Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XVI) Comunidades vs. Germania

Deixa un comentari

A Eulàlia Duran, per redreçar-nos la història

Les Comunidades; una gens subtil eina d’espanyolització

Durant el franquisme, la pràctica totalitat de centres escolars de Mallorca feren servir, com a llibre d’història de batxiller, el d’Álvaro Santamaría. De Joanot Colom, de la Germania… ni pruna! En canvi, les Comunidades de Castella i els seus dirigents mereixien un tractament, en línia amb l’exaltació de la mort com a acte d’heroisme suprem. Fins i tot, La ejecución de los comuneros, el famós quadre de l’alcoià Antoni Gisbert (1834-1900), era una de les il·lustracions del llibre. A la ment dels qui patírem aquella escola nacional-catolicista del todoporlapatria, al costat de gestes lamentables com les de Guzmán el Bueno o l’epígon del General Moscardó, es manté el ressò memorístic de les paraules de Juan de Padilla a Juan Bravo a punt de ser decapitats: ayer era día de pelear como caballero, y hoy de morir como cristiano. D’aquesta manera, la imatge que es projectava dels comuneros era la de caballeros i cristianos, dos conceptes que amaraven la figura dels grans herois i, d’aquesta manera, les Comunidades esdevenien una eina més d’espanyolitzar l’escola, reforçada amb llibres de lectura en la mateixa direcció.

Abans, al llarg del s. XIX a partir de Quadrado, els historiadors mallorquins no varen discernir que la Germania de Mallorca i la de València no tenien a veure amb les Comunidades altra cosa que una fugaç coincidència en el temps de dos mesos i mig. La mescladissa entre dues revoltes motivades per causes gairebé antagòniques es va fer efectiva, des del primer moment, amb la nomenclatura utilitzada. A La Palma, l’any 1841, Quadrado publicà quatre articles sota el títol De las Comunidades en Mallorca (tant la denominació com la preposició eren eloqüents). El mateix any, Antoni Furió titulà el seu treball Memoria histórica del levantamiento de los Comuneros mallorquines. L’any 1848, Luis Cucalón, en el Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia, es refereix als comuneros valencianos y mallorquines (sic). Talment passarà l’any 1853 amb l’obra de Victorià Ametller Los mártires de la libertad española. Encara l’any 1870, Pere d’Alcàntara Penya publicarà Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados ajermanats. Tota la producció indicada va ser escrita en castellà i amb el marc mental decimonònic del mapa geogràfic i polític d’Espanya al cap, tant els historiadors de la caverna com els més liberals.

Aquesta espanyolització de la Història i, en termes generals, de la Cultura no va poder ser capgirada dins del s. XIX per la Renaixença. Tampoc, ja dins del s. XX, varen reeixir els intents de Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge o, després de la mort de Franco, de Josep Melià. El discurs dominant passava l’aprimador per damunt qualsevol intent de desmarcar-se de l’acadèmia. Fins a l’any 1982, quan Eulàlia Duran publica Les Germanies als Països Catalans, la historiografia referida a les revoltes del s. XVI va rebre un tractament gens rigorós i científic usant com a patró el marc hispànic1. Aquesta concepció encara avui és majoritària i l’hem vist amb altres episodis com la Guerra de Submissió (1705-1715), on el conjunt de la Nació Catalana (aquesta era exactament la locució majoritària aleshores) es va enfrontar a Felip V i va ser derrotada per las dos coronas. Tot i l’evidència que aquelles dues corones eren França i Castella, contra el Principat de Catalunya i els Regnes de València i de Mallorca, alguns autors encara sostenen la tesi que va ser una guerra civil espanyola. No sols això, sinó que la commemoració de l’efemèride al Principat va excloure l’aportació dels fusellers valencians i dels artillers i mariners mallorquins, els qui més aportaren en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona.

L’obra cabdal sobre les Germanies escrita en clau nacional

El fet cert és que les Comunidades varen ser utilitzades per la historiografia acadèmica, sempre al servei del discurs dominant, per espanyolitzar tant la Germania de Mallorca com la de València. Gens curiosament, els qui unificaven les nostres revoltes amb les castellanes, menystenien sistemàticament altres moviments contemporanis europeus amb moltes de similituds. La batalla de Frankenhausen mostra els mateixos protagonistes de la revolució agermanada: menestrals i pagesos contra un exèrcit imperial a cavall i ben armat; res a veure amb un enfrontament entre nobles i cavallers. El cas de la Guerra dels Camperols de 1524-1525 (Erhebung des gemeinen Mannes) que va afectar principalment Alemanya, però també Suïssa i Àustria, mostra un gran paral·lelisme amb el precedent mallorquí de la Revolta Forana de 1450 i, sobretot, amb la Germania de Mallorca, però s’oculta sistemàticament per tota aquella gent que té per objectiu fer llegir la història en clau espanyola2.

Frankenhausen. El poble vençut per l’exèrcit de Carles V

Des dels mecanismes de poder es promou potenciar lligams entre un aixecament en rebel·lia, el de les Comunidades i una revolució, la de la Germania de Mallorca. De fet, amb aquest tema i molts d’altres, en els programes escolars es pretén la màxima uniformització i, fins ara, tots els governs espanyols d’ençà de la darrera Restauració Borbònica de 1975, fan bandera que totes les regions espanyoles, ara dites Comunitats Autònomes, han d’equiparar matèries i continguts. Tenir transferides les competències en Educació no va més enllà de la gestió, perquè no permet elaborar un programa escolar en clau de la Cultura Catalana.

Objectiu: espanyolitzar-ho tot!

Avui, des del punt de vista educatiu, els qui pertanyen a l’àmbit cultural català són tractats igual que feia l’estat francès amb els argelians l’any 1960 quan els circumscrivien a la Gàl·lia. No és casual l’alt percentatge de la població catalana que no només no té consciència identitària, sinó que viu immersa en un àmbit aliè, amb la qual cosa s’accentua i perpetua l’autoodi. La cosa ve de molt enfora, però la tasca uniformitzadora i alienadora es va intensificar amb Felip V i els Decrets de Nova Planta contra Catalunya, València i el Regne de Mallorca. D’aleshores ençà, la nissaga borbònica no ha afluixat en la tasca centralitzadora. La militarització, el lingüicidi, l’aculturació, la gestió del territori, l’espoliació fiscal, els monopolis econòmics, l’administració de la Justícia, el control de l’Educació… han tengut per objectiu, fins i tot en el marc d’una vertebració macro-provinciana en comunitats autònomes, la màxima centralització i, evidentment, el primer punt per fer-la efectiva és l’escola3. El dirigisme que se’n deriva no canvia gaire en funció del color dels governs. Tampoc difereix en funció dels àmbits d’aplicació, perquè envaeix tots els sectors: escola, sanitat, economia, justícia, exèrcit…

La Germania de València i la de Mallorca constitueixen un episodi massa atractiu per a no ser utilitzades políticament com a referència. La temptació de manipular el seu significat és massa llaminera per no aprofitar l’oportunitat de fer-la venir bé en defensa d’interessos partidistes. Això ha passat, i encara ara passa, amb lectures esbiaixades des de perspectives alienes al que va ser la revolució del primer quart del s. XVI. Ha passat i passa en clau espanyola, tant des de la dreta com des de l’esquerra; tant és si amb la tradicional manya borbònica com amb la manya republicana. Una de les maniobres, tan barroera com exitosa, és la d’enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes, amb causes i orígens no homologables.

Un episodi poc conegut: La estrella de Valencia (1937)

La primeria de 1937 quan, per raons de seguretat, el govern de la Segona República espanyola s’havia traslladat de Madrid a València, l’ànim dels republicans va entrar en crisi. Amb la pretensió d’aixecar la moral de victòria, el Ministre d’Instrucció Pública, el comunista Jesús Hernández Tomás (1907-1971), va encarregar d’urgència una peça dramàtica als escriptors José Bergamín Gutiérrez (1895-1938) i Manuel Altolaguirre Bolín (1905-1959), poeta de la Generació del 27. La idea de promoure aquella obra pretenia establir un paral·lelisme entre la revolta agermanada i la defensa de la República. Tant a un enfrontament com a l’altre hi havia un bàndol que lluitava, contra els abusos, a favor de la llibertat i de la justícia social i un altre bàndol que pretenia subjugar la població encara que hagués de fer ús de la força de les armes.

Conxa Piquer

Els aparells de propaganda s’abocaren a potenciar aquella obra de teatre. Inicialment, l’obra es va anunciar com La estrella de Valencia. Com així aquell títol? Quina vinculació hi havia amb la Germania valenciana? Cap ni una! Senzillament, es tractava d’aprofitar un nom comercial que s’havia fet popular per dues vies. La primera, era la figura de Conxa Piquer (1908-1990), presentada en els seus inicis com la estrella de Valencia i que, a partir dels anys 30, en ple èxit varen voler convertir en una icona de la cançó espanyola. Usar el nom artístic de Piquer per titular una obra de teatre a València era, clarament, una argúcia publicitària.

Fotograma del film amb la Seu de Palma

Idèntica denominació, coronada igualment per l’èxit, varen tenir dos films de 1933, en una doble producció francesa i alemanya. Les dues pel·lícules estaven rodades íntegrament a Mallorca i, malgrat el títol, València no apareixia per res. La estrella de Valencia es referia al nom del vaixell protagonista. La versió francesa, protagonitzada per Jean Gabin i Brigitte Helm, va ser dirigida per Jean Gautier-Boissiere. L’alemanya, filmada simultàniament amb la mateixa productora, va ser dirigida per Alfred Zeisler (1892-1985), un jueu que amb l’arribada d’Hitler al poder va partir als Estats Units, i va ser interpretada per Juliane Hald (1895-2000), actriu i cantant austríaca que també va fugir de l’Alemanya nazi i després de rebutjar ofertes de Hollywood es va casar amb el baró Fritz von Haymerle a Suïssa, on va morir als 105 anys4.

Cartells del film francès (trduït també al danès) i de l’alemany

Malgrat aquella operació de màrqueting, al final l’obra es va titular El triunfo de las Germanías i es va estrenar en el Teatre Principal de València el mes de gener de 1937 amb muntatge d’una Compañía Dramática Experimental. A la pretensió d’establir una relació directa entre la Germania i la guerra en curs, gens de passada s’afegí un segon objectiu més recercat i manyós: l’obra va enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes i, d’aquesta manera, presentava les dues revoltes com un sol moviment per reforçar la unitat nacional d’Espanya. L’evidència era tan gran que els crítics i analistes ho observaren: Esa obra de teatro significó la relectura y reinterpretación de aquellos episodios históricos que Altolaguirre relató en la biografía de Garcilaso de la Vega. Es curioso que el autor encuentre en aquellos movimientos – el de los comuneros y el de las germanías – expresiones de lo romántico. Altolaguirre había indicado que Garcilaso apoyó a Carlos V porque representaba la posibilidad de unificar y establecer un poder central. Años después, Altolaguirre ya no hubiera aceptado un argumento como éste, que fue retomado por compañeros suyos  que se unieron al movimiento franquista, y postularon la idea de que el régimen de Franco – centralista, autoritario y católico – era el único medio para garantizar la unidad española.5

L’obra es va escriure a la correguda, sobre la base de textos d’autors clàssics. Nigel Dennis ho explicava així: la obra que se montó no era original, sino una amalgama improvisada para satisfacer las exigencias del momento, con las escenas más militantemente populares del teatro español del Siglo de Oro. Altolaguirre, anys després i amb ironia, va explicar la composició. En uno de sus cuadros inserté unos preciosos versos que no eran míos. Y el público se emocionaba, noche a noche, con esos versos admirables. Pero la crítica, por la pluma de un erudito que naturalmente ignoraba que tales versos fueran de Cervantes, dijo: “¿Cómo pudo escribir usted, tan buen poeta, unos versos tan malos?”6.

La crítica, al servei de la República, va enaltir l’èxit

També el coautor de l’obra, Bergamín, explicava el sentit d’unificar les Germanies amb les Comunidades. Es tractava d’enaltir, sense subterfugis, la hermandad de los españoles. Los movimientos de los comuneros de Castilla y de las germanías, podían relacionarse con la nueva guerra civil española y aprovechando la antigua documentación escribí dos actos de una comedia con el título La estrella de Valencia, que fue cambiado luego por el de El triunfo de las Germanías. En el prólogo, el Encubierto ya aúna las dos vertientes históricas que confluyen en esta pieza. Ambos movimientos se enlazan con el carácter global de un conflicto que unió, en el pasado, a los comuneros de Castilla y, en el momento en que se escribe la pieza, a los mineros asturianos con el Levante español. Las similitudes provienen, además de ese grito “de paz, de justicia, de libertad” que emana del pueblo y de su lucha armada, del carácter de hermandad de los españoles contra la “triple impostura de muerte”. Ese trío mortal está conformado por los caballeros o señoritos que oprimían a los trabajadores merced a un “ejército que traiciona a su pueblo”, “el fraude de unos sacerdotes que traicionan su fe para enmascararla” y de “un ejército de moros y aventureros mercenarios7. Resulta paradoxal l’ús contradictori d’aplicar allò que representaven els comuneros: caballeros o señoritos.

Un teló de fons d’Aberto Sánchez

Encara no va una dècada que es tenia aquella obra per perduda. Bergamín s’havia referit a la desdichada pieza teatral de Altolaguirre y mía con el pretencioso titulo de La estrella de Valeoncia o El Triunfo de las Germanías, obra de la que no quedó más recuerdo que el telón de fondo de Alberto Sánchez8. L’autor creia que un professor d’espanyol de la Universitat de Moscú, en podria tenir una còpia, però l’any 2011 Francisca Ferrer Gimeno afirmava que l’obra havia desaparegut. La professora de la Universitat de València, en el seu treball Vestuario para El triunfo de las Germanías, destaca que los autores unieron en su obra la situación que se dio en Valencia durante el siglo XVI a la de los comuneros castellanos9. Sortosament, l’hispanista britànic Nigel Dennis (1949-2013) poc abans de morir va trobar un dels exemplars que utilitzaren els actors10.

Aquesta obra de teatre, recobrada recentment, constitueix un exemple clar de la politització de la història. En aquest cas, lluny del que sol ser més habitual, la manipulació la va fer l’esquerra espanyola per partida doble. D’una banda, ben curiosa, els autors i promotors varen establir una connexió entre els revoltats del s. XVI i les forces governamentals de 1937, quan els revoltats d’aleshores eren els militars feixistes. La segona maniobra va ser lligar Comunidades i Germania per simbolitzar la unidad de España y la hermandad de los españoles (sic). Tanmateix, encara ara aquesta simbiosi forçada és el pa nostre de cada dia.

La darrera espanyolada (juliol de 2021)

L’any 2021, el mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca (7 de febrer de 1521) i els 500 anys de la derrota dels comuneros a Villalar (23 d’abril del mateix anys), han merescut des de les institucions públiques i des de la societat civil la constitució de plataformes commemoratives de les dues efemèrides. La coincidència dins del mateix any de les dues fites històriques, no hauria de servir per inventar falses correlacions de similitud. Les causes i els desenvolupaments de les Comunidades, una lluita nobiliària a interès de les oligarquies castellanes, són divergents del tot amb la revolució de la Germania de Mallorca, una lluita de les classes populars precisament contra la noblesa. La història va plena de guerres que han coincidit en el temps (el s. XX en brinda abundoses proves) amb causes i àmbits culturals que ningú no gosaria enllaçar. Cap historiador solvent, cap investigador acreditat, ningú amb dos dits de seny i una base cultural mínimament sòlida no voldrà argumentar ni podrà documentar una anàlisi historiogràfica rigorosa de les Comunidades i la Germania de manera conjunta. Ningú? Segur? Doncs… ho ha fet qui ho havia de fer: la UNED!

La Universidad Nacional de Educación a Distancia és un exemple més de les entitats públiques que fan part de les estructures d’un estat jacobí que ni tan sols respecta el model que el descriu a la Constitució de 1978. Amb desatenció absoluta al plurilingüisme, la pàgina general de la UNED brinda l’opció d’espanyol i anglès11. Hem de saber interpretar el terme nacional com el mateix indicador del bàndol usat per les tropes feixistes-militars, el mateix de la Policia Nacional, el de la Loteria Nacional, el de la Biblioteca Nacional, l’antiga Compañía Telefónica Nacional de España, la Red Nacional de Ferrocarriles Espanyoles, el Museo Nacional del Prado o, naturalment, el del Documento Nacional de Identidad per posar exemples entenedors. Tant és si qui patrocina tanta nacionalitat, de manera aclaparadorament majoritària, per força i gràcies a una injusta i abusiva submissió fiscal, és la ciutadania de les comunitats catalanes. Tot allò que és nacional, començant per l’himne, s’ha d’interpretar com a espanyol en el sentit restrictiu de l’Espanya castellana lingüística i política. La UNED és una institució més de l’Estat-nació que desemmascara la falsa idea de l’estat autonòmic, sosté el castellà a la pàgina general, on brinda l’opció de l’anglès mentre oculta les altres llengües de l’estat, dinamita qualsevol vel·leïtat ingènua sobre el plurilingüisme o la plurinacionalitat i, en definitiva, esdevé un eficaç instrument de colonització cultural. La UNED i qualsevol d’aquests ens estatals (podem afegir la Fundación Cervantes) és una estructura més de la vertebració jacobina d’un estat que practica, amb l’obscena impunitat dels tribunals de justícia, una submissió colonial en tots els ordres.

Així les coses, podrem retreure el tracte vexatori que patim, però en cap cas la incoherència de la UNED. Aprofitant les dues efemèrides, ha programat un curs d’estiu per insistir en la confusió històrica amb un títol inequívoc: Germanías, Comuneros y revueltas. Si accediu a la pàgina regional uned-illesbalears.net i clicau a la pàgina en català sobre l’anunci en català del curs, romandreu amb un pam de nas, perquè tot el programa és en castellà i encara que la meitat dels ponents siguin catalanoparlants, serà de veure quants exerciran el seu dret constitucional a fer ús de la llengua oficial de la terra on es desenvoluparà el totum revolutum. Si algun dels ponents fos francòfon o angloparlant, segur que es disposaria d’un servei de traducció, però el català, per a la UNED, idèntic valor de les Conversaciones de Formentor i mereix el mateix respecte: cap ni un! L’espanyol és la llengua nacional i no n’hi ha més de fetes.

El cartell propagandístic d’aquest congrés espanyol mostra un bergant (home, naturalment) estirat a l’arena, damunt d’una tovallola, amb una beguda a una mà i el mòbil a l’altra. La viva projecció de la imatge més estúpida de Mallorca ja defineix el caràcter frívol del programa: som la bodega i la banyera dels qui ens visiten; la Mallorca dels tòpics feta imatge! Quant al contingut, la qüestió fonamental és saber des de quina perspectiva s’enfoca, però el programa no permet el més petit dubte. Lluny de llegir la història en clau pròpia, autocentrada, el curs d’estiu delata que es fa en clau de submissió cultural i nacional, vinculada a un àmbit aliè, enllaçant una revolució popular, la Germania de Mallorca, amb una revolta oligàrquica, les Comunidades. Tot en castellà, incloses les veus nadiues que hi participen, per deixar clar a tothom quin és el marc hispànic colonial on ens movem.

Germanies? Quantes i quines?

El programa del congrés enfila temàticament antecedents, context i conseqüències, amb ponències concretes dedicades a Las Comunidades castellanas i a Las Germanías en el reino de Mallorca; fins i tot, hi ha un apèndix dedicat a Germanías y revueltas populares en Ibiza (sic). La Germania de Mallorca no apareix mai en singular, sinó sempre en l’absurd plural indefinit que, inventat per Quadrado, s’ha estès irresponsablement com la mala herba. La qüestió és prou important per fer una breu aturada. Tota la documentació de l’època que fa esment a la revolta es refereix a la Germania, sempre en singular. Analitzades les 5742 entrades de les Informacions, elaborades entre l’estiu de 1523 i el març de 1524, apareix 87 vegades la paraula Germania, 34 vegades Germandat (dues amb el qualificatiu de santa) i més de tres mil (sí més de 3.000!) Germª (afectat de Germª, desmandat amb la Germª…). En plural, apareix una sola vegada (sí, 1!), però no a cap de les informacions del document del segle XVI, sinó a l’advertència preliminar de Quadrado de 1896, quan diu que aquell document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca. Una vegada més, la mà de Quadrado altera la nomenclatura original i, amb els ulls acrítics dels seus seguidors, castellanitza, inventa i escampa una locució de nova planta. És justificable que qui es refereixi de forma conjunta a la Germania de València i a la de Mallorca parli de les Germanies, però mai aquest plural es pot admetre quan es parla de l’alçament mallorquí12. Dissortadament, en el primer semestre de commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, ja hem vist caure gents i ens en dos dels paranys exportats des del discurs dominant: el de pluralitzar el nom de la Germania i el de vincular una revolta de menestrals i pagesos amb la dels nobles i senyors castellans13.

Decapitació de Vicent Peris (4-III-1522) dibuixada per Josep Segrelles

La cosa més grotesca de totes del curs d’estiu de la UNED, amb una indecència que frega l’escàndol (fins i tot si es limita a una valoració estrictament cultural i no política), és que no hi ha ni una sola ponència dedicada a la Germania valenciana! No parlem ja, per descomptat, dels epígons de les revoltes catalanes (Tortosa, Sitges, Lleida, Girona…). És a dir, la Germania de Mallorca (tractada en plural) roman integrada dins del mapa d’Espanya, de la mà de les Comunidades, i per fer més evident el marc on es vol inscriure, és arrabassada de manera grollera del context històric correcte de la nació catalana. Per evitar qualsevol lligam, el Curs no presenta cap referència a les revoltes del mateix àmbit cultural. Tant és si el gran paral·lelisme de la Germania de Mallorca és amb la Germania de València. Aquesta, no mereix el més mínim esment. En canvi, sí que hi ha dos actes conjunts per unificar comunidades i germanías. El primer, una taula rodona (Historia y mito) i el segon una visió sobre els dos moviments des de la literatura, la política, el teatre i el cinema14. En definitiva, per si no n’hi havia prou amb unificar el tractament de dos moviments antagònics, la Germania de Mallorca (esmentada en plural, de manera indefinida i sense respectar-ne la identitat pròpia) s’extreu del seu marc cultural per inserir-la en el marc hispànic, gràcies a una hipotètica relació amb Castella15.

Las Comunidades vs. la Germania de Mallorca

L’any 1521, la Germania de Mallorca naixia el 7 de febrer i les Comunidades morien el 23 d’abril. Es tracta de dues guerres bastides des de motivacions i posicions antagòniques. Una és l’antítesi de l’altra. Gregorio Marañón (1887-1960) va afinar el bisturí liberal per destriar una lluita de classe, amb els valors revolucionaris socialistes de la Germania, d’un movimiento de carácter retrógrado, conservador, tradicionalista, medieval y feudal de les Comunidades. Voler fer una anàlisi conjunta dels dos episodis històrics delata una voluntat de practicar el dirigisme cultural, perquè és mesclar ous amb caragols, pretendre fer quallar l’aigua amb l’oli. Per dir-ho de manera simplista, d’acord amb les retxes més gruixades de Marañón, les Comunidades castellanes varen ser una revuelta de privilegiados, una algarada feudal de tintes reaccionarios y pretensiones hidalgas. Una de les proves més evidents és el distint grau de repressió que patiren les dues revoltes. Mentre a Castella hi va haver 23 víctimes per decapitació (la condemna a mort més benèvola), a Mallorca les confiscacions econòmiques, les condemnes a galeres, les sàdiques tortures, els esquarteraments… foren més de 10 vegades superiors en una demografia sensiblement inferior.

La nova documentació apareguda el s. XX confirma la sospita que, els dirigents comuneros, molt majoritàriament nobles i clergues, pretenien defensar els seus privilegis contra un rei que preveien reformador. Continuant amb la tesi de Marañón, en cap cas els comuneros eren liberals, sinó una gran masa inerte dirigida por nobles e hidalgos apegados a una tradición feudal que les daba una fuerza evidente ante el monarca y, al mismo tiempo, sobre un pueblo que tenían esclavizado. En el tractat sociològic que fa, relaciona i analitza la llista dels líders per mostrar que, la de les Comunidades, va ser la guerra de los castillos contra su soberano. Acusa els dirigents de xenofòbia contra allò que prové més enllà de les fronteres castellanes, sempre a les ordres d’una noblesa urbana, reaccionària, de comportament feudal contra el poble i en defensa d’interessos insolidaris. Per arrodonir el panorama (ep, i verificar la gegantina diferència amb la Germania de Mallorca) el clergat castellà, amb el bisbe Acuña al capdavant, el canceller de Valladolid, priors, canonges i les principals ordres religioses (franciscans, dominics i agustins) brindaren suport a les Comunidades.

En definitiva, els comuneros no tenen, per res i en res, cap element que les permeti casar amb les revoltes populars dels agermanats ni amb una lluita de classe, sinó tot el contrari; en foren l’antítesi. Va ser una revolta, classista i xenòfoba, dels nobles que no volien un rei que no parlava castellà! Però per si algú encara té el més mínim dubte que agermanar (mai pitjor dit) una revolta amb l’altra no és més que un nou i barroer intent d’espanyolitzar la Germania de Mallorca, només cal observar la prova del cotó. Qui ha vist clar de què va la cosa ha estat la Casa Real que no ha desaprofitat l’oportunitat de presidir la commemoració castellana. A algú li pot passar per la magrana que el rei del a-por-ellos acceptaria presidir els 500 anys de la Germania de Mallorca? Doncs, com se sol dir ara: cap pregunta més, senyoria!

Au, anem per feina!

Tenim moltes qüestions importants obertes sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació. Són aspectes clau prou importants com per perdre el temps i fer-nos actuar, de manera reactiva, front a les maniobres manyoses dissenyades en els laboratoris dels mecanismes de poder, siguin els dirigents de la Segona República com hem vist amb La estrella de Valencia, siguin els de la UNED, siguin els de la Casa Real, siguin els de les clavegueres de l’estat. Hi ha molts d’enigmes per aclarir, en positiu i de manera proactiva, per haver d’anar a encalçar na Maria per la cuina i haver d’aturar màquines per atendre maniobres de distracció d’errats de comptes, d’ignorants o de manipuladors embulla-troques. Cal perseverar en la defensa de la identitat pròpia de la Germania de Mallorca. De part meva, continuaré fent recerca per espais no pouats (que brinden generoses recompenses) amb l’objectiu de recobrar la nostra història. Directament. Sense intromissions externes. Sense entrar en vuits i nous. Sense fer seguidisme dels qui pretenen imposar un àmbit cultural que no és el meu ni el dels qui ens volem proclamar hereus dels agermanats. Sense legitimar l’acadèmia espanyola. Al cap i a la fi, només tenim una vida i, quan un s’acosta a la setantena, la cosa va de bon de veres i és qüestió de prioritats. Via fora els adormits! Salut i Germania!

 

NOTES

1 Cal tenir presents les observacions de Pierre Vilar quant al tractament acientífic de llegir la història en marcs polítics conjunturals inexistents en el moment dels fets. Tot i que l’enfocament d’Eulàlia Duran ha estat reconegut i valorat, la historiografia manté un relat majoritari de les Germanies de València i de Mallorca en clau hispànica.

2. Els pagesos que moriren el mes de maig de 1525 a la batalla de Frankenhousen poden ser equiparats als agermanats que moriren en el Rafal Garcès el novembre de 1522 i en cap cas als comuneros.

3 És prou coneguda la instrucció de juny de 1715, coincidint amb el desembarcament borbònic a Mallorca: Que en todas las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan libros en lengua catalana, escribir y hablar en ella y que la doctrina sea en castellano. No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, fueros y costumbres.

4 La versió francesa va ser doblada al castellà i al danès. Der Stern von Valencia va ser projectada en versió original alemanya, subtitulada en català, en un cicle de cinema alemany que es va fer al Cine Ciutat de Palma l’octubre de 2004. 

5 Juan Pablo Muñoz Covarrubias, Universidad Autónoma Metropolitana Iztapalapa

6 Vg.: Don Miguel de Cervantes, Obras Completas I, reproduït a La identidad literaria de Manuel Altolaguirre: evolución de una teoría poética. Susana Arroyo Redondo. Universidad de Alcalá, 2004.

7 Vg.: Tres textos teatrales inéditos de José Bergantín de María Teresa Santa María Fernández (UAB) dins Anales de la literatura española contemporánea, 2017

8 Alberto Sánchez Pérez (1895 – 1962) va ser un important pintor i escultor nascut a Toledo. Va fer els decorats de La Barraca de García Lorca i va fer l’escultura que acompanyà el Guernika de Picasso quan s’exposà a París l’any 1937. Va morir exiliat a Moscú.

9 Descartat el títol de La estrella de Valencia, la professora assenyala que l’obra s’havia de titular Las Germanías i que la paraula triunfo fou afegida després. http://parnaseo.uv.es/Ars/Stichomythia/stichomythia11-12/pdf/art_Ferrer.pdf

10 Hi ha exemplars dipositats en el Archivo España-Rusia 1927-1937 de Moscú i a la Biblioteca de la Universitat de St. Andrews (fons Nigel Dennis). Es pot llegir, completa, a https://www.scribd.com/document/426352322/Manuel-Altolaguirre-y-Jose-Bergamin-La-estrella-de-Valencia-o-el-triunfo-de-las-Germanias

11 Entre d’altres aspectes, en els cursos d’idiomes ofereixen el de Catalán-Valenciano (sic).

12 Posaria la mà al foc que aquest plural, divulgat per Quadrado (ep, i sostingut i divulgat per l’Acadèmia), ha reeixit en bona part per analogia amb LAS Comunidades.

13 Per sort, en els llibres més recents, els historiadors no cauen en el parany de Quadrado de pluralitzar (Breu història de la Germania mallorquina d’Albert Cassanyes, “Lo poble era senyor de la terra”. La Germania de Mallorca de Guillem Morro…).

14 Per a conèixer el programa complet, vg.: https://extension.uned.es/actividad/idactividad/24418

15 La presència d’uns pocs fugitius comuneros a Mallorca no pot ser considerada una prova de relació per dues raons: la primera és perquè no passa de l’anècdota i la segona, perquè també hi havia agermanats procedents dels ducats italians i francesos, sense anar més enllà d’implicacions individuals.

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA, el 20 de juny de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Moltes gràcies, Bartomeu, per aquesta nova lliçó sobre la Germania. És sorprenent comprovar la quantitat de falsedats i d’inexactituts que es troben als llibres d’història!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.