Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Quan les noves fonts enriqueixen la història

Deixa un comentari

Dia 7 d’octubre de 2021, en el marc de les jornades La Germania a Mallorca i la seva transcendència, organitzades per la UIB, amb la coordinació d’Antoni Mas Forners, vaig presentar (il·lustrat amb imatges) el resum que transcric de la comunicació Quan les noves fonts enriqueixen la història.

Fa sis anys, acabada la commemoració del Tricentenari de la subjugació del Regne de Mallorca i amb el mig mil·lenni de la Germania a l’horitzó, vaig iniciar una indagació, més enllà dels arxius públics coneguts i de la bibliografia convencional, que m’ha permès d’elaborar 24 articles (18 publicats i 6 en curs) a l’entorn d’alguns enigmes que romanen vius d’aquell episodi.

Les peticions insistents rebudes encoratjant-me a presentar alguns dels descobriments a aquestes jornades, atesa la restricció d’una sola comunicació per autor i el limitat temps d’exposició, m’han convidat a elaborar una miscel·lània sobre alguns dels fets desenteranyinats, amb una consideració que, d’entrada, reclama butlla de perdó per tenir la barra de venir a proclamar una evidència: les noves fonts, gairebé sempre, enriqueixen la història.

Amb internet s’han potenciat els mecanismes de recerca i, si bé cal discernir el gra de la palla, la informació creix. Deia Quadrado un any i mig abans de morir que lo que conviene es á cada nuevo dato hallarle su puesto (…): es lo que vulgarmente se llama «posar sa pedra en es marje». Vayan apareciendo datos, que bienvenidos han de ser para realzar el cuadro, no para enmendarlo. Santa innocència! Vegem, en sis pinzellades d’exemple, algunes d’aquestes “pedres al marge” que esmenen i fan esbaldregar el mur de les mentides.

1.- L’any 2007, Gabriel Llompart publicava un article a l’entorn de les claus del Regne i destacava: Existe una fuente histórica de las Germanías que ha pasado por alto a los autores. Se trata del “Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán”. El autor manifiesta haber tratado con Joanot Colom y haberle prendido. Cal recordar que la detenció de Joanot Colom, a partir del bisbe Prudencio de Sandoval, presentava l’Instador com un covard amagat dins d’un excusat (i pos èmfasi en això de dins): Calon, cabeza y capitán general de la rebelión, ascondióse. Y buscándole con diligencia le hallaron en vil lugar, cual él merecía, y así como estaba sucio y asqueroso, lo pusieron en un asno.

L’avís de Llompart convidava a cercar aquell llibre. Publicat amb notorietat l’any 1862, quant a la detenció, diu: fuéme a la plasa, do hallé el capitán Colón con cinco cónsules. Y dijeles: Ya sabéis como os é cumplido la palabra que di. Agora os hago saber que el Emperador me manda por esta cédula -la qual mostré- que yo entregue esta ciudad al senyor don Miguel de Gurrea. Pídoos que os me entreguéys, y a Su Magestad daréys crédito de humildad. Colón respondió: Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio del Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad. Y con buenas palabras puse en yerros al dicho capitán y señores cónsules y hordené una procesión muy solemne.

Quina font és més fiable? La d’un bisbe que, un segle després dels fets, denigra Colom a una hagiografia de Carles V o la del militar que va procedir a la detenció?

2. Doncs, la poca credibilitat de Sandoval, posa en solfa la dels seus copistes. Diego de Sayas és l’única font de Quadrado per penjar el mort de l’assassinat de Crespí, primer a Joanot Colom (l’any 1860) i, després, al seu germà Francesc (a partir de 1870). Ho fa només sobre una frase de Sayas: le degollaron sus mismos parciales los Colomes.

Quadrado afegia que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. Qui eren els todos que no esmentà mai? Només he localitzat un autor. Vicente de la Fuente y Condón, a una història de la maçoneria, diu: El dictador Crespi cayó en desgracia. Pusiéronle preso, y Francisco Colom entró en la cárcel, mató a estocadas a Crespí, y el asesino y su hermano Juan Colom, quedaron por instadores de Mallorca. Quina és la font? La nota a peu de pàgina ho aclareix: Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. L’autor col·laborà amb Quadrado a España. Sus monumentos y arte i confirma qui és l’únic que acusa i qui, l’any 1888, encara reivindica la font inconsistent: Es singular que a un escritor forastero, el cronista Sayas en sus Anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que a ninguno de nuestros documentos. Així és, fins avui, no hi ha cap document que validi la temerària afirmació, repetida encara ara sense rigor per molts d’autors.

3.- No he d’explicar ara i aquí mètode, tècniques, trucs i dreceres de recerca d’un autodidacte, però cal valorar les possibilitats actuals. Més enllà del google i altres cercadors, de les biblioteques virtuals, de les tesis a l’abast, de les riques hemeroteques, dels llibres en línia, una font, tan menystenguda com profitosa, són les revistes digitalitzades. Per aquesta via, es pot trobar la biografia detallada de Miguel de Gurrea que, a més de confirmar l’esperit conflictiu advertit per Josep Juan Vidal, verifica que ja havia desobeït l’emperador (fins i tot amb l’avís de ser destituït com a Virrei de Mallorca), que va perdre plets, que era un corrupte, que va usurpar les claus del regne o, com a notícia poc coneguda, que un descendent directe va ser un dels doce traidores decapitats en el patíbul per ordre de Felip II. Com a contrast irònic amb Joanot Colom, el seu cap va estar penjat vuit anys a la porta reial de Saragossa amb la indicació: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas a 19 de octubre de 1591.

4.- Un altre protagonista destacat és Pere Pont, qualificat de sinistre per Furió, Penya o Pascual: El obispo de Mallorca, fray Pedro Pont, todo era en él hipocresía y mala fe (…) comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont (…) el mañero obispo de Cluni con su fingida sinceridad (…) dando noticias falsas y alarmantes y desvirtuando con sus discursos el entusiasmo popular (…) auxiliaba eficazmente el intrigante obispo. Valerià Ametller, fins i tot, li imputava la mort de Crespí. La misteriosa figura no va resistir la identificació, perquè la recerca destapa una allau de biografies que el desemmascaren. El seu nom vertader era Pedro Aranda de la Puente. Trinitari, bisbe i inquisidor, va actuar sempre al dictat de Gurrea. Dia 7 de maig de 1523, esclafada la Germania, va ser rebut a Valladolid per Carles V que el recompensà amb el privilegi de poder recollir almoines, concedir butlles i alçar capelles a Valladolid, Calatayud, Vilafranca del Penedès i al convent del Remei de València, on el maig de 1545 va morir i va ser enterrat en el mausoleu que s’havia fet construir. La recompensa de Carles V no va ser l’única. La Inquisició de València va instruir la beatificació. L’expedient confirma el decisiu paper que va jugar contra la Germania, amb tèrbols episodis i maniobres com la de fer recular el setge d’Alcúdia, rebentar la negociació amb Andrea Doria orientada a obtenir el suport de França o l’engany a Joanot Colom amb unes hipotètiques capitulacions honorables que havien de preservar la vida dels agermanats vençuts.

5.- Una altra font brolla de la feina d’investigació de Margalida Obrador Bennàsser, una felanitxera de Ciències, però amb experiència en l’ús dels arxius, com a col·laboradora de l’historiador Pere Xamena. Amb rigor, discreció i eficiència desenvolupà el seu arbre genealògic que la confirma com a descendent d’Antoni Colom, el germà major de Joanot, posa de relleu la nissaga de l’Instador i complementa la feina prèvia d’Onofre Vaquer i de Joan Miralles. La documentació confirma el parentiu que apareix a les Informacions de 1523 amb Guillem Colom, el jurat de Santa Eulàlia de Palma, i amb Pere Ferrer, Toleta, l’agermanat d’Alcúdia, cosins bons de Joanot Colom, fills d’un germà i d’una germana de son pare. Aquesta feina ha resultat determinant per disposar del quadre familiar gairebé complet de Joanot Colom que ha permès localitzar la seva única filla, Beatriu Colom Miralles, casada amb el valencià Joan Llopis, interrogada l’any 1543 a Maó, acusada de judaïtzant, una prova més que la Inquisició considerava jueus els Colom.

6.- He iniciat la intervenció amb una font de 2007 i acabaré amb una del mateix any: Los embajadores de Joanot Colom y la reducción militar de Mallorca a través de nuevos testimonios del exilio no agermanado en Valencia de Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez. El treball aporta informació rellevant i obliga a anar a l’arxiu de València. Carles V, conscient que allà s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre de 1522 va remetre al governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Tomàs i Guillem Colom. Els tres ambaixadors de la Germania havien partit de Sóller dia 20 de juny i romanien empresonats a Valladolid. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat, la mort de Joan Crespí… Cabanelles va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis. Aporten informació de la “nit dels set” (el 24 de gener de 1522) i, amb les respostes, es pot deduir que la Tretzena estava desfeta i mostren una baula clau: el consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut consell de Sant Francesc) amb la conflictiva entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetra decantar el primer Instador. Cap ni un dels testimonis no sabia qui va matar Joan Crespí. Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i d’heretge, la qual cosa permet endevinar el desenllaç que provocarien les declaracions en arribar a l’emperador. La documentació desdiu qualsevol lligam entre l’expedició de juny de 1522 amb la de gener de 1523, per oferir les claus del regne a l’emperador, i amb la dels ambaixadors agermanats que anaren a Valladolid caiguda la Germania.

Podríem afegir dades poc conegudes, desconegudes o, fins i tot, inèdites. La conclusió és que, sobre la Germania de Mallorca, brollen documents que posen en solfa la narració dels vencedors que encara impera com a discurs dominant.

Res de posar la pedra al marge per revalidar el relat mascarat carregat de fal·làcies. Les noves noves qüestionen la història oficial. Quin historiador solvent diria això de no se podrá nunca probar lo contrario

Gràcies per l’atenció! Salut i Germania!

Dat a Son Menut de Felanitx

7 d’octubre de 2021

.

.FOTOS DE LA PRESENTACIÓ:

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA, el 11 d'octubre de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.