Etziba Balutxo...

VOLEM L’ESCULTURA DE JOANOT COLOM!

FINALS DEL S. XX

La història començà el mil·lenni passat, aviat farà 25 anys. La darreria del s. XX (1998?) en una de les freqüents trobades per Ciutat, l’escultor Jaume Mir, de conversa amable i agraïda, ben amarada d’ironia felanitxera, me va anunciar que molt aviat lliuraria una escultura de Joanot Colom que el batle, Joan Fageda, li havia encarregat per situar a la plaça que s’estava fent a Son Gotleu i que duria el nom de l’instador del bé comú. Me confessà que estava especialment satisfet d’aquella obra i, simultàniament, de contribuir a reparar la desmemòria!

Aviat aquella bona nova apareixia a la premsa¹. Dia 24 de juny de 1999, Ultima Hora informava:

El escultor Jaume Mir presentó ayer en Son Gotleu su última creación, una escultura dedicada a la figura de Joanot Colom, dirigente de la revuelta popular de las Germanies. La obra presidirá una nueva plaza que se está construyendo en esta barriada palmesana y que llevará el nombre de este personaje histórico. La obra se encontraba ayer en lo que será la sede de la asociación de vecinos Orson Welles, a la espera de que se termine la construcción de la nueva plaza Joanot Colom, donde debe ubicarse. La plaça Joanot Colom consistiria en un parc infantil situat entre el col·legi Es Pont i l’IES Josep Sureda i Blanes. La notícia s’acompanyava amb una fotografia de l’autor al costat del seu Joanot Colom, una escultura en bronze imponent i majestuosa de més de dos metres, una de les més rellevants de l’obra de Mir. A l’espera d’acabar les obres de la plaça, en presència del batle Joan Fageda i alguns regidors, l’escultura s’havia dipositat a la seu de l’AAVV de Son Gotleu.

L’Editorial del Diari de Balears de dia 10 de juny de 1999, havia celebrat i saludat la iniciativa: La decisió de l’Ajuntament de Palma d’instal·lar una estàtua de Jaume Mir dedicada a la memòria de Joanot Colom a Son Gotleu constitueix una indubtable mostra de sensibilitat de l’actual equip de govern municipal en atendre tots els que han fet aquesta petició. Colom, cap de la Germania a Mallorca, i decidit adversari de l’extorsió fiscal exercida per l’imperi de Carles V, fou un dels grans precursors de la llibertat a Mallorca. Per tant, la sensibilitat de Cort no s’ha d’entendre només per la instal·lació del monument, sinó també pel lloc on s’ubicarà. Son Gotleu és una barriada amb un fortíssim component d’immigrants i amb nombrosos problemes. Per tant, dur allà la memòria de Colom és homenatjar un defensor dels oprimits, que pagà amb la seva vida haver-se enfrontat, amb les armes a la mà, a l’exèrcit de l’emperador. Però a més, Joanot Colom era un mallorquí de socarrel, que vivia tots els problemes d’aquella martiritzada societat nostra del segle XVI. Per tant, evocar-lo és també convidar persones que encara no s’han acabat d’integrar a imitar el seu exemple d’amor a la justícia i de fer en el seu poble. Els símbols són patrimoni de tots, començant pels que encara no s’han acabat de creure que, si s’ho proposen, poden ser ciutadans de primeríssima categoria d’aquesta societat. Perquè precisament això és el que volia Colom: una terra lliure governada per homes lliures que poguessin decidir el seu futur. Si vivís avui, Colom hauria estimat Son Gotleu.

ANY 2003

Passarien 4 anys d’ençà de la presentació pública de l’obra fins que, el juliol de 2003, s’instal·là a la nova plaça. Jaume Mir, a la premsa, va demostrar el coneixement de la figura del líder de la Germania de Mallorca i en va fer un encès elogi: «Joanot Colom i, per ser més precisos, més que ell el cap dels agermanats, és una de les pedres fonamentals sobre les quals s’ha edificat la pàtria de llibertat que avui tenim». L’escultor mostra la seva gran admiració als ciutadans que es van aixecar contra la tirania, «mallorquins tots, gent normal, humil, foravilers, mariners, artesans. Gent desesperada a qui no els quedava més remei que arriscar la vida, en molts casos perdre-la, per aconseguir una mica de justícia, una justícia que si bé no va ser per a ells, seria per a les futures generacions, que som nosaltres»²

Jaume Mir, que califica a Joanot Colom de «un héroe nacional», admite que el protagonista de su escultura fue un personaje violento. Pero lo justifica: «Fue violento, como su tiempo. No más que su emperador, que despedazó a Colom después de someterlo a horribles torturas y esclavizar a sus descendientes hasta la cuarta generación».³

Malgrat els anuncis de l’Ajuntament, mai no es va retolar la plaça amb el nom de Joanot Colom ni, tampoc, es va posar una humil placa als peus de l’escultura per indicar el nom del personatge que representava ni el nom del seu autor. Aquest, va veure desateses sempre les reclamacions quant als compromisos establerts quan li encarregaren l’obra, entre els quals evidentment i havia el de pagar l’escultura.

ANY 2009

L’any 2009 (ep, ja fa 12 anys!), en començar una indagació sobre la biografia de Joanot Colom, vaig anar a retratar l’escultura i, amb el peu de foto L’escultura proscrita d’un líder proscrit, vaig publicar un article que, al final, protestava d’una evidència: no hi ha cap placa ni cap nom, res! L’abandó de l’escultura, plena de pintades, era absolut. La crida interior de l’article deia: L’Ajuntament de Palma ens enfarina de sal la memòria.

Passaven els anys. D’ençà del lliurament de l’escultura ja havien passat tres batles (Fageda, Cirer i Calvo) i l’incompliment de l’Ajuntament de Palma era més que grotesc: imparable!

ANY 2012

Dia 25 de gener de 2012, la revista La Voz de Son Gotleu publicava un extens reportatge amb una visita a la casa de Jaume Mir⁴. L’escultor havia recobrat les esperances de veure satisfets els compromisos municipals: «El Ayuntamiento compensará el valor de la escultura de Joanot Colom, que tenemos en Son Gotleu, con un trueque que ya está casi pactado». Estaba satisfecho: «Con Aina Calvo era imposible, no cumplía lo que decía». «Sin embargo, los que han entrado ahora me dijeron que no tenían dinero, pero que iban a cumplir conmigo». Me preguntó: “¿Cuánto tiempo hace que el monumento a Joanot Colom está en Son Gotleu?”. A lo que le contesté que fué en 1999, un año después que se lo encargara el Ayuntamiento, añadiendo que se colocó provisionalmente en el local destinado a centro cultural, en la calle José de Diego, 1 y 3, en presencia del Alcalde, D. Joan Fageda. y los concejales, Dª Carmen Feliu y D. José Mª Rodríguez, siendo este último quien hizo posible este magnífico encargo. Y años más tarde, cuando se construyó la plaza que lleva su nombre, se puso el monumento en un pedestal y ahí continúa.

No havien passat tres mesos d’aquell reportatge quan, dia 6 d’abril de 2012, Jaume Mir moria a Palma sense haver vist posar el nom a la plaça, sense que una trista placa al peu informàs qui era aquell home despullat encadenat, sense mostrar el nom de l’autor i sense haver cobrat l’escultura. L’endemà mateix de la seva mort, Ginés Quiñonero, històric dirigent i portaveu de l’AAVV Orson Welles, es feia ressò de la mala nova i protestava del maltracte que havia patit l’escultor: Debemos decir que ni éste ni el anterior consistorio, se han dignado poner la placa correspondiente a la Plaza que todos conocemos como de Joanot Colom. Tampoco han tenido la categoria de poner al pie del monumento la inscripción que identifique al gran personaje de nuestra historia. Nuestros políticos no están por nuestra Historia, ni por nuestra Cultura, pero sí para darse autobombo y manipular a los desesperados moradores de Son Gotleu

ANY 2016

De l’any 2012 ençà, la peripècia de rescabalar tants d’anys de negligència institucional seria assumida pels fills de l’escultor. El maig del 2016, quatre anys després de la mort de Jaume Mir, l’Ajuntament reconeixia que no s’havia pagat l’escultura: Cort reconoce que no ha pagado la estatua a Joanot Colom en Son Gotleu. Los responsables de Cort han reconocido a la oposición que la estatua de Joanot Colom, obra de Jaume Mir, que se encuentra en una zona pública de Son Gotleu desde el año 2003, «jamás fue pagada». El concejal del PP Josep Ignaci Aguiló mantuvo hace unos días una reunión con los responsables de Cultura del Ajuntament en la que «me informaron que tienen la intención de que la escultura de Joanot Colom sea de propiedad municipal y, para ello, «establecerán negociaciones con los herederos de Mir»⁵.

Dia 26 de novembre, La Voz de Son Gotleu publicava l’article Botellón plaza Joanot Colom on feia la denúncia, il·lustrada amb una foto, que la plaça patia la incívica pràctica del botellot i que l’escultura de Jaume Mir era víctima de pintades: El miércoles, 23 de noviembre de 2016, el incivismo que manda en Son Gotleu, también acudió a la hermosa Plaza de Joanot Colom a entonarse con el indeseable botellón y a molestar a los abandonados vecinos. Un señor que pasaba en aquel momento comentó: «Esta escultura desmerece al estar pintarrajeada, habría que limpiarla». Es cierto, pero el Ayuntamiento no está por la labor.

ANY 2021 (mig mil·lenni de la Germania de Mallorca)

Tenc constància expressa que les negociacions esmentades, al llarg de les dues darreres legislatures, varen comptar amb una gran generositat de la família, tant per la reducció notable del preu de mercat taxat de l’escultura, com pel sistema de cobrament, amb més d’una proposta d’intercanvi que ja havia proposat Jaume Mir abans de morir. L’escultura no disposava ni tan sols d’expedient municipal. Al menysteniment institucional, la negligència i la desídia activa de l’Ajuntament de Palma (de tots els consistoris des de 1999 ençà) a atendre les condicions de l’encàrrec, cal afegir la intervenció del cronista de la Ciutat, Bartomeu Bestard, amb un dictamen que delata ser incapaç de destacar el valor històric i simbòlic de l’escultura. Al·lega que Palma ja disposa d’obra de Jaume Mir i acaba per concloure que desaconsella la compra del Joanot Colom. Ai las! Aquí fa allò que es coneix popularment com fer embustes. Efectivament, “la compra” es va fer l’any 1998 quan s’encarregà l’obra a Jaume Mir. Qui la va “comprar” va ser el batle de Palma. Allò que no s’ha fet d’aleshores ençà és dignificar l’escultura com cal… i pagar-la!

Poques escultures hi ha a Palma amb la força, la simbologia i la qualitat del Joanot Colom de Jaume Mir, però sembla que un cronista municipal té més poder que els representants escollits per la ciutadania per menystenir la figura, no ho oblidem, d’un fill il·lustre de la ciutat (Joanot Colom), i d’un escultor (Jaume Mir) amb reconeixement internacional. No debades, aquesta imatge ha estat utilitzada molt sovint pels mitjans de comunicació.

D’aquesta manera, l’any que es commemora el mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, l’Ajuntament de Palma, amb José Hila com a batle i Antoni Noguera com a Conseller de Cultura, rebutgen de facto l’escultura i la família Mir es veu convidada a recuperar-la ja que, mentre no es correspongui i dignifiqui com estava pactat (cal recordar que els contractes verbals són contractes legítims?), pertany al seu patrimoni. La maniobra de l’Ajuntament de Palma és d’un cinisme i d’una perversió fora mida. Encarregà l’obra l’any 1998 i ara se’n desentén. Vol forçar que sigui la família que retiri l’escultura per eludir l’assumpció de responsabilitats. Com és lògic, la família ja ha fet el requeriment preceptiu per fixar dia i hora de la retirada de l’obra de Jaume Mir. Aquesta és la situació si ningú no posa remei a l’endemesa amb segell d’emergència. Diuen que mai moren batles? Doncs l’encàrrec de Joan Fageda, reconegut posteriorment per batlies posteriors, obliga a José Hila i a tot el consistori.

UNA CRIDA OBERTA: VOLEM L’ESCULTURA DE JOANOT COLOM!

L’única manera d’evitar la retirada de l’escultura és que l’Ajuntament compleixi els compromisos amb Jaume Mir i, vist el que hem vist durant 23 anys, sembla que no hi ha intenció de fer-ho. Així les coses, si volem preservar l’escultura de Joanot Colom a Palma caldrà aixecar un clam per denunciar la ignomínia i sortir al pas del vergonyós desenllaç. Per aquest motiu, vull animar les persones sensibles en la defensa de la llengua, la cultura, la història, el patrimoni i la identitat a aixecar la veu en protesta contra aquesta indecència institucional. Faig especial èmfasi d’adreçar la crida als sindicats, partits polítics, entitats cíviques defensores de la dignitat del nostre poble (OCB, GOB, ASM…) i les implicades en la defensa de la ciutat (AAVV, ARCA…). Igualment, vull convidar els mitjans de comunicació a informar de l’endemesa a la ciutadania.

A l’enllaç que segueix, trobareu el model per fer arribar la reclamació a l’Ajuntament. Només cal escriure volem l’escultura de Joanot Colom! La mobilització ciutadana pot fer amollar el mac a tants d’anys de negligència institucional. https://seuelectronica.palma.es/portal/PALMA/sede/se_contenedor4.jsp?seccion=form_sq.jsp&layout=se_contenedor1.jsp&language=ca&time=1636565136362

NOTES

ALTRES IL·LUSTRACIONS

FOTOS DE DIA 3-XI-2021 (BMS)

Dia 7 d’octubre de 2021, en el marc de les jornades La Germania a Mallorca i la seva transcendència, organitzades per la UIB, amb la coordinació d’Antoni Mas Forners, vaig presentar (il·lustrat amb imatges) el resum que transcric de la comunicació Quan les noves fonts enriqueixen la història. (*)

Fa sis anys, acabada la commemoració del Tricentenari de la subjugació del Regne de Mallorca i amb el mig mil·lenni de la Germania a l’horitzó, vaig iniciar una indagació, més enllà dels arxius públics coneguts i de la bibliografia convencional, que m’ha permès d’elaborar 24 articles (18 publicats i 6 en curs) a l’entorn d’alguns enigmes que romanen vius d’aquell episodi.

Les peticions insistents rebudes encoratjant-me a presentar alguns dels descobriments a aquestes jornades, atesa la restricció d’una sola comunicació per autor i el limitat temps d’exposició, m’han convidat a elaborar una miscel·lània sobre alguns dels fets desenteranyinats, amb una consideració que, d’entrada, reclama butlla de perdó per tenir la barra de venir a proclamar una evidència: les noves fonts, gairebé sempre, enriqueixen la història.

Amb internet s’han potenciat els mecanismes de recerca i, si bé cal discernir el gra de la palla, la informació creix. Deia Quadrado un any i mig abans de morir que lo que conviene es á cada nuevo dato hallarle su puesto (…): es lo que vulgarmente se llama «posar sa pedra en es marje». Vayan apareciendo datos, que bienvenidos han de ser para realzar el cuadro, no para enmendarlo. Santa innocència! Vegem, en sis pinzellades d’exemple, algunes d’aquestes “pedres al marge” que esmenen i fan esbaldregar el mur de les mentides.

1.- L’any 2007, Gabriel Llompart publicava un article a l’entorn de les claus del Regne i destacava: Existe una fuente histórica de las Germanías que ha pasado por alto a los autores. Se trata del “Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enríquez de Guzmán”. El autor manifiesta haber tratado con Joanot Colom y haberle prendido. Cal recordar que la detenció de Joanot Colom, a partir del bisbe Prudencio de Sandoval, presentava l’Instador com un covard amagat dins d’un excusat (i pos èmfasi en això de dins): Calon, cabeza y capitán general de la rebelión, ascondióse. Y buscándole con diligencia le hallaron en vil lugar, cual él merecía, y así como estaba sucio y asqueroso, lo pusieron en un asno.

L’avís de Llompart convidava a cercar aquell llibre. Publicat amb notorietat l’any 1862, quant a la detenció, diu: fuéme a la plasa, do hallé el capitán Colón con cinco cónsules. Y dijeles: Ya sabéis como os é cumplido la palabra que di. Agora os hago saber que el Emperador me manda por esta cédula -la qual mostré- que yo entregue esta ciudad al senyor don Miguel de Gurrea. Pídoos que os me entreguéys, y a Su Magestad daréys crédito de humildad. Colón respondió: Vuestra Merced a hablado como buen cavallero, ansí en servicio del Rey, como en honra y provecho nuestro. Y desde aquí digo que soy el primero que obedezco el mandado de Su Magestad. Y con buenas palabras puse en yerros al dicho capitán y señores cónsules y hordené una procesión muy solemne.

Quina font és més fiable? La d’un bisbe que, un segle després dels fets, denigra Colom a una hagiografia de Carles V o la del militar que va procedir a la detenció?

2. Doncs, la poca credibilitat de Sandoval, posa en solfa la dels seus copistes. Diego de Sayas és l’única font de Quadrado per penjar el mort de l’assassinat de Crespí, primer a Joanot Colom (l’any 1860) i, després, al seu germà Francesc (a partir de 1870). Ho fa només sobre una frase de Sayas: le degollaron sus mismos parciales los Colomes.

Quadrado afegia que todos los que escriben esta noticia ponen á continuación que lo fué por Colom ó por su hermano. Qui eren els todos que no esmentà mai? Només he localitzat un autor. Vicente de la Fuente y Condón, a una història de la maçoneria, diu: El dictador Crespi cayó en desgracia. Pusiéronle preso, y Francisco Colom entró en la cárcel, mató a estocadas a Crespí, y el asesino y su hermano Juan Colom, quedaron por instadores de Mallorca. Quina és la font? La nota a peu de pàgina ho aclareix: Juan Colom. Discurso Histórico hecho a la Asociación de Católicos y vertido del Mallorquín al castellano por mi querido amigo y compañero D. José María Quadrado. L’autor col·laborà amb Quadrado a España. Sus monumentos y arte i confirma qui és l’únic que acusa i qui, l’any 1888, encara reivindica la font inconsistent: Es singular que a un escritor forastero, el cronista Sayas en sus Anales de Aragón, debamos acerca de este importantísimo hecho más luz que a ninguno de nuestros documentos. Així és, fins avui, no hi ha cap document que validi la temerària afirmació, repetida encara ara sense rigor per molts d’autors.

3.- No he d’explicar ara i aquí mètode, tècniques, trucs i dreceres de recerca d’un autodidacte, però cal valorar les possibilitats actuals. Més enllà del google i altres cercadors, de les biblioteques virtuals, de les tesis a l’abast, de les riques hemeroteques, dels llibres en línia, una font, tan menystenguda com profitosa, són les revistes digitalitzades. Per aquesta via, es pot trobar la biografia detallada de Miguel de Gurrea que, a més de confirmar l’esperit conflictiu advertit per Josep Juan Vidal, verifica que ja havia desobeït l’emperador (fins i tot amb l’avís de ser destituït com a Virrei de Mallorca), que va perdre plets, que era un corrupte, que va usurpar les claus del regne o, com a notícia poc coneguda, que un descendent directe va ser un dels doce traidores decapitats en el patíbul per ordre de Felip II. Com a contrast irònic amb Joanot Colom, el seu cap va estar penjat vuit anys a la porta reial de Saragossa amb la indicació: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas a 19 de octubre de 1591.

4.- Un altre protagonista destacat és Pere Pont, qualificat de sinistre per Furió, Penya o Pascual: El obispo de Mallorca, fray Pedro Pont, todo era en él hipocresía y mala fe (…) comenzó sus diabólicos planes el obispo Pont (…) el mañero obispo de Cluni con su fingida sinceridad (…) dando noticias falsas y alarmantes y desvirtuando con sus discursos el entusiasmo popular (…) auxiliaba eficazmente el intrigante obispo. Valerià Ametller, fins i tot, li imputava la mort de Crespí. La misteriosa figura no va resistir la identificació, perquè la recerca destapa una allau de biografies que el desemmascaren. El seu nom vertader era Pedro Aranda de la Puente. Trinitari, bisbe i inquisidor, va actuar sempre al dictat de Gurrea. Dia 7 de maig de 1523, esclafada la Germania, va ser rebut a Valladolid per Carles V que el recompensà amb el privilegi de poder recollir almoines, concedir butlles i alçar capelles a Valladolid, Calatayud, Vilafranca del Penedès i al convent del Remei de València, on el maig de 1545 va morir i va ser enterrat en el mausoleu que s’havia fet construir. La recompensa de Carles V no va ser l’única. La Inquisició de València va instruir la beatificació. L’expedient confirma el decisiu paper que va jugar contra la Germania, amb tèrbols episodis i maniobres com la de fer recular el setge d’Alcúdia, rebentar la negociació amb Andrea Doria orientada a obtenir el suport de França o l’engany a Joanot Colom amb unes hipotètiques capitulacions honorables que havien de preservar la vida dels agermanats vençuts.

5.- Una altra font brolla de la feina d’investigació de Margalida Obrador Bennàsser, una felanitxera de Ciències, però amb experiència en l’ús dels arxius, com a col·laboradora de l’historiador Pere Xamena. Amb rigor, discreció i eficiència desenvolupà el seu arbre genealògic que la confirma com a descendent d’Antoni Colom, el germà major de Joanot, posa de relleu la nissaga de l’Instador i complementa la feina prèvia d’Onofre Vaquer i de Joan Miralles. La documentació confirma el parentiu que apareix a les Informacions de 1523 amb Guillem Colom, el jurat de Santa Eulàlia de Palma, i amb Pere Ferrer, Toleta, l’agermanat d’Alcúdia, cosins bons de Joanot Colom, fills d’un germà i d’una germana de son pare. Aquesta feina ha resultat determinant per disposar del quadre familiar gairebé complet de Joanot Colom que ha permès localitzar la seva única filla, Beatriu Colom Miralles, casada amb el valencià Joan Llopis, interrogada l’any 1543 a Maó, acusada de judaïtzant, una prova més que la Inquisició considerava jueus els Colom.

6.- He iniciat la intervenció amb una font de 2007 i acabaré amb una del mateix any: Los embajadores de Joanot Colom y la reducción militar de Mallorca a través de nuevos testimonios del exilio no agermanado en Valencia de Pablo Pérez García i Sergio Urzainqui Sánchez. El treball aporta informació rellevant i obliga a anar a l’arxiu de València. Carles V, conscient que allà s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre de 1522 va remetre al governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Tomàs i Guillem Colom. Els tres ambaixadors de la Germania havien partit de Sóller dia 20 de juny i romanien empresonats a Valladolid. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat, la mort de Joan Crespí… Cabanelles va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis. Aporten informació de la “nit dels set” (el 24 de gener de 1522) i, amb les respostes, es pot deduir que la Tretzena estava desfeta i mostren una baula clau: el consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut consell de Sant Francesc) amb la conflictiva entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetra decantar el primer Instador. Cap ni un dels testimonis no sabia qui va matar Joan Crespí. Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i d’heretge, la qual cosa permet endevinar el desenllaç que provocarien les declaracions en arribar a l’emperador. La documentació desdiu qualsevol lligam entre l’expedició de juny de 1522 amb la de gener de 1523, per oferir les claus del regne a l’emperador, i amb la dels ambaixadors agermanats que anaren a Valladolid caiguda la Germania.

Podríem afegir dades poc conegudes, desconegudes o, fins i tot, inèdites. La conclusió és que, sobre la Germania de Mallorca, brollen documents que posen en solfa la narració dels vencedors que encara impera com a discurs dominant.

Res de posar la pedra al marge per revalidar el relat mascarat carregat de fal·làcies. Les noves noves qüestionen la història oficial. Quin historiador solvent diria això de no se podrá nunca probar lo contrario? 

Gràcies per l’atenció! Salut i Germania!

Dat a Son Menut de Felanitx

7 d’octubre de 2021

.

(*) VÍDEO: https://www.youtube.com/watch?v=LyZhJcsy6Qg&list=PLEw8Q6tXR6eQ_pqxB2oSiMgeoj8rsDbzu&index=8

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ:

Cap a la dignificació de la Germania!

La commemoració de la Germania de Mallorca té per objectiu divulgar aquest episodi, tan transcendental i tan poc conegut, de la nostra història. Aquesta pretensió no obliga només a relatar els fets, sinó a reparar i barrar el pas als errors que el discurs dominant va patentar. La multitud d’actes en curs (exposicions, conferències, taules rodones, articles, llibres, congrés de la UIB, documental…) permet ser optimistes quant als resultats. Segur que, en acabar la commemoració, serà difícil trobar gent a Mallorca que no hagi sentit a parlar mai de la Germania de Mallorca.

El discurs dominant; una factoria d’errors

Són molts encara els errors que persisteixen, fruit de l’enfocament interessat que quadriculà Quadrado per adequar la història a la seva conveniència ideològica ultraconservadora. És inacceptable, per ridícula, l’estructura que va patentar entre una època moderada (el temps del mandat de Crespí) i una de radical (durant el lideratge de Colom). Els tres actes més revolucionaris de la Germania de Mallorca foren l’aixecament de dia 7 de febrer de 1521, amb l’assalt a la presó per alliberar els 7 menestrals detinguts per Gurrea, l’assalt a Bellver de dia 29 de juliol per degollar Pere de Pax, aleshores representant de l’emperador, i l’assalt a la Llotja de la primera setmana d’agost per sotmetre els mercaders. Totes tres accions es feren en els primers sis mesos de la revolta quan l’instador era Crespí. Època moderada?

La distinció de Quadrado entre els dos instadors (defensada amb èmfasi a partir de 1870) tenia dos objectius clars: fomentar el guerracivilisme i criminalitzar la figura emblemàtica de Joanot Colom. No té cap escrúpol en atribuir (sense cap prova, argument o document) la mort de Joan Crespí a Joanot Colom, primer, i al seu germà Francesc, després. Tampoc tendrà cap mania d’adjudicar qualificatius denigratoris a Colom: sacríleg, lladre, gran criminal, dictador… Calia destruir el possible mite. Acusa Colom d’haver desfet la Tretzena quan la primera setmana de setembre de 1521, en el Consell de Sineu (abans de la destitució de Crespí i a partir de la incorporació de Pau Casesnoves), ja estava desfeta i quan el gener següent, en una confabulació antirevolucionària, set dels membres propers a Colom més rellevants varen ser assassinats. Una altra de les tesis defensades per Quadrado és la nul·la raó de ser de la Germania de Mallorca. El negacionisme ideològic presentava els agermanats com uns rebels sense causa; uns eixelebrats. Tot plegat, lluny sempre de la neutralitat que reclama el relat històric, l’esquema és d’un simplisme tan evident i amb una càrrega política de tal magnitud que delata l’absoluta manca de rigor.

És indiscutible que el marc de les opinions és lliure i ha de ser respectat. Allò que no és legítim és manyuclar la història, fer interpretacions sobre fets imaginaris, adobar tesis especulatives i salpebrar-ho tot de qualificatius. Quadrado va elaborar un discurs adoctrinador, carregat d’afirmacions indemostrables que, en molts de casos, s’han verificat apòcrifes. Això no obstant, malgrat la més que evident manca de credibilitat, aquell discurs ultramuntà, reaccionari i integrista encara és validat mimèticament per alguns autors que, de manera acrítica, reprodueixen els tòpics, perquè obvien i arraconen (en el millor dels casos per desconeixement) les assenyades i documentades anàlisis critiques que desemmascaren i desautoritzen el relat esbiaixat i atapeït de falsedats de Quadrado.

L’any 1976 Francesc Pérez Ferrer en el seu llibre dedicat a la Germania a Sóller escrivia: Quadrado prodiga llargament els adjectius denigrants dedicats al desgraciat Joanot Colom, sens estalviar aspectes pejoratius referents a l’alçament o als seus fins. (…) És dolorós llegir la forma partidista amb que Quadrado descriu les dotzenes d’execucions fetes pels agermanats, abocant damunt el poble tota classe d’adjectius i justificant l’administració corrompuda, i per altra part no se li trastoca cap fibra quan descriu els reguerols de sang que deixava l’implacable Gurrea i els centenars d’execucions a sang freda de la justícia oficial¹.

Francesc Pérez Ferrer, sobre les parts i quarts del relat de Quadrado, afegia la seva veu a les crítiques raonades d’una tirallonga d’intel·lectuals de prestigi que, des del s. XIX, ja havien posat en solfa un discurs antiagermanat, bastit sobre invencions sense el mínim rigor: Pere d’A. Penya, Eusebi Pasqual, Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Pere Oliver i Domenge, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Melià, Baltasar Porcel i tants d’altres.

Dos errors (bons de corregir) que persisteixen

Malgrat la multitud d’actes i publicacions recents, hi ha dos errors que es perpetuen i, fins i tot, es promouen i divulguen des d’algunes institucions. En qualque cas es pot atribuir al desconeixement o a la manca de rigor dels qui ho fan, però en altres casos és evident que deriva d’una qüestió ideològica molt clara: es vol aigualir, apaivagar, difuminar, alterar i subvertir la identitat de la Germania de Mallorca. L’objectiu no és gens fortuït ni, menys encara, innocent i té un doble vessant: pluralitzar-li (“les germanies de Mallorca”), per tal de restar-li entitat pròpia, d’una banda, i equiparar la revolta a la dels Comuneros per espanyolitzar-la, de l’altra. Dues manipulacions més de Quadrado, impulsades des de l’any 1841 que no s’aguanten de cap bolla, són fàcils de posar en evidència i bones de refusar. Ho verificarem amb documents per incitar tothom a una sàvia rectificació en defensa de la veritat.

El professor Gabriel Bibiloni es refereix a aquesta curiosa tendència que té l’espanyol de dir les coses en plural, i relaciona exemples prou coneguts: el bon dia és buenos días, el Nadal són las Navidades, fins i tot la marededéu de la Mercè esdevé de las Mercedes! En el cas que ens ocupa de la Germania de Mallorca, la cosa no és una simple pluralització; hi ha una clara intenció ideològica de vulgaritzar la revolució.

La Germania (en singular) en els documents d’època

La Germania de Mallorca és doblement singular. Ho és perquè designa un (i només un) aixecament popular que s’inicià a Mallorca dia 7 de febrer de 1521. Ho és, també, perquè el moviment va ser singular, amb personalitat única i definida. No són les germanies de Mallorca ni, tampoc, les Comunitats mallorquines. Gairebé tots els historiadors ho saben, però per tal de convidar a les persones de bona voluntat que no ho tenen clar, ho argumentarem i, sobretot, ho provarem documentalment. Redreçar els errors és feina col·lectiva i, en aquest cas, quan es tracta de combatre un efecte més del discurs dominant, la invitació pública a eradicar els errors esdevé un clam necessari.

L’evidència és absoluta i indiscutible. Atesa la poca informació del temps de la Germania que va sobreviure, gairebé nul·la de la part agermanada, cal repuntar el desert documental amb l’anàlisi detinguda de tot el que es trobi a l’abast. Per exemple, el notari Morro, coetani als fets i testimoni directe, escriu: Per quant los demunt dits eran ambaxadors de Germania, los feran forcas novas a Portopí e així foren scortarats tots². Esmenta la Germania tal com ho fa tota la documentació de l’època, absolutament tota, on es demostra aquesta singularitat. Ho comprovam a la codolada que descriu l’assalt a Bellver: …rompent per una excel·lencia/ la frenesia/ dels manestrals i germania/ com havem vist. A la sentència contra Joanot Colom: …manant ab efecte de obra durant la Germania. Igualment ho veurem a l’escrit del Procurador Reial, Francesc Burgues, de dia 22 de juliol de 1523 quan es refereix a les confiscacions per haver stats culpables en la damnada Germania. També al cínic, estremidor i amenaçador escrit de Gurrea, després d’esquarterar Joanot Colom: …per la bona administració de justícia son stades executades algunes persones dels principals de la Germania, per que sia exemplar y posar terror als pobles.

Des de Joan Binimelis (1538-1616) fins arribar a Josep Mª Quadrado  (1819-1896) que ho adulterarà, tots els historiadors utilitzen únicament el singular. Binimelis, a la versió en castellà que va fer de la seva història, comença: Diremos algo de lo que sucedió en Mallorca en su Germanía. Maties Mut (1639-1724) plagia Binimelis. Les aportacions posteriors són ben clares. Lluís de Vilafranca (1770-1847) transcriu dos documents amb el nom en singular. El primer, anònim, d’abril de 1522, diu Part de lo ques seguí en la Germania) i el segon, sense data, el titula Noticia de lo que sucedió al ejército Real en la rendición de Mallorca en tiempo de la Germanía. Bartomeu Jaume (1765-1844) a Documentos y notas relativas a la Germanía  transcriu els llibres de la Procuració Reial on es detallen les composicions y confiscacions del crim de la Germanía. Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va més enllà: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades, com veurem més endavant.

En tot cas, la font coetània de la revolta que té més força i contundència són les informacions que ordenà recollir Gurrea després de la sàdica execució de Joanot Colom. Poble a poble, excepte els del Pariatge, amb distints notaris i testimonis, es va recollir la informacio dels qui son stats bens e mals e de la valor de llurs bens. La facilitat d’avui en dia, amb els cercadors, indica de manera fefaent que, en tot el document, mai, ni una sola vegada, no apareix cap referència a les Germanies. La revolta apareix denominada Germandat (34 vegades) o Santa Germandat (dues vegades)³. Germania i Germª apareixen més de tres mil (sí, 3.000) vegades. Sempre en singular com es pot veure en alguns fulls d’exemple:

Cal tenir present també que les dues obres coetànies de la revolta (avui desaparegudes) que, segons apareix documentat, serviren de font a Rafel Martí de Viciana (1502-1582), Joan Binimelis (1538-1616) i Gaspar Escolano (1560-1619) per escriure les seves històries respectives (copiades després per Mut, Dameto, Quadrado i altres), es titulaven Breu relació de la Germania de València, de Guillem Ramon Català de Valleriola, i General Història de la Germania de Mallorca. En ambdós casos, el singular canta. En el cas de Viciana, el llarg títol de l’obra publicada el 1566 fa evident el subjecte⁸.

…però arribà Quadrado!

Les abans esmentades informacions, amb el qualificatiu inventat i afegit per Quadrado de judicials, varen ser publicades en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, des del 1896 fins el 1930. Tot i que Quadrado, molts d’anys abans, havia dit que es relacionaven més de 10.000 noms, el recull, comptant les corresponents a Llucmajor que va afegir Bartomeu Font Obrador, mostra 5.742 entrades⁴. A l’advertència prèvia en castellà, que fa Quadrado abans de transcriure el document, transforma el singular (documentat més de 3.000 vegades) i diu que el document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca⁵. Aquell plural de 1896 no era fortuït ni fruit d’un lapsus; era premeditat i venia d’enrere; concretament de més de mig segle abans. 

L’any 1841, del 7 de febrer al 7 de març, Quadrado va publicar cinc articles a La Palma, amb un títol inductor dels errors que dissortadament perduren: De las comunidades en Mallorca. No es tracta d’una simple traducció del nom de la Germania de Mallorca, no⁶. Ultrapassa la qüestió lingüística. Quadrado, amb aquest titular, provoca tres efectes perversos simultanis premeditats. El primer és pluralitzar el nom de la revolta per anul·lar-li l’essència. El segon és que no es limita a castellanitzar el nom de la Germania, sinó que l’espanyolitza en vincular-la a la revolta dels comuneros. El tercer és que, en baratar la preposició (en Mallorca i no de Mallorca), li resta identitat pròpia i la presenta com a sucursal d’una altra revolta aliena.

Una vegada més, va ser Quadrado (i només Quadrado) qui va embullar la troca per subvertir el nom històric de la Germania de Mallorca. Cal advertir que el seu nou totum revolutum només va triomfar en el seu àmbit ideològic. Al llarg del s. XIX, tots els capellans que varen publicar històries locals s’hi afegiren, però ningú més. El 1870, Manuel Fernández Herrero, amb pròleg del reputat Roque Bárcia, a la Historia de las Germanías de Valencia dedica un llarg capítol a la de Mallorca⁷.

Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va ser contundent: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades. És evident la desqualificació que en va fer Campaner. Ja amb criteris enciclopèdics metodològics, el 1896 el Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Arte, una obra rigorosa de 28 toms, incorpora la Germania de Mallorca com a veu.

També la premsa mallorquina del s. XIX manté el singular.

El nom primigeni no va poder ser suplantat. Excepte Quadrado, tots els col·laboradors del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana que publicaren articles referits a la revolta (tots ells d’alt interès),  utilitzen el singular dels coetanis i dels primers cronistes.

Dins del s. XX, la denominació que s’imposa és l’original: la Germania de Mallorca. Autors tan poc favorables als agermanats, però amb més solvència i rigor científic que Quadrado, es desmarcaren del plural. Serveix d’exemple el cas de l’historiador Álvaro Santamaría que refermà el nom que correspon amb bona metodologia.

2021. La commemoració de la Germania de Mallorca

Per iniciativa d’un grup d’entitats (Fundació Darder-Mascaró, ASM, OCB…) i d’un nodrit grup de persones interessades, amb el suport del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma, es va constituir una comissió cívica amb l’objectiu de divulgar el coneixement de la Germania de Mallorca, aprofitant el mig mil·lenni de l’aixecament dels agermanats. L’experiència recent del Tricentenari 1715-2015, ara amb unes renovades institucions públiques, feia preveure, com així ha estat, que el calendari d’activitats ompliria Mallorca d’actes commemoratius.

A partir de dia 7 de febrer, data exacta de la revolta, la geografia mallorquina ha estat testimoni d’una allau de taules rodones, conferències, presentacions de llibres, elaboració d’un documental, una exposició al Castell de Bellver, enregistrament de discs… Bona part d’aquests actes s’han vist impulsats des de la comissió cívica, però com era desitjable ja són molts els que es fan per iniciativa directa d’institucions i entitats d’arreu del país. Recordar la Germania, al capdavall, és cosa de tot el poble.

L’èxit assolit des del primer moment i durant el primer mig any, ens convida a fer un balanç reflexiu sobre tot allò que s’ha fet bé i, per descomptat, sobre tot allò que sigui millorable. Al meu entendre, sura un aspecte que, vist amb perspectiva, ha alterat de bell nou la qüestió terminològica quan ja havia retornat al seu lloc. No desvetllaré cap secret d’estat si dic que la comissió cívica, a l’hora d’adoptar el nom, va decidir per majoria Germanies 500⁹. No és que ningú ignoràs que allò que es commemorava era únicament la Germania de Mallorca (la de València s’inicià la darreria de 1519 i acabà el desembre de 1522), però va imposar-se la idea de no evocar la revolta com un fet arqueològic del passat, sinó que se li havia de donar un aire de continuïtat i de vigència. És cert que, amb la referència del subtítol del logo (500 anys de lluites compartides), ja s’explicitava prou aquesta projecció en el temps i que el nom coherent i correcte en rigor havia de ser Germania 500. Per fer una odiosa i extravagant comparança, a ningú li passaria pel cap l’any 2436 commemorar el mig mil·lenni de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) amb el nom de Guerres civils 500.

El fet no previst quan s’adoptà l’acord és que, fora voler, el plural ha ressuscitat la alteració del nom correcte de la revolta (d’acord als cànons historiogràfics) i ha provocat que s’escampi i s’utilitzi de manera errònia. Sigui per ignorància o per qualsevol altra raó, no passa dia que no s’hagin de fer observacions per tal de respectar i fer respectar el rigor. La gran majoria d’entitats requerides a adequar-se a la coherència ho accepten i rectifiquen. Altres, defugen els bons amonestaments i persisteixen en malmenar el nom genuí que usaren els agermanats i es refermen en el plural d’un antiagermanat com Quadrado. Es mal d’entendre atesa l’evidència, perquè sembla que hi ha intenció ideològica. Resulta molt més preocupant quan el qui es nega a corregir l’error és un gestor transitori a les institucions; un servidor públic, per tant.

El plural del logo ha propiciat els errors… fins i tot en la promoció d’actes de la pròpia comissió cívica. Gairebé tots els seus membres ens hem vist anunciats arreu (Esporles, Palma, Sa Pobla, Manacor, Manco, Muro…) per parlar de les Germanies.

Cert és que, sortosament, les denominacions correctes referides a la Germania superen les incorrectes, però així i tot el plural ha recobrat una presència i una normalitat quan, des de finals del s. XIX, s’havia pràcticament extingit. 

També la premsa, en general, ha sabut referir-se a la Germania de Mallorca conservant-li la seva personalitat singular.

Per òbvia, he esperat a fer una observació elemental: és perfectament correcte utilitzar el plural Germanies quan no ens referim a la Germania de Mallorca, sinó a la de Mallorca i a la de València juntes o al conjunt de revoltes coetànies de la nació catalana. El llibre clau que més ha incidit en recobrar la memòria d’aquest episodi és Les Germanies als Països Catalans d’Eulàlia Duran, on es recull la informació de la Germania de València, la de Mallorca i les diverses revoltes arreu del país (Girona, Tortosa, Sitges…). Fa uns mesos, Quim Torra, President de la Generalitat de Catalunya va convocar una conferència per parlar de la Germania de València (amb l’historiador David Garrido) i de la de Mallorca. En aquest cas, el plural estava més que justificat ¹⁰. Allò que hem de combatre i eradicar són les inexistents “germanies de Mallorca”.

Sortosament, la història més prest o més tard imposa el rigor de la veritat. En aquestes i amb aquestes som ara. Malgrat Quadrado, els seus acòlits, els errats de comptes que van amb el lliri a la mà i tantes i tantes bones persones, la Germania de Mallorca ha resistit tots els intents de veure desvirtuada la seva essència i identitat. Tampoc ningú no podrà alterar-la ara. Com hem pogut comprovar en els documents coetanis (molt especialment les informacions de 1523-1524), els agermanats mai no varen parlar de germanies, sinó de Germania o, en menor mesura, de Germandat. Hi ha una allau documental que, a partir de la documentació del s. XVI fins avui demostra la singularitat de la revolució mallorquina de 1521. Els qui ens volem proclamar els seus hereus ens hem de sentir compromesos i defensar la Germania de Mallorca.

La Germania va ser l’antítesi de Las Comunidades

Finalment, pel que fa a un altre gran error reiterat que cal eradicar, relatiu a l’hispànic i barroer intent d’agermanar la revolució mallorquina amb la revolta castellana, només cal recordar que las Comunidades (elles sí, en plural), definides com la rebelión de los castillos, tenien per objectiu bàsic preservar els privilegis dels nobles; exactament el contrari del que volia la Germania de Mallorca (sí, sempre en singular) que lluitava per la seva supressió. Res en comú, per tant.

NOTES I MÉS IL·LUSTRACIONS COMPLEMENTÀRIES

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present,
la vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.

Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Raimon, Al meu país la pluja¹

Un amarcord personal previ

L’escola és clau. Molt més encara. Si parlam de combatre la desmemòria, és la clau. Ja vaig referir-me a l’assignatura d’Història en el batxiller franquista a Mallorca, on els llibres d’Álvaro Santamaría Arández (1917-2004) ens informaven dels comuneros i no de la Germania. El curs 1968/1969 vaig anar a fer el PREU a Barcelona, a l’Institut Jaume Balmes (Jaime aleshores) i vaig tenir de professor d’Història José Luís Asián Peña. Era el catedràtic estendard del Ministerio de Educación y Ciencia i els seus llibres eren gairebé un monopoli a tots els centres de secundària espanyols. Encara tinc el que vaig fer servir. No hi ha engany. A la introducció del llibre, l’autor escriu: Si importante y valioso es en general el estudio de la Historia, mucho más el de la Historia de España. El estudio de la historia de un pueblo es algo así como su “inventario moral”. La conciencia de esta obligación moral, es el más puro patriotismo. Deu ser innecessari afegir que va incidir en l’adoctrinament de milers de catalans i, si hi afegim l’embat dels seus llibres, de milions d’estudiants.

Aquest patriotisme i aquesta exaltació espanyolista exagerada em convidaren a investigar la personalitat de l’autor i, com sospitava, la seva biografia permet deduir que s’havia volgut fer perdonar. José Luis Asián Peña (1903-1973), va néixer en el si d’una família nombrosa i modesta. Son pare era mestre d’escola i el va voler educar personalment². Sempre per lliure i sense assistir a classes, va obtenir el títol de llicenciat en Història, amb premi extraordinari, l’any 1925. Aquell any, amb el nom clandestí de Cumplowitz, va ingressar a la maçoneria de Sevilla fins a l’any 1927. L’any 1930 va anar a fer feina a una escola de Lugo, on va fer part del Comité de Cooperación Intelectual que, entre d’altres activitats, va convidar el poeta Federico García Lorca. Proclamada la República, l’any 1932 va ser beneficiat amb una comissió de serveis a l’Instituto Quevedo i, l’any 1934, va obtenir una beca per ampliar estudis a Alemanya. El 1935, en desigual competència amb Vicens Vives, va ser afavorit amb l’adjudicació de la càtedra de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, segurament el centre escolar de major prestigi de l’estat. En acabar la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) va ser depurat amb inhabilitació perpètua del Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo, però el novembre de 1946, amb cartes d’exculpació de l’Església, abominant de la maçoneria, de la República i proclamant-se més franquista que Franco, va guanyar l’apel·lació presentada i es reincorporà a l’institut de Barcelona. Des d’aquella càtedra, va començar a publicar els seus llibres escolars que serien escollits per la gran majoria d’instituts espanyols. Fins i tot els adoptaren els jesuïtes, alter ego de la maçoneria blanca, aleshores en competència amb l’emergent Opus Dei.

A diferència de Santamaría, Asián no utilitza mai les expressions tal vegada, possiblement, segons el que se sap, podem suposar que… Parla amb sentències ex catedra i simula una infal·libilitat que, avui, 50 anys després es delata fràgil i caducada. És evident que cap dels dos catedràtics esmentats ni els seus llibres de text varen contribuir al meu interès per la història. Just al contrari, amb la perspectiva dels anys veig que només vaig aprendre una cosa d’ambdós: no es pot donar res per cert i cal posar en solfa tot allò que ens han ensenyat fins a haver procedit a una verificació documental contrastada.

Amb Asián, Espanya no apareix a l’Edat Moderna, sinó que ja la podem trobar a la Prehistòria. L’objectiu fonamental (i requisit per aprovar) era que l’alumne memoritzàs dates, llocs i noms dels personatges rellevants i exemplaritzants per assimilar valors de patriotisme i religiositat. Amb gran exaltació dels mites hispànics (Viriato, Don Pelayo, El Cid, Hernán Cortés, Franco…) els herois proscrits ni tan sols s’esmentaven. Cada llibre s’acompanyava d’un programa, en petit format, on apareixia el temari i algunes indicacions al professorat. En el cas concret del llibre de PREU, a l’Època Moderna es destacava La España de los Reyes Católicos, La Reforma protestante y la Restauración católica, La obra de España en América, El Imperio español… i, en arribar al s. XVIII, Advenimiento de los Borbones³. Per descomptat cap referència als subsegüents Decrets de Nova Planta.

Més de mig segle després de la dictadura militar, seria d’esperar que tot hauria canviat. Ha estat així? Hem sabut cremar l’empeltada pell del drac que ens restringia la nostra identitat? S’han adequat els programes escolars a la vertadera història? Qui controla avui l’educació? S’ha acabat amb el dirigisme cultural? Els joves illencs, quan acaben els estudis coneixen la seva història?

Germania 75; una revolta contra el discurs dominant

Amb un nom que, per força, havia de ser abanderat des de València, el curs 1974/1975 naixia Germania 75, una plataforma per combatre l’adoctrinament que encara amarava la formació escolar⁴. Cal recordar que fins el curs 1971/1972 era obligatòria l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional i, pel que fa a les dones, fins el 1977 existia el Servicio Social de la Sección Femenina (obligatori per obtenir el passaport, ocupar càrrecs, fer feina a l’Administració…). Germania 75 va ser una experiència didàctica nascuda per iniciativa de catedràtics i professors de secundària exclosos de les universitats. Amb una orientació marxista, bevia de l’escola italiana i de la tradició francesa, basada en els comentaris de text, l’ús de fitxes i el foment de la lectura. Conscient que, de totes les assignatures, la d’Història era on més incidia la manipulació educativa, editaren material pedagògic amb tres quaderns destinats a 1^r de BUP (alumnes de 15 anys): Materiales para la clase de historia que s’utilitzaren bàsicament als instituts valencians.

Amb la perspectiva del temps, els promotors d’aquella experiència s’han mostrat excessivament autocrítics a l’hora de fer balanç. Destaquen l’efecte pèndol que aplicaren, per tal d’evitar caure en l’adoctrinament del nacionalcatolicisme. El fet que els alumnes estaven obligats a examinar-se subjectes al programa oficial, no permetia afegir continguts orientats a millorar la formació, perquè els distreia de l’objectiu de superar les proves; aprovar interessava més que aprendre.

A l’entorn de la mort del dictador, nasqueren altres plataformes renovadores com Historia 13-16 (1977) o Cronos (1981). També des de Rosa Sensat es fomentaren accions innovadores. Aparegueren revistes d’orientació pedagògica com Perspectiva escolar (1974) o Guix (1977), ambdues en català, i Cuadernos de Pedagogía (1975). Una constatació general era la necessitat prioritària de corregir i objectivar l’ensenyament de la Història. Entre d’altres denúncies, es recriminava que l’Edat Mitjana fos tractada com a pura prehistòria relegada a un àmbit atemporal⁵.

La Restauració Borbònica de 1975

Amb la constitució de 1978 es va modificar l’antiga estructura provincial espanyola i es generaren 17 autonomies. L’article 27, reconeix el dret a l’educació i la llibertat d’ensenyament, però… sotmès als poders públics que han d’inspeccionar i homologar el sistema educatiu, amb el cínic afegit per tal de garantir el compliment de les lleis⁶. La llibertat d’ensenyament proclamada a la qualificada «carta magna» es veurà restringida a uns programes escolars elaborats i imposats en clau espanyola. Des de 1978 ençà, s’han aprovat diverses lleis per reglamentar l’educació (5/1980, 8/1985, 1/1990, 9/1995, 10/2002, 2/2006, 8/2013 i 3/2020). Els noms, tan semblants tots (LOECE, LODE, LOGSE, LOPEC, LOCE, LOE, LONCE i LOMLOE), s’emboliquen de justificacions per presentar cada modificació com un avanç, però la realitat delata que són canvis orientats a retenir el control. Aquest objectiu es maquilla amb l’exhibició d’argumentaris a la percaça del ressò mediàtic; un ressò lligat a les polítiques institucionals publicitàries i de subvenció als mitjans de comunicació per evitar la crítica. Tots els partits que governen competeixen cíclicament per refermar el domini, cada vegada més groller i desfermat, que imposi l’espanyolisme a les aules dels instituts i a les universitats. Cal enaltir el triple lema franquista del una, grande y libre.

Competències… ma non troppo!

Les competències en matèria educativa no varen ser transferides per l’estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears fins el gener de 1998⁷. El traspàs, concedit per una llei orgànica de 1992 (més que per la modificació de l’Estatut d’Autonomia aprovada pel Parlament el 1991), anunciava la cessió gradual de les competències, sotmeses a vigilància i control permanent de l’estat, amb l’avís de retorn a Madrid. És a dir, les competències només són un préstec sotmès a la devolució immediata a criteri d’una part; talment un permís penitenciari. Res a veure amb un mínim rigor democràtic i res a veure amb un estat de dret.

A banda de la situació precària de les competències educatives, allò que es traspassava bàsicament era la feixuga tasca administrativa i de gestió, amb uns recursos mínims i insuficients; és a dir, feina i no poder, perquè tot el percentatge que es concedia a la introducció de continguts propis, tal com passava a les Comunitat Autònomes amb una llengua pròpia oficial, en el cas de secundària s’havia de dedicar a reforçar l’aprenentatge de l’idioma i de la literatura i, fins i tot en aquest cas, mai equivalent a la presència de la literatura castellana. Pel que fa al cas concret d’Història, el currículum estatal s’imposava, i s’imposa encara, sobrecarregat de contingut i amb un tractament monolític en clau espanyola.

Un currículum no reeixit

No havia transcorregut encara un any i mig d’ençà del traspàs de les competències quan, amb les eleccions del mes de maig de 1999, un pacte de progrés posà en mans de les forces progressistes els tres consells (Mallorca, Menorca i el d’Eivissa i Formentera, aleshores encara unificat) i el govern de les Illes Balears, presidit per Francesc Antich (PSOE), amb Damià Pons (PSM) com a conseller d’Educació. Sota el seu impuls, amb l’objectiu de compensar mínimament la càrrega del programa escolar oficial, demolidor per a la nostra cultura i identitat, l’any 2000 es va elaborar un currículum que contenia, entre d’altres, una optativa d’Història de les Illes Balears, amb connexions amb episodis compartits amb la resta de la Nació Catalana en èpoques concretes. Es varen editar unitats didàctiques que es repartiren als centres, sobretot de Primària, relatives a aspectes històrics i culturals del país, Per descomptat, la Germania de Mallorca era un dels episodis que foren centre d’interès i hi ha constància que part del professorat les va incloure dins dels currículums.

L’any 2003 el PP va obviar el currículum i, posteriorment, els següents pactes de progrés no l’han recuperat. Des d’aleshores ençà, els alumnes acaben el batxillerat amb uns coneixements que els fan pràcticament analfabets quant a la nostra història. La manca d’autoestima aboca un ample espectre de la població a perdre els orígens, amb una preocupant manca de reconeixement de la identitat. Són moltes les persones que, a Mallorca, se senten en relació a Espanya com amb França aquells algerians que, a l’escola, estudiaven els nostres avantpassats de la Gàl·lia o, pitjor encara, com els guineans que estudiaven els seus colonitzadors a l’apartat de nuestros conquistadores. En ambdós casos fa poc més de mig segle.

Així les coses no ens ha de sobtar que, a Palma, el caballero d’Asfeld retoli un carrer i no ho faci el defensor del Regne de Mallorca, el marquès de Rubí. Tampoc el carrer Germania de Ciutat no ocupa un espai rellevant significatiu que enalteixi el record de l’episodi històric. Fins i tot el memorial que va posar el primer ajuntament republicà de Palma, retirat del lloc original, on hi havia l’entrada de la casa de Joanot Colom a l’actual plaça del Roser, va ser arraconat a una paret lateral.

La situació actual

Arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015), ja vàrem comprovar com no apareixia als programes d’ESO un fet tan determinant, per a la nostra història, com va ser la invasió de les tropes borbòniques i la submissió que, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, extingiria el Regne de Mallorca. Un episodi tan transcendental continua absent encara tants als programes com als llibres de text i cal arribar al batxiller per tenir-ne coneixement.

Aquella realitat educativa, inclinada a fomentar la ignorància, va motivar la necessitat de disposar d’una guia didàctica que va elaborar la historiadora Isabel Peñarrubia. Una vegada més, l’ensenyament dels eixos més importants de la nostra història romanien a mans del voluntarisme i la militància cultural dels nostres professors que havien de completar i complementar uns programes molt deficients.

Només excepcionalment trobareu als llibres escolars el mapa de la nació catalana, amb els distints regnes que conformaren el nostre marc històric entre 1229 i 1715, mentre que veureu repetit el mapa d’Espanya d’un període de temps inferior. El tocareu amb les mans fins embafar, per pa i per sal, per il·lustrar èpoques pretèrites a la vertebració de l’estat i, fins i tot, abans de la unió d’Isabel de Castella amb Ferran d’Aragó. La idea és ver veure que el Myotragus Balearicus ja era espanyol.

No veuran,per tant, el mapa dels estats de la corona d’Aragó ni, menys encara, el que des de 1851 fins el 1868 va ocupar les aules escolars; un mapa prou clarificador per a qui vol entendre, on els territoris conquerits per França i Castella entre 1707 i 1715 s’anomenen sense cap mania la España incorporada o asimilada, la qual cosa evidencia el concepte de subjugació a la España uniforme o puramente constitucional.

I la Germania de Mallorca?

L’estudi de la Germania és present en els programes escolars, però fugaçment i no amb la força que la importància de l’aixecament reclama. A segon d’ESO, en el Bloc 3, com a apèndix complementari als Àustria i les seves polítiques, les guerres de religió, les reformes protestants i la contrareforma catòlica, apareix Les Illes Balears a l’època moderna. Les Germanies⁸. A segon de batxiller la cosa encara és pitjor. La Germania de Mallorca, com a tal, no apareix en el programa i si qualque ensenyant el vol tractar, s’ha d’aferrar a l’apartat de La formació de la Monarquia Hispànica i la seva expansió mundial, on apareix L’apogeu de l’imperi al segle XVI (…) el model polític dels Àustries, els conflictes interns, els conflictes religiosos dins l’imperi, l’exploració i colonització d’Amèrica… Com es bo de deduir, cal una interpretació generosa del programa per entretenir-se a explicar la Germania amb detall, sobretot si consideram que el temari és tan extens que no permet dedicar-hi el temps que requereix.

La commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca ha servit, entre d’altres coses positives, per sacsejar males consciències. Els partits polítics, des de les institucions, han incorporat a les programacions culturals una allau d’activitats. Destaca l’Ajuntament de Palma, però són molts més (Felanitx, Inca, Sa Pobla, Vilafranca…) que han dissenyat cicles de conferències. Amb tot, majoritàriament són activitats de caràcter gairebé efímer (taules rodones, congressos, exposicions temporals…) i amb nul·la penetració en els centres escolars. Ha estat des de la societat civil, des de les entitats vinculades a la commemoració (OCB, ASM, Fundacions…) i, sovint, des de la iniciativa privada (bàsicament les editorials), des d’on s’han promogut accions que perduraran més en el temps (documentals i llibres). També cal destacar l’elaboració d’itineraris per llocs significatius de la revolució agermanada, com el de la Part Forana d’Antoni Mas o els de Palma de Gaspar Valero i Joan Carles Palos.

Una altra acció digna de reconeixement és la proposta que va fer la sectorial d’ensenyament del sindicat Unió Obrera Balear, una organització mutualista que, l’any 1881, en els seus orígens fundacionals, va destacar per promoure escoles per a les dones i els fills dels obrers. Enguany, coincidint amb la data del 500 anys de l’aixecament, el mes de febrer va publicar un sucós comunicat de premsa. A l’explicació prèvia, a més de recordar que UOB va ser de les primeres entitats en adherir-se al manifest de Germania 500 i que va instar els docents i els claustres dels centres escolars a afegir-s’hi, aplaudia la notícia d’una Guia Didàctica en curs i valorava altres accions, com els itineraris abans esmentats. En tot cas, l’escrit anava adreçat directament a la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears animant-la a incorporar en els centres educatius no només el coneixement de la Germania, sinó també, en l’àmbit de totes les illes, posar en relleu els episodis de la nostra història que oculten els currículums oficials. La proposta era (i és) una excel·lent oportunitat de millora per qui la vulgui aprofitar.

De moment, la desídia de les autoritats educatives en atendre (correspondre, ni tan sols) una proposta tan positiva, tal com va passar amb el Tricentenari durant la legislatura de Joserra Bauzá, fa que la commemoració de la Germania no s’aprofiti, des de les aules, per brindar-li l’impuls del govern. Només gràcies al voluntarisme i esforç personal de qualque docent, sabem d’algunes experiències reeixides molt meritòries. Un primer exemple és Antoni Vidal, historiador de Llucmajor que va escriure El coratjut de Bugia i va elaborar una guia didàctica experimentada a l’Institut de Son Pacs. Un segon exemple és Pau Mateu, historiador de Muro que, a l’Institut de Santa Margalida, ha treballat amb els alumnes el document del notari Joan Morro, estudiat per Antoni Mas. Hi ha notícies d’altres iniciatives similars projectades de cara al proper curs escolar.

Un altre cas reeixit ben singular és el de l’Institut de Felanitx, amb un ample programa transversal, adreçat a tots els cursos d’ESO i de 1r de batxiller, amb participació de l’historiador i membre de Germania 500 Guillem Morro i amb lectures poètiques, treballs teatrals, musicals, històrics, d’il·lustració i d’imatge molt meritoris i amb un resultat final envejable: tots els alumnes que hi han participat han pres coneixement i consciència de la Germania de Mallorca.

Una altra acció orientada a les escoles, com en el cas esmentat d’Isabel Peñarrubia en relació al Decret de Nova Planta que abocà la fi del Regne de Mallorca, cal esperar de cara al proper curs una guia didàctica, actualment en procés d’elaboració, que prepara la historiadora i membre de Germania 500 Maria Margalida Perelló, orientada a treballar la Germania a les aules d’ESO i de Batxiller.

Gairebé totes aquestes iniciatives obeeixen a inquietuds personals del professorat més conscient i compromès amb el país per mirar de reconduir un fet negatiu: actualment en els currículums només s’estudia Historia de España. Com canta Raimon: ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells. Allò que es pot concloure, amb certesa i veritat, és que els alumnes aquietats exclusivament als programes oficials surten de l’escola amb el concepte de l’estat-nació a la memòria, amb un sol mapa dins de cap i sense la més mínima noció, històrica i cultural ni que sigui, de la nació catalana.

El resultat final és que, talment com passava amb l’època del nacionalcatolicisme, l’alumnat de les Illes Balears i Pitiüses, com el de tota Catalunya, acaba el batxiller amb una formació centralitzada i restringida a un marc molt concret, amb la qual cosa no pot sorprendre com es canalitzen les inquietuds socials i polítiques dels joves i de les accions i reaccions indiferents (molt sovint, adverses) a la cultura catalana. En definitiva, la població s’educa amb un desarrelament absolut del país. La identitat dels mallorquins, la dels catalans en general, no només ens és ocultada i arrabassada a l’escola, sinó que el procés de substitució té unes conseqüències futures molt negatives que eliminen l’autoestima i, de manera inconscient, provoquen una immersió en una cultura aliena que precipita a l’autoodi. D’aquesta manera, són molts els illencs que surten de l’escola amb una personalitat que els suplanta la identitat pròpia.

Flor d’estiu?

Tot i la mala situació descrita, pel que fa a l’àmbit formatiu, cal destacar molt positivament que, a les oposicions d’Història d’enguany, es va posar un fragment d’Eulàlia Duran, com a comentari de text. El dubte general expressat per professors i observadors era si aquest examen derivava de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania i, per tant, s’havia d’entendre com una concessió a l’efemèride. Amb tot, més enllà d’un possible gest anecdòtic, cal agrair i enaltir haver donat aquesta importància a un dels episodis més ocultats i manipulats de la nostra història.

Un projecte esperançador a la vista

Recentment, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans de Palma i la implicació, entre d’altres, del Grup d’Estudis de la Cultura, la Societat, la Comunicació i el Pensament (IRIE-UIB) i de l’STEI, s’han programat unes jornades sota el títol La història i la cultura de les Illes Balears a l’ensenyament secundari. Propostes didàctiques. D’entrada, cal aplaudir-les i celebrar-les per necessàries. Es faran els dies 23, 24 i 30 de setembre i 1 d’octubre, amb la participació de professors de secundària amb experiència directa a les aules. És important que s’analitzi la situació actual amb projecció de futur.

El programa és interessantíssim i compta amb la participació de notables historiadors i professors. Interroga sobre com es pot incidir en els currículums oficials de l’estat, quin és el tractament de la nostra història en els llibres de text, quines estratègies educatives es poden aplicar (activitats extraescolars, activitats de biblioteca, visites culturals, assistència a sessions de cinema o de teatre, visites a exposicions, visites a llocs de memòria…). S’inclou una Taula Rodona sobre La presència de la Història i la Cultura de les Illes Balears en els currículums. El programa també anuncia propostes didàctiques concretes (Tomeu Salvà sobre la Prehistòria, Antoni Mas sobre la Conquesta de Mallorca, Guillem Morro sobre la Germania mallorquina, Gabriel Mayol sobre el Decret de Nova Planta, Fina Salord sobre la cultura a Menorca durant la Il·lustració, Arnau Company sobre l’autogovern de les Balears, Maurici Cuesta sobre la història i cultura d’Eivissa…). Potser hi manca incorporar, a efectes d’aprofitar sinergies, una visió compartida amb el conjunt de la nació i mirar d’establir llaços amb les altres comunitats catalanes; una pretensió que durant la República varen encapçalar Gabriel Alomar, Joan Estelrich i Antoni Maria Sbert.

Les jornades haurien de servir, sobretot entre els investigadors i docents illencs, per prendre consciencia que les actuals lleis educatives i els programes escolars que se’n deriven són clarament colonialistes. Cal, per tant, crear una actitud de rebuig i, com a a contraatac, bastir una estructura que garanteixi la presència de la nostra història nacional i n’asseguri el coneixement als estudiants. Aquests dos objectius (presència i coneixement) han de ser objecte de defensa a ultrança i implicar-hi el govern de les Illes Balears, sigui quina sigui oficialment la presència en els currículums.

Un breu balanç de la commemoració en curs

Ara fa exactament mig any de l’inici de la commemoració dels 500 anys de l’aixecament de la Germania. No passa setmana que no hi hagi arreu de Mallorca dos o tres actes com a poc i, a vegades, coincidint en dia i hora. La programació d’activitats no té aturall i està previst que ompli el calendari més enllà del 2021. Conferències, taules rodones, llibres, discs, exposicions, una simfonia, un documental, mocions als ajuntaments i al Parlament, inauguració de memorials… Mai a la història s’havia parlat tant de la Germania de Mallorca. Mai s’havia qüestionat tant, amb arguments i documents, el discurs oficial que, escrit pels vencedors, ha maldat per denigrar la revolució mallorquina i els seus líders. L’assistència als actes és alta i, per les limitacions derivades de la pandèmia, moltes de vegades queda gent sense poder-hi accedir. A la sortida, hi ha dues reaccions que es repeteixen: gratitud i protesta. Moltes persones donen les gràcies als ponents, perquè els han obert els ulls i els han fet descobrir fets que desconeixien. Igualment, són moltes les que es queixen de no haver-ho estudiat a l’escola i es lamenten de la seva ignorància. A aquestes, se’ls hi diu que, de la ignorància, no n’hem de demanar perdó, sinó exigir responsabilitats als qui l’han sembrada. La ignorància es cura amb la informació; l’important és no aturar-se mai d’aprendre. Si no coneixem aquest episodi i d’altres és, senzillament, perquè ens ha estat ocultat deliberadament. La culpa no és de l’escola en abstracte, sinó dels qui fan els programes escolars. 

Arribats a aquest punt, cal no ocultar les taques negres detectades, amb voluntat de proposta de correcció. Com va passar amb el Tricentenari, l’associació Memòria de Mallorca s’ha inhibit totalment fins ara de la commemoració de la Germania, perquè dedica la seva profitosa acció (amb encerts importants indiscutibles), de manera exclusiva a la repressió derivada de la Guerra dels Tres Anys. És un error circumscriure la lluita contra la desmemòria a un sol episodi. Novament, cal animar l’associació a fer un pas més i, d’acord amb el nom de l’organització, parar esment a altres episodis de la història de Mallorca, igualment transcendentals, que també reclamen memòria i que, encara ara, projecten els seus efectes sobre el pensament social i polític del país.

Transcorregut el primer semestre d’ençà de l’inici de la commemoració, resulta del tot injustificable la manca de reacció del govern davant de la crida que va fer la comissió cívica. Els dèficits detectats es concentren a la cúpula i haurien de ser reparats amb segell d’urgència. Un dels espais crítics és IB3. Tant la ràdio com la televisió autonòmica han demostrat, fins ara, una inexcusable manca d’atenció i d’interès en elaborar programes informatius sobre la Germania de Mallorca. I no just això, sinó que tampoc han cobert amb l’extensió que mereixen les dotzenes d’actes que es realitzen cada mes a l’illa. Mentre la premsa privada anuncia setmanalment l’agenda d’activitats agermanades, amb entrevistes als protagonistes, la premsa institucional sembla un apèndix de les televisions espanyoles i, en comptes de prioritzar la informació de les Illes Balears, la subordina a una cultura que anorrea la pròpia. L’ús del terme nacional a IB3 és clarament colonial, propi dels vernacles (els esclaus domèstics de l’antiga Roma), i delata quins són els criteris.

Amb tot, hi ha una responsabilitat molt superior a la de l’ens informatiu autonòmic que no cal amagar. Qui té el deure de promoure el coneixement de la Germania de Mallorca, tant a les escoles com a la societat en general, és el Govern de les Illes Balears. A diferència dels ajuntaments, del Consell de Mallorca i del Parlament, el govern encara no ha adoptat cap iniciativa institucional. Un exemple clamorós és veure com el mes de novembre el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, va adherir-se al manifest públicament i encara és l’hora que ho faci la presidenta Francina Armengol. Per això, i perquè passa d’hora, cal fer una crida a la responsabilitat. La convidada oberta de Germania 500, la proposta a la Conselleria d’Educació d’Unió Obrera Balear i les Jornades del mes de setembre són excel·lents oportunitats per enaltir la nostra personalitat com a poble que no s’haurien de desaprofitar.

Crida a Francina Armengol i a Martí March

El Govern, amb la presidenta Armengol al capdavant, i, molt concretament la Conselleria d’Educació, amb el conseller March com a titular, tenen el deure institucional de ser lleials amb l’Estatut d’Autonomia. Només cal atendre la lletra i l’esperit dels articles 18 (Drets en l’àmbit cultural i en relació amb la identitat del poble de les Illes Balears), 26 (Educació) i 30 (Competències exclusives) per posar remei al discrim. No cal una acció valenta ni audaç, simplement un acte decidit i responsable; un exercici de responsabilitat.

Per evitar navegar dins de l’abstracció, podem detallar algunes propostes que no generen complicació ni conflictivitat.

Quant a la Presidenta del Govern, Francina Armengol, tres accions bones de fer

1. Llegir el Manifest (https://germanies500.cat/ca/el-manifest) i, cas d’estar d’acord amb el redactat de la comissió cívica, emplenar el formulari d’adhesió i clicar l’opció que es pugui fer pública
2. Informar la Direcció d’IB3 que la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca és d’interès públic i que, per això mateix, reclama un tractament informatiu d’acord a la rellevància i transcendència de l’efemèride
3. Assistir, en condició de Presidenta del Govern, a qualque acte commemoratiu. De manera destacada, el previst per dia 15 d’octubre a Alcúdia o el més imminent del proper 15 d’agost a Porreres⁹

Quant al conseller, Martí March, a més de la invitació a adherir-se al Manifest, té a l’abast altres accions fàcilment realitzables:

1. Promoure i animar els centres de secundària a visitar l’exposició Germania de Mallorca, 500 anys, comissariada per Joan Avellaneda i patrocinada per l’Ajuntament de Palma, que es podrà veure durant el proper curs escolar al Castell de Bellver
2. Posar a disposició dels centres de secundària el documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez per al seu us pedagògic
3. Proporcionar als centres la unitat didàctica en curs abans esmentada
4. Llegir i correspondre les demandes públiques a la Conselleria efectuades per UOB el passat mes de febrer que s’han recordat abans. Cal, sobretot, analitzar-ne la viabilitat i, com a primera i immediata acció a aplicar, recuperar l’assignatura optativa de batxillerat Història i cultura de les Illes Balears. 

Amb el Tricentenari, el govern presidit per Josserra Bauzá, amb Miguel Deyá com a efímer director d’Educació, va negligir de les seves obligacions i la commemoració no va rebre el més mínim suport del Govern de les Illes Balears. Totes les comparances són odioses, per això mateix no hauríem de provocar que els centenars de persones que, de forma no només desinteressada, sinó molt generosa, s’han implicat en commemorar el mig mil·lenni de la Germania es vegin abocades a concloure el fatalista tanmateix i sentin la temptació de dir que tots són iguals. Seria lamentable equiparar i homologar els governs afectats per les dues commemoracions recents.

Armengol i March estan obligats a reaccionar i no els ha de ser cap purga sinó una bella i engrescadora oportunitat. Tenen el desafiament de posar remei a un silenci, antic i molt llarg, que no ens permet escoltar la nostra història. Els correspon trobar alternatives per evitar que els estudiants illencs romanguin orfes d’una formació equivalent a la de qualsevol cultura de qualsevol poble. El govern, des de la Conselleria d’Educació, ha d’impedir que els hi furtin i malbaratin el coneixement del seu passat. El Govern s’ha de dignificar i, amb ell, ens dignificarà a tots, perquè les persones tenim dret a saber qui som i d’on venim. Es tracta, en definitiva, d’establir una justa equitat amb la ciutadania de qualsevol nació lliure del món.

Aquesta il·lusionada crida final a Francina Armengol i a Martí March no és només una apel·lació a la normalitat desitjable, sinó un clam a la supervivència, perquè només els pobles que controlin l’escola podran garantir el seu futur.

NOTES

A Eulàlia Duran, per redreçar-nos la història

Les Comunidades; una gens subtil eina d’espanyolització

Durant el franquisme, la pràctica totalitat de centres escolars de Mallorca feren servir, com a llibre d’història de batxiller, el d’Álvaro Santamaría. De Joanot Colom, de la Germania… ni pruna! En canvi, les Comunidades de Castella i els seus dirigents mereixien un tractament, en línia amb l’exaltació de la mort com a acte d’heroisme suprem. Fins i tot, La ejecución de los comuneros, el famós quadre de l’alcoià Antoni Gisbert (1834-1900), era una de les il·lustracions del llibre. A la ment dels qui patírem aquella escola nacional-catolicista del todoporlapatria, al costat de gestes lamentables com les de Guzmán el Bueno o l’epígon del General Moscardó, es manté el ressò memorístic de les paraules de Juan de Padilla a Juan Bravo a punt de ser decapitats: ayer era día de pelear como caballero, y hoy de morir como cristiano. D’aquesta manera, la imatge que es projectava dels comuneros era la de caballeros i cristianos, dos conceptes que amaraven la figura dels grans herois i, d’aquesta manera, les Comunidades esdevenien una eina més d’espanyolitzar l’escola, reforçada amb llibres de lectura en la mateixa direcció.

Abans, al llarg del s. XIX a partir de Quadrado, els historiadors mallorquins no varen discernir que la Germania de Mallorca i la de València no tenien a veure amb les Comunidades altra cosa que una fugaç coincidència en el temps de dos mesos i mig. La mescladissa entre dues revoltes motivades per causes gairebé antagòniques es va fer efectiva, des del primer moment, amb la nomenclatura utilitzada. A La Palma, l’any 1841, Quadrado publicà quatre articles sota el títol De las Comunidades en Mallorca (tant la denominació com la preposició eren eloqüents). El mateix any, Antoni Furió titulà el seu treball Memoria histórica del levantamiento de los Comuneros mallorquines. L’any 1848, Luis Cucalón, en el Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia, es refereix als comuneros valencianos y mallorquines (sic). Talment passarà l’any 1853 amb l’obra de Victorià Ametller Los mártires de la libertad española. Encara l’any 1870, Pere d’Alcàntara Penya publicarà Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados ajermanats. Tota la producció indicada va ser escrita en castellà i amb el marc mental decimonònic del mapa geogràfic i polític d’Espanya al cap, tant els historiadors de la caverna com els més liberals.

Aquesta espanyolització de la Història i, en termes generals, de la Cultura no va poder ser capgirada dins del s. XIX per la Renaixença. Tampoc, ja dins del s. XX, varen reeixir els intents de Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge o, després de la mort de Franco, de Josep Melià. El discurs dominant passava l’aprimador per damunt qualsevol intent de desmarcar-se de l’acadèmia. Fins a l’any 1982, quan Eulàlia Duran publica Les Germanies als Països Catalans, la historiografia referida a les revoltes del s. XVI va rebre un tractament gens rigorós i científic usant com a patró el marc hispànic¹. Aquesta concepció encara avui és majoritària i l’hem vist amb altres episodis com la Guerra de Submissió (1705-1715), on el conjunt de la Nació Catalana (aquesta era exactament la locució majoritària aleshores) es va enfrontar a Felip V i va ser derrotada per las dos coronas. Tot i l’evidència que aquelles dues corones eren França i Castella, contra el Principat de Catalunya i els Regnes de València i de Mallorca, alguns autors encara sostenen la tesi que va ser una guerra civil espanyola. No sols això, sinó que la commemoració de l’efemèride al Principat va excloure l’aportació dels fusellers valencians i dels artillers i mariners mallorquins, els qui més aportaren en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona.

El fet cert és que les Comunidades varen ser utilitzades per la historiografia acadèmica, sempre al servei del discurs dominant, per espanyolitzar tant la Germania de Mallorca com la de València. Gens curiosament, els qui unificaven les nostres revoltes amb les castellanes, menystenien sistemàticament altres moviments contemporanis europeus amb moltes de similituds. La batalla de Frankenhausen mostra els mateixos protagonistes de la revolució agermanada: menestrals i pagesos contra un exèrcit imperial a cavall i ben armat; res a veure amb un enfrontament entre nobles i cavallers. El cas de la Guerra dels Camperols de 1524-1525 (Erhebung des gemeinen Mannes) que va afectar principalment Alemanya, però també Suïssa i Àustria, mostra un gran paral·lelisme amb el precedent mallorquí de la Revolta Forana de 1450 i, sobretot, amb la Germania de Mallorca, però s’oculta sistemàticament per tota aquella gent que té per objectiu fer llegir la història en clau espanyola².

Des dels mecanismes de poder es promou potenciar lligams entre un aixecament en rebel·lia, el de les Comunidades i una revolució, la de la Germania de Mallorca. De fet, amb aquest tema i molts d’altres, en els programes escolars es pretén la màxima uniformització i, fins ara, tots els governs espanyols d’ençà de la darrera Restauració Borbònica de 1975, fan bandera que totes les regions espanyoles, ara dites Comunitats Autònomes, han d’equiparar matèries i continguts. Tenir transferides les competències en Educació no va més enllà de la gestió, perquè no permet elaborar un programa escolar en clau de la Cultura Catalana.

Objectiu: espanyolitzar-ho tot!

Avui, des del punt de vista educatiu, els qui pertanyen a l’àmbit cultural català són tractats igual que feia l’estat francès amb els argelians l’any 1960 quan els circumscrivien a la Gàl·lia. No és casual l’alt percentatge de la població catalana que no només no té consciència identitària, sinó que viu immersa en un àmbit aliè, amb la qual cosa s’accentua i perpetua l’autoodi. La cosa ve de molt enfora, però la tasca uniformitzadora i alienadora es va intensificar amb Felip V i els Decrets de Nova Planta contra Catalunya, València i el Regne de Mallorca. D’aleshores ençà, la nissaga borbònica no ha afluixat en la tasca centralitzadora. La militarització, el lingüicidi, l’aculturació, la gestió del territori, l’espoliació fiscal, els monopolis econòmics, l’administració de la Justícia, el control de l’Educació… han tengut per objectiu, fins i tot en el marc d’una vertebració macro-provinciana en comunitats autònomes, la màxima centralització i, evidentment, el primer punt per fer-la efectiva és l’escola³. El dirigisme que se’n deriva no canvia gaire en funció del color dels governs. Tampoc difereix en funció dels àmbits d’aplicació, perquè envaeix tots els sectors: escola, sanitat, economia, justícia, exèrcit…

La Germania de València i la de Mallorca constitueixen un episodi massa atractiu per a no ser utilitzades políticament com a referència. La temptació de manipular el seu significat és massa llaminera per no aprofitar l’oportunitat de fer-la venir bé en defensa d’interessos partidistes. Això ha passat, i encara ara passa, amb lectures esbiaixades des de perspectives alienes al que va ser la revolució del primer quart del s. XVI. Ha passat i passa en clau espanyola, tant des de la dreta com des de l’esquerra; tant és si amb la tradicional manya borbònica com amb la manya republicana. Una de les maniobres, tan barroera com exitosa, és la d’enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes, amb causes i orígens no homologables.

Un episodi poc conegut: La estrella de Valencia (1937)

La primeria de 1937 quan, per raons de seguretat, el govern de la Segona República espanyola s’havia traslladat de Madrid a València, l’ànim dels republicans va entrar en crisi. Amb la pretensió d’aixecar la moral de victòria, el Ministre d’Instrucció Pública, el comunista Jesús Hernández Tomás (1907-1971), va encarregar d’urgència una peça dramàtica als escriptors José Bergamín Gutiérrez (1895-1938) i Manuel Altolaguirre Bolín (1905-1959), poeta de la Generació del 27. La idea de promoure aquella obra pretenia establir un paral·lelisme entre la revolta agermanada i la defensa de la República. Tant a un enfrontament com a l’altre hi havia un bàndol que lluitava, contra els abusos, a favor de la llibertat i de la justícia social i un altre bàndol que pretenia subjugar la població encara que hagués de fer ús de la força de les armes.

Els aparells de propaganda s’abocaren a potenciar aquella obra de teatre. Inicialment, l’obra es va anunciar com La estrella de Valencia. Com així aquell títol? Quina vinculació hi havia amb la Germania valenciana? Cap ni una! Senzillament, es tractava d’aprofitar un nom comercial que s’havia fet popular per dues vies. La primera, era la figura de Conxa Piquer (1908-1990), presentada en els seus inicis com la estrella de Valencia i que, a partir dels anys 30, en ple èxit varen voler convertir en una icona de la cançó espanyola. Usar el nom artístic de Piquer per titular una obra de teatre a València era, clarament, una argúcia publicitària.

Idèntica denominació, coronada igualment per l’èxit, varen tenir dos films de 1933, en una doble producció francesa i alemanya. Les dues pel·lícules estaven rodades íntegrament a Mallorca i, malgrat el títol, València no apareixia per res. La estrella de Valencia es referia al nom del vaixell protagonista. La versió francesa, protagonitzada per Jean Gabin i Brigitte Helm, va ser dirigida per Jean Gautier-Boissiere. L’alemanya, filmada simultàniament amb la mateixa productora, va ser dirigida per Alfred Zeisler (1892-1985), un jueu que amb l’arribada d’Hitler al poder va partir als Estats Units, i va ser interpretada per Juliane Hald (1895-2000), actriu i cantant austríaca que també va fugir de l’Alemanya nazi i després de rebutjar ofertes de Hollywood es va casar amb el baró Fritz von Haymerle a Suïssa, on va morir als 105 anys⁴.

Malgrat aquella operació de màrqueting, al final l’obra es va titular El triunfo de las Germanías i es va estrenar en el Teatre Principal de València el mes de gener de 1937 amb muntatge d’una Compañía Dramática Experimental. A la pretensió d’establir una relació directa entre la Germania i la guerra en curs, gens de passada s’afegí un segon objectiu més recercat i manyós: l’obra va enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes i, d’aquesta manera, presentava les dues revoltes com un sol moviment per reforçar la unitat nacional d’Espanya. L’evidència era tan gran que els crítics i analistes ho observaren: Esa obra de teatro significó la relectura y reinterpretación de aquellos episodios históricos que Altolaguirre relató en la biografía de Garcilaso de la Vega. Es curioso que el autor encuentre en aquellos movimientos – el de los comuneros y el de las germanías – expresiones de lo romántico. Altolaguirre había indicado que Garcilaso apoyó a Carlos V porque representaba la posibilidad de unificar y establecer un poder central. Años después, Altolaguirre ya no hubiera aceptado un argumento como éste, que fue retomado por compañeros suyos  que se unieron al movimiento franquista, y postularon la idea de que el régimen de Franco – centralista, autoritario y católico – era el único medio para garantizar la unidad española.⁵

L’obra es va escriure a la correguda, sobre la base de textos d’autors clàssics. Nigel Dennis ho explicava així: la obra que se montó no era original, sino una amalgama improvisada para satisfacer las exigencias del momento, con las escenas más militantemente populares del teatro español del Siglo de Oro. Altolaguirre, anys després i amb ironia, va explicar la composició. En uno de sus cuadros inserté unos preciosos versos que no eran míos. Y el público se emocionaba, noche a noche, con esos versos admirables. Pero la crítica, por la pluma de un erudito que naturalmente ignoraba que tales versos fueran de Cervantes, dijo: “¿Cómo pudo escribir usted, tan buen poeta, unos versos tan malos?”⁶.

També el coautor de l’obra, Bergamín, explicava el sentit d’unificar les Germanies amb les Comunidades. Es tractava d’enaltir, sense subterfugis, la hermandad de los españoles. Los movimientos de los comuneros de Castilla y de las germanías, podían relacionarse con la nueva guerra civil española y aprovechando la antigua documentación escribí dos actos de una comedia con el título La estrella de Valencia, que fue cambiado luego por el de El triunfo de las Germanías. En el prólogo, el Encubierto ya aúna las dos vertientes históricas que confluyen en esta pieza. Ambos movimientos se enlazan con el carácter global de un conflicto que unió, en el pasado, a los comuneros de Castilla y, en el momento en que se escribe la pieza, a los mineros asturianos con el Levante español. Las similitudes provienen, además de ese grito “de paz, de justicia, de libertad” que emana del pueblo y de su lucha armada, del carácter de hermandad de los españoles contra la “triple impostura de muerte”. Ese trío mortal está conformado por los caballeros o señoritos que oprimían a los trabajadores merced a un “ejército que traiciona a su pueblo”, “el fraude de unos sacerdotes que traicionan su fe para enmascararla” y de “un ejército de moros y aventureros mercenarios“⁷. Resulta paradoxal l’ús contradictori d’aplicar allò que representaven els comuneros: caballeros o señoritos.

Encara no va una dècada que es tenia aquella obra per perduda. Bergamín s’havia referit a la desdichada pieza teatral de Altolaguirre y mía con el pretencioso titulo de La estrella de Valeoncia o El Triunfo de las Germanías, obra de la que no quedó más recuerdo que el telón de fondo de Alberto Sánchez⁸. L’autor creia que un professor d’espanyol de la Universitat de Moscú, en podria tenir una còpia, però l’any 2011 Francisca Ferrer Gimeno afirmava que l’obra havia desaparegut. La professora de la Universitat de València, en el seu treball Vestuario para El triunfo de las Germanías, destaca que los autores unieron en su obra la situación que se dio en Valencia durante el siglo XVI a la de los comuneros castellanos⁹. Sortosament, l’hispanista britànic Nigel Dennis (1949-2013) poc abans de morir va trobar un dels exemplars que utilitzaren els actors¹⁰.

Aquesta obra de teatre, recobrada recentment, constitueix un exemple clar de la politització de la història. En aquest cas, lluny del que sol ser més habitual, la manipulació la va fer l’esquerra espanyola per partida doble. D’una banda, ben curiosa, els autors i promotors varen establir una connexió entre els revoltats del s. XVI i les forces governamentals de 1937, quan els revoltats d’aleshores eren els militars feixistes. La segona maniobra va ser lligar Comunidades i Germania per simbolitzar la unidad de España y la hermandad de los españoles (sic). Tanmateix, encara ara aquesta simbiosi forçada és el pa nostre de cada dia.

La darrera espanyolada (juliol de 2021)

L’any 2021, el mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca (7 de febrer de 1521) i els 500 anys de la derrota dels comuneros a Villalar (23 d’abril del mateix anys), han merescut des de les institucions públiques i des de la societat civil la constitució de plataformes commemoratives de les dues efemèrides. La coincidència dins del mateix any de les dues fites històriques, no hauria de servir per inventar falses correlacions de similitud. Les causes i els desenvolupaments de les Comunidades, una lluita nobiliària a interès de les oligarquies castellanes, són divergents del tot amb la revolució de la Germania de Mallorca, una lluita de les classes populars precisament contra la noblesa. La història va plena de guerres que han coincidit en el temps (el s. XX en brinda abundoses proves) amb causes i àmbits culturals que ningú no gosaria enllaçar. Cap historiador solvent, cap investigador acreditat, ningú amb dos dits de seny i una base cultural mínimament sòlida no voldrà argumentar ni podrà documentar una anàlisi historiogràfica rigorosa de les Comunidades i la Germania de manera conjunta. Ningú? Segur? Doncs… ho ha fet qui ho havia de fer: la UNED!

La Universidad Nacional de Educación a Distancia és un exemple més de les entitats públiques que fan part de les estructures d’un estat jacobí que ni tan sols respecta el model que el descriu a la Constitució de 1978. Amb desatenció absoluta al plurilingüisme, la pàgina general de la UNED brinda l’opció d’espanyol i anglès¹¹. Hem de saber interpretar el terme nacional com el mateix indicador del bàndol usat per les tropes feixistes-militars, el mateix de la Policia Nacional, el de la Loteria Nacional, el de la Biblioteca Nacional, l’antiga Compañía Telefónica Nacional de España, la Red Nacional de Ferrocarriles Espanyoles, el Museo Nacional del Prado o, naturalment, el del Documento Nacional de Identidad per posar exemples entenedors. Tant és si qui patrocina tanta nacionalitat, de manera aclaparadorament majoritària, per força i gràcies a una injusta i abusiva submissió fiscal, és la ciutadania de les comunitats catalanes. Tot allò que és nacional, començant per l’himne, s’ha d’interpretar com a espanyol en el sentit restrictiu de l’Espanya castellana lingüística i política. La UNED és una institució més de l’Estat-nació que desemmascara la falsa idea de l’estat autonòmic, sosté el castellà a la pàgina general, on brinda l’opció de l’anglès mentre oculta les altres llengües de l’estat, dinamita qualsevol vel·leïtat ingènua sobre el plurilingüisme o la plurinacionalitat i, en definitiva, esdevé un eficaç instrument de colonització cultural. La UNED i qualsevol d’aquests ens estatals (podem afegir la Fundación Cervantes) és una estructura més de la vertebració jacobina d’un estat que practica, amb l’obscena impunitat dels tribunals de justícia, una submissió colonial en tots els ordres.

Així les coses, podrem retreure el tracte vexatori que patim, però en cap cas la incoherència de la UNED. Aprofitant les dues efemèrides, ha programat un curs d’estiu per insistir en la confusió històrica amb un títol inequívoc: Germanías, Comuneros y revueltas. Si accediu a la pàgina regional uned-illesbalears.net i clicau a la pàgina en català sobre l’anunci en català del curs, romandreu amb un pam de nas, perquè tot el programa és en castellà i encara que la meitat dels ponents siguin catalanoparlants, serà de veure quants exerciran el seu dret constitucional a fer ús de la llengua oficial de la terra on es desenvoluparà el totum revolutum. Si algun dels ponents fos francòfon o angloparlant, segur que es disposaria d’un servei de traducció, però el català, per a la UNED, té idèntic valor de les Conversaciones de Formentor i mereix el mateix respecte: cap ni un! L’espanyol és la llengua nacional i no n’hi ha més de fetes.

El cartell propagandístic d’aquest congrés espanyol mostra un bergant (home, naturalment) estirat a l’arena, damunt d’una tovallola, amb una beguda a una mà i el mòbil a l’altra. La viva projecció de la imatge més estúpida de Mallorca ja defineix el caràcter frívol del programa: som la bodega i la banyera dels qui ens visiten; la Mallorca dels tòpics feta imatge! Quant al contingut, la qüestió fonamental és saber des de quina perspectiva s’enfoca, però el programa no permet el més petit dubte. Lluny de llegir la història en clau pròpia, autocentrada, el curs d’estiu delata que es fa en clau de submissió cultural i nacional, vinculada a un àmbit aliè, enllaçant una revolució popular, la Germania de Mallorca, amb una revolta oligàrquica, les Comunidades. Tot en castellà, incloses les veus nadiues que hi participen, per deixar clar a tothom quin és el marc hispànic colonial on ens movem.

Germanies? Quantes i quines?

El programa del congrés enfila temàticament antecedents, context i conseqüències, amb ponències concretes dedicades a Las Comunidades castellanas i a Las Germanías en el reino de Mallorca; fins i tot, hi ha un apèndix dedicat a Germanías y revueltas populares en Ibiza (sic). La Germania de Mallorca no apareix mai en singular, sinó sempre en l’absurd plural indefinit que, inventat per Quadrado, s’ha estès irresponsablement com la mala herba. La qüestió és prou important per fer una breu aturada. Tota la documentació de l’època que fa esment a la revolta es refereix a la Germania, sempre en singular. Analitzades les 5742 entrades de les Informacions, elaborades entre l’estiu de 1523 i el març de 1524, apareix 87 vegades la paraula Germania, 34 vegades Germandat (dues amb el qualificatiu de santa) i més de tres mil (sí més de 3.000!) Germª (afectat de Germª, desmandat amb la Germª…). En plural, apareix una sola vegada (sí, 1!), però no a cap de les informacions del document del segle XVI, sinó a l’advertència preliminar de Quadrado de 1896, quan diu que aquell document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca. Una vegada més, la mà de Quadrado altera la nomenclatura original i, amb els ulls acrítics dels seus seguidors, castellanitza, inventa i escampa una locució de nova planta. És justificable que qui es refereixi de forma conjunta a la Germania de València i a la de Mallorca parli de les Germanies, però mai aquest plural es pot admetre quan es parla de l’alçament mallorquí¹². Dissortadament, en el primer semestre de commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, ja hem vist caure gents i ens en dos dels paranys exportats des del discurs dominant: el de pluralitzar el nom de la Germania i el de vincular una revolta de menestrals i pagesos amb la dels nobles i senyors castellans¹³.

La cosa més grotesca de totes del curs d’estiu de la UNED, amb una indecència que frega l’escàndol (fins i tot si es limita a una valoració estrictament cultural i no política), és que no hi ha ni una sola ponència dedicada a la Germania valenciana! No parlem ja, per descomptat, dels epígons de les revoltes catalanes (Tortosa, Sitges, Lleida, Girona…). És a dir, la Germania de Mallorca (tractada en plural) roman integrada dins del mapa d’Espanya, de la mà de les Comunidades, i per fer més evident el marc on es vol inscriure, és arrabassada de manera grollera del context històric correcte de la nació catalana. Per evitar qualsevol lligam, el Curs no presenta cap referència a les revoltes del mateix àmbit cultural. Tant és si el gran paral·lelisme de la Germania de Mallorca és amb la Germania de València. Aquesta, no mereix el més mínim esment. En canvi, sí que hi ha dos actes conjunts per unificar comunidades i germanías. El primer, una taula rodona (Historia y mito) i el segon una visió sobre els dos moviments des de la literatura, la política, el teatre i el cinema¹⁴. En definitiva, per si no n’hi havia prou amb unificar el tractament de dos moviments antagònics, la Germania de Mallorca (esmentada en plural, de manera indefinida i sense respectar-ne la identitat pròpia) s’extreu del seu marc cultural per inserir-la en el marc hispànic, gràcies a una hipotètica relació amb Castella¹⁵.

Las Comunidades vs. la Germania de Mallorca

L’any 1521, la Germania de Mallorca naixia el 7 de febrer i les Comunidades morien el 23 d’abril. Es tracta de dues guerres bastides des de motivacions i posicions antagòniques. Una és l’antítesi de l’altra. Gregorio Marañón (1887-1960) va afinar el bisturí liberal per destriar una lluita de classe, amb els valors revolucionaris socialistes de la Germania, d’un movimiento de carácter retrógrado, conservador, tradicionalista, medieval y feudal de les Comunidades. Voler fer una anàlisi conjunta dels dos episodis històrics delata una voluntat de practicar el dirigisme cultural, perquè és mesclar ous amb caragols, pretendre fer quallar l’aigua amb l’oli. Per dir-ho de manera simplista, d’acord amb les retxes més gruixades de Marañón, les Comunidades castellanes varen ser una revuelta de privilegiados, una algarada feudal de tintes reaccionarios y pretensiones hidalgas. Una de les proves més evidents és el distint grau de repressió que patiren les dues revoltes. Mentre a Castella hi va haver 23 víctimes per decapitació (la condemna a mort més benèvola), a Mallorca les confiscacions econòmiques, les condemnes a galeres, les sàdiques tortures, els esquarteraments… foren més de 10 vegades superiors en una demografia sensiblement inferior.

La nova documentació apareguda el s. XX confirma la sospita que, els dirigents comuneros, molt majoritàriament nobles i clergues, pretenien defensar els seus privilegis contra un rei que preveien reformador. Continuant amb la tesi de Marañón, en cap cas els comuneros eren liberals, sinó una gran masa inerte dirigida por nobles e hidalgos apegados a una tradición feudal que les daba una fuerza evidente ante el monarca y, al mismo tiempo, sobre un pueblo que tenían esclavizado. En el tractat sociològic que fa, relaciona i analitza la llista dels líders per mostrar que, la de les Comunidades, va ser la guerra de los castillos contra su soberano. Acusa els dirigents de xenofòbia contra allò que prové més enllà de les fronteres castellanes, sempre a les ordres d’una noblesa urbana, reaccionària, de comportament feudal contra el poble i en defensa d’interessos insolidaris. Per arrodonir el panorama (ep, i verificar la gegantina diferència amb la Germania de Mallorca) el clergat castellà, amb el bisbe Acuña al capdavant, el canceller de Valladolid, priors, canonges i les principals ordres religioses (franciscans, dominics i agustins) brindaren suport a les Comunidades.

En definitiva, els comuneros no tenen, per res i en res, cap element que les permeti casar amb les revoltes populars dels agermanats ni amb una lluita de classe, sinó tot el contrari; en foren l’antítesi. Va ser una revolta, classista i xenòfoba, dels nobles que no volien un rei que no parlava castellà! Però per si algú encara té el més mínim dubte que agermanar (mai pitjor dit) una revolta amb l’altra no és més que un nou i barroer intent d’espanyolitzar la Germania de Mallorca, només cal observar la prova del cotó. Qui ha vist clar de què va la cosa ha estat la Casa Real que no ha desaprofitat l’oportunitat de presidir la commemoració castellana. A algú li pot passar per la magrana que el rei del a-por-ellos acceptaria presidir els 500 anys de la Germania de Mallorca? Doncs, com se sol dir ara: cap pregunta més, senyoria!

Au, anem per feina!

Tenim moltes qüestions importants obertes sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació. Són aspectes clau prou importants com per perdre el temps i fer-nos actuar, de manera reactiva, front a les maniobres manyoses dissenyades en els laboratoris dels mecanismes de poder, siguin els dirigents de la Segona República com hem vist amb La estrella de Valencia, siguin els de la UNED, siguin els de la Casa Real, siguin els de les clavegueres de l’estat. Hi ha molts d’enigmes per aclarir, en positiu i de manera proactiva, per haver d’anar a encalçar na Maria per la cuina i haver d’aturar màquines per atendre maniobres de distracció d’errats de comptes, d’ignorants o de manipuladors embulla-troques. Cal perseverar en la defensa de la identitat pròpia de la Germania de Mallorca. De part meva, continuaré fent recerca per espais no pouats (que brinden generoses recompenses) amb l’objectiu de recobrar la nostra història. Directament. Sense intromissions externes. Sense entrar en vuits i nous. Sense fer seguidisme dels qui pretenen imposar un àmbit cultural que no és el meu ni el dels qui ens volem proclamar hereus dels agermanats. Sense legitimar l’acadèmia espanyola. Al cap i a la fi, només tenim una vida i, quan un s’acosta a la setantena, la cosa va de bon de veres i és qüestió de prioritats. Via fora els adormits! Salut i Germania!

NOTES

ABSTRACT I ÍNDEX

Aquest article fa una espipellada a partir de les llistes elaborades els anys 1523 i 1524, orientades a definir la participació de tothom en la revolució de la Germania de Mallorca i a valorar els patrimonis de cadascú per tal d’establir les multes a aplicar. Malgrat la qüestionable credibilitat de les dades recollides, l’allau informativa permet fer una anàlisi crítica per reconstruir els principals episodis històrics.

A tal efecte, he estructurat aquest treball en els següents 17 capítols:

* Informacio dels qui son stats bons y mals

* Les llistes i les repercussions

* Informacions judicials o llistes negres?

* Poca fiabilitat, però gran oportunitat

* Fets històrics més destacats

* Altres enfrontaments, condemnes i grups

* La mà de Quadrado

* Les dones i la Germania

* Les armes

* La Tretzena

* Familiars dels Instadors

* Notaris agermanats

* Les banderes

* Escriptors, transcriptors i llibreters

* Algunes curiositats

* Les informacions poble a poble

* Breu vocabulari

INFORMACIO DELS QUI SON STATS BONS Y MALS

El febrer de 1896, amb una gran benvinguda de la Redacció a la portada, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana publicà, com a separata, els Pliegos 1 y 2 de las Informacions judicials dels addictes a la Germania de la ciutat i illa de Mallorca de Josef Maria Quadrado. Des d’aleshores, al llarg de 35 anys, els plecs s’editaren amb poques interrupcions a cada un dels bolletins fins el 1930 quan, a l’estampa de Felip Guasp, les 315 pàgines reproduïdes es recolliren i publicaren com a llibre. Quadrado havia bravejat d’aquell document l’any 1870 fent palès que qualque dia el donaria a conèixer. Presumia de les sol·licituds que rebia d’accedir a la lectura. Finalment, l’agost de 1894 el republicà Eusebi Pascual que havia posat en solfa algunes afirmacions de Quadrado (l’hipotètic assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom, per exemple) el desafià en públic¹. Un any i mig després, Quadrado començà a publicar el document que no arribaria a veure imprès, perquè va morir el mes d’agost de 1896, només mig any després de publicar els dos primers plecs.

Quin document era aquell? Quadrado ho explica, de manera incompleta i poc rigorosa, a les dues primeres pàgines amb una Advertencia en castellà. Descriu el treball com las informaciones judiciales que de mandato del virrei Gurrea (…) se tomaron, desde el 8 de noviembre del año de la reducción 1523, hasta mediados de marzo de 1524. Informa que ha numerat les entrades i, en el cas de Ciutat, afegeix: Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, que no bajan de 1162, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. No som, doncs, davant de la transcripció d’un original, sinó d’un document complementat per Quadrado sense detallar quines coses són les que ha afegit. Fins i tot adverteix que ho ha fet fundiéndolas… y conservando cuidadosamente el lenguaje. En termes d’objectivitat i rigor, dels quals tant bravejava, som davant d’una alteració d’un document original i, per tant, el converteix en una font insegura i poc solvent. També qualifica el document de curioso manuscrito que tengo guardado más de trenta años hace, deseado vivamente (…) por cuantos han tenido de él noticia, amb la qual cosa confirma que va tenir retinguda a plena consciència la documentació. La qualificà com un importantísimo opúsculo, el más interesante acaso de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca. No puede ser suplido por ninguna otra clase de documentos.

Pel que fa a la Part Forana, diu que la recollida d’informació es va iniciar el juny i juliol de 1523 cuando estaban todavía en pié los patíbulos, és a dir, mentre Mallorca no només estava de dol, sinó en el moment que vivia en més plenitud la sàdica repressió de Gurrea que, només en els primers sis mesos, executà un mínim de 251 agermanats, a banda dels condemnats a galeres. Quadrado presumeix d’haver reunit la meitat plana i oriental de l’illa i relaciona els noms d’aquests pobles: Lluchmajor, Algaida, Campos, Santany, Porreras, Montuiri, Felanig, Manacor, Petra, Sant Juan, Sineu, Muro, Artá, Bunyola, Esporlas y Banyalbufar, Valldemossa y Sóller. Lamenta que Imposible me ha sido reunir la totalidad de estos cuadernos i fa la llista dels pobles que manquen: Alaró, Alcúdia, Andratx, Binissalem, Calvià, Campanet, Escorca, Estellencs, Inca, La Pobla, Marratxí, Pollença, Puigpunyent, Santa Margalida, Santa Maria del Camí, Selva i Sencelles². Encara que és cert que ha pogut reunir la meitat dels pobles de l’illa, cal fer notar que les batalles més destacades de la Germania i, per tant, centre neuràlgic dels episodis que determinaren el desenllaç de la revolució, foren a Pollença, la Pobla, Inca i Binissalem; quatre pobles dels quals no coneixem les informacions.

Quadrado afirma que he numerado las personas, para que en el índice alfabético puedan ser facilmente halladas por su número marginal. I també adverteix que el contingut de les informacions dels pobles no són tan riques com les de Ciutat: No son en verdad tan copiosos y gráficos los pormenores, ni tan marcada la fisonomía dels retratos consignados en las relaciones forenses como en la de la capital. L’autor també assenyala (pàgina 22 del document) que manquen, amb els primes 18 fulls del llibre, la meitat dels capítols de la parròquia de l’Almudaina i bona part de la de Santa Eulàlia. A la pàgina 42 apareix una nota de la redacció del BSAL advertint que, mort Quadrado y traspapeladas las notas del manzanario que guardaba en su poder, será imposible continuar (…) la correspondencia de las antiguas manzanas con los nombres modernos de las calles. Finalment, a la pàgina 64, una altra nota de Quadrado adverteix que de les entrades 830 a 839 manca un full de llibre i sols s’aporten les declaracions dels testimonis.

Ningú més que Quadrado havia fet esment mai abans al document i, tot i que no diu d’on l’ha extret, és evident que el va trobar a l’Arxiu Històric de les Balears que ell controlava des de 1851, quan es va fundar oficialment per unificar els fons de la Diputació amb els de l’Ajuntament de Palma. La manca de rigor de Quadrado, a banda de la declarada alteració de l’original, es demostra en moltes altres qüestions. El títol, per exemple, no s’ajusta a la realitat ja que les informacions no es limiten als addictes, com ell assenyala en contradicció amb el títol que apareix a la majoria dels pobles: Informació dels habitadors qui són estats bons y mals y de la valor de llurs bens³. Com es bo de deduir, els bons són els mascarats i els mals són els agermanats, la qual cosa certifica que les informacions no es refereixen exclusivament als addictes a la Germania. Tampoc és rigorós en la relació dels pobles que anuncia ja que, tot i que l’esmenta en primer lloc, no inclou Llucmajor⁴. És correcta la xifra de les entrades de Ciutat (1.162), però no la que resulta de les llistes dels pobles que estima en no menos de 5570⁵. Tot el text és en català excepte l’Advertencia inicial de Quadrado i algunes notes seves en castellà.

LES LLISTES I LES REPERCUSSIONS

El virrei Miquel de Gurrea dia 12 de juliol de 1523 va ordenar al Procurador del Regne de Mallorca, Francesc Burgues Galiana, l’elaboració d’un llistat amb l’objectiu d’aplicar confiscacions econòmiques per a satisfer les despeses generades per la revolta. Ciutat i tots els pobles de l’illa excepte Alcúdia es veurien obligats a fer una detallada relació. L’organització del calendari per aconseguir aquestes informacions es va fer entre el 12 i el 22 de juliol de 1523, en només deu dies. Dia 18 de juliol Miquel de Gurrea va requerir dels batles forans el segrest dels béns dels sentenciats a ser executats. Dia 22 de juliol Francesc Burgues anuncià que gratificaria amb un terç dels béns recaptats a qui, en un termini de deu dies, informàs de les propietats dels agermanats condemnats. Les recompenses s’orientaven a recaptar doblers destinats hipotèticament a rescabalar les despeses militars, a retornar els perjudicis econòmics d’Alcúdia i a incrementar els dipòsits del Regne. Les Informacions serien la base per a determinar les confiscacions. Aquest era l’objectiu: sobre les rendes de cadascú i del grau d’implicació en la revolta, elaborar una llista de composicions amb el pagament a exigir.

Setmanes abans de fer-se oficialment l’encàrrec de Gurrea a Burgues, els llistats ja havien començat a elaborar-se a Muro (27 de juny) i a Campos i a Santanyí (28 de juny). A la majoria dels pobles es recollirien les informacions en una doble volta l’estiu de 1523 (entre el 27 de juny i el 19 de juliol) i el primer trimestre de 1524 (entre el 27 de gener i el 15 de març). A Ciutat es farien els mesos de desembre de 1523 i març de 1524. Es classificarien, encara que no amb gaire exactitud, en absents, presents i morts. El fet de no recollir les dades les mateixes persones, tant els notaris que les verifiquen com els testimonis, repercuteix en resultats desiguals. Alguns pobles posen èmfasi en aquells agermanats que després foren bons i destaquen que molts ho feien tot per força. La voluntat d’eximir de culpes o de rebaixar les confiscacions es molt evident i barata entre un poble i un altre. També hi ha casos on es fa evident l’animadversió personal de qualque testimoni⁶.

Les entrades es feien a nom dels titulars de cada llar (dels focs). En tots els casos hi havia un notari i testimonis de cada poble. Les descripcions no es limiten al relat objectiu dels fets, sinó que van acompanyades de qualificatius. Es feia constar el grau d’adhesió i implicació amb la Germania, amb una relació dels episodis on el titular o els membres de la família haguessin participat, la situació de cadascú (present, mort, alçat, fora de la terra…), el lloc on havien acudit a sotmetre’s després de l’arribada de l’armada imperial (La Real, Santueri, batles dels pobles…) i la valoració de la seva hisenda. En aquest cas, un factor que es tenia en compte a l’hora dels càlculs eren les dots de les dones. Sobre aquests valors s’establiren les composicions, malgrat la protesta dels qui havien estat mascarats que deien que només haurien de pagar els agermanats. Això no obstant, el Procurador Reial feia constar una fórmula introductòria, sien o no culpables, amb el criteri que si els agermanat havien de pagar per haver provocat la revolució, els mascarats havien de pagar per haver estat salvats per les tropes imperials.

A gairebé tots els pobles, de manera explícita o referenciada a altres localitats, es fa constar que l’obligació de pagar les confiscacions establertes serà garantida per les universitats respectives de manera solidària. Així, per exemple, a Bunyola es diu que es farà com a Sóller, on es declara fermança, és a dir, obligació de la vila de satisfer els imports que no es puguin recaptar dels confiscats. A Porreres i a Manacor es diu que es farà segons los capítols de Montuïri, on el poble s’obliga com a fermança per garantir el pagament total. Campos, Felanitx, Santanyí, Sant Joan, Sineu, Llucmajor… Muro i Petra són els dos únics pobles on no s’estableix explícitament la garantia.

Com bé va assenyalar Eulàlia Duran, a l’hora de fer un inventari complet de les confiscacions i penes personals que figuren en el Llibre de lletres certificatòries, cal tenir en compte les Informacions… i viceversa! Sobretot en el cas dels pobles que no apareixen a les Informacions cal intensificar la recerca en els arxius locals i en les documentacions notarials. A poc a poc, es va refent la documentació que, amb el temps, ha de permetre disposar d’una visió completa i general. A Sa Pobla, sabem que el 26 de juliol de 1524 són admesos a composició setanta poblers, delats i inculpats d’haver participat o servit i consentit en lo levament del poble de la present illa e d’esser estats de la voluntat de la germania que en dit regne era estada introduïda… hauran de satisfer, segons les culpes i facultat de llurs béns, 1.525 lliures. A Santa Maria (Coanegra), també el 1524, trobarem que 44 santamariers hauran de satisfer 1.794 lliures que no s’acabaran de pagar fins el 1548. A Binissalem seran 117 homes els confiscats (ni una sola dona). A Lloseta, foren 12. Sortosament, les Jornades d’Història Locals aporten nous treballs que enriqueixen les mancances de les Informacions i contribueixen a la necessitat d’assolir una perspectiva completa de la Germania de Mallorca.

A Alaró, Algaida, Bunyola, Esporles, Llucmajor, Montuïri, Santa Maria, Sencelles, Sóller i Valldemossa va haver de pagar més de la meitat de la població. En total, a la Part Forana confiscaren més del 40% de la població. En xifres absolutes, destacaren els pobles de Sóller (més de 20.000 lliures), Llucmajor (12.374), Pollença (8.499), Inca (6.450), Felanitx (4.508) i Manacor (3.749). Fruit de la Germania i de la subsegüent repressió, Alcúdia, Binissalem, Bunyola, Felanitx, Llucmajor, Pollença, Santanyí i Sencelles perderen més de la meitat dels habitants, fos de manera directa (morts a les batalles, executats, exiliats, condemnats a galeres…) o indirecta, amb els centenars de morts de pesta.

Cal afegir que les Informacions no varen interrompre ni condicionar la repressió. Les dades canten. Dia 17 de juliol de 1523, abans d’elaborar-se les llistes, ja es varen confiscar la totalitat de béns de 56 agermanats de Ciutat i 106 més de la Part Forana, la majoria esquarterats, penjats o enviats a galeres. Dia 3 d’octubre, foren condemnats a mort, amb confiscació dels béns, altres 54 agermanats de la Part Forana. Dia 4 de novembre 45 agermanats foren condemnats a galeres. Dia 7, altres 62 de Ciutat que no tenien béns foren penjats. L’any 1524, el mes de març, cinc persones detingudes per passar menjar als presos, foren condemnades a Galeres i 34 dels presoners foren penjats per ordre de Gurrea. El total multiplica per 10 les condemnes a mort que hi va haver a les Comunitats castellanes, on foren executats 23 comuneros. Encara el febrer de 1525 es confiscaven els béns de 10 agermanats de la Ciutat.

INFORMACIONS JUDICIALS O LLISTES NEGRES?

Les llistes s’elaboraren entre els darrers dies de juny de 1523 i la meitat de març de 1524, és a dir, més de dos segles abans que Montesquieu, a L’esperit de les lleis i en línia amb les teories de Plató i Aristòtil, defensàs la separació de poders. És evident que unes llistes elaborades amb finalitat repressiva, amb l’objectiu de penalitzar econòmicament el poble de Mallorca, encarregades per Miquel de Gurrea, el virrei, de cap manera poden ser qualificades de judicials, com fa Quadrado, sinó de militars. Aquest tipus de llistes negres repressives no havia estat habitual abans, però establiria un mètode de posterior aplicació⁷.

Dissortadament, els continguts s’han d’agafar amb pinces, perquè com s’ha indicat manca la meitat de l’illa i, en aquesta meitat, hi ha els pobles amb major protagonisme. D’altra banda, els notaris que validaven la recollida de les dades no poden considerar-se objectivament imparcials o neutrals. La classificació, a banda de fer-se sobre una base de dades incompleta, genera encara altres dificultats. En primer lloc, cal tenir en compte que la recollida de les primeres informacions, el juny i el juliol de 1523, s’havia fet en el punt àlgid de la repressió i amb una crida a les delacions i a les recompenses, convindrem que condicionava les declaracions. D’altra banda, la recollida de dades amb testimonis de cada poble, modificava els criteris generals i les valoracions. En alguns pobles les ambigüitats abunden: ni mal ni bé, afectat al principi après es tornat bo, De Germania però no ha fet mal a ningú, aná amb los desmandats amb bona intenció, De Germania ajudá mascarats, anà a la batalla per forsa… Tot plegat, genera dubtes raonables sobre la fiabilitat d’aquelles declaracions, amb informacions interessades tendents bàsicament a satisfer els objectius dels vencedors.

En molts de casos les acusacions es limiten a reproduir allò que han dit els agermanats en moments d’indignació, especialment insults contra el virrei. També apareixen moltes descripcions reiterades, especialment als pobles, gairebé amb models rutinaris que es repeteixen, amb abundància dels qui foren mals al principi, però que després repudiaren la Germania. Una de les qüestions que també es puntualitzen, a l’hora d’establir les culpes, és si els germanats assignats a feines concretes (vigilants de la Seu, guardes de castells i murades…) prenien sou o no.

En qualsevol cas, la credibilitat de les informacions es pot posar en solfa, tant per la intimidació en la recollida de les dades com per la impossibilitat de contrastar-les amb l’original.

POCA FIABILITAT, PERÒ GRAN OPORTUNITAT

La nul·la garantia d’imparcialitat de les llistes, la impossibilitat de comprovar el document original i la consciència que varen ser retocades sense notes, no anul·len la importància de l’allau de dades que contenen. La incorporació de les 5.742 entrades en un programa EXCEL permet elaborar estadístiques sobre totes les qüestions que apareixen. Sistemàticament permet determinar, amb exactitud, el nombre de dones que s’esmenten, quantes persones apareixen mortes a les diverses batalles, quantes foren esquarterades, quantes penjades, quantes enviades a galeres, quantes exiliades, quantes acoltellades, quantes eren sermonadores, on es varen reduir, quins valors s’adjudicaven, quin nivell d’implicació s’atribuïa a cadascú… Tot plegat constitueix un cabdal d’informació gegantí.

Tot i no perdre de vista a cap moment que es tracta d’una informació parcial, restringida a la meitat de l’illa i feta sense situar, en la majoria d’episodis, els llocs i els dies exactes, malgrat també ser un material confegit a interès dels guanyadors, amb voluntat repressiva sobre els vençuts i amb finalitat confiscatòria, la lectura crítica i analítica permet interpretar i refer bona part dels episodis de la Germania de Mallorca. L’allau de dades convida a fer una espipellada sobre aspectes importants que permetin configurar una perspectiva general. Resulta del tot evident que els historiadors disposen d’una font cabdal per estirar fils. De part meva, a tall d’apunt, em permet de fer una relació de propostes de treball.

FETS HISTÒRICS MÉS DESTACATS

És imprescindible un mínim coneixement dels episodis més rellevants de la Germania per poder situar les dades que apareixen a les Informacions, perquè en la majoria de casos no aporten les dates ni les ubicacions exactes dels fets. D’altra banda, s’afegeix una segona dificultat: la terminologia que s’utilitza per referir-se a les diverses batalles i als enfrontaments és molt diversa i canvia d’un poble a un altre. Tot plegat, dificulta la localització dels llocs i les dates de les Informacions.

Alcúdia (octubre de 1521 – octubre de 1522): lo primer camp d’Alcúdia, lo darrer camp contra Alcúdia, la destrossa d’Alcúdia, el camp d’en Colom (que també podria referir-se a la Pobla). Steva Gilabert, barber (937) scorterat a Alcúdia, Joan Bordancio, calceter francès (1011) morí en lo camp dels agermanats. Són molts els noms que apareixen d’agermanats morts durant el setge d’Alcúdia. Es dedueix que els agermanats alcudiencs foren degollats. Joan Pons Navarrés (133) diu Com hauran fet de haver degollat tots los mascarats qui son en Alcúdia, nosaltres haurem de degollar tots los mascarats qui son assí.

Bellver (29 de juliol de 1521): Lo del castell, lo dia del castell de Bellver i la nit del castell. Joan Rosso, bombarder (126), Geroni Vilasso, fuster (127), Joan Danús (131), Antoni Tarragó (132), Antoni Gastó, carder (144), Francesc Axartell (158), Antoni Garau (168), Pere Sard (177), Miquel Alguer, blanquer (181), Andreu Barceló (194), Antoni Torner (227), Juan Lladó, brasser (261), Bartomeu Roig (263), Antoni Vidal (266) diuse que matà moss. Pere de Pax i sen aportà molt or i argent; Pere Antich (270), Pere Vaquer (305), Jaume Pou (318), Perot Andreu (325), Antoni Cañellas (359), Lluís Prats, cotamaller (365), Pere Rosselló (406), Miquel Seguí (424), Cosme Molins (433), Johanetto Xapelli, mariner (455), Antoni Colom (576), Bartomeu Liperot, mariner (595), Juan Galmés, teixidor (628), Miquel Bertran (744), Pere Fe, teixidor (832), Joan Serra, picapedrer (838), Mestre Hieronim Alós (842), Jaume Vidal, paraire (845), Francí Lunas, sabater (848 matà Nicolau de Pax), Pere Pujol, picapedrer (952), Berenguer Arcis, sastre (1005), Pere Remolar, fuster (1057 acoltellà Pere de Pacs, segons informà l’esclava del noble), Juan Rosselló, sastre (1065), Geroni Requena, sastre (1066), Antoni Domenec, paraire (1105), Joan Gorgoll, barreter (1111), Pasqual Rosselló, barreter (1112), Bartomeu Juan, fuster (1124), Joan Juan Curt (93 de Manacor), Antelm Pujol (412 de Llucmajor)…

Binissalem (novembre de 1522): vg. Inca

Contrarevolució, la (24 de gener de 1522): la nit dels set, la mort dels set. Fa referència a l’intent de contrarevolució quan, per ordre de Berenguer Sbert que ocupava el lloc de Gurrea, els mascarats varen matar Pere Oliver Botifoch (221), Geroni Ferrer, notari i sindic del poble (260), Francí Lunas (848), Bernadí Burguera, forner (200) i Pere Burguera (715)⁸. Els dos primers de la llista eren Joanot Colom i el seu germà Francesc, però es varen salvar i això reforçà el prestigi de l’Instador. Berenguer Sbert va haver de fugir i va ser substituït, amb acceptació dels agermanats, per Pere Joan Albertí. El mes d’agost de 1522 hi va haver un nou intent d’atemptat contra Joanot Colom. Antoni Guells, paraire, descobrí lo concert que tenia en Miquel Sampol y altres de matar en Colom.

Eivissa (juny de 1522): L’armada d’Eivissa de Francesch Colom. És abundant la relació de morts: Hipòlit Roca (147), 152 Antoni Frau (152), Antoni Xavari (162), Antoni Dureta (226), Miquel Garau (230), Jaume Ribas (239 esquarterat), Bartomeu Villalta (297), Bartomeu Casado, cinter (342), Antoni Canyelles, espaser (359 esquarterat), Gabriel Sot, teixidor (659), Bernat Isern (669), Francesc Sequier, teixidor (732), Pere Uguet (748), Miquel Fiol, sabater (752), Tomàs Genís (771), Antoni Vensala, parayre (787), Macià Rubí, teixidor (843), Joan Jofre (900), Pere Balaguer (912), Pere Remolar (1057), Bartomeu Miquel, boter (1079), Antoni Domenec (1105) morí davall una olivera nafrat y cans menjarenlo, Jaume Bisbal (312 de Sóller)…

Inca (novembre de 1522): apareix la batalla del Rafal Garcés i també esmentada com la batalla d’Inca, la destrossa d’Inca i el camp d’Inca. Molts d’agermanats morts. Destaca el fet que, en conjunt, a les Informacions apareixen molts més morts a Inca que a la Pobla quan, segons la documentació, foren la meitat (500 al Rafal Garcès i 1000 a la Marjal). Aquesta diferència, molt possiblement, deriva de la manca d’informació dels pobles de l’entorn de la batalla de Son Fornari: la Pobla, Santa Margalida, Pollença i Campanet. Alguns morts a la destrossa d’Inca: Antoni Pou (196 i possiblement també 27 de Santanyí), Antoni Figuera (253), Pere Moll (386), Perot Torner (395), cotamaller, Jaume Company (722), Gabriel Gomila, sabater (969)…

Jesús (gener-març de 1523): Ja dins del 1523, durant el setge, s’esmenta l’escaramussa de Jesús i la destrossa de Jesús on moriren molts d’agermanats: Juan Salzet (193), Antoni Casasnovas (206), Antoni Totosaus, sabater (340), Miquel Garau (369), Bartomeu Quintana, brasser (903), Bartomeu Bosch (913), Pere Quintana, hortolà (924), Bartomeu Goday (169 de Felanitx), Esteva Ballester (241 de Manacor), Miquel Cifre (17 de Santanyí), Juan Calafat (5 de Valldemossa)…

Llotja, la (agost de 1521): el dia de la Lotja. Va ser la primeria d’agost de 1521, pocs dies després de l’assalt a Bellver, quan un grup d’agermanats va entrar a la Llotja per intimidar els mercaders. Hi participaren: Pere Vinyaveya (246 amb destral), Jaume Pou (318 mogué lo avalot de Lotja fou penjat), Juan Ballester, boter (494), Miquel Marango (538 ab una destral per rompre les portes de la lonja), Antoni Morro (587, ab gran destral), Macià Seguer, paraire (860), Antoni Font, fuster (991 lo dia de la lonja amenassava als notaris, Berenguer Arcís (1005 ab una pica a la mà)…

Manacor (març de 1522). El levament. Va ser un intent d’aixecament dels mascarats que els agermanats impediren. Jaume Fe (124 d’Artà) fonch en Manacor en lo levament; Pere Gallard (163 d’Artà) en lo levament fonch a Manacor en favor del rey; Jaume Vicens (176 de Manacor) com los bons de Manacor s’alçaren scrigué an en Colom que no consentia lo dit levantament

Menorca (juny de 1522) L’intent d’aixecament de Menorca, coincidint en el temps amb l’expedició de Francesc Colom a Eivissa, va ser flor d’un dia. Molts de nobles mallorquins s’havien refugiat a Ciutadella. Sebastià Salom (334) anà a Menorca y aportà tambors y banderas per fer levar y commoure lo poble.

Pobla, la (tres enfrontaments? 23 d’abril, 15 d’agost i 3 de novembre de 1522): no s’esmenten en cap cas Son Fornari ni Son Sabaté, sí la marjal (137 d’Artà) o, més habitual, lo camp de la pobla i la destrossa de la Pobla per referir-se a la gran batalla de dia 3 de novembre de 1522, amb més de mil agermanats morts. Pere Avellà (233), Joan Damià Bogellas (464)… L’enfrontament que està ben definit és la batalla de Nostra Dona (o nostra Senyora) d’agost de dia 15 d’agost de 1522, anterior al desembarcament de les tropes imperials, amb una xifra de morts mascarats superior a la dels agermanats. Cistòfol i Joan Llompart (220 de Campos) han stat lo dia de Nostra Senyora d’Agost; Miquel Oliver (76 de Montuïri) morí a la Pobla lo dia de Nostra Dona de Agost en favor del rey; Francí Caldés (309 de Muro) mort a la batalla de la Pobla lo dia de Nostra Dona de agost…

Pollença (29 d’octubre de 1522): s’esmenta sempre com la destrossa de Pollença. Apareixen referències als qui es refugiaren al campanar i testimonis dels qui varen sobreviure que descriuen la crueltat de les tropes imperials.

Real, la (desembre de 1522): Just iniciat el setge de Ciutat, el mes de desembre de 1523, es parla dels penjats de La Real: Mateu Vaquer Barceló (254), Pere Pons, paraire (292), Jaume Albertí (333), Antoni Vinyes (74 de Felanitx), Bartomeu Melis (206 de Manacor, esquarterat), Antoni Ferrer Gorefa (425 de Manacor)…

Revolta, la (7 de febrer de 1521): Dia 6 de febrer, per ordres del Virrei, es varen detenir i empresonar set menestrals: Rafel Ripoll (360), Guillem Vich (361), Joanot Colom (1069), Pere Bagur (1110), Pasqual Rosselló, barreter (1112), Joan Crespí (1162) i Francesc Colom (sense entrada pròpia a les Informacions). L’endemà, 7 de febrer, coincidint amb el dijous llarder, es va produir l’aixecament que alliberà els presos i inicia la revolta de la Germania de Mallorca. Pere Rosselló (406) fonch qui comensá lo primer avalot lo dijous larder.

Sant Domingo (1 de novembre de 1522): lo de St. Domingo, lo cas de St. Domingo: Nadal Vadell (3), Pere Crespí (151), Baptista Garau (190), Perot Andreu (325) robà a fra Geroni amb ballesta parada), Miquel Capellà, taverner (397), Gabriel Vaca (582) deia mirau com jauen los porchs, Miquel Adrover, paraire (687) robà coses dels morts ell i en Sagrera qui és a la presó, Bernat Sagrera (749) esquarterat, Pere Jofre (15 d’Esporles)…

Santueri (octubre de 1521 – novembre de 1522): lo del Castell, lo setge del Castell. Són molts els noms que apareixen, tant pel que fa a refugiats com dels mascarats que els assetjaren, la gran majoria són felanitxers i, en segon lloc, campaners.

Sóller: Batalla de Sóller, batalla de Sant Martí, pelea de Sóller, brega de plaça i batalla de Mn. Malla (segons Rullan era Mn. Melià): Antoni Gastó (144), Josef Piquer (231)… De dos sollerics, Joan Cristià (148)i Francesc Ribes (197), es diu que anaren a la batalla de Mallorca⁹.

ALTRES ENFRONTAMENTS, CONDEMNES I GRUPS

Lo de Petra, lo de Sineu i lo de Felanitx (novembre de 1522). Aquestes referències, en els tres casos, descriuen atacs agermanats contra els batles d’aquests tres pobles. Joan Miquel Mercer (16 de Sant Joan) i Pere Torner (59 de Sineu) anaren a matar el batle de Sineu. De Jaume Balaguer (126 de Sineu) a les primeres informacions hi ha aquesta nota: se troben cuidadosament borrades les paraules «fonch a matar lo batle de Sineu». El cas més destacat de tots és el de l’assalt a la casa d’Onofre Ferrandell, batle mascarat de Felanitx, dia 6 de novembre de 1522, tres dies després de la batalla de Son Fornari, on comparegueren molts d’agermanats (2 de Ciutat, 46 de Campos, 2 de Manacor i 1 de Llucmajor) i alguns mascarats. Jaume Oliver (372) amb los de Campos), Pere Rosselló, barreter (406)…

Galeres. Desfilen també molts de noms d’agermanats condemnats a galeres, amb el resultat de mort en molts de casos: Bernat Colell (218), Antoni Mora (779), Macià Galmés (1037), Joanot Ripoll Figuera, ferrer (1123), Juan Jordà (53 d’Algaida), Mateu Reus (124 d’Algaida), Marc Bonet (56 de Santanyí), Jaume Vich (23 de Banyalbufar), Miquel Mas (4 de Valldemossa), Miquel Exida (568 de Llucmajor)…

Penjats i esquarterats. Igualment abundant és la nòmina de penjats i, en menys quantitat, la d’esquarterats: Joan Maura (123), Pere Pons (403), Joana Falaguera (463), Pere Massot (84 de Felanitx esquarterat a Llucmajor), Tomàs Vidal (261 de Felanitx esquarterat a Binissalem), Pere Melcior (352 de Manacor esquarterat a la Pobla)…

Fugitius. Francesc Garau (370), Gabriel Bibiloni (440), Sebastià Crexell (863). La majoria fugiren durant el setge de Palma, entre el desembre de 1522 i el març de 1523.

Refugiats. Molts de nobles s’acolliren al dret s’asil i es refugiaren a La Seu i a algunes parròquies de Palma (Santa Eulàlia, Sant Miquel i Santa Creu). Els agermanats posaren guardes per evitar l’avituallament. Després de la cremadissa de les dones i infants de la Germania a l’església de Pollença, es va haver de contenir l’intent d’assaltar la Seu. Juliano Ballester (615) perque no portan la artelleria a la Seu i no la abaten?

Exellats. Miquel Llabrés (392), Glaudo Salvat, botiguer (996), Andreu Ferrer (998), Mestre Satci, calceter francès (1019). Alguns partiren post reductionem

Esclaus. No hi ha moltes referències als esclaus. Joan Malonda (241) comprava esclaus de mascarats; Joan Entens, picapedrer (599) feya francs los catius; Pere Torrent (de Sineu) ab la pesta ha perdut quatre sclaus…

Ambaixadors. Jaume Sbert (1003), Juan Oliver (1009), Martí Gorchs, sabater (1010) anà a la Cort, Pere Bagur (1110), Miquel Torrens (266 de Muro), Antoni Thomàs (90 de Llucmajor) es stat en tot fins que sen aná en la cort. Pere Ribas (329 de Llucmajor) es mort en la presó en cort que era amb Antoni Tomas. Guillem Colom, cosí germà de Joanot, jurat, capità de Santa Eulàlia i ambaixador a Valladolid no té entrada a les Informacions, tot i que surt esmentat en una defensa que fa d’ell Geroni Ferrer (260). Com és sabut, la darrera ambaixada a la Cort de l’emperador va acabar amb el retorn dels delegats de la Germania amb un sobre tancat que contenia la seva sentència de mort. Gurrea l’executà dia 3 d’octubre a l’exterior de Bellver. El patíbul seria conegut com les forques dels ambaixadors.

Casa enderrocada. A Petra hi ha el cas singular de Bartomeu Mestre, Batajen, a qui el Virrei va ordenar enderrocar la casa. A la veu dedicada a Joanot Colom no es fa referència al càstig idèntic que patiria.

Violadors: La relació de violadors és alta. Un fill de Joan Maura (123), esquarterat, Antoni Vidal (266), Nadal Vidal (267) se deya que era dels qui forsavan las dones y donzellas, Perot Andreu (325) desponsellant ninas y forsant donas, Francesc Garau (370) forsador de dones, Juan Manresa (530) violador de donas y donzellas, degollat, Gabriel Cerdà (632) ha mort a moltas donas de bé del Cijar y altras forsava, Bartomeu Forteza, calceter (766), violador esquarterat per sos demèrits, Guillem Quintana, hortolà (780) violador de donas y donzellas, Simon Borras (820) deshonrá donas, Juan Busa (1017) desverjador y violador de donas y donzellas, Francesc Blanc, botiguer (1040) violador de donas, Pere Sampsó, parayre (1128) forsá una donzella borda…

Lladres. Igualment molt alta resulta la quantitat d’agermanats que robaven, traficaven i especulaven amb les robes dels nobles. La manera de vestir definia la categoria de les persones i, la vanitat, multiplicà els compradors, la qual cosa fa evident que la roba era un objecte de luxe molt desitjat. Igualment importants eren els robatoris de bestiar i la compravenda de productes de fora vila. Vicens Agost, tintorer (635) furtava bestiar y venia’l.

Insults agermanats. Són moltes les exclamacions contra nobles, capellans i notaris. Martí Alsamora (143) jo us faré baxar a trossos; Juanot Garcia (487) Cul de tal! Tots som borts que comportam que entri lo Virrei; Joan Amberch, llibreter (510) Cans, fills de cans, tots mereixerien cremar; Jaume Soria (631) cans fills de cans, an en Borreyó vos heu donats?; Na Trobada (1027) deia de Gurrea ca fill de ca jueu, Juan Nogueret (1091) sa dona deia Borreyó, Fideu i mil desastres.

LA MÀ DE QUADRADO

Com que declara que és ell el qui va numerar les entrades, sembla evident que totes les referències a la numeració que inclou la publicació són seves. Per posar només alguns exemples: Damià Colell (248) fill del número 217; Perot Ribas (699) germà den Ribas que sentenciaren en Ivissa (239); Gabriel Thomàs, paraire (935) Son fill tal com ell (número 864); Galceran Simonet (960) Tal vez sea el mismo del num. 146; Antoni Domenech (1105) fill del n. 1031; Jaume Comas (92 de Muro) vide num. 11; Miquel Albert (145 de Santanyí) tal volta és el mateix del numº 47…

Igualment han de ser de Quadrado totes les notes en castellà afegides: Gabriela Macipa (160) falta algo; Pere Bagur (vide núms 9, 13, 17, 78) ¿huyó o formó parte de la embajada a la corte con Guill Colom, Martin Gorchs y otros?; Juan Staràs (29 de Bunyola) en las composicions está tildada la palabra obiit

Més dubtes plantegen molts de parèntesi que semblen afegits amb posterioritat a la recollida. Seria el cas de Mestre Gonsalvo, pintor (709) amb aquest parèntesi final (Axí ho declara un testimoni unich a 23 desemb. 1523 encara que en el procés figura dit Gonsalvo entre’ls vius y presents) o, també, Antoni Abram (188 de Campos) que al final incorpora (a 15 de març de 1529 de manament del visrey fou anulada la composicio del pare reduïda a 34 lliures la del fill).

La pregunta que no podem respondre mai mentre no es puguin contrastar les Informaciones publicades amb els documents originals, què és allò que va fer Quadrado: me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosament el lenguaje y aun las palabras.

LES DONES I LA GERMANIA¹⁰

Efectuat, entrada per entrada, un recompte de les dones que apareixen a les 5135 entrades de les Informacions Judicials i a les 607 entrades de Llucmajor recollides per Bartomeu Font Obrador, hi ha referència a 870 dones, 204 de les quals són definides com a agermanades (124 a Ciutat), 44 mascarades i la resta, 622, sense definir, tot i que més de tres quartes parts són familiars d’agermanats.

He aplicat el criteri de comptar totes les dones que apareixen referenciades directament, tant les que disposen d’entrada pròpia com les que s’esmenten com a dona de, vídua de, mare de o filla de. No he incorporat les dones el·líptiques que, en rigor, també s’haurien de comptabilitzar. Per exemple, quan és parla d’agermanats vidus o que tenen fills, indirectament caldria comptar una dona més i no ho he fet. Tampoc he comptat cap dona entre les potencials que resultarien quan es fa esment als homes que tenen set infants o ha deixat sis fills, encara que tot fa pensar que un o més seria una filla. En aquests casos abstractes, la xifra estimativa superaria altres dues-centes dones més. Tot plegat, em permet concloure que podríem situar la xifra mínima total de dones, si sumam les referenciades directament a les que figuren de manera el·líptica, en un nombre no inferior al miler. Si a aquest fet hi afegim que, en més d’un cas (Sóller, Valldemossa, Esporles i Banyalbufar), els qui elaboraren les informacions adoptaren criteris clarament restrictius, convindrem que la presència de les dones en el curs de la revolució va ser molt activa.

Quant a la qualificació, val a dir que només he considerat les clarament assenyalades com a bones o males. Així doncs, només he atribuït la condició d’agermanada o de mascarada a les que són definides de manera explícita com a tals (uxor fuit optima, mater fuit pessima, avalotadora, bona…). Com que, excepte a Ciutat on una part de les dones que apareixen sense definir són esposes de nobles, la gran majoria de les esmentades als pobles (més del 75%) són família d’agermanats, no és arriscat estimar que el percentatge final entre agermanades i mascarades resultaria aclaparador.

El resultat és aquest: Ciutat (1162 entrades), 171 dones: 124 agermanades, 8 mascarades i 39 sense definir (SD); Algaida (186 entrades), 9 dones: totes SD; Artà (367 entrades), 90 dones: 6 agermanades, 2 mascarades i 82 SD; Bunyola (80 entrades), 12 dones: 3 agermanades i 9 SD; Campos (236 entrades), 41 dones: 6 agermanades, 1 mascarada i 34 SD; Felanitx (318 entrades), 50 dones: 1 agermanada i 49 SD; Manacor (493 entrades), 71 dones: 30 agermanades, 4 mascarades i 37 SD; Montuïri (199 entrades), 17 dones: 3 agermanades, 4 mascarades, i 10 SD; Muro (327 entrades), 60 dones: 5 mascarades i 55 SD; Petra (210 entrades), 35 dones: 1 agermanada, 1 mascarada i 33 SD; Porreres (364 entrades), 55 dones: 4 agermanades, 4 mascarades i 47 SD; Santanyí (146 entrades), 48 dones: totes SD; Sant Joan (95 entrades), 50 dones: totes SD; Sineu (328 entrades), 83 dones: 1 agermanada i 82 SD; Sóller (400 entrades), 12 dones: 3 agermanades, 1 mascarada i 8 SD; Sporles i Banyalbufar (72 entrades), 6 dones: 3 mascarades i 3 SD; Valldemossa (152 entrades). 3 dones: totes SD; Llucmajor (607 entrades). 57 dones: 8 agermanades, 11 mascarades i 38 SD.

Tampoc no he comptabilitzat les indicacions quantitatives inconcretes (les canongeses de la plaça del Call o les dones d’honor, per exemple). Cal advertir que, en general, les informacions dels pobles són més lacòniques que les de Ciutat. La disparitat de criteris es fa evident, sigui per la intervenció dels notaris, sigui per l’actitud dels testimonis. Contrasta que Artà esmenti 90 dones, Sineu, 83 i Sóller només 12.

LES ARMES

L’arma individual que més apareix és la ballesta, la qual solia anar penjada en bandolera i parada a punt de ser usada. També apareixen escopetes, espingardes, destrals, piques, espases i coltells.

Com que apareixen molts de noms vinculats amb la fabricació i manteniment de les armes (bombarders, espasers, cotamallers, ballesters…), en faig una breu relació de mostra: Guillem Font, fuster (225), feya les trompes de foch per lansar dins la vila de Alcudia; Lluc Marsa (229) feya pedres per les bombardes; Guillem Vaquer (343) portava alabardes de València, amb les instruccions de Sorolla; Bartomeu Bellill, peraire (431), feya la polvora i afinava metxas, amb sou de polvorista; Joan Ballester, boter (494), adobava los seps de les bombardes; Bartomeu Liperot, bombarder (595); Juan Busa, sastre (1017), feya la polvora y lo salnitre, Juanot Çaragossa, ferrer (1100), aportà armes de Viscaya i feya pólvora; Bartomeu Pol, fuster (1104), feu les escales per pujar a la murada d’Alcúdia i un enginy per prendre la vila; Bartomeu Juan, fuster (1124), deia que faria una tortuga per entrar a Bellver i que no calia anar a Alcúdia. Miquel Jordà (173 d’Artà), va fer la tortuga d’Alcúdia; Andreu i Bartomeu Obrador (236 de Felanitx), aportavan las bombardas per combatre el castell; Miquel Avellà (327 de Llucmajor) feia pedres de bombarda…

LA TRETZENA

Es defineixen com a membres de la tretzena els següents agermanats: Joan Quintana, blanquer (138), Miquel Obrador, forner (172) S’amagà dins la Seu i hi morí), Antoni Coll, paraire (255), Guillem Vich (361) un dels tretze i un dels set principals, Cosme Molins (433) tretzener per Perot Fiol i elet per n’Oliver en lloc seu), Bartomeu Coll (967), Perot Fiol (1041), Pere Begur (1110) és stat ambaixador, Joan Crespí (1162) principal dels set y cap dels tretze, Antoni Splugues (217 d’Artà), Carles Gayà (299 de Felanitx), Antoni Mallol (343 de Fornalutx), Nicolau Calafat (7 de Valldemossa)¹¹.

Sóller constitueix un cas singular ja que va constituir una tretzena pròpia del poble. Figuren com a tretzeners sollerics (en tres casos definits com instadors): Bartomeu Soler (14), Guillem Soler (72), Rafel Cristià (100), Pere Castelló (166), Miquel Ferrà (175), Bartomeu Aymerich (195), Bartomeu Castanyer (205), Pere Pons (211), Antoni Codonyer (219) tretzener reformat per en Colom quan en tregué los altres, Joan Miró (240) de la tretzena primera, Cristòfol Alcover (243), Bernadí Ribas (310), Antoni Mayol (343), Francesc Ça Canals (392)¹².

Com a curiositat, a l’entrada dedicada a Joanot Colom (1069) no s’indica que fos membre de la Junta dels Tretze. De fet, el seu nom no apareix a les relacions notarials del 16 i 17 d’abril. Relacionats amb la tretzena apareixen Rafel Torrella (74) volgué fer una altra tretzena, Jaume Ribas (239) id., Juan Conrador (1044) anuncià que l’any qui vendria ell seria tretzè i Sebastià Fiol (5 d’Algaida) concorregué a Tretzener.

Un darrer aspecte a tenir en compte és que, malgrat que la tretzena va perdre raó de ser, especialment quan va ser escapçada amb els assassinats de gener de 1522, es va mantenir en tot moment una estructura organitzativa, de la qual n’és una mostra l’equip format per combatre la pesta que havia entrat a la Ciutat. Es creà la figura dels guardes del morbo i dels enterradors per tal de fer respectar unes mínimes mesures de seguretat.

FAMILIARS DELS INSTADORS

De Joanot Colom: Miquel Sagrera (63) nebot segons ell mateix deia, Nicolau Truyol, argenter (358), compare d’en Colom, Nicolau Abrines (774) anava amb ell i era son parent, Antoni Domenech, paraire (1031) Sa muller era parenta d’en Colom, Pere Vey, teixidor, (1077) familiar d’en Colom, Joan Seguí (1084) la dona és tia dels Coloms o de les dones d’ells, Gabriel Alguer, barreter (1108) son fill feu compare en Joanot Colom, Benet Penedès, paraire (661) cunyat d’en Colom, Miquel Bordoy Espanya (2 de Felanitx, casat amb Bartomeua Colom, germana de Joanot) condemnat a Galeres i deslliurat en pagar 50 lliures.

De Joan Crespí: Antoni Amer (452) gendre de Joan Crespí (segons altres padastre)

Cal dir que els altres dos instadors, Jordi Moranta, i Pau Casesnoves, no tenen entrada pròpia. Del primer apareix, com a únic esment, Antoni Ripoll, batle, (n. 107 de Valldemossa) com a lloctinent a casa d’en Moranta amb sou. De Casesnoves, apareixen els tres germans que vivien a Ciutat: Miquel (112), Antoni (206) i Andreu (237). També apareix en algunes referències a Llucmajor: Esteva Moragues (241) feu matar als qui parlaven mal de Casesnoves i Miquel Servera (467) aixecà el poble per donar poder a Casesnoves puix lo Consell no li volgué donar.

Tampoc no té veu pròpia ni a Ciutat ni a Felanitx Francesc Colom, tot i que és un dels protagonistes més esmentats, tant en referència a l’expedició a Eivissa com en la comparança amb altres agermanats: Nadal Vadell (3) un altre Francesc Colom, Francí Garau (52) id., Gabriel Domènech (135) capità dels matadors aprés d’en FC, Tomàs Coll (136) quasi com en FC, Ramon Arguimbau (178) tant mal com en FC 194, Andreu Barceló (194), Bernadí Burguera (200), Pere Oliver Botifoch (221) pitjor que en FC, Jaume Romaguera (228), Francesc Garau (370), Miquel Seguí (424), Juanot Garcia, boter (487), 530 Joan Manresa (530), Gabriel Salom, capdeguaita (909) tan gran traydor com en FC, Pasqual Rosselló (1112) un altre Colom, Ramon Arguimbau, teixidor (1129)…

NOTARIS AGERMANATS

Són molts els insults que els agermanats dediquen als capellans i als notaris, com a clars enemics de la Germania. Això no obstant, la nòmina de notaris que brindaren suport a la revolta és extensa: Jaume Romaguera (228), Bernat Perera (235), Geroni Ferrer (260), Gaspar Vilaplana (271), Guillem Seguí (286), Bartomeu Pagès (571), Jaume Scrivà (763), Andreu Ferrer (998), Guillem Blanquer (219 d’Artà), Jaume Socias (53 de Muro), Jaume Cirera (196 de Petra), Bernat Dalmau (360 de Porreres), Sebastià Mulet (156 de Llucmajor)…

LES BANDERES

No hi ha dubte que els agermanats tenien banderes. Són moltíssimes les referències que apareixen, gairebé a cada poble. Algunes fan esment a les banderes dels gremis. Macià Suau, blanquer (49) aportava la bandera dels asseunadors; Perot Andreu (325) aportava la bandera dels corders; Miquel Jacomi (738) aportava la bandera de Sant Jaume per la Germania.

Bernat de Brossa (1036) aportà lo panó per la germania contra lo Visrey en Pollensa y en la Pobla (l’entrada 1150 confirma que en Brossa anava amb «lo panó real). En aquest cas, tot fa pensar que es tractaria de les quatre barres. Cal afegir que la quadribarrada està documentada a l’alçament forà de 1450¹³. Per lògica, si els forans la varen utilitzar, sembla versemblant que els seus néts ho tinguessin present, especialment quan el segon punt del jurament agermanat era de fidelitat a l’emperador. Sembla coherent l’ús de la senyera que simbolitzava el Regne del qual Carles V n’era el sobirà.

Tenia bandera la Germania? Tot fa pensar que sí. De fet surt esmentada: Miquel Janer (257 d’Artà) un dia havent brega pres la bandera de la Germania. Quina era aquella bandera? A l’entrada de la veu Gabriel Bibiloni (440) es diu havent-se posat al moll una bandera de la creuada… És sabut que els agermanats tenien les creuades per referència i que es pintaven una creu vermella al pit i a l’esquena. Pere Pons, sabater (403) se posà la primera creu de la germania. Podria ser aquesta la bandera de la creuada? A Alcúdia hi ha una bandera, coneguda popularment com l’estendard dels Amorosos que, segons la tradició, va ser arrabassada als agermanats per les tropes dels nobles refugiats¹⁴. De Geroni Ferrà (144 de Valldemossa) es diu que al Rafal Garcés perdé la bandera. La tela de l’Alcúdia és de color blau fosc, amb una creu blanquinosa al centre.

Cal tenir present que les primeres banderes procedien de València, d’on les va dur l’expedició que va anar a entrevistar-se amb la Junta dels Tretze. Nicolau Ripoll (1018) va ser un dels qui hi va anar ab en Joanot Colom y aportaren tabals y alabardas banderas y atambors y la forma del que feya la germania en Valencia. D’allà hi ha notícia que la bandera de les Germanies onejava lliure a l’església de Santa Caterina. Allà, Joan Llorenç, fundador i ideòleg de la Germania, adoptà com a ensenya l’escut del seu gremi de paraires, amb els símbols sobre les barres reials i la corona. Cal també saber que el contacte entre la Germania de Mallorca i la de València va ser permanent. Pedro de Alvarado (614) anava i venia de València.

Francesc Bosch (114) fonch lo primer qui tragué bandera lo dia que es levaren, y aportava una en cada ma; Pere Crespí (239 anava amb la bandera ab sa capa; Gabriel Sanct-Martí (277) tenia una bandera en sa casa; Jaume Pou (318) el dijous larder posá la primera bandra á cort; Miquel Seguí, sastre (424) fonch lo primer qui alsá la primera bandera; Gregori Laneras (521) cada matí treia la bandera a la porta y feia sonar el tambor; Pere Mir (1089) Substituí en Rosselló cessat per Crespí per no voler fer banderes contra el virrei; Andreu Gayà (300 de Felanitx) fonch lo un dels sis que portaren lo tambor y la bandera en Felanitx; Martí Morter, sastre (470 de Manacor) sastre tenia la bandera a la finestra; Perot Cànaves (23 de Montuïri) fonch lo primer que posà banderas; Jordi Claret (90 de Valldemossa) volia fer la bandera de seda i que ell bestreuria els doblers; Antoni Garau (94 de Sóller) anà per la vila amb lo penó…

ESCRIPTORS, TRANSCRIPTORS I LLIBRETERS

Llarga també resulta la relació de persones acusades de sermonadores, de les quals més dues dotzenes són dones. S’assenyalen també, com una mala cosa, els qui escrivien, transcrivien i comerciaven amb llibres, especialment amb el mite de l’Encobert, importat de València. Destaca, entre tots, el cas d’un trobador. Antoni Selleres, peraire (21) scrivia baix a la presó per la germania; Pere Crespí, llibreter (151); 185 Mateu Veny, blanquer (185) recitava la tresca i la verdesca i profecia de Santa Brígida; Juan Callar (298) sermonava profecias de la tresca y la verdesca; Juan Serra, sabater (326), scrivia la profecia de la Verdesca, profecies del diable i sermons en favor de la secta columbina; Rafel Crespí, capeller (353) trovador de cobles; Antoni Cladera (639) quant havian de scriure res ell ho escrivia; Joan Padrines (131 de Felanitx) predicador de la Germania ab un llibre que tenia (habeatur liber patris); Antoni Genovard (101 de Muro) legia palam et publica lo llibre de l’encubert dient de les profecias de la verdesca; Rafel Puiggros (8 de Sineu) en poder seu el llibre de l’Encobert e aprés lo sen portà Mateu Ferrer; Miquel Caimari (76 de Sineu) aportà al poble el llibre de l’Encobert; Antoni Far (111 de Sineu) sermonador de l’Encobert…

ALGUNES CURIOSITATS

Per il·lustrar que hi havia agermanats de totes les edats, n’apareixen dos de 16 anys i altres dos de 100.

En enviudar, tant dones com homes, els següents matrimonis eren gairebé immediats en pocs mesos. Les vídues dels agermanats morts en combat se solien casar amb altres agermanats. Gaspar Pedrós, cirurgià (307) sa muller es ara casada ab en Torrella qui volia ser un dels tretze; Martí Lobet, corder (308) sa muller ara es casada ab mestre Gil; Miquel Major, sabater (311) Sa muller es morta, y ja s’es casat ab altra dona. Hi ha l’excepció de Sebastiana Calafat (853) que en morir el seu home durant el setge de Ciutat es ara muller de un soldat.

Rafel Mir (407) fou qui reconegué Martí Roig anant ab lo bisbe de Gracia. Va ser així com es va destapar el doble joc que exercia Pedro Aranda de la Puente, bisbe de Cluni.

Juan Oliver, apotecari (1009) ab Juan Domenec, Juan Binimelis y Francesch Colom tractaren de metzinar totas las ayguas de l’armada del rei

Pere Cerdà, mercader (1047) deia que havien fet molt bé de matar els del Castell que puys lo poble era senyor de la terra havia esser senyor de las fortalesas (…) y dix que no passrien huit dias que tota Catalunya s’alsaria amb la germania.

Pere Frigola, parayre (1055) afirmava així conech jo los mascarats y traydors com los marranos entre los cristians de natura.

LES INFORMACIONS POBLE A POBLE

Ordenades alfabèticament, d’Algaida a Valldemossa, apareixen les Informacions corresponent a cada poble. La majoria de vegades, després del nom de la població, s’indica el subtítol Informació dels habitadors qui són estats bons y mals y de la valor de llurs bens i, en molts de casos, es concreten les dues dates de recollida de l’estiu de 1523 i la primeria de 1524. al final, en tots els casos, hi ha un índex alfabètic.

ALGAIDA (pàgs. 101-198)

186 entrades. Subtítol. 10 de juliol 1523 i 25 de gener de 1524

1. Juan Cortey capità d’Algaida a Nostra Senyora d’agost en la destrossa de la Pobla.

15 Jaume Company anava a veremar a Alcúdia i feia vi a Algaida

Molts de robadors i compradors de roba (objecte d’especulació)

ARTÀ (pàgs. 109-127)

367 entrades. Subtítol (Informacio dels homens d’artà y del cap de la pedra qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens). 10 d’agost de 1523 i 2 de març de 1524

136 Pere Sancho «Comte», seguia la bandera per la Quitació, va anar a matar lo instador d’Artà (parèntesi: la mort va ser a Sant Joan l’agost de 1522)

138 Arnau Tous, de la germania, seguia la bandera

341 Agustí Tous (parèntesi: in 2. informe…)

BUNYOLA (pàgs. 128-133)

80 entrades. Subtítol. Sense dates.

4 foren a la batalla de Sóller 4 a la mort de Mn. Malferit

10. Elionor dona parlera

Al final, única data: 27 de novembre de 1523. Constituïda fermança.

CAMPOS (pàgs. 134-146)

236 entrades. Subtítol. 28 de juny de 1523 i 15 de febrer de 1524

Apareixen 46 participants en la mort d’Onofre Ferrandell a Felanitx (6 de novembre de 1522)

141 Bartomeu Mas de 70 anys agermanat deia que Alcúdia era Bugia

188 (parèntesi Antoni Abram i son fill anaren a Montuïri quan mataren en Manera)

FELANITX (pàgs. 147-166)

318 entrades. Subtítol. 1 de juliol de 1523 i 22 de febrer 1524

9 Simó Bordoy donà menjar als campaners que mataren en Ferrandell

Molts anaren a reduir-se al castell després de matar en Ferrandell

Molts afollats (braç tallat)

288 Bartomeu Caldentei avisà que dos porrerencs anaven al castell i els mataren. Altres diuen que va ser Miquel Bordoy Espanya (cunyat de Joanot Colom) que seria condemnat a galeres i deslliurat en pagar 50 lliures.

302 Joan Sagrera degollà en Nicolau Truyol del Fangar

304 Bartomeu Sagrera degollà en Xamena a l’hospital, ingressat ferit en defensa d’Onofre Ferrandell

LLUCMAJOR (pàgs. 374-408 del tom III de la Historia de Llucmajor de Bartomeu Font Obrador). Amb els apartats Alquerians i Albarranis

607 entrades, totes d’agermanats i sense índex final. Sense subtítol ni dates.

3. Guillem Ramell mort a la batalla d’Inca

13. Bartomeu Armengol inculpat de la mort de Ferrandell a Felanitx

35 Miquel Cerda, vint-i-cinquer (únic cas que no és desener ni cinquantener)

38 Gabriel Tomàs a matar els Manera a Montuïri amb Jaume Cadell (449)

87 Miquel Obrador es retragué al campanar de Pollença i no es va donar. Perot Serra (551) va ser detingut allà

90 Antoni Tomàs el qui més ha posat la Germania a la Part Forana. Va ser

ambaixador a la Cort

124 Gabriel Tomas deia que lo Virrei havia mortas donas y minyons y que havien acoltellada nostra senyora a Pollença. Bartomeu Cortey (503) igual.

Morts a Pollença i a la batalla de la Pobla

297 Miquel Reus sermonava profecies

Al final, en una nota a peu de pàgina, es data a 30 de gener de 1524

MANACOR (pàgs. 167-190)

493 entrades. Subtítol. 2 de juliol de 1523 i 26 de febrer de 1524

Molts de morts de Manacor a la Pobla

3 Pere Ballester al camp de la Pobla (es parla més de la batalla de la Pobla)

12. Guillem Llodrá Capbaix anà amb els mascarats quan s’alçaren a Manacor (març de 1522) allà el baldaren a pedrades

44 Bernadi Andreu ana a defensar en Ferrandell a Felanitx i el mataren

86 Juan Miquel Sega un fill sentenciat per rebetle

109 Bernat Vicens Poca-Roba duia la bandera i el tambor a Manacor

186 Gabriel Gelabert dels primers que portaren la bandera a Manacor. Va ser als casos de Sineu i de Petra.

234 Juan Nadal de 100 anys amb la dona dolenta (la primera bona)

266 Melcior Riera i 267 Bernat Ferrer anaren a matar en Ferrandell

273 Antoni Vidal pres dos mullers a un mateix temps

345 Llorenç Gelabert pare i 385 Ll. Gelabert fill anaren a matar els de Petra

432 Jaume Mas Jaumino es fora la terra

437 Antoni Lobet menor, el feren ovat d’una bastonada

MONTUÏRI (pàgs. 191-201)

199 entrades. No hi ha subtítol. 7 de juliol de 1853 (sic) 27 de janer de 1524

28 i 30 Bartomeu Miralles (un fill) i Mateu Gomila morts a la destrossa de Pollença

115. Antoni Rubí fou a matar el fill de Baltasar Manera

141 Jaume Vanrell. Quan parlava Casesnoves era un àngel qui parlava i los mascarats eren moros blancs

MURO (pàgs. 202-215). Inclou Castell-Llubí

327 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

55 Pere Femenia, aprés lo primer estiu en lo consell de Sineu un any abans que lo senyor regent vingués…

137 Jaume Terres habet aliquam imbecillitatem intelectus

250 Gabriel Clergues geperut

265 Nadal Torrens de 100 anys

327 en Colom amb mestre Casesnoves li robaren la casa

Al final, primeres informacions 27 juny 1523, segones 25 maig de 1524

PETRA (pàgs. 216-228)

210 entrades. Suntítol sense dates

A Petra (lo de Petra) entraren a matar Mn. Bachs, en Ramiro i altres

38 Bartomeu Mestre Batagen mort a ciutat «lo senyor Virrey li ha fet derrocar la casa». Única casa esbaldregada que apareix en tot el document.

175 Pere Salom tenia set infants i tots morts de pesta

PORRERES (pàgs. 229-246)

364 entrades. Subtítol. 18 de juliol 1523 11 de febrer 1524

Molts de morts, com a Manacor a la batalla de la Pobla, molts d’afectats i altes valoracions dels béns

33 Miquel Pons és simple i geperut (també a Muro i a Sóller

353 antiagermanat (deia que tots los de la Germania serien scorterats)

SANTANYÍ (pàgs. 247-254)

146 entrades. Subtítol. 28 de juny de 1523 i 16 de febrer de 1524

Les primeres informacions recollides a Campos i les segones a Santanyí

Participaren en «lo de Felanitx» 7, 8, 13, 16, 40, 62, 64 i dos més

Molts de morts al Rafal Garcés

SANT JOAN (pàgs. 255-26)

95 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

Apareixen alguns morts a la destrossa de Pollença

Al final, informacions 7 de juliol de 1523 i 15 de març de 1524

SINEU (pàgs. 261-276)

328 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament.

88 Joan Torelló (era bo). Ha perdut dos esclaus i un esclava

102 Juan Llopis, menorquí de 30 anys, vol tornar-se’n a ca seva

111 Antoni Far sermonador de l’Encobert

168 Pere Aulet defensor quan vingueren els desmandats

Al final, informacions 19 de juliol de 523 i 11 de març de 1524

SÓLLER (pàgs. 277-293). Inclou Biniaraix, Fornalutx, Binibassí, La Figuera i Castelló

400 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament.

Molts de mort de pesta

Més morts al Rafal Garcés. N’hi ha que pagaren un altre home per anar al seu lloc. N’hi ha molts que feren el jurament dels agermanats.

Foren tots los de Fornaluig en Soller per matar en Puigderós dient que s’havia aliat amb molts a fvor del rey

68 Pere Trias es mort fora de la terra

199 Pere Soler geperut

297 No anaren a Inca i anaren a robar a Sóller

325 Francesc Ribas fonch amb los de Ciutat contra Soller

359 Pere Busquet fonc a la batalla de Sant Martí

385 Jaume Deià de Soller (Castelló) té llibre de profecies

Al final, figura la data de 20 de novembre de 1523

SPORLAS Y BANYALBUFAR (pàgs. 295-301, la 294 en blanc)

72 entrades. Subtítol. Sense data a l’encapçalament.

Tots los d’sporlas eren molt mals

Més de la meitat foren a les offertas de Ciutat

6. Pere Arbós mort contra el rei a la batalla de Sóller

Al final, informacions recollides a Valldemossa dia 3 de desembre de 1523

VALLDEMOSSA (pàgs. 303-313, la 302 en blanc). Inclou Deià.

152 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

Morts a la batalla d’inca (24, 42, 54…)

42 Sebastià Llopis quan vingueren els menestrals posà la bandera a la sua porta

49 Bernat Ferra fou a Sóller a favor dels menestrals contra Mallorca

69 Mateu Ferra a la batalla de Sóller

83 Pere Johan portà la bandera a Valldemossa quan la feren fer

86 Miquel Ripoll en la batalla de Sóller

89 Juan Claret bo y mort en servei del rei

144 Geroni Ferrà a Sóller contra Mallorca al Rafal Garcés perdé la bandera

Al final, Quadrado reprodueix dues cèdules que anaven adjuntes. La primera transcriu el jurament dels agermanats¹⁵. i aporta la relació de 126 noms, la segona afegeix altres 61 noms, la major part dels habitadors de Deià. Es diu que s’ha fet en la scrivania de Valldemussa per mi Nicolau Ferrandis scrivà de dita vila e lliurada en mans dels Sr. Virrei, fonch dijous a III de desembre de MDXXIII.

BREU VOCABULARI¹⁶

Acoltellar: Tallar amb el coltell. Un dels càstigs més documentats és el d’acoltellar les mans i els peus.

Afectat: Agermanat.

Afollar: Tallar una extremitat. Antoni Ferrer (917) lo afollaren los del rey de mans i de brassos

Anar alçat: Encara no reduït. Es diu també dels qui abandonaren la terra.

Anar a les ofertes: Es deia de la gent de la Part Forana que acudia a Ciutat per correspondre a la crida dels menestrals. Item pocs dies aprés vingué la part forana a fer oferta als menestrals, de la qual vingué primer la vila de Binissalem (Del Cronicon Mayoricense). Apareixen dotzenes de persones acusades d’acudir a els ofertes.

Atenallar: Arrabassar trossos de carn amb unes tenalles.

Bombarda: Peça d’artilleria, amb una boca de foc de gran calibre.

Borrelló: Un dels mots usats per referir-se despectivament al Virrei Miquel de Gurrea. Entre moltes accepcions, apareix com a sinònim de l’acte sexual, gos amb pel esborrellonat, grum de borra, poca cosa… Hom el relaciona amb botxí. Jaume Soria (631) cridava: ó cans fills de cans, an en Borreyó vos sou donats?, Antoni Saurina (689): qué fas, Borreyó? Cremadors de sglesies!

Carabuxo (carabuixó?): Càstig menor, per ara desconegut, que s’aplicà als mascarats.

Carta de Worm, la. Es tracta de l’escrit de l’emperador signat a Worm dia 30 de març de 1521 ordenant aquietar-se al virrei Gurrea. L’escrit no arribà a divulgar-se als pobles fins el mes de juny. 1016 Arran de les cartes de Worms Gabriel Domingo (1016) va dir dats me aquexas letras, que jo men torcaré lo cul; Juan Conrador (1044) deia cul de tal! Letras falsas! Ja haurán recapte los notaris y lo altres qui las han intimades. Alguns agermanats recularen. Juan Morter (209 d’Artà) que era instador, renuncià quan arribà la carta.

Coltell: Eina de tall que consistia en una fulla esmolada d’acer posada al cap d’un mànec de fusta.

Desmandat: Agermanat.

Embriach: Embriac. S’aplicava als alcoholitzats, però també als qui anaven sadolls de sang.

Escataponja (escrit Scataponja o scata esponja): Càstig aplicat a les persones que parlaven en contra de la Germania. Per deducció, consistia en untar una esponja d’engrut i ficar-la dins de la boca dels castigats¹⁷.

Espingardes (escrit spingardes): arma de foc portàtil, del gènere de les bombardes, que projectava pedres i dards.

Estar a la mira: Estar observant una cosa o una situació. Es diu dels qui estaven a l’expectativa sense definir-se.

Exellat: exiliat.

Fideu: Una altra mot aplicat despectivament a Miquel de Gurrea.

Germanistes (també homes de la Germandat): Agermanats

Gremi: Cada una de les associacions professionals que agrupava els menestrals d’un mateix ram o ofici (blanquers, boneters, bracers, capellers, ferrers, fusters, paraires, sabaters, sastres, tintorers, traginers…).

Homeller: homicida.

Morir d’espant, d’esglai o de regirament: Morir d’un atac de cor. Gabriel Fonoll (747) morí de spant quan la ciutat se reduhi. Jaume Escrivà (763) volgué matar á la Sra Marxella la qual morí de spant. Jaume Abram (6 de Felanitx) es mort creuse que de sglai dels desmandats. 473 Rafel Damià Bogellas ferrer (473) morí lo dia que sentenciaren en Colom apoch aprés de retjirament

Ovat: d’una bastonada al cap tornà ovat i així morí (vg. 437 de Manacor).

Panó: Penó, estendard, bandera.

Pertinax: pertinaç. S’aplica als qui no accepten la claudicació.

Reducció, la: D’aquesta manera es refereixen els vencedors a la derrota dels agermanats. Després de la reducció (vg. 352 de Ciutat) o aprés de ser reduïda la terra (415).

Santa Quitació, la: nom per referir-se a la reducció de censals, en aplicació de la sentència arbitrària de 1512 orientada a fer pagar a tothom en funció dels seus béns i amb independència del lloc on vivien. Gabriel Mercer (79) fonch lo qui introduhi que’s dix la sancta quitació.

Secta Colombina, la: terme habitual per referir-se a la Germania, sovint amb el qualificatiu afegit de diabòlica. (150 d’Algaida, 285 de Manacor…).

Sortija: Joc que es feia al Born i que consistia en intentar enfilar una anella cavalcant a cavall. Miquel Solivella (7) i Antoni Burgués (693).

Tacany (sovint «gran tacany»): No s’ha d’agafar en l’accepció actualment més popular de persona avara, sense generositat, sinó en el sentit original de l’expressió com a persona menyspreable; de baixa moralitat.

Tirar l’espasa: Era el signe per expressar un desafiament. Geroni Ferrer (260) tirá la espasa dins la sala, Miquel Seguí (424) tirá la spasa en mitj de Cort

Trencar l’espasa: Era el signe de retre el combat. Juan Padrines (131 de Felanitx) trencá la spasa i aprés se reduhí á Binissalem.

Trencar mesures: Es trencaven en protesta contra els imposts directes. Apareixen referències a Ciutat, Felanitx i Sóller. Simó Montserrat (119 de Felanitx) rompé les mesures; Antoni Garau (94 de Sóller) anava trencant mesures.

Tortuga: Màquina de guerra que consistia en una estructura de fusta, amb rodes, per arrebatar a la murada amb l’objectiu d’assaltar-la. S’utilitzà en el setge d’Alcúdia. Hi ha constància dels noms dels fusters mallorquins que les fabricaren.

Tresca i la verdesca, La: Una de les profecies d’Anselm Turmeda que els agermanats predicaven i interpretaven com a premonició de la victòria. Lladoncs en la verdesca/ serà l’horrible tresca/ de la gent barbaresca/ al mig de la horta./ La porta veig uberta/ la terra veig deserta/ los frayles sens oferta/ qui canten missa.

Tunginer (també tunyiner): paraules no localitzades, però que s’aplicaven als paraires que tallaven i igualaven els fils dels teixits (vg. 386 i 394 de Ciutat). També es deia dels matalassers. Cal relacionar la paraula amb El tundidor de Mallorca, títol de l’obra de teatre sobre Joan Crespí.

NOTES

Miquel Barceló. Guardes del llibre Joanot Colom i Cifre de Ramon Rosselló

AVÍS PREVI

Aquest article fa part d’un extens treball en curs sobre Joanot Colom. Atesa l’abundància d’informacions falses que circulen, he trobat necessari fer aquesta publicació a l’avançada del document definitiu. La reconstrucció familiar, la descoberta dels vincles, fins ara desconeguts, amb Guillem Colom, amb Pere Ferrer i amb Benet Penedès, la deducció de la data de naixement, les notes que conviden a indagar la família Moranta, la reconversió documentada de les criminalitzacions sense prova i altres aspectes biogràfics són algunes de les aportacions, inèdites fins ara, que es presenten, encara que algunes romanen pendents de verificació i convé agafar amb prudència. La compilació de dades disperses i encara no ordenades, així com les noves descobertes, fruit de la recerca, conformen un panorama que convida a l’optimisme quant al rescat de la figura de Joanot Colom i Cifre, el gegant, líder indiscutible de la Germania de Mallorca¹.

He tingut en compte les aportacions documentals de Cosme Bauçà, Pere Oliver i Domenge, Pere Xamena, Ramon Rosselló, Nofre Vaquer i Joan Miralles. He d’expressar un especial agraïment als historiadors Eulàlia Duran, Guillem Morro, Margalida Bernat, Jaume Serra i Antoni Mas per les amables converses amb sàvies indicacions. Així mateix, a quantes persones m’animen, article a article, a perseverar en la recerca de noves fonts, desconegudes o inexplorades fins ara². Finalment, de manera destacada, vull fer constar el meu reconeixement a Margalida Obrador Bennàsser, descendent d’Antoni Colom, germà de Joanot, per la rigorosa i exemplar investigació de la nissaga que ha permès destapar tot el quadre familiar.

1) Joanot Colom i Cifre, felanitxer de soca-rel

La criminalització de Joanot Colom, amb el cap penjat a la Porta Pintada des de 1523 fins el 1822, entre d’altres conseqüències de la desmemòria, va desincentivar la recerca dels seus orígens familiars. No va ser fins el desembre de 1841, arran de la proclamació com a fill il·lustre de Palma, quan es va divulgar que devia ser de Felanitx, on hi tenia un germà³. El redescobriment va animar l’Ajuntament de Felanitx l’any 1891 a dedicar-li un carrer. Un quart de segle abans, el 1865, Palma havia posat el seu nom a l’important carrer que va de Cort a la plaça Major. El mes de maig de 1892 es va transferir el nom de Joanot Colom al navegant Cristòfol Colon, perquè l’Ajuntament dedicà a l’agermanat la gran plaça que anava des de la Porta Pintada fins a l’estació (avui plaça d’Espanya). Finalment, el 2009, es retornà el nom al carrer primigeni, amb l’afegit Dirigent agermanat.