelión. El fiscal afegí que los setenta y seis números de «La Nació Catalana», merecían ser denunciados. L’informe acabava amb la petició d’una sentència exemplar: para uno de los delitos, la pena de destierro del procesado a tierras españolas, no como castigo, sino para que aprenda a amar a sus hermanos, a apreciar su caballerosidad, y para que sin perder Cataluña un hijo, lo ganara España. Xammar replicà que l’article publicat a La Nació Catalana no era delictiu i que, cas que ho fos, no l’havia escrit el director. Negà que existís cap crida a la sedició o a la rebel·lió, perquè l’article no feia cap esment a les armes i es limitava a fer-se ressò de la protesta dels diputats catalans contra la Justícia espanyola. Finalment, negà les hipotètiques injúries als funcionaris en general, perquè l’article es referia als enemics del règim republicà. En un insòlit gest, el president va interrompre i donà per finalitzat el judici, amb l’anunci que el tribunal sotmetria la sentència a deliberació. No havia passat mitja hora quan, també a porta tancada malgrat les protestes de l’advocat, es va llegir la sentència. Josep Aimà va ser condemnat a dos meses y un día de prisión mayor por excitación a la rebelión i a tres años, seis meses y un día de destierro a doscientos kilómetros de Barcelona, y al pago de una multa de quinientas pesetas, por injurias a una determinada clase de funcionarios. Quan el públic que era al carrer va ser informat de la sentència, es varen aixecar crits de protesta que foren reprimits amb una càrrega de les tropes a cavall.

Aquell festival no havia acabat. Dia 26 de juliol es va reprendre el judici contra Camil Bofill que s’havia suspès la setmana abans. Els incidents generats serien superiors als anteriors. El Partit Nacionalista Català havia convocat una concentració i, convidat, a un nodrit grup d’advocats catalans per tal que es fessin presents a la sala amb la toga posada, ja que novament s’havia decretat que el judici seria a porta tancada. Les forces policials a cavall protegien l’entrada a l’audiència i controlaven rigorosament l’entrada d’advocats i procuradors i posaven traves als periodistes. Les forces policials varen fer diverses càrregues i efectuaren algunes detencions, de manera singular la de Ramon Xammar, germà de l’advocat. Els passadissos estaven ocupats militarment. A la sala, la constitució del tribunal va generar noves irregularitats i greus incidents.

El processat, entrà a la sala amb la toga posada i va deixar constància que el fiscal estava desautoritzat, perquè era part interessada ja que un dels delictes que se li imputaven era per un escrit contra ell, com a membre dels funcionaris criticats. Així mateix, Bofill va renunciar a l’advocat d’ofici que li pretenia imposar el tribunal i notificà que el seu defensor era Xammar. El secretari tornà llegir les imputacions i el president va fer-se traduir els articles periodístics denunciats i les respostes de l’acusat. Xammar va aprofitar l’evidència per fer constar que romania palès que ni el president ni els magistrats entenien el català i, per tant, estaven invalidats per continuar amb un judici en que el processat, els testimonis i ell mateix utilitzaven el català, llengua dels articles a judici. Quan el president va cridar l’atenció de l’advocat, aquest recusà formalment la sala i persistí que el tribunal no podia continuar. Les rèpliques derivaren en un diàleg violent i el president imposà una multa de 250 pessetes a Josep Mª Xammar, el qual va expressar que era evident la persecució que patia i l’arbitrària conducta. El president va perdre els papers i ordenà la detenció de Xammar que, amb la toga posada, va ser detingut i tret de la sala per una parella de la guàrdia civil.

A continuació, el president ordenà que assumís la defensa l’advocat d’ofici, però l’acusat s’hi negà en rodó al·legant que disposaria de dos acusadors: el fiscal i un defensor imposat pel tribunal. El president perpetrà un nou abús judicial, ordenà que l’acusat també fos expulsat de la sala i l’acusà de desacatament. En solidaritat amb l’acusat i el seu advocat, el procurador anuncià que desistia i, quan intentava abandonar la sala, el president n’ordenà la detenció per impedir-ho, ja que d’haver sortit el judici s’hauria suspès novament.

Altres togats presents, coneixedors que en el Palau de Justícia hi havia el diputat Josep A. Trabal, el requeriren per fer sortir el procurador. Trabal entrà a la sala i el president ordenà la detenció del diputat. Aquest acredità la seva condició de representant de les corts republicanes i va anar al jutjat de guàrdia on denuncià al president de la sala i va deixar constància que havia estat colpejat per un oficial de la guàrdia civil.

Malgrat tots aquests aldarulls i les evidents irregularitats, el tribunal va continuar amb la vista de la causa. Cridat Aimà com a testimoni, es negà a respondre i posà en evidència no tenir l’assistència jurídica que requeria. El fiscal reiterà l’acusació i, malgrat la protesta del procurador per haver estat obligat a romandre a la sala i, fins i tot, de l’advocat d’ofici que denuncià que el tribunal havia negat la compareixença de dos testimonis, el tribunal condemnà Camil Bofill a tres mesos i un dia de presó. S’havia fet evident una persecució acarnissada contra el sobiranisme i una judicialització estrident de la política.

En sortir de l’Audiència Camil Bofill per ser retornat a la presó per la guàrdia civil, la gent que encara hi havia concentrada davant de l’edifici, intentà el seu alliberament que va ser impedit per noves càrregues policials. Aquell mateix dia, també es produïren dos intents d’incendi del Palau de Justícia. Les protestes no s’aturaven. Miquel Badia, comissari de la Generalitat, recollí informació dels fets, s’entrevistà amb els afectats (Aimà, Bofill i Xammar) i visità el president del tribunal a qui instà a deixar les detencions que havia ordenat sense efecte i a retirar l’escrit contra Xammar i el diputat Trabal. El president va dir que no podia fer res, ja eren a disposició judicial. Encara que el jutge de guàrdia els posà en llibertat tant a ells com a Ramon Xammar, germà de l’advocat, la persecució judicial no s’aturaria. Xammar, amb la seva ciència jurídica, havia posat en evidència la frivolitat i la parcialitat de la justícia espanyola, la qual es posà en el punt de mira.

Des de les detencions del mes de juny, la premsa informà puntualment dels esdeveniments i, molt especialment, dels incidents ocorreguts a les tres vistes. El mes de juliol, abans del primer judici, La Nació Catalana ja explicava a la primera pàgina la detenció de Bofill i d’Aimà. En lletres destacades al costat de la capçalera s’afirmava: aquesta justícia és una Celestina que es ven a qui a més la paga. El mes d’agost, també en portada, hi havia una carta editorial Als jutges i funcionaris autènticament catalans del Palau de Justícia. Tota la premsa catalana, fins i tot la menys catalanista, criticaven l’absolutisme judicial.

Acudits de burla del traspàs autonòmic i la frívola detenció de Trabal.

El bé negre i La campana de Gràcia (sort que vivim temps de llibertaat!) publicaven acudits de burla contra la justícia i deixaven clar que el traspàs de competències a la Generalitat era paper mullat. Malgrat les crítiques publicades, la maquinària repressiva no va recular gens. El mes d’agost va ser especialment laborable pels jutjats. Dia 8, es feien interrogatoris sobre els fets ocorreguts en el judici de dia 27 de juliol. Dia 12, el fiscal de premsa ordenà a la policia la retirada de La Nació Catalana que s’havia publicat aquell mateix dia. Dia 18, el jutjat requeria el nom de l’autor d’un article, amb l’avís que de no rebre resposta, es procediria de nou contra el director. Dia 24, el jutjat adreçava un ofici al conseller de governació per tal de saber el domicili del director de La Nació Catalana perquè los alguaciles no encuentran manera de entregarle una citación.

El procés Xammar i el final de La Nació Catalana

Les cròniques periodístiques desemmascararen la justícia espanyola

La causa judicial oberta a Josep Mª Xammar, derivada dels judicis contra La Nació Catalana, desembocà en la vista celebrada dia 10 de setembre, revetlla de la Diada, enmig d’una grandiosa expectació. Per no entrar en detalls, el fet essencial tornà a ser l’enfrontament de l’advocat quan recusà al tribunal per prohibir-li declarar en català. El president li imposà una multa de 250 pessetes que augmentà fins a 1.000 per la reiteració de les protestes de l’acusat. Enmig de l’escàndol i la cridòria del públic contra els magistrats, els mossos d’esquadra desallotjaren la sala on fins i tot hi va haver un ferit lleu de bala. Miquel Badia, cap dels serveis de la Generalitat, va entrar i ordenà detenir el fiscal a qui acusà dels desordres públics. L’enfrontament entre el poder polític i el judicial es feia evident de manera notòria, enmig de la satisfacció general de la multitud que s’hi havia concentrat.

Les cròniques publicades a tots els diaris (amb gran desplegament en el cas de La Vanguardia, El Diluvio, La Humanitat i El Día Gráfico) desemmascararen l’autoritarisme judicial. A més de la premsa, en general l’opinió pública se situà al costat de Xammar i contra el fiscal i el president del tribunal. El desenllaç, però, no va ser el que s’esperava. Lluny d’aprofitar la indignació popular contra la justícia espanyola, lluny d’aguditzar el conflicte entre les institucions i defensar amb coherència les competències en matèria judicial, el president Lluís Companys, no només no brindà suport a Badia, sinó que l’obligà a dimitir el càrrec.

Amb tot, dia 22 de setembre, lluny de rendir-se, La Nació Catalana publicà un sucós escrit que representa tot un exemple de dignitat. En un requadre en portada sota el títol Amb el vostre permís, es podia llegir: Senyor jutges i fiscals espanyols: Aneu-vos en! No veieu que el poble no us vol? (…) No ens vingueu ara amb que la justícia és cega ni que està personificada en vosaltres, perquè una justícia portada per l’odi mai podrà ser justa. (…) Aneu-vos-en! Catalunya no us vol! Marxeu d’una vegada i aneu a Espanya! El setmanari encara va anar més lluny i, al costat de la capçalera i ben destacat en negreta, en clara al·lusió al dimitit Miquel Badia, deia: Diumenge els nacionalistes homenatjarem l’home que fou destituït perquè volia netejar el «Palacio de Justicia». Com no podia ser d’altra manera, cinc dies després, dia 27 de setembre, la premsa informava que el jutjat n. 11 havia dictat nous processaments contra el setmanari.

Els esdeveniments es precipitaven al galop. No havien passat deu dies quan, dia 6 d’octubre a Barcelona, Companys (amb el suport, entre d’altres, de Miquel Badia i, amb un epígon a Felanitx de la mà de Pere Oliver i Domenge) proclamava l’Estat Català. L’endemà les forces d’ocupació espanyoles assaltaren la Generalitat i empresonaren el govern.

6 d’octubre de 1934. Companys proclama l’Estat Català
Dia 7 d’octubre l’exèrcit espanyol ocupa la Generalitat
El legítim govern de Catalunya empresonat

Entre moltes més conseqüències, el Partit Nacionalista Català fou suspès i La Nació Catalana va ser clausurada, encara que dia 14 d’abril de 1937, en commemoració de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el mateix dia de 1931, publicà un exemplar extraordinari en ple conflicte bèl·lic derivat de l’aixecament feixista-militar de l’exèrcit espanyol. Amb la victòria franquista, ja instaurada la més llarga dictadura militar de l’Europa contemporània, dia 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys va ser afusellat. El president de la Generalitat que, quan accedí al càrrec, havia cridat Per la República i per Catalunya!, just abans de l’afusellament es limità a cridar Per Catalunya! El seu nou crit, ras i curt, clar i català, esdevenia gairebé un testament que llegava el seu testimoni a les noves generacions: amb Espanya, tant amb les esquerres com amb les dretes, no hi havia res a fer. Companys havia descobert massa tard allò que havia presagiat Francesc Macià, el seu predecessor, quan va dir allò de Monarquia? República? Catalunya!

La història alliçona. N’aprendrem qualque dia?

NOTES:

1 Creada l’any 1895, l’Associació Popular Regionalista era una branca juvenil de la Unió Catalanista. Inicialment, publicà Lo Regionalista fins que, l’any 1898, passà a denominar-se Associació Popular Catalanista (APC) i també canvià el nom del setmanari per La Nació Catalana

2 Durant aquest període de suspensió, l’APC publicà La Davantera

3 Va ser un dels fundadors de la Unió Catalanista i presidí l’Ateneu Barcelonès

4 Entre 1915 i 1917, també de la mà de la Unió Catalanista i amb el referent de La Nació Catalana, es va publicar La Nació, amb l’activa participació de Pere Oliver i Domenge

5 Etimologia: del ll. vernacŭlus, -a, -um ‘relatiu als esclaus nascuts a casa; indígena, autòcton’, der. de verna ‘esclau nascut a casa de l’amo’, d’on ‘indígena’ Font: GDLC

6 Lluny de condemnar l’assalt, el govern espanyol va tancar el Cu-cut! i impulsà la repressiva Ley de Jurisdicciones, orientada a castigar qualsevol intent d’enaltir la nació catalana i els seus símbols, senyera inclosa

7 Entre els principals dirigents del partit, al costat de Ramon Arrufat, Francesc Mª Masferrer i Josep Mª Xammar, cal destacar el menorquí Josep de Calasanç Serra i Ràfols (pare dels reconeguts Eva, Blanca i Josep Cala)

8 Pren llum de Na Pintora!: es diu per recomanar que es prengui exemple del que ha passat a algú i que pot passar-nos a nosaltres (Diccionari Alcover-Moll)

Aquesta entrada s'ha publicat en el 28 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.