Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Casesnoves versus Colom? Parlem-ne!

Deixa un comentari

Nemo me impune lacessit

(Lema nacional d’Escòcia)

Justificació prèvia

No era la meva intenció publicar una crítica a la novel·la Pac qui deu d’Antoni Rodríguez Mir, senzillament perquè constitueix un ultratge, bastit sobre falsedats notables, oprobiós i vexatori a la figura de Joanot Colom i Cifre.

Des d’abans d’editar-se el llibre, el vaig saludar en dos dels meus articles, un d’ells el primer de la sèrie Pau, Justícia i Germania. Fins i tot, m’hi he referit en molts de programes d’Ona Mediterrània, n’he divulgat les presentacions (aquesta setmana mateix) i l’he inclòs a la relació de lectures sobre la Germania de Mallorca. Per commemorar els 500 anys de la revolta i estimular el coneixement d’aquell episodi transcendental i poc conegut de la nostra història, entenia i entenc que no només és bo parlar-ne, sinó que, com més se’n parli, millor. Sempre he defensat que per massa pa no hi ha mal any. Tot i difondre arreu l’existència de la novel·la, el meu desacord amb el contingut em va decidir a estalviar-me fer-ne un article on emetre l’opinió. Com que l’autor s’havia interessat per conèixer-la, vaig optar per remetre-li en carta privada, dia 2 d’abril de 2021. Li feia avinent algunes indicacions amb l’esperança que, en el cas de fer-se una segona edició (cosa possible ateses les exitoses xifres de venda i les nombroses presentacions), el convidarien a eliminar incorreccions i fer excel·lir la novel·la. La seva resposta va ser, per a mi, decebedora, en tant que desaprofitava una oportunitat de millora i es refermava en un mantenella e no emmendalla. Em reconeixia que la pugna entre Pau i Colom era un invent seu en el marc de la llibertat de l’autor, admetia que potser havia seguit les fites de Quadrado, però que cas d’una segona edició mantendria la pugna de Casesnoves amb Colom. Amb tot, vaig defugir entrar en una polèmica eixorca entre amics1. Malgrat les discrepàncies, he continuat difonent les presentacions de la novel·la, sovint en veus amigues i prou qualificades. Al capdavall, la Llibertat d’Expressió no consisteix en dir allò que tu vols, sinó respectar allò que diuen aquells amb qui no estàs d’acord.

Encara que sembli incomprensible, l’autor es va nodrir de la historiografia més antiagermanada, ultraconservadora i reaccionària, la qual cosa constitueix una ingenuïtat i un desencert que el precipita al fondal de la injustícia. Tenia la convicció que el meu escrit, en l’àmbit de la privacitat i amb la confiança de l’amistat, era prou entenedor per fer que Antoni Rodríguez no fos un promotor més del maniqueisme guerracivilista, patentat, fomentat i perpetuat des del discurs dominant. No ha estat així. A les presentacions i entrevistes, l’escriptor ha perseverat en criminalitzar Joanot Colom amb falsedats notables, de manera injusta i, sobretot, innecessària, fins al punt de comparar Casesnoves amb Jordi Cuixart i visionar Colom repartint cops. Una imatge prou eloqüent del que projecta tota la novel·la: Casesnoves, un heroi, contra un dictador, violent i assassí; un Instador bo contra un de dolent. Casesnoves versus Colom.

Damià Pons i Antoni Rodríguez (Sa Pobla, 6 de maig del 2021)

He tocat amb les mans que la meva crida a la reflexió va ser una pretensió frustrada. Amb tot, fins avui, havia defugit entrar en messions. Tot hauria continuat així i la meva opinió no hauria ultrapassat el portal de ca nostra, però el coneixement d’un fet recent m’impedeix fer els ulls grossos. Persones implicades en la difusió històrica de la Germania m’han animat a visionar la presentació de la novel·la que va fer Damià Pons, catedràtic i professor de Literatura, dia 6 de maig de 2021, dins del cicle de Xerrades sobre les Germanies de l’Ajuntament de Sa Pobla2. Quan el presentador va expressar la seva sorpresa en veure el tracte que la novel·la dispensa a Joanot Colom, l’autor l’interromp i s’inicia un torn de rèpliques3. Això seria perfectament legítim si no fos que, primer el presentador i després l’autor, fan entrar en escena el meu nom i malnom sense que jo pugui mostrar el meu acord amb un ni el meu desacord amb l’altre, la qual cosa em fa sentir tan desvalgut com desemparat i m’obliga, ni que sigui per al·lusions, a respondre amb equitat en legítima defensa. M’han fet sortir a rotlle fora voler; callar, més enllà del meu descrèdit, seria consentir unes falsedats històriques greus. M’he vist forçat a la rèplica per vindicar no tant Joanot Colom com el principi bàsic de la presumpció d’innocència.

Pac qui deu. La meva opinió

Pau Casesnoves vist per Joan Lacomba

Pac qui deu és una novel·la del poeta i narrador Antoni Rodríguez Mir (Granada, 1960) que enalteix la figura de Pau Casesnoves. Des del seu lloc de feina, va sentir la necessitat de descobrir qui era aquell personatge que donava nom al seu Institut d’Inca i, amb una inquietud que mereix tots els elogis, el va voler rescatar de l’oblit, com a Instador que va ser de la Part Forana. La narració, emmarcada en els cànons dels cursos de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, està ben construïda formalment, amb una bona descripció del clima, dels estris i atuells de l’època, dels espais i dels personatges, parant esment a les descripcions físiques i als caràcters dels protagonistes, amb una trama argumental més que acceptable, amb uns diàlegs ben construïts i amb poquíssimes errades ortogràfiques o de picat4. És una bona narració fàcil de llegit, però no contempla una premissa fonamental de qualsevol novel·la històrica: la creació literària no pot trastocar la realitat dels fets.

Malgrat el bell marc, els personatges, la descripció dels fets i l’ordre cronològic que estableix, el relat m’ha decebut, des del punt de vista històric, ateses les falsedats que conté i, sobretot, la càrrega ideològica que, de manera excessiva i reiterada, l’autor hi aboca amb èmfasi. Enaltir la figura de Pau Casesnoves no requeria la criminalització de Joanot Colom. Al contrari, d’haver prescindit d’uns atacs tan innecessaris, la novel·la hauria assolit l’excel·lència. Segurament, la gent desconeixedora de la Germania que la llegeixi passarà molt de gust, però romandrà amb unes frases-consigna que profanen la veritat i estigmatitzen Joanot Colom. Em consta que alguns lectors s’han quedat amb el retrat d’un Colom psicòpata, ambiciós, sense escrúpols, dictador, violent, enemic a ultrança de Pau Casesnoves i assassí de Joan Crespí.

Els requisits bàsics d’una novel·la històrica

L’any 2014 Albert Sánchez Piñol, mentre redactava Vae Victus en ple èxit de la primera part de la novel·la, va definir de manera exacta les dues receptes que han de respectar els escriptors que vulguin arriscar-se a fer novel·la històrica, sense caure en ucronies ni precipitar-se en manipular la veritat:

1.- Ajustar-se sempre als fets amb rigor i dades documentals

2.- Circumscriure la fantasia i la creació als personatges ficticis

Atendre aquesta doble alquímia literària és la fórmula clau per tal que una novel·la mereixi el qualificatiu d’històrica i assoleixi l’èxit sense malmenar la veritat. Pac qui deu no aplica cap de les dues premisses i, en la meva opinió, no es pot considerar una novel·la històrica, perquè el relat està contaminat amb incerteses que l’autor incorpora, tot i ser coneixedor de les falsedats. Amb això, fa seu i amplia amb escreix el discurs maniqueu de Quadrado. El dolent, l’assassí, el sàdic, el criminal no és Carles V, ni Gurrea, ni el baró de Pedraforca, ni el seu ca de bou sense escrúpols, en Rafel; el dolent és… Joanot Colom! La quantitat d’invectives sense prova que apareixen, tant en boca dels personatges com del narrador de la història, validen els qualificatius que li va dedicar Quadrado. Per ser més exactes, ni Quadrado va fer tanta de sang amb Colom. Això no només és injust, no només és fals, el pitjor de tot és que era del tot innecessari per bastir la novel·la.

El guerracivilisme i la criminalització de Joanot Colom

Els atacs contra Colom comencen aviat a la novel·la Pac qui deu. El març de 1521 ja s’acusa de l’ànsia de poder del barreter i se li atribueix, en fals, no haver anat a informar Crespí en retornar d’entrevistar-se amb la Junta dels Tretze de València quan està documentat el contrari, amb la reducció del Consell a la Tretzena, la denominació Germania… Sense cap motiu, sense cap argument, es projecta una animadversió contra Colom a qui s’acusa diverses vegades de covardia (covardia Joanot Colom?) i es denigra sense fonaments: I en Crespí que es prepari! Me durarà dos parenostres. Massa tou. Cal fer sang! (pàg. 96), Tan valents com sempre. Valga-m Déu, els Coloms! (…), Són així de traïdors (pag. 99), Al barreter sols l’interessava el poder. Talment un tirà grec (pàg. 133). S’adjudica a Colom, a plena consciència de la falsedat, l’assalt a Bellver i li posen a la boca: Que el bombin, a en Crespí! (pàg. 107). No sols se li pengen accions que no són certes, sinó que se li embruta el llenguatge: ni per anar a cagar (pàg. 110), què putes vol? (pàg. 156), sempre malhumorat, En Joanot perdia la paciència amb molta facilitat (pàg. 156), Colom enfosquí en un excés de còlera, els seus ulls ombrívols i amenaçadors… llançaven guspires de ràbia (218), la caparrudesa d’en Colom (242)… Quan li demanen noves d’en Pau: I en Pau a bon lloc és. Qui sap si ha acabat per trair-nos i rendir-se al rei. Mort! Mort al traïdor! No importa trepitjar Mallorca. El farem penjar, si ho fa, Preneu aquest boig – cridava de manera furibunda l’instador (222). Com així aquesta teringa de falsedats? Com així tantes d’acusacions? Quan algú li feia nosa, com jo mateix, com en Crespí, o el matava o l’enviava als llops (pàg. 242, inserida dins la darrera i emotiva carta de Casesnoves a la seva dona).

Aquesta criminalització no és un fet esporàdic, sinó que amara tota la novel·la: si en Colom pren les regnes això acabarà en un bany de sang (pàg. 117), Si en Colom es feia amb el poder de la Germania, la sagnia resultant seria esfereïdora. La dona de Casesnoves l’avisa: T’hauràs de mantenir tan alerta del virrei com d’en Colom. Tots dos són capaços de ficar-te una daga per l’esquena. I el protagonista, Pere Negre, diu de Colom que És més xerec que una calabruixada. Cal anar més alerta amb ell que amb cent mascarats junts. I en Pau mirà els ulls d’en Colom i, en un home que va morir sense absolutament res (a diferència dels nobles i de Gurrea) hi divisà un llampec de cobdícia (pàg. 131) o Mallorca no es mereixia caure en mans d’un esbojarrat (pàg. 134). De la mà d’Antoni Rodríguez, Pau Casesnoves, tot el seu entorn i el narrador contra Colom al llarg de tot el relat!

Aquesta estructura, al meu entendre, és inadmissible per fal·laç i, com a afegitó, perquè aquest relat, a diferència de la intenció que manifesta l’autor, no enalteix la Germania de Mallorca ni Pau Casesnoves, sinó que els desqualifica. Una qüestió que cal tenir en consideració és el Jurament dels Agermanats. En concret, el punt quart deia: que los qui juraran la sancta Germandat ajudaran e afavoriran tan amichs com inimichs qui sian de la sancta Germanadat. Es fa prou evident que, amb tot el que escampen Casesnoves i tots els seus contra Colom, la profanació del jurament és absoluta. No només això, sinó que desfà l’aparença que el narrador de l’obra pugui ser un agermanat. Aquesta indefinició de la personalitat del relator es farà palesa, com veurem, en l’ús del terme rebel aplicat a les tropes agermanades.

Dictadura o diarquia?

Una nova contradicció és parlar tant de la dictadura de Colom com de la diarquia amb Casesnoves, perquè són termes antagònics. Colom i Casesnoves actuaren com un sol cos des del setembre de 1521 fins el juny de 1522 quan, coneixedors dels preparatius de l’expedició reial, veren clar que era imprescindible anar a la Cort de Valladolid5. Calia informar l’emperador que la Germania no anava contra ell, sinó contra els abusos i la corrupció dels nobles. Qui s’havia d’embarcar dels dos? Colom tenia l’experiència d’haver-se entrevistat amb la Junta dels Tretze de València, però això el comprometia davant de l’emperador. D’altra banda, Casesnoves tenia l’experiència d’haver-se entrevistat deu anys abans, el 1512, amb el rei Ferran d’Aragó. No hi havia dubte que Pau era el qui havia d’assumir el paper d’ambaixador de la Germania. L’acompanyaria Guillem Colom, cosí germà i home de confiança de Joanot, amb la qual cosa es fa evident que la decisió va ser acordada pels dos Instadors. Resulta contradictori parlar de diarquia si un sotmetia l’altre. Més contradicció és encara que, mentre al llarg de tot el relat Pau criminalitza Colom i afirma que no el pot veure, l’obeeixi i accepti anar a la Cort.

Està provat documentalment que Colom i Casesnoves varen anar sempre avinguts com un rellotge i lleials al jurament dels agermanats. Tots els pregons emesos com a Instadors, des d’octubre de 1521 fins a 30 de maig de 1522 (menys d’un mes abans que Casesnoves s’embarqui a intentar la mediació), els signen tots dos. Igualment passa amb les disposicions. Encara més coses documentades: qui fa la gran defensa de Joanot i Francesc Colom el 24 de gener de 1522, després de l’intent d’assassinat dels dos germans, fent una arenga des del pedrís de Sant Andreu, és Pau Casesnoves que es desfà en elogis dels seus companys de lluita, tant dels set assassinats aquell dia com dels dos únics supervivents. Com així, doncs, la novel·la criminalitza els Colom? Per enaltir Casesnoves? L’enemic de la Germania era Gurrea, eren els nobles, eren els mascarats i, en darrera instància, era l’emperador Carles V. Accentuar el guerracivilisme va ser l’estratègia de Quadrado que, dissortadament, varen fer seva la majoria dels historiadors locals del XIX i del XX, amb l’honorable i sàvia excepció de Cosme Bauçà que la rebutjà, amb contundència, emparat en deduccions argumentals prou solvents.

L’acusació d’assassinat de Joan Crespí

Colom (1841) i Crespí (1870) proclamats fills il·lustres de Palma

La novel·la també va bandera de la mort de Joan Crespí, atribuïda per Quadrado a Joanot Colom, primer, i a Francesc Colom, després, en ambdós casos sense cap fonament6. L’acusació s’acarnissa amb reiteració de manera coral i persistent (pàgs, 145, 147, 169, 171, 182, 242…) com si dir-ho moltes de vegades ho fes fersemblant. Pere de Sant Joan dirà: Vaig acollir a ca meva en Joan Crespí i el petit dels Colom el matà davant meu (pag. 169) i en Francesc, covard (?) és l’assassí despietat. L’assassí que no havia dubtat a matar fins i tot en Joan Crespí per tal de facilitar l’ascens del seu germà Joanot (pàg. 171). I qui diu tot això? Qualque mascarat? No. Ho diuen els agermanats i, reiteradament, el narrador. Després de covard, dirà d’ell que els únics mèrits militars que se li coneixen eren la brutalitat amb que actuava com a cap d’una colla sanguinària (pàg. 220). Colla sanguinària? Curiosa similitud amb la diabólica secta colombina que deia Quadrado.

Algunes falsedats històriques més

* El juny de 1522, en la preparació de l’expedició per sotmetre Mallorca (pàg. 178), es diu que l’illa pateix una revolta com València en el passat. En tot cas, en el passat, en el present i en el futur, perquè Xàtiva i Alzira no caurien fins el mes de desembre de 1522.

* L’edicte de l’emperador datat a Worms dia 30 de març de 1521, reclamava tornar a l’obediència de Gurrea, però no advertia de cap càstig exemplar (pàg. 209). Aquesta amenaça de Carles V apareixerà a la carta que va enviar dia 24 de gener de 1523, quan va rebutjar les claus dels agermanats que robaria Gurrea al poble de Mallorca.

* Alonso Enríquez de Guzmán, un altre personatge històric rellevant, no va abandonar mai l’exèrcit (pàg. 260). Al contrari, va tenir una activa carrera militar i va destacar a Perú, al costat de la família Pizarro. Fins i tot va escriure la seva biografia (ocultada per Quadrado) que desfà totalment la covardia de Joanot Colom. Alonso Enríquez de Guzmán va ser qui el va detenir el mes de febrer de 1523 i descriu la deposició de les armes de Joanot Colom com a pròpia d’un cavaller7.

* Es minimitza l’assalt a Bellver de juliol de 1521 quan va ser l’acció més revolucionària de la Germania, prou documentada amb descripcions de com els agermanats s’enfilaren per poder-hi entrar, gràcies a l’ús de bombardes, i com, en l’enfrontament, mataren el substitut de Gurrea, Pere de Pacs. No just es rebaixa la importància d’aquella acció, sinó que s’atribueix en fals a Joanot Colom que ni tan sols hi era, quan els agermanats que lideraren l’assalt estan documentats i són prou coneguts.

* En contrast al poc relleu de la presa de Bellver, es magnifica l’entrada a l’Almudaina del mes de juny de 1521, amb el relat afegit d’una hipotètica evasió de Gurrea quan aquest era a Eivissa ja feia dos mesos.

* També es diu que en Colom va ser ajusticiat a Bellver (pàg. 267), quan està documentat que va ser esquarterat a la Porta Pintada.

* La novel·la no ha tengut en compte alguns aspectes fonamentals sobre Pau Casesnoves. Per exemple, el plet que estava en curs contra ell en aixecar-se la Germania, a partir de la documentada acusació del Sindicat Forà per haver malversat doblers públics, arran de l’ambaixada per entrevistar-se amb Ferran d’Aragó l’any 1512. Tampoc no fa esment a les acusacions del notari Pere Antich de Palma i del paraire Martí Faria de Muro, de dia 17 de desembre de 1522, en compliment de la reial ordre dictada el 28 de novembre per l’emperador al virrei de València, que determinaren l’execució de Pau Casesnoves, condemnat per predicador, rebel i heretge. És molt interessant llegir les imputacions dels tretze testimonis sobre l’excel·lent relació que hi havia entre Pau i Joanot8. Ves per on, és a Pau Casesnoves a qui la majoria de testimonis consideraven responsable de la caiguda de Crespí, a instància del consell celebrat a Sineu la primera setmana de setembre de 1521 (setmanes abans de la reunió de Sant Francesc a Ciutat). És legítim no introduir elements que puguin posar en solfa l’hagiografia que es pretén. Allò que no és legítim és transferir responsabilitats. Allò que no és legítim és que, mentre s’exclouen documents que malmenen la figura de Casesnoves, s’inventin informacions sense prova per a desacreditar Colom ni que se li imputin falsedats.

Palau Reial de València on declararen els mascarats contra Casesnoves

Breus consideracions sobre el llenguatge

Tot i la reconeguda excel·lència ortogràfica i la qualitat expressiva de la novel·la, el llenguatge delata anacronismes. Des d’expressions recents (és el que hi ha, la situació se’ns vagi de mare, vos ajut, pare?…), fins a usar terminologia inexistent. El toc de queda (pàg. 57) és un castellanisme que no apareix en català fins entrat el s. XX, per substituir el toc del seny del lladre. Igualment extemporani resulta l’ús de la paraula xueta (pàg. 138), mot que apareix localitzat per primera vegada l’any 1688, més d’un segle i mig després de caure la Germania, durant la qual, despectivament, als jueus els hi deien marrans. El crit de La justícia és a les armes (pàg. 74) només apareix documentat en l’original llatí. Tampoc sembla coherent utilitzar l’expressió Germania abans del retorn dels enviats a València el març de 1521 (pàgs. 35, 44 i 45). Més discutible pot ser afegir quarts a les fases de la lluna quan, en el llenguatge popular de la pagesia, es diu encara el creixent i el minvant.

Quant al llenguatge, els aspectes segurament més controvertits són la contradicció i la inseguretat a l’hora de definir qui és el narrador. Més d’una vegada i segons l’escenari es confon el narrador amb alguns dels personatges de l’acció. En general, sembla que està escrit des de la trinxera ideològica de la Germania, però quan parla de les naus rebels (207) o de L’exèrcit rebel (211), aplicat a les tropes agermanades, utilitza el vocabulari dels reialistes. Això fa que no estigui prou aclarida l’òptica del narrador, perquè atès el guerracivilisme i el maniqueisme entre bons e mals, no es pot considerar com imparcial; neutral ni tan sols.

Allò que no hi ha a la novel·la

Les persones amb un mínim coneixement de la Germania trobaran a faltar un elogi de la dignitat de la revolta i, almenys en els episodis de les grans gestes, una valoració de reconeixement a aquella lluita justa i noble. També caldria haver posat molt més èmfasi en enaltir la quitació (qualificada de santa per Pau Casesnoves i Joanot Colom), la supressió dels imposts, l’alliberament dels esclaus… Tot plegat fa que es mitifiqui Pau Casesnoves mentre que, en canvi, roman esvaïda la rellevància de la Germania.

Una altra qüestió que no es tractada, almenys amb la força i la determinació que reclama, és la repressió. Un exemple és no fer cap esment als més de cent agermanats penjats a Inca i a Binissalem, després de la batalla del Rafal Garcès (pàg. 235). No just això, sinó que aquest capítol sobre l’enfrontament acaba amb la satisfacció dels vencedors: el bisbe Pont va resar junt amb l’exèrcit reialista i tots cantaren un tedèum d’agraïment a Déu.

Convidades finals a la reflexió

* En el moment que escric aquesta crítica, l’Ajuntament de Felanitx té en curs la proposta de proclamació de fill il·lustre del poble. Com que Antoni Rodríguez va ser el procurador del nomenament de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, no cal explicar-li quin és el protocol quant a la justificació dels mèrits front a la figura d’un fiscal, amb la funció d’advocat del diable. Es tracta d’un procés fràgil i sotmès als avatars polítics, sobretot quan es tracta d’honorar una persona tan criminalitzada com Joanot Colom. Doncs bé, Antoni Rodríguez amb la seva novel·la brinda una arma perfecta a qui vulgui impedir la proclamació. Ha posat a disposició pública la descripció del gran líder de la Germania com a esbojarrat, covard, traïdor, assassí… Amb aquestes consideracions, qui votaria a favor? Aquest atac, obligarà a tenir preparada una rèplica que faci veure que les acusacions sense prova només són insults.

* Resulta prou evident que corregir tot quant s’ha assenyalat seria molt bo de fer, per part de l’autor, en un exercici positiu d’autocrítica; rectificar és de savis i tancar-se en banda multiplica l’error. Una novel·la històrica no pot falsificar la història. Fer veraç el relat abelliria la narració i esdevindria una novel·la excel·lent, perquè potencialment ho és. Antoni Rodríguez, a les entrevistes, surt a camí de qualsevol pregunta crítica amb l’argument que no és historiador, com si això el fes de mel i sucre. La condició d’escriptor no eximeix de l’obligació de respectar la veritat històrica ni es cap butlla que autoritzi a envilir i demonitzar Joanot Colom (ni a ningú). Dignificar l’ofici d’escriptor, en parlar de personatges històrics, obliga a respectar la veritat i, lluny d’imputar falsedats, a atendre el principi democràtic de la presumpció d’innocència. No només no ho fa, sinó que ni tan sols aporta la més mínima prova que justifiqui cap de les acusacions que fa. Tot en línia amb el concepte de Justícia hispànica més recent.

* Tant la resposta a la meva carta (vg. la nota 1) com el rebot a la sàvia observació de Damià Pons són dues reaccions desafortunades. Afirmar que la criminalització de Joanot Colom és una llicència, em sembla lamentable. Una llicència? On s’ha vist mai! Ultratjar, calumniar, injuriar i difamar Joanot Colom a plena consciència és, dit ras i curt, intolerable per qualsevol persona que defensi els Drets Humans; en cap cas es pot situar sota el paraigües d’una llicència literària. El maltracte cap a Joanot Colom, l’atribució d’un llenguatge barroer que el degrada i les falsedats que se li imputen invaliden el caràcter històric de la novel·la. Dissortadament, això no ho pot endevinar mai qui no tengui un coneixement mínim de la Germania, perquè no sabrà constatar que s’incompleixen les dues condicions descrites per l’escriptor Sánchez Piñol: veritat i rigor sobre els personatges reals i llibertat imaginativa només sobre els personatges de ficció.

Coda…

Quadrado, per rebatre Pere d’Alcàntara Penya, atesa l’evidència que la Germania començava a rebre suport popular i que la revolta contra l’abús ja es reconeixia com a causa justa i noble, des de 1870 fins a la mort, va centrar els atacs contra Colom; el clàssic i exitós divide et impera. Quadrado va despullar d’ideologia Joanot Colom i el va acusar de lladre, de violador, de sacríleg i de gran criminal, cosa que ja havia fet abans amb la figura de Simó “lo Tort” Ballester, heroi de la Revolta Forana de 1450. Ni en aquest cas ni en el de Colom, mai no va aportar cap prova documental. En canvi, va rebutjar parlar dels fets honorables documentats de l’Instador: proveir blat al poble, suprimir imposts abusius, rebaixar el deute públic, respectar el dret d’asil… Resulta evident que l’Instador, des de la partida de Pau Casesnoves i durant els darrers nou mesos de resistència, es va trobar més sol que la una, en les batalles de Son Fornaris, del Rafal Garcés, en la defensa de Palma… Objectivament, Joanot Colom, alliberador dels esclaus i lluitador per les llibertats fins a la mort, a qualsevol altra cultura (començant per la dels conqueridors coetanis de ponent que enalteixen genocides com Hernán Cortés o Francisco Pizarro), seria un referent com el gladiador Spartac. Colom va ser un defensor de la terra. Quadrado ho va veure clar i, per això, va orientar el seu discurs en criminalitzar la seva figura i polititzar-la. Retreia que els progressistes liberals haguessin enaltit Colom l’any 1841 i, després, el 1870, els republicans vindicassin Crespí. A partir d’una divisió simplista entre moderats i radicals (això quan l’assalt a Bellver i a la Llotja va ser durant el mandat de Crespí), va patentar un esquema, validat acríticament per la majoria d’historiadors del s. XIX i primeria del XX, que encara ara fa part del discurs dominant.

Tanmateix, Casesnoves, Crespí i Colom, els tres Instadors del Poble i del Bé Comú, tenien els mateixos objectius, la mateixa lluita contra els abusos dels senyors, contra la corrupció i l’espoliació, tots tres cridaren el iust est in armis. Joanot Colom, a més, com publicà Cosme Bauçà, cridava Pau, Justícia i Germania! Sense por ni covardia, era conscient que la defensa dels drets i de les llibertats exigia la dignitat de lluitar fins a la mort. Per això mateix, per pur respecte i afecte, des de l’òptica dels agermanats, ningú no hauria de fer el joc a la historia oficial dels vencedors. És segur que hi va haver dissensions internes, però si Quadrado responsabilitza Joanot Colom de tots els mals no l’hauríem d’imitar. Per qualque cosa, la historiografia més antiagermanada, la potenciada des dels mecanismes de poder, s’aboca a les totes contra Colom, sense treva i de manera salvatge. Si algú dubta que Colom va ser la víctima principal només ha de rellegir la sentència pública i imaginar la sàdica execució. És al mal govern i no a Colom a qui hem d’acusar si ens volem proclamar agermanats. Prou vexacions patiren, prou repressió, amb tortures i assassinats vergonyants, per haver de criminalitzar les víctimes. Prou que ja ho han fet els mecanismes de poder. Contra aquesta història, imposada des de l’absolutisme, allò que cal és dignificar uns màrtirs que defensaren la nostra terra i la nostra gent. No hem d’imposar criteris, sinó combatre falsedats gegantines que, encara ara, imperen a l’Acadèmia i que, dissortadament, brollen en veus dels qui hauríem de defensar els valors de la Germania aferrissadament.

Antoni Rodríguez, en el seu lloable i meritori intent de fer visible la poc coneguda figura de Pau Casesnoves, ha caigut en la temptació de fer seu el discurs dominant i ha validat i multiplicat l’oprobi contra Joanot Colom i, amb ell, de la Germania de Mallorca en plena commemoració del mig mil·lenni orientada a fer justícia històrica. Enaltir Casesnoves no requeria demonitzar Colom. Per això, ara en públic i forçat en torn de rèplica, mantenc la invitació a l’autor de la novel·la a situar-se a la trinxera que li correspon, decantar-se de la ignominiosa criminalització i assumir l’exercici del punt quart del Jurament dels Agermanats.

Aquesta és la meva opinió. Salut i Germania!

…et da capo

Dat a Felanitx, poble de Joanot Colom, dia 14 de maig de 2021

 

NOTES

1 Des d’aquí, faig autorització expressa a Antoni Rodríguez a publicar la meva carta i la seva resposta.

2 L’Ajuntament la té a l’abast. La podeu escoltar i veure a l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=49RtgXahnc8&ab_channel=AjuntamentdesaPobla

3 En concret, Damià Pons indicava que, de Colom, se’n parla massa (bèstia negra, autoritari, intrigant, no té cap mania ni una, té un afany de concentració de poder, un incompetent militar…) i m’ha sorprès. La rèplica d’Antoni Rodríguez va ser: això és una llicència que m’he permès. Coment la resposta en una de les reflexions finals.

4 Un èxit de l’editorial i de la correcció de Bartomeu Abrines.

5 En propers capítols de Pau, Justícia i Germania, tenc previst parlar de manera monogràfica sobre Joan Crespí, Pau Casesnoves, Jordi Moranta i Joanot Colom, amb nombroses aportacions inèdites, com és ara, el parentiu i la complicitat entre Moranta i Colom.

6 És Quadrado i únicament Quadrado qui, sense cap prova ni cap document verificable, atribueix la mort de Crespí a Joanot Colom l’any 1860 i al seu germà Francesc a partir de 1870. Els autors que ho han escrit posteriorment ho han fet a partir de l’atribució de Quadrado. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xii-qui-va-matar-joan-crespi/

8 Pese a que la figura del instador Joanot Colom no era el objeto principal del interrogatorio, dada su condición de máximo dirigente de la Germanía desde fines de 1521, dado su parentesco con el acusado Guillem Colom y también su estrechísima relación personal e ideológica con Pau Casesnoves, no resulta extraño que sea él uno de los principales actores del drama narrado a coro por los trece testigos. Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez a Testimonios de la Germanía de Mallorca, Universitat de València – Arxiu del Regne de València

Aquesta entrada s'ha publicat en BATUSSES I POLÈMIQUES, el 14 de maig de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Acab de llegir el teu article sobre en Casesnoves i en Colom i he volgut fer-hi el següent comentari, que em sembla que, no sé per quin motiu, no he pogut transmetre al lloc determinat:
    Sembla prou evident que, com diu Balutxo, “la creació literària no pot trastocar la realitat dels fets”, i que “una novel·la històrica no pot falsificar la historia” Un autor que incorri en tals defectes hauria de quedar desqualificat pels lectors, per molt bé que escrigui. I les llicències d’un autor s’haurien d’aplicar només amb relació als personatges i als fets que el lector clarament identifica com a imaginats per aquell qui escriu. Sembla mentida que hi hagi autors que no ho tenguin clar, com aquells eixelebrats que creuen que la llibertat d’expressió enclou el dret a calumniar i dir mentides.
    Una cordial salutació.
    Antoni Llull Martí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.