Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES

Deixa un comentari

LES CLAUS [furtades] DEL REGNE DE MALLORCA

En el darrers mesos ha revifat la recerca de les claus del regne de Mallorca. La darrera notícia, descoberta per l’eminent lingüista, historiadora i investigadora Eulàlia Duran, màxima autoritat en la qüestió de les Germanies, era que havien estat subhastades i adjudicades l’any 20001. Efectivament, la notícia ens abocà al catàleg de la casa Christies de Londres. La incorrecta descripció que es fa de les claus (les situen a l’any 1845 quan són de més de tres segles abans), permet deduir que els hereus de la propietària, Betsabé de Rothschild (1914-1999), no tenien ni idea de l’objecte que posaven a l’encant i, per a més inri, s’adjudicaren per un preu sensiblement inferior al seu valor no només històric, sinó fins i tot material2. La pitjor notícia de totes és el lamentable desconeixement de les nostres institucions que, en el seu dia, perderen l’oportunitat de recuperar un tresor històric que, a més de patir una barroera espoliació patrimonial, ha estat objecte de tràfic especulatiu.

Les claus tal com es mostraven en el catàleg de Christies

Orígens, raó de ser, custòdia i desaparició de les claus

Els agermanats, conscients que la derrota era imminent, varen encarregar i pagar dues claus d’or, petites obres d’art d’orfebreria i de gran bellesa artística, per oferir-les a Carles V en prova d’obediència i lleialtat. L’objectiu no era altre que obtenir la clemència reial i evitar la severitat del monarca. La persona designada per dur el present a l’emperador a Valladolid va ser el mercader Bartomeu Ventallol, el qual ja havia actuat, sense èxit, com a mediador dels agermanats davant del capità de l’armada reial, Juan de Velasco, l’octubre de 1522.

Carles V, després d’escoltar Ventallol i consultar el Consell d’Aragó, decidí rebutjar l’obsequi, perquè les «vertaderes claus» que volia eren les de la fidelitat. La principal raó del rebuig era que el present s’oferia en nom dels agermanats mentre encara resistien el setge reial sobre la ciutat de Palma que no capitularia fins el mes de març. Ordenà Ventallol retornar a Mallorca amb la carta reial de dia 24 de gener de 1523, on comminava a deixar les armes i a acceptar de nou Miguel de Gurrea com a legítim Virrei. La carta reial no s’adreçava a Gurrea, sinó A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas. En definitiva, el rei no acceptà el present i ordenà la devolució als remitents, exhortant a la submissió amb l’amenaça que, si ell es desplaçava, els efectes romandrien permanent a la memòria3.

Això no obstant, ja esclafada la Germania, però encara en temps de la sàdica repressió, dia 4 de setembre de 1524 Carles V va remetre a Gurrea una reial cèdula, on li diu que ha sabut que guarda armes joyes robes banderes y altres coses dels agermanats y señaladament són en poder vostre les claus d’or que llauors los jurats ó los agermanats de la ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes (…) pertanyen a nostre reyal patrimoni. (…) Vos diem i manam que doneu i lliureu les dites claus d’or y altres joyes robes y banderes que en poder vostre sien (…) al noble magnífich y amat procurador nostre en aquest regne Don Fransesch Burgues. Aquest segon document resulta fonamental perquè desmenteix totalment Mut, Bover i Quadrado que defensaven que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, havia regalat les claus a Gurrea4.

No és mal d’imaginar com va rebre el virrei de Mallorca la reial cèdula. Cal tenir present que Miguel de Gurrea mai no va perdonar a Francesc Burgues (el noble, magnífic i estimat procurador reial) haver donat la raó a la interpretació dels agermanats quan, el mes d’abril de 1521, exigiren la seva expulsió. La Germania argumentà que la procedència aragonesa de Gurrea profanava el privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 que disposava «que home del regne d’Aragó y de Cerdanya y de Rosselló no pusca ésser governador d’aquest seu regne». La majoria dels Jurats i Burgues en particular avalaren la tesi i Gurrea es va veure forçat a partir a Eivissa.

No és mal d’imaginar tampoc que, tot i l’ordre indiscutible de l’emperador, Miguel de Gurrea es fes el sord, primer, i després, quan es va veure estret, embullàs la troca. Cinc mesos després de l’ordre del rei, concretament dia 31 de gener de 1525, Gurrea va correspondre la carta al·legant que, en dies passats, el procurador li havia recordat la reclamació de Carles V. Tot i que tractant-se de coses preses ab conflicte de guerra, considerava més raonable que estiguessin en les seves mans, procediria a fer l’inventari dels objectes requisats als agermanats. En relació a les claus però, lluny d’admetre que pertanyien al patrimoni reial, replicà que, com havia de saber el procurador per ser cosa pública i notòria, foren fetes fer i pagades per los particulars (un eufemisme per evitar esmentar els agermanats) residents a la ciutat en el temps de la germania, els quals les varen oferir, en nom de la Universitat, a l’emperador, però com que aquest no les va acceptar es retornaren als jurats i aquests, després de deliberar, varen decidir lliurar-les al lloctinent; és a dira Miguel de Gurrea5! Considera necessari informar sa majestat de tot això, perquè dedueix de la provisió reial que no ha tengut notícia de dites coses. Afegeix que se obeyran sos reals manaments però per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra. De totes les altres coses farà que los reals manaments sien complits i effectuats6. En definitiva, Gurrea amaga que les claus són en poder seu i desobeeix a plena consciència la instrucció reial7.

Com esmentaven les claus del regne els historiadors

Vicent Mut, l’any 1650, referint-se a les claus i a Gurrea afirma que S.M. le honró con ellas y las conservan sus biznietos. L’any 1841, Antoni Furió escriu que l’emperador les va remetre a Gurrea para que las guardase, en prueba de su celo y fidelidad. El Cronicón Mayoricense (1881) reprodueix la informació escrita l’any 1827 per Joaquim M. Bover: Repuesto el Virrey D. Miguel de Gurrea en su destino después de la derrota de los agermanados, regalóle el Rey dos grandes llaves de oro (…). Entregáronselas los Jurados en 18 de Diciembre de este año (es refereix a 1523). Quadrado, l’any 1888, reitera la falsa tesi que el rei va enviar les claus a Gurrea com una recompensa: Las llaves de oro pararon en poder de Gurrea, y en recompensa de sus servicios guardólas largo tiempo su família, hasta que modernamente por no sé qué vicisitudes se asegura haber aparecido en un museo extranjero.

Una vegada més, com a corrector d’altres desbarats sobre la Germania, sempre bastits a partir de les cròniques dels vencedors (les úniques que es conserven), serà el republicà Eusebi Pascual qui posarà en evidència la usurpació de Gurrea, i la falsa propietat de les claus, en dos articles publicats al Bolletí de l‘Arqueològica Lul·liana els anys 1890 i 1891. Després de reproduir en la seva totalitat els escrits de gener de 1523 i de setembre de 1524 de Carles V a Gurrea, amb l’esquiva resposta d’aquest de gener de 1525, conclou de manera inequívoca que no va existir mai l’hipotètic regal del rei, que les claus foren retingudes per Gurrea, que no sortiren mai de les seves mans, que li consta que han estat objecte de tràfic, que d’haver estat restituïdes al patrimoni reial o a les institucions de Mallorca avui estarien protegides, que els cronistes mai no depuraren els fets certs i, per arrodonir la usurpació de Gurrea del patrimoni públic, que unes claus fetes per un poble per tal de retre tribut voluntari al rei, sota cap concepte, podien destinar-se a enriquir el virrei com si fos una propietat privada. Aquest darrer és el punt clau. Carles V no va admetre les claus, perquè les oferien els revoltats contra ell i, per això, les rebutjà; retornaren a Mallorca i les lliuraren als Jurats, és a dir, al patrimoni públic. Quant a la venda de les claus, ja dins del segle XIX, Pascual assenyala a Mr. Hertz, un expert antiquari alemany, com a hipotètic comprador a una família mallorquina8.

Malgrat la descoberta que les claus havien de ser o bé patrimoni reial (cas de no trobar propietaris, com escrivia Carles V) o bé patrimoni del Regne de Mallorca, sota la custòdia dels Jurats; malgrat també la incitació de l’article de 1890 de Pascual a mirar d’aclarir en poder de qui estaven, possiblement la poca audiència del bolletí de l’Arqueològica i la desídia, el desinterès o la negligència de les institucions de l’època, varen remetre de nou les claus del regne al país de la desmemòria.

La represa de la recerca

La revista on Eulàlia Duran informà de la localització de les claus, les descriu i les mostra

Gairebé un segle després dels escrits de Pascual, el mes de març de 1983 Eulàlia Duran publicava un article a la revista Serra d’Or que seria determinant per tal de reprendre la recerca de les claus9. Explicava que, arran d’haver publicat Les Germanies als Països Catalans (Curial, 1982), l’historiador Joan Ainaud de Lasarte (1919-1995) l’avisà que feia anys havia vist reproduïdes les claus en un catàleg d’art de la família Rothschild. Les gestions iniciades per Eulàlia Duran varen obtenir justa recompensa i la propietària de les claus li va remetre les fotografies fetes per Israel Zafrir que va reproduir Serra d’Or. A la fi, els mallorquins, els legítims hereus dels qui havien fet fer aquelles petites obres d’art, usurpades del patrimoni públic per un virrei repressor, les podíem veure, ni que fos en fotografia.

Article de 1993 a Flor de Card

La gran troballa de Duran va ser la localització de les claus 460 anys després del gest dels agermanats. L’article es completava amb les referències bibliogràfiques, fonamentalment amb la recuperació dels dos articles d’Eusebi Pascual. Posteriorment, altres historiadors i investigadors aprofitaren la descoberta i divulgaren la història, animant a la recerca. És el cas, en primer lloc, de l’investigador felanitxer Ramon Rosselló Vaquer que publicà dos articles a la revista Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar (agost i octubre de 1993)10. Anys després, el 2007, Gabriel Llompart publicaria Dos obras de arte significativas de la Germanía mallorquina.11 Valorant el treball d’Eulàlia Duran a Serra d’Or, Llompart vincula, en opinió meva erròniament, les claus d’or dels agermanats amb les que es varen lliurar a Gurrea a les capitulacions de dia 7 de març de 1523 o, posteriorment i arran de la Guerra de Submissió (1705-1715), dia 11 de juliol de 1715 a D’Asfeld, comandant de les tropes borbòniques invasores que extingiren el Regne de Mallorca. Llompart transcriu el testimoni del capità Alfonso Enrique de Guzmán: E yo llegué de la parte de la ciudad con las llaves y entreguéselas12.

On són les claus?

Com he exposat a l’inici de l’article, els darrers mesos s’ha impulsat la recerca de les claus. Dia 28 d’agost del 2020, Ultima Hora publicava un article per informar que el regidor de la Memòria de la Ciutat, Llorenç Carrió, instava a la col·laboració ciutadana per mirar de localitzar les claus del regne, atesa la voluntat de l’Ajuntament de Palma de recuperar-les o, si més no, poder-les exposar, amb motiu de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca13.

L’endemà de la notícia, dia 29 d’agost de 2020, Román Piña, historiador del Dret, confessava al mateix diari que va ser el seu rebesavi, Gabriel Josep Fuster i Pomar (1767-1845) el qui va vendre les claus que acabarien a la col·lecció d’art de la família Rotshchild. Piña suposa que el seu rebesavi, que va fer una fortuna important com a prestador de doblers amb interessos, degué comprar les claus als hereus de Miguel de Gurrea. Quant al lloc on es poden trobar actualment, Piña assegura que són a Jerusalem14. A partir d’aquella notícia, de manera intermitent, la premsa havia reiterat la notícia sense novetats destacables fins que Eulàlia Duran dia 27 de desembre del 2020 va descobrir que les claus s’havien subhastat ja feia 20 anys i que caldria recuperar la pista d’on són ara. Entenc que l’Ajuntament de Palma (potser seria més adequat el Consell de Mallorca) faci gestions per veure si l’entitat subhastadora pot avisar els compradors de les claus de l’interès institucional en negociar la possible compra-devolució de les claus o, si més no, la cessió museística.

Dues setmanes després de la descoberta d’Eulàlia Duran, la premsa informava de la subhasta

De part meva, no he arribat a localitzar qui les va comprar, sigui un particular, sigui una institució, ni tampoc on són ara, però sí he obtingut una notícia d’on varen ser. Una informació del s. XVII referida a Miguel de Gurrea i família, extreta dels arxius aragonesos, explica que el virrei, després d’esclafar la revolta i les reivindicacions del poble de Mallorca, va remetre dues claus d’or a l’emperador Carles V que se las donó con la honra de que las guardase, como había dispuesto al ganar la ciudad, que vinculó en su casa, y guardó el marqués que luego fué de Navarrens, como veremos, D. José de Gurrea y Borja, que poseyó la baronía de Gurrea15.

Conclusions

Les dades que s’aporten en aquest article i en els dos apèndixs, amb troballes desconegudes i, en bona part, inèdites, confirmen que els qui han dit que ja s’ha escrit tot sobre la Germania van ben errats de comptes.

El discurs dominant s’ha fonamentat en arxius on només hi ha la informació dels vencedors, però tot i això, amb un percentatge d’intuïció i un altre de sort, anar a fer recerca per arxius castellans i aragonesos permet contrastar i, en bona part, desmentir manipulacions i invents16.

És un fet cert que els agermanats feren fer les claus, una obra d’art d’alt valor material que encara multiplica més el seu valor històric, per obtenir el perdó reial i fer efectiva la segona clàusula de les capitulacions pactades: Que no se perseguiria ni molestaria persona alguna.g17

És un altre fet cert que, el gener de 1523, Carles V va rebutjar l’obsequi i, amb una carta comminatòria adreçada a tot el poble de Mallorca, les va remetre amb el mateix emissari als Jurats.

És un fet fals, per més que divulgat mai no provat, que els Jurats fessin acta de donació de les claus al virrei de Mallorca.

És un fet rotundament fals, per més que divulgat, que Carles V fes obsequi de les claus l’any 1523 al virrei.

És un fet cert que Carles V, coneixedor que les guardava el virrei, les hi va reclamar el setembre de 1524 en considerar que, si ja no tenien propietari (els agermanat havien estat derrotats i reprimits), pertanyien al seu patrimoni.

És un fet indiscutible que Gurrea va desobeir el rei i va retenir (usurpar, en definitiva) unes claus que, en justícia i veritat, pertanyen al poble de Mallorca.

És un fet provat que les claus foren venudes per un mallorquí a un alemany i acabaren en mans de la família Rothschil.

És un altre fet evident que els cronistes mai no depuraren els fets certs, com va dir amb generosa prudència Eusebi Pascual. Més encara, no just no varen depurar els fets certs, sinó que propagaren una versió apòcrifa creada per uns historiadors, majoritàriament arxivers i cronistes oficials, enemics a ultrança de la Germania.

És un fet objectiu que les claus foren robades per Miguel de Gurrea al poble de Mallorca i que, amb aquesta usurpació, les va convertir en un emblema, potser el darrer i més significatiu de l’abús dels senyors sobre la ciutadania. Com va escriure fa dies el sempre pertinent historiador Guillem Morro: Aquestes claus són el símbol més emblemàtic de la lluita dels nostres avantpassats. S’han de recuperar sí o sí!

 

APÈNDIX PRIMER

1a) Transcripció de la carta reial de Carles V de dia 24 de gener de 1523 adreçada a «tot lo poble de Mallorca»

Don Carles per la divina clemencia Emperador dels Romans sempre august rey de Alamanya, Dona Joanna sa mare y lo mateix Don Carles per la gracia de Deu reys de Castella, de Aragó, de les dos Cicilias, de Hierusalem, de Hungría, de Dalraacia, de Croacia, de León, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galizia, de Mallorcas. de Sivila, de Serdanya, de Còrdova, de Córcega, de Murcia, de Jahen, de las Algarbes, de Alcira, de Gibeltar, de les Ules de Canaria, de les illes índies y terra ferma del mar occea, Archiduch de Austria, Duch de Atienes y Neopatria, Contes de Rosselló y Cerdanya. A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas, a cada hun de ells, a qui pertanya e de les presents nostres letres hauran noticia en qualsevol manera. Sapiau qoe havem vistes unes letres quens ha aportat de part vostre Barthomeu Ventallol vostre missatger, lo qual jatsia que vinga de part de súbdits nostres que stan en notoria desobediencia de son rey y senyor natural, com vosaltres, havem manat ésser oyit en nostre sacre e reyal Consell, e vistes les rahons per ell deduhides de vostre part y les claus de or que ab ell tremeteu pera senyal de la innata fidelitat que dieu tenir a nostre corona reyal, considerants- les dites rahons no eser dignes de admetre y que les vertaderes claus quens haveu de donar e tremetre han de ésser de pura e fael obediencia ab tot affecte a nostra reyal persona, y en nom de aquella a don Miquel de Garrea, nostre lochtinent y capità general, que es anat y resideix per manament nostre a n aqueix regne ab la armada y gent que dieu per vostres letres pera reduir als inobedients a deguda obediencia nostre, havem delliberat de no admetre les dites rahons ni rebre les dites claus, ans be fent offici de príncep misericordiós y pera constituir en major culpa aquels de vosaltres que seran pertinasses en complir aquest nostre manament e ultima jussio, havem manat tornar a vosaltres lo dit Ventayol, pera notificar vos jatsia que no ignoreu segons que ab les matexes presents vos notifican! y declaram que lo dit don Miquel de Garrea nostre lochtinent y capità general es anat de expressa comissió y manament nostre ab la dita armada en aqueix dit regne pera reduhir a nostre degude obediencia los poblats en aquells qui seran desobedients com stau vosaltres, y que la gent que aporta en la dita armada ni part alguna de aquella no son infaels, com los voleu donar entendre, ans be son xpians, súbdits y bons servidors nostres. Manant vos expresament de nostra certa sciencia deliberadament y consulta y per nostra reyal auctoritat, sots incorriment de nostre ira y indignació y les penes en les quals incurren súbdits y vassalls inobedients y rebelles a son rey y senyor natural, que de continent c sens dilació ni altre consulta alguna, ans be tenints les presents per resposta a qualsevol consulta o recors que pretengan deure fer de nostre Magt., desistiau ab tot eftecta de la resistencia que feu ab les armes al dit nostre lochtinent y capità general y lo rebau, restituiscau plenament y ab tota obediencia en lo dit carrech y oífici, segons y de la manera que stave abans de les conmocions y germanies que haveu comensades y perseguides fins ara, dexant les armes y tot lo exercici de aquelles y desistint de tots los actes que fins are haveu fets, y obeint y honrant y acatant al dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en tot lo que de part nostre vos manara axi com a nostre matexa persona; per manera que aquexa ciutat y regne sien reduhits y restituhits en tota quietut y pacificació de aquells y en degude obediencia nostra y del dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en nom nostre. Ceitificantvos que si axi ho féreu, jatsia que los casos y delictes perpetrats fins ara sien tants y tants greus que no degueu star sens molt exemplar castich e punicio, haureu respecte al be que fareu, per usar offici de príncep clement y misericordiós ab vosaltres, y axi mateix manareu provehir lo que complirà al benefici publich, conservació y pacifich stat de aquexa ciutat y regne, com per les dites vostres letres suplicau, y que en altra manera havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procehesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebelles e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiij dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey.
(Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

1b) Transcripció de la cédula reial de Carles V de dia 4 de setembre de 1523 adreçada a Miguel de Gurrea

Don Carles per la divina clemencia elet emperador del Romans sempre august Rey de Germania. Dona Joana sa mare y lo mateix don Carles per la gratia de Deu Reys de Castilla de Aragó de les dos Sicilies, etc. etc. Al spectable noble y magnifich y amat conseller loctinent y capita general nostre en lo predit regne de Mallorques Don Miguel de Gurrea Salut y dilectio: relació tenim que en poder vostre y de altres officials y singulars persones de aqueix regne estan, es troben, diverses armes robes joyes banderes y altres coses dels agermanats de aqueix regne ó que ells hauien preses y robades de alguns obedients y faels á nostre maiestat, y senyaladament son en poder vostre les claus de or que lleuors los Jurats ó los agermanats dexa Ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes y sengles per no trobar ni hauer hi señors propi se sguarden y pertanyen á nostre reiyal patrimoni ó saltim deuen star en poder de nostre procurador reyal en aqueix regne, perquè sis venien os trobauen señors de aquelles les fosseu restituïdes, y sino passat lo temps per pragmàtiques reals statuhit sien incorporades, servades dites pragmàtiques, al dit nostre patrimoni real. Pertant à humil supplicasio de nostre procurador fiscal, ab tenor de las presents, de nostre certa sciencia deliberadament y consulta y de nostre real autoritat a pena de mil florins de or de Aragó vos diem y manam, que encontinent vos doneu y liureu les dites claus de or y altres joyes robes armes y banderes que en poder vostre sien en qualsevol manera que sien stades de agermanats e per aquells preses y robades de obedients nostres y que no tropin señors, y donareu totafauor y ajuda si menester sera pera que sien liurades totes y qualseuol de les sobre dites coses que en poder de altres officials y singulars persones en aqueix regne se tropien, al noble magnifich y amat conseller y procurador real nostre en aqueix regne Don Fransesch Burgués ó a son lochtinent, liurant les hi y fahent les hi liurar à benifet de inventari per tal que aquelles tinga y fassa juxta lo stil y pragmàtiques de són offici no fahent lo contrari en manera alguna 3Í. nostra gracia teniu cara y en la pena demunt dita desigau no incórrer, com axí procehesca de nostra determinada voluntat tot dupte, consulte, contradictio e qualsevol impediments cessants. Dat, en Valladolid a quatre del mes de Setembre any dele nat. de nre. Señor mil DXXiiij— Yo el Rey.»
(Libro de Ced. R. de 1516 á 1527)

1c) Transcripció de la resposta de Miguel de Gurrea de dia 31 de gener de 1525 a l’ordre reial

Quaquidem regia provisione oblata dicto spectabile et nobili dno. loct. generali qui recepta etc. petiit copiam de eadem sibi tradi qua habita debitam dabit sue Ca.ce M.ú responsionem de lapsu tamen temporis protestando;
Copia vero premissorum fuit profecta et dicto Spectabili et Nobili dno. loct. generali eam petenti ad tradendum parata die videlicet sabbati xxviij mensis Januarij anno predicto hora vesperorum. Et die martis xxxj mesis Januarij anno predicto M. D. XXV prefatus Spectabilis Nopilis dominus locumt. generalis voccato me dicto Raymundo lull not tradidit mihi infrascriptam responsionem mandans illam in calce regie provisionis continúan.
Rebuda ab aquella honor y reuerentia ques pertany, respon que noy ha coses algunes de- les contengudes en dita real provisió quell hage de restituir: be es ver que algunes banderes de poch stima com se mostrara son restades en poder de la Cort perqué se provehis sobre aquelles lo que seria de justicia y al servey de sa mt., y axí fonch respost al noble procurador real quant les
demaná en dies pessats com appar ab les scriptures foren presentades per part del dit procurador real a dit lochtinent general les quals son stades tremeses á sa Mt.; y per esser coses preses ab conflicte de guerra y ma armada, apparia rahonable cosa stiguessen en lo entretant en la cort del lochtinent y Capita general: pero pus sa Mt. ho mana axí, es prest y apparellat de feries deposar en poder del dit magnifich procurador real ó de son lochtinent ab medi de inventari segons que en dita provisió real es contengut: e quant les claus de or be sap dit procurador real per eser cosa publica y notoria, que los perticulars residents en los temps de la germania en la ciutat, en nom de la universitat feren fer y pagaren dites claus per presentarles en dit nom ása Mt.; les quals de fet no volgue acceptar sa Mt.; ans foren tornades assi e son vingudes en poder dels jurats de la universitat, les quals stant dies havia la terra ab repòs ab lo gran y general consell de tota la terra representant tots los poblats en la present illa, per los sguarts à ell be vists, y en la deliberació per ells feta contenguts, deliberaren presentar com de fet presentaren y donaren dites claus á dit lochtinent general y perquè sa Mt. segons la tenor de dita real prouisio no ha tengut noticia de dites coses, per ço lo dit lochtinent general ha determinat donar avís á sa Mt. perquè havent legítima informació mana per lo que cumple mes al servei de sa real Mt. que en continent se obeiran sos reyals manaments y majorment que per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra: de totes les altres coses que son en poder de la Cort ó de altres persones se fara diligencia en fer regonexer y sercar en poder de qui sen trobaran y lo mateix per sa part pora fer lo dit procurador real car dit lochtinent general essent prompte en obeir los reals manaments se ofier en prestar tota favor y ajuda que á ell sia posible perquè los reals manaments sien complits y effectuats. 

 

APENDIX SEGON

No s’ha fet encara (almenys no l’he sabut trobar) un estudi a fons sobre la figura del virrei (lloctinent si utilitzam la nomenclatura oficial) Miguel de Gurrea i Cerdán que vagi més enllà dels breus perfils elaborats pels historiadors dels s. XIX i XX, o de les notes biogràfiques que apareixen a les perilloses enciclopèdies virtuals18. La necessitat d’obtenir més informació m’ha convidat a insistir en la recerca i, en aquesta ocasió, m’ha recompensat amb notícies fins ara desconegudes que, en més d’un cas, com és ara la constatació que Gurrea ja havia desobeït al rei Ferran i que, coincidint en el temps que va ser virrei de Mallorca, va mantenir plets, litigis i conflictes sobre les seves terres aragoneses, resulten més que rellevants per definir la conducta arrogant del personatge.

2a) Notes [en bona part inèdites] sobre Miguel de Gurrea i Cerdan i la seva nissaga

Miguel de Gurrea era fill de D. Lope, senyor de Gurrea, i de Margarita Cerdán. La mort del seu germà major va propiciar que ell fos l’hereu. La primera notícia que es troba d’ell és l’assistència a les Corts de 1498 al jurament del príncep i l’any 1502 al de la princesa Joana, presentada com a successora de les corones. Dia 11 de febrer de 1512 va ser designat Virrei de Mallorca per Ferran II d’Aragó, el catòlic. 19. Amb un exèrcit format per 3.000 homes, mallorquins, menorquins i eivissencs, va anar al nord d’Àfrica a defensar la ciutat de Bejaïa (Bugia o, en català antic, Bogia) assetjada per les tropes d’Oruç Reis, Barba-rossa. Hi arribaren dia 24 d’agost de 1515 i tornaren a Mallorca dia 13 de gener de 1516. Arran de l’aixecament de la Germania, l’abril de 1521 es va veure forçat a partir a Eivissa, on impediria que l’illa s’adherís a la revolta i on derrotà el petit contingent enviat per la Germania. L’octubre de 1522 s’incorporà a la flota enviada per Carles V per sotmetre la revolta i, des d’Alcúdia i després de diverses luctuoses batalles i d’unes capitulacions que no respectaria, va entrar a la ciutat de Palma dia 7 de març de 1523 impulsant una severa i sàdica repressió fins a l’any 1526 va retornar a Aragó per ocupar el càrrec de governador. Segons dues fonts va morir el mes de juny de 1537 o el mes de maig de 1539. Abans, l’any 1531, havia cedit el càrrec de governador al seu fill Francisco que l’ocupà fins a la mort el 9 d’abril de 1554.

Miguel de Gurrea y Cerdán es va casar amb Aldonza Sánchez, amb qui va tenir Francisco i Ana. El fill, que ocupà el càrrec de governador de son pare, es va casar dues vegades. La primera amb Isabel de Moncada, amb qui només va tenir un fill, Miguel que assumiria el senyoriu de Gurrea. Amb la segona esposa, Leonor de Castro, va tenir Francisco Luís y Aldonza. El nét del qui havia estat virrei de Mallorca, Miguel de Gurrea y Moncada va viure temps de glòria i prestigi. Participà, com a segon de la flota comandada per Juan de Áustria, en el que, fins aleshores, seria el més gran enfrontament naval, conegut com la batalla de Lepant, en el golf de Náfpaktos amb participació de més de quatre-centes cinquanta naus. L’èxit assolit per la Lliga Santa va ser difós arreu amb cartells com el de la xilografia adjunta, Alegoría de la batalla de Lepanto, una estampa de la marededéu del Carme, on es veuen els almiralls vencedors, Juan de Áustria i el seu lloctinent Miguel de [Gurrea] y Moncada, amb l’almirall tur decapitat.

Juan de Àustria i Miguel de Gurrea y Moncada

Malgrat les fulgurants biografies del seu fill Francisco i del seu nét Miguel, no tot varen ser flors i violes a la nissaga de la família del qui va ser virrei de Mallorca i gran repressor de la Germania. Un rebesnét, amb el seu patronímic, va ser un dels «dotze traïdors» que foren condemnats per Felip II i foren decapitats a Saragossa l’any 1591. Els seus caps varen estar penjats a la porta reial de la ciutat fins que, l’any 1599, Felip III va autoritzar-ne la retirada. Un d’aquests caps s’acompanyà amb aquesta inscripció: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas y castillos a 19 de octubre. Aquest membre de la família ha estat esborrat de les genealogies oficials de la nissaga, però tanmateix apareix com un dels principals instigadors dels coneguts “fets de Saragossa de 1591”. Tanmateix la dinastia dels Gurrea no es va extingir. Des de 1987, la baronia l’ocupa Fernando Granzow de la Cerda y Roca de Togores.

2b) La doble desobediència del virrei Gurrea al rei Ferran

Arran d’un litigi de terres i de servitud d’aigua, dia 16 de gener de 1517, el rei escrivia des de Brussel·les a Miguel de Gurrea, virrei de Mallorca, una carta ordenant-li que, en el termini màxim de tres dies, fes les paus amb D. Hugo de Urries o, si no podia, que deixàs la solució en mans del rei. De no obeir, continuava l’escrit, se tuviese por suspenso del dicho Empleo, que tendría que abandonar en el plazo de diez días; á cuyo fin escribía á D. Fadrique de San Climente, representante del gobernador en la isla de Menorca, para hacerse cargo del empleo. A la vista de l’amenaça, dia 25 de febrer de 1517, davant del notari de Saragossa Luis Sorá, Gurrea va acceptar que fos el rei qui decidís. Arribat el rei a Saragossa dia 15 de Octubre de 1518 va dictar la sentència definitiva. Urries podria fer ús de les aigües, Gurrea havia de renunciar a retenir o desviar les aigües i havia de guardar perpetuo silencio sobre el tema. A més, les dues parts havien de fer les paus i viure com a bons amics i parents.

Gurrea no va acceptar la resolució. Es dedueix clarament de la carta que el rei, quatre mesos després de la sentència, va enviar als jurats d’Almudebar: Amados y fieles nuestros: Luego que habemos sabido la innovación hecha por la parte de D. Miguel de Gurrea en la barca de Bellestar y agua de Mondote, contra forma de la sentencia por nos pronunciada entre él y don Hugo de Urries, pareciéndonos cosa no bien considerada y hecha, aunque con color de justicia, más en deservicio y desacatamiento nuestro que en agravio de la parte, habemos proveído y mandado que luego se torne todo á lugar debido y en el mismo estado que lo dejó nuestro Comisario Pedro de Espinosa, conforme á la dicha sentencia. (…) por ende os encargamos y mandamos que (…) procuréis que las cosas queden y permanezcan en aquel estado que por la dicha nuestra sentencia es declarado y estar deben, por ser así de justicia. Datis en Barcelona, á XXVI de Febrero del año mil D XVIIII. YO E L REY. »

BIBLIOGRAFIA BÀSICA D’AQUEST APENDIX SEGON

La gran Casa aragonesa de Gurrea. Linajes de Aragón.- VII. Hosca, 1916.

Cadenas y Vicent, V. Caballeros de Montesa, Madrid 1957

Garcés de Cariñena, P. Nobiliario de Aragón, Saragossa, 1983

García Ciprés, G. Los López de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo II. Hosca, 1911 i La baronía de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo VI. Hosca, 1914.

I.S.y C. Elenco de Grandezas y Títulos Nobiliarios Españoles. Madrid, 2001 Madrid.

Juan Vidal, J. Els Virreis de Mallorca (ss. XVI-XVII), Palma, 2002, pp. 15-26.

Redondo Veintemillas, G. y Montaner Frutos, A. De resigillographica, pp. 729-730 y 734.

NOTES 

1 Correu d’Eulàlia Duran de dia 26 de desembre del 2020: Benvolgut Bartomeu: Resulta que com més va més coses trobo. La col·lecció d’art de Betsabè Rothscild sembla que es va posar en subhasta el 2000. A Internet figuren tots els lots de les obres de la col·lecció que havia format el seu avi Alfons de Rothschild i que heretà la sra Betsabé R.. Mal documentades: figuren com del segle XIX, d’Espanya. Ho pots trobar a “A renaissance-style enamelled gold ceremonial key, probably spanisch circa 1845. Preu realitzat 15.275; estimat GBP 2000-GBP 3,3 Tancat: 14 desembre 2000. lot 61, 62. Hi he arribat buscant la vida i miracles de Betsabè , la darrera propietària.

3 Vg. la transcripció completa d’aquesta carta a l’apèndix 1a

4 Vg. el text complet a l’apèndix 1b

5 No s’ha trobat mai cap document que indiqui, com assegurava Gurrea, que els Jurats, li havien acordat donar-li les claus quan les reberen rebutjades per emperador. Tampoc no es coneix cap prova que confirmi que Carles V les hi va donar el desembre del 1523. Ben al contrari, l’exigència reial de recuperar-les el setembre de 1524 invalida les informacions divulgades des del discurs dominant.

6 Vg. el text complet a l’apèndix 1c

7 No era la primera vegada que Gurrea es mostrava en rebel·lia i desobeïa una ordre reial. Trobareu una informació rellevant fins ara desconeguda a l’apèndix 2b.

8 Lligant fils amb altres informacions, podria tractar-se de Moses Isaac Herz (1778-1848), agent intermediari de la família Rotshchild. Podria servir de referència la data de 1845 que apareixia al catàleg de la subhasta. La compravenda podria haver-se consumat a l’entorn d’aquell any. Allò cert és que varen acabar en mans d’Alphonse James de Rothschild (1827-1905) que les llegà a una de les seves filles, Betsabé, que les va guardar fins a la seva mort l’any 1999. Un any després els seus hereus les subhastaren.

9 Vg. complet l’aclaridor article de Serra d’Or a les pàgines 14-17 de l’enllaç: http://www.cervantesvirtual.com/descargaPdf/serra-dor-any-xxv-num-282-marc-1983-984422/

10 És de justícia fer un reconeixement a la tasca de la Premsa Forana de Mallorca i, igualment, de les diverses jornades d’estudis locals, dues plataformes excepcionals que acullen aportacions històriques de primer ordre.

11 Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics n. 17 (Palma, 2007). Podeu llegir el text complet de l’article a https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2669019

12 Libro de la vida y costumbres de don Alfonso Enrique de Guzmán (Biblioteca de Autores Españoles, Madrid, 1960). Aquest llibre, absent de les bibliografies consultades, recull les memòries del militar que va negociar la capitulació amb Joanot Colom. La informació és fonamental, perquè desemmascara algunes de les fantasies de Quadrado i altres autors per denigrar la Germania. Entre d’altres, l’episodi grotesc que afirmava que l’Instador del Poble i del Bé Comú s’havia amagat a l’interior d’un excusat, on va ser detingut «sucio y asqueroso». Ambdós adjectius es poden aplicar als qui inventaren el relat apòcrif sobre la detenció que el militar que la va dur a terme descriu amb detall, amb un gran elogi de la conducta digna i exemplar de Colom. Em complaurà parlar-ne en un proper article.

13 Palma pretende recuperar las «claus» del regne. Antoni Pol (UH, 28-VIII-2020)

14 Vg. El financiero que vendió les claus del regne, un reportatge-entrevista d’Antoni Pol (UH, 29-VIII-2020)

15 Vg. el tom VII de Linajes de Aragón. Huesca, 1916. La nota persisteix en la inexistent donació reial. El marquès al qual fa esment, com a custodi de les claus, és José de Gurrea Borja y Villalpando (s. XVII-1678), marquès de Navarrés.

16 Amb la Germania he repetit l’experiència viscuda arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015). Lluny de recrear-me en l’arxiu borbònic de Simancas, en pouar els arxius de Londres i Viena, vaig obtenir aportacions documentals de primer ordre. Fins i tot els arxius de París, malgrat ser França l’aliada de la corona de Castella en aquella Guerra de Submissió (1705-1715), mostraven informacions rellevants quant a l’expedició de D’Asfeld que certificaven que Mallorca va salvar la ciutat de Palma de la cremadissa, gràcies al suport de George Forbes, governador britànic de Menorca, la resistència del Marquès de Rubí, virrei de Mallorca, i a unes honorables capitulacions que, talment com faria Gurrea, Felip V no va respectar.

17 Les capitulacions mereixeran un capítol monogràfic.

18 Amb les precaucions necessàries i sempre amb la necessària verificació, vull defensar la gran aportació que representa Viquipèdia. Argumentar els errors per desqualificar l’enciclopèdia virtual topa amb l’existència d’equivocacions en els llibres d’Història, amb l’avantatge a favor de Viquipèdia de poder procedir a la correcció immediata.

19 Dia 28 d’abril de 1520, des de Colònia, l’emperador Carles V va despatxar un privilegi concedint a Miguel de Gurrea prorrogar els seu mandat tres anys més, amb un salari que s’havia de pagar en lliures, la moneda mallorquina. Novament, ara des de Valladolid, dia 26 d’agost de 1523 Carles V va emetre un despatx de renovació similar.

PER A SABER-NE MÉS: 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:
(I) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429
(II) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518
(III) Els crits: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de gener de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.