Etziba Balutxo...

ABSTRACT

Entre els misteris que romanen pendents d’escatir sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació, destaca el de les ambaixades dels agermanats. La revista l’AVENÇ (núm. 244, febrer del 2000, pàgs. 36-43) va publicar Les ambaixades de la Germania davant Carles I¹. Malgrat el títol, l’article signat per Vicent J. Vallés Borràs fa esment, únicament i exclusiva, a les ambaixades de la Germania de València, per la qual cosa vaig considerar oportú complementar aquell treball amb la indagació de les ambaixades dels agermanats de Mallorca i mirar d’aclarir les nombroses confusions que, encara ara, difon el discurs dominant.

1. LES SIS AMBAIXADES

Deixant de banda altres delegacions (per exemple, la que es va enviar dia 6 de febrer de 1522 a Alcúdia per instar obeir la quitació, o la que dia 24 de juliol de 1522 rebutjà l’entrevista amb Andrea Doria, quan oferí el suport de França, o l’enviada el 8 d’agost de 1522 a Inca per parlar amb el regent de la cancelleria, Francesc Obach), hem de destacar que tenim sis ambaixades de la Germania de Mallorca (i no només quatre, com assenyalen la gran majoria d’autors, o cinc, segons altres) perfectament identificades: la primera, de dia 15 de febrer al 8 de març de 1521 que s’entrevistà a València amb la Junta dels Tretze; la segona que partí de Sóller cap a Tortosa el 20 de juny de 1522, amb Pau Casesnoves i Guillem Colom al capdavant que, va retornar a Mallorca el mes de juliol i, en tornar partir cap a Valladolid el mes d’octubre, es transformà en la tercera expedició que, generalment, s’ha unificat i confós amb l’anterior; la quarta, un tant forçada militarment, va negociar amb Velasco al port de Palma dia 13 d’octubre de 1522; la cinquena que va anar a Valladolid el gener de 1523 per oferir les claus del regne a l’emperador; i la sisena i darrera (també entremesclada sovint amb la darrera de Casesnoves) que va partir cap a la Cort el març de 1523, dues setmanes després de la capitulació de Palma.

I) Del 15 de febrer al 8 de març de 1521

La primera ambaixada agermanada va ser la que va partir de Ciutat cap a València dia 15 de Febrer de 1521 per entrevistar-se amb la Junta dels Tretze, l’òrgan de govern de la Germania valenciana amb l’objectiu de conèixer a fons la situació i les estratègies dels agermanats valencians. Cal dir que Carles V, l’emperador, dia 4 de novembre de 1519 havia consentit la Germania de València i, fins i tot, autoritzat els gremis a disposar d’armes i a organitzar-se militarment². L’ambaixada mallorquina va ser liderada per Joanot Colom, acompanyat de Miquel Nebot, notari, Nicolau Ripoll, paraire, Antoni Benet, sastre, i Rafel Ripoll i Guillem Vaquer, capellers.

A l’entretant, a Palma, en una assemblea en el claustre de Sant Francesc foren escollits 27 elets que havien de formar el consell de la Germania: Antoni Coll, Bernat Oriol i Antoni Bauçà paraires, Lluc Enric, sastre, Joan Quintana, assaonador, Perot Puig, calceter, Rafel Ripoll, capeller, Joanot Colom, barreter, Pere Bagur, sabater, Llorenç Messeguer, teixidor de llana i mestre d’esgrima, Gabriel Bibiloni, teixidor de llana, Guillem Vic, espaser, Joan Entenç, picapedrer, Joan Carbonell, baster, Joan Oliver, apotecari, Joan Danús, botiguer, Pere Martí, cirurgià, Pere Fiol, apotecari, Carles Gaià, notari, Antoni Doménec, assaonador, Miquel Obrador, forner, Bernat Esteva, argenter, Pere Vaquer, barber i, sense constar l’ofici, Nadal Mesquida, Francesc Colom i Jordi Norat. Joan Crespí va ser designat capità.

Tres setmanes després de la partida, dia 8 de març de 1521, va tornar a Palma l’expedició de València, carregada de consignes, albardes, tabals, així com alguns models d’armes i una estructura organitzativa que va fer reduir el grup inicial a una Tretzena, menys de la meitat dels 27 designats inicialment, i baratar el nom del líder que va passar de capità a Instador del Poble.

II) Del 20 de juny a finals de juliol de 1522

El mes de febrer de 1522, el Consell de la Germania (la Tretzena estava pràcticament desfeta des de l’estiu anterior) va designar cinc representants per anar a entrevistar-se amb l’emperador, amb l’objectiu d’explicar-li que la revolta s’havia alçat contra els abusos dels nobles, però que mantenia fidelitat al seu rei de qui esperaven justícia. Mentre es feien els preparatius de l’expedició, arribà la notícia que el mes de gener el bisbe de Tortosa i inquisidor general de la Corona d’Aragó, havia estat elegit nou Papa, amb el nom d’Adrià VI.

Els jurats i, molt especialment, Joanot Colom, urgiren els cinc designats a iniciar d’immediat l’expedició cap a Tortosa, amb la pretensió d’obtenir el suport del Papa i, amb el seu aval, viatjar a continuació a la Cort. Una de les raons que animava Joanot Colom a promoure l’entrevista amb el nou Papa, abans que partís a Roma per rebre el pontificat, era que el desembre de 1519, quan encara era cardenal, Adrià d’Utrecht havia rebut els líders de la Germania de València i aquests n’havien quedat satisfets.

Està documentat que dia 16 de juny de 1522 feren jurament de servei i lleialtat a la Germania Jaume Moix, conseller del braç militar, Guillem Colom, jurat menestral i cosí germà de Joanot, Jaume Sbert, pare del regent inductor dels assassinats de la nit dels set, Pere Ozona, notari, i Antoni Thomàs, instador de Llucmajor. Als cinc, s’hi afegí Pau Casesnoves i, quatre dies després, dia 20 de juny, tots sis embarcaren des de Sóller cap a Tortosa. Tanmateix l’entrevista amb Adrià VI no va obtenir el resultat esperat, perquè el Papa no els va voler rebre, s’inhibí de brindar cap aval als expedicionaris i es limità a que el seu secretari el fes arribar que, si allò que pretenien era clemència, havien de demanar-la directament a l’emperador. Després d’aquell rebuig, mentre deliberaven si continuar cap a la Cort o tornar a Mallorca, a mitjan mes de juliol arribà a Barcelona l’ordre de Joanot Colom de revocació com a ambaixadors de Moix, Sbert i Ozona, per sospites de desafecció. Els tres intuïren el que els hi esperava si tornaven a l’illa i decidiren romandre a la Península. Els qui sí tornaren foren Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves. La tesi divulgada que, malgrat el fracàs, continuaren la ruta cap a la Cort, no és vàlida si tenim present que està documentat que tant Antoni Thomàs com Pau Casesnoves eren a Inca tres setmanes després, dia 8 d’agost de 1522, quan feren part dels trenta comissionats designats pel Consell de la Germania a la recepció a Francesc Ubach, el nou regent que es postulava com a mediador. És lògic suposar que la confusió general d’unificar l’ambaixada a Tortosa amb la que, tres mesos després, va tornar partir cap a la Cort deriva del fet que tres dels ambaixadors foren els mateixos.

III) D’octubre de 1522 a octubre de 1523

En tenir coneixement, els primers dies d’octubre de 1522, que les tropes imperials havien armat una flota i eren a punt de deixar anar amarres per atacar Mallorca, els tres ambaixadors que havien tornat de Tortosa (Guillem Colom, Antoni Thomàs i Pau Casesnoves) s’embarcaren de nou a principis d’octubre per anar directament a la Cort³. Arribats a Valladolid, l’emperador no només es va negar a entrevistar-se amb ells, sinó que dia 13 de novembre els va fer empresonar. Dissortadament, les gestions fetes en els arxius de Valladolid no ens han permès de localitzar les actes del previsible judici, la sentència ni tan sols, que va condemnar els tres ambaixadors (més endavant s’amplia i detalla la informació). Això no obstant, el desenllaç és prou conegut, perquè hi ha una documentació que va més enllà d’indicis i especulacions. A l’arxiu de València hi ha una informació rellevant que permet deduir el tràgic final⁴. De fet, se sap quina va ser la sort de tots tres i el lloc on foren executats.

Una vegada empresonats a Valladolid els tres ambaixadors, conscient Carles V que a València s’hi havien refugiat nobles i mascarats mallorquins, dia 28 de novembre va remetre al seu governador, Lluís Cabanelles, un escrit per tal d’obtenir arguments orientats a dictar sentència contra Pau Casesnoves, Antoni Thomàs i Guillem Colom. L’emperador volia informació sobre 27 qüestions. Entre d’altres fets destacats: l’assalt al castell de Bellver, l’enfrontament contra els oficis de Ciutat o la mort de Joan Crespí. El governador de València va atendre el requeriment reial i, els dies 7 i 17 de desembre de 1522, va fer interrogar 13 testimonis per separat, però amb un qüestionari comú. Aportaren informació sobre la nit dels set (el 24 de gener de 1522) i, de les respostes, es va  posar en evidencia que la Tretzena ja estava totalment desfeta el mes de juliol de 1521 durant el mandat de Joan Crespí⁵. Les declaracions aporten una baula clau: el Consell celebrat a Sineu dia 2 de setembre (tres setmanes abans del conegut Consell de Sant Francesc), amb la conflictiva i forçada entrada en escena de Pau Casesnoves, quan ja es perpetrà la substitució del primer Instador. És precisament a Pau Casesnoves a qui els testimonis consideren determinant en la caiguda de Joan Crespí, tot i que cap entrevistat diu saber qui el va assassinar⁶.

Pau Casesnoves és qui surt més mal parat de les entrevistes. Es reprodueix l’amenaça que va fer a un jurat: si nos fa per grat, per força se haurà de fer, y veureu demà tota la terra en armes. També l’acusen de predicador i, de manera reiterada, d’heretge⁷. Aquest fet resulta determinant a l’hora d’indagar el desenllaç, d’acord amb la metodologia que s’aplicava davant d’aital imputació. A la cort reial, quan qualque processat era acusat d’heretgia, agafava les messions el tribunal de la Inquisició que, en el cas de Valladolid, actuava des de l’any 1500. Si a la sentència els condemnats eren qualificats d’heretges, eren cremats vius i les restes carbonitzades llançades a un pudridero. Segons les consultes fetes als arxius de Valladolid, especialment al de la Cancillería, un acusat d’heretgia sota cap circumstància seria acollit per ser enterrat en terra santa; menys encara a cap dels cementiris adjunts a les esglésies de la ciutat⁸.

Les declaracions dels mascarats de València, molt especialment la del notari Pere Antich de Palma i la del paraire Martí Faria de Muro eren prou sòlides per imputar Pau Casesnoves amb les acusacions de predicador, rebel i heretge (sic). El fet és que les declaracions dels testimonis de València es remeteren a l’emperador i, ateses les imputacions, a Valladolid, executaren Pau Casesnoves i el seu amic, promotor i protector, Antoni Thomàs. No hem trobat cap referència que permeti establir el mes de la doble execució, però hi ha una notícia de 17 juliol de 1523 que indica que ja havien estat condemnats⁹. Executats Casesnoves i Thomàs, transitòriament es preservà la vida de Guillem Colom, el qual posteriorment seria enviat a Mallorca i, sotmès al criteri de Gurrea, penjat a Bellver l’octubre de 1523. Seria l’únic jurat víctima directa de la repressió¹⁰.

IV) 13 d’octubre de 1522

Aquesta ambaixada, en tres tongades en un mateix dia, no va anar més enllà del port de Palma, a la nau capitana de l’armada imperial que, dia 13 d’octubre de 1522, va fondejar a la badia. El seu capità, Juan Velasco, volia entrevistar-se amb Joanot Colom, però aquest que havia patit un atemptat no feia dos mesos, no ho va veure segur i no hi va accedir. Els enviats al vaixell com a ambaixadors de la Germania foren Pedro de Alvarado, patró d’un bergantí, i Nicolau Ripoll, paraire. Insatisfet, Velasco insistí a reclamar la presència de Joanot, de Pere Joan Albertí, reconegut com a governador, i dels jurats, cosa que els agermanats no acceptaren, conscients que en el vaixell de Velasco també hi havia el virrei Gurrea a qui es negaven a reconèixer¹¹. S’envià una segona delegació, amb Miquel Garau, botiguer, Joanot Saragossa, ferrer, Joan Oliver, apotecari, Bartomeu Ventallol, mercader, Joanot Ferrer, mariner i Bartomeu Reinès, paraire. Aquests presentaren a Velasco un protest notarial per invertir l’escenari de l’entrevista i Velasco va enviar al port uns representants a parlar amb Pere Joan Albertí, Joanot Colom i el seu germà Francesc, que rebutjaren les pretensions de Gurrea, segons les quals comminava els agermanats a capitular abans de 24 hores. Les negociacions es feren inviables i els agermanats, com a darrer emissari, enviaren Miguel Garau al vaixell de Velasco, amb l’avís que Miguel de Gurrea havia d’abandonar la badia d’immediat. A la nit, des de les murades, bombardejaren l’esquadra, sobretot la nau capitana. Atesa la situació, l’armada reial es va dirigir cap a Alcúdia, on desembarcaria l’exèrcit imperial que havia de sotmetre la Germania, amb les matances de Pollença, Son Fornari i el Rafal Garcès, abans de posar el setge definitiu a Palma.

V) 24 de gener de 1523

Aquesta ambaixada, coneguda com la de les claus, està prou documentada, amb informacions de les dues parts del conflicte. Amb la Ciutat assetjada i afectada per la pesta, com a darrer refugi de la Germania (les tropes imperials des d’Alcúdia havien dominat tota l’illa de Mallorca), el mes de gener va partir cap a Valladolid una nova ambaixada, amb la intenció d’obtenir la clemència de l’emperador. Encapçalava el grup el mercader Bartomeu Ventallol, un dels qui havia negociat amb Velasco el mes d’octubre, i sembla que va ser l’únic enviat que es va entrevistar amb l’emperador dia 24 de gener de 1523. En prova de lleialtat i reconeixement, en nom dels jurats, Ventallol va oferir dues valuoses i artístiques claus d’or que Carles V va refusar advertint que no volia ofrenes, sinó la submissió absoluta dels revoltats. Al rebuig, l’emperador hi va afegir l’amenaça que, si no es produïa l’adhesió incondicional i immediata que reclamava, acudiria personalment amb les tropes a infringir tal càstig que no s’esborraria mai de la memòria del món¹². Aquelles paraules de l’emperador, escrites en català, foren lliurades a Ventallol amb la indicació de traslladar la lletra als jurats, amb una altra carta adreçada a Gurrea¹³. Tan bon punt les va dur als destinataris, el mercader va ser enviat a galeres i Gurrea es va fer seves les claus¹⁴.

i VI) Del 27 de març als primers dies d’agost de 1523¹⁵

La sisena i darrera ambaixada va ser fruit d’una de les condicions pactades (hipotèticament) entre Joanot Colom i Pedro Aranda de la Puente, el bisbe i inquisidor en funcions, per tal d’obtenir la capitulació de Palma¹⁶. De totes les condicions, va ser l’única que va ser respectada, encara que només en part. i, tanmateix, abocada a un desenllaç luctuós¹⁷. De fet, tot plegat era un engany (un més) d’aquell bisbe enterbolidor.

Just després de l’entrada a Palma de les tropes de Gurrea, tal com s’havia acordat, un grup rellevant de representants dels diversos gremis, va designar els noms dels agermanats que havien d’anar a la Cort a retre comptes a l’emperador. Els escollits foren: Joanot Colom, Bernat Morey, Joan Oliver, Vicent Samsó, Joan Gili, Antoni Bastart, Antoni Domenech, Bernat Galiana, Antoni Pons Tarragoní, Miquel Torrent i en Capmai de Llucmajor. Això no obstant, dia 24, el lloctinent Príam de Villalonga, emparant-se en raons econòmiques, no només establia que s’havien de pagar el viatge els escollits, sinó que reduïa la llista d’onze: puis en la Taula no ha dinés ni los Jurats los poden per ara subvenir per lur anada, havem consertat y concordat ab ells que ab lurs amichs y parents puguen aplegar fins a cent lliures cada hu de ells (…). Son contents de reduir lo nombre de las personas que han de anar, axí com eren onze que sien quatre o sinch. E feu sia promptament spedit perque es molt necessari que aquestes partesquen promptament¹⁸.

Tres dies més tard, el 27 de març, els mateixos agermanats que havien decidit els noms dels onze ambaixadors, acordaren els cinc noms que podrien partir el mateix dia cap a Valladolid: Joan Gili, Antoni Bastart, Bernat Morey, Miquel Torrent i Antoni Domenech¹⁹. Entre els sis descartats, sobresurt el nom de Joanot Colom, aleshores empresonat a Bellver, tot i que molts d’autors el situaren a l’ambaixada. Tanmateix, l’Instador no era l’únic que estava tancat dels sis descartats entre els onze escollits primerament. Al Castell de Bellver també romanien empresonats Bernat Galiana i Antoni Pons Tarragoní.

La humiliació a l’ambaixada, hipotèticament fruit d’un pacte amb el bisbe de la Puente, no s’acabava amb la reducció de la delegació i en fer assumir el cost als seus integrants, sinó que els desproveïa de qualsevol representativitat, com si l’anada a la Cort fos cosa seva: E perquè los dits reduhits volen anar a Sa Magestat es necessari que vagen o com a particulars o en nom de comunitat popular. Sobre la qual propositió fonch conclús y determinat, nenime discrepante, que jat se sia la major part de ells no sia stada convocada com a sobreposats ni caps de offici (…) que si volen anar com a particulars y a lurs despeses, que fassen lo que bé els aparrá; perquè les embaxadors qui van ni deven anar per tal negociació deven esser elegits en la forma que es deu, per consells Jurats del present Regne…²⁰

La vexació encara no acabà aquí. Joan Gili, notari de Sineu, Miquel Torrent de Castell-Llubí, Antoni (a vegades anomenat Bartomeu) Bastart de Binissalem i Bernat Morey de Muro, els quatre finalment embarcats, serien custodiats i vigilats per un escamot a les ordres del notari Miquel Penedès de Ciutat, Francesc Pons de Sóller i Bartomeu Tomàs de Llucmajor, tres partidaris de Gurrea que serien recompensats. No hi ha constància si els quatre ambaixadors varen poder-se entrevistar amb l’emperador. Allò que està documentat és que tornaren amb un sobre lacrat destinat a Gurrea i, just arribar a Mallorca, foren empresonats al castell de Bellver. Allà mateix, a l’explanada, alçaren el patíbul que seria conegut com les Forques dels Ambaixadors, on serien penjats tots quatre els primers dies d’agost de 1523. Hi ha notícia que un temporal d’estiu va tomar les forques, quan encara hi penjaven els cossos, i varen ser restaurades²¹. Sobre la conducta de l’emperador, l’historiador solleric Francesc Pérez escriu: Poc deia això en favor d’un Rei que ni tan sols respectava el caràcter d’ambaixadors dels que acudien a ell en demanda de justícia, i en lloc de mirar lo que podia haver-hi de just en les seves demandes ordenava executar-los.

2. LA SORT DELS AMBAIXADORS

Les Informacions Judicials, recollides per Gurrea el 1523 i 1524, publicades per Quadrado, amb l’afegit de les de Llucmajor per Bartomeu Font Obrador, tot i que no inclouen la totalitat dels pobles de Mallorca, permeten fer una recerca de la majoria dels noms documentats dels ambaixadors²². Amb el número i la localitat de cadascú, amb documentació afegida procedent d’altres fonts, podem veure aquests exemples per grups:

I) Dels ambaixadors a València

No hem sabut trobat cap referència a Miquel Nebot. Els altres cinc eren:

Joanot Colom (1069 de Palma) fonch atenallat i trossejat per justicia.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) anà a València ab en Juanot Colom (…) reclús en la ciutat.

Antoni Benet (453 de Manacor). Al principi de la Germania, aprés se reduhí y es stat reclús a Alcúdia y ha ben servit.

Rafel Ripoll (360 de Palma) un dels sindichs qui anà a València a portar armes y les instruccions den Sorolla (…) la primera bombarda que tiraren las galeras reals pegà a casa sua i li sfondrà part e tantost morí de pesta.

Guillem Vaquer (343 de Palma) affectat y de mala intenció (…) aná a València ab en Ripoll. Mort.

II) Dels tres enviats a Tortosa que no tornaren

No hem sabut trobar cap referència de Jaume Moix ni de Pere Ozona.

Jaume Sbert (1003 de Palma) ambaixador de la germania ab salari. Absent.

III) Dels tres ambaixadors a Tortosa i a la Cort

Guillem Colom no té veu pròpia a les Informacions Judicials, malgrat ser un personatge rellevant de Palma, com a capità i jurat per Santa Eulàlia i cosí germà de Joanot Colom. Únicament surt esmentat per la defensa que fa d’ell el notari Geroni Ferrer (260 de Palma), un dels assassinats a la nit dels set. Això no obstant, hi ha prou informació per saber que, a diferència de Casesnoves i de Thomàs, no va ser executat a Valladolid. Enviat a Mallorca, a disposició de Gurrea, va ser penjat a Bellver dia 1^r d’octubre (dia 3, segons qualque font).

Pau Casesnoves tampoc no apareix amb veu pròpia a les Informacions Judicials (cal recordar que no s’han trobat les corresponents a Inca). En canvi, hi surten tres dels seus quatre germans coneguts, tots tres a Palma. També se li fa una referència en parlar del jurat Jaume Vanrell (141 de Montuïri): com en Pau Casasnovas vingué a Montuïri y sermoná, lo dit Vanrell dix que lo Casasnovas era ángel qui parlava. Sigui com sigui, ateses les consultes efectuades i les informacions que hem recollit recentment (detallades més endavant), el desenllaç més plausible és que fos cremat per la Inquisició i les seves restes fossin llençades a un pudridero de Valladolid.

L’únic dels tres que anaren a Tortosa i, posteriorment, a Valladolid que disposa de veu a les Informacions Judicials és Antoni Thomàs. Ocupa el núm. 90 dels 607 de Llucmajor i es diu d’ell: molt mal home de germania, és stat l’home qui s’es sforsat en posarla en la part forana y no volent en aquesta vila adherir, de autoritat propia tingué consell ab alguns sacuassos seus y feu elets de la germania entre los quals fonch ell un y aprés fonch sobre Alcúdia y es stat en tot fins que sen anà en la cort y feuse per forsa sindic y clavari. Est judicatus et confiscata bona quae habet ut dicitur procurator regius in vim sententiae regiae a curia latae, CCCC l. Tot fa pensar que va patir idèntica sort que Pau Casesnoves.

IV) Dels enviats a negociar amb Velasco

No hem localitzat informació sobre Joanot Ferrer i Bartomeu Reynés.

Pedro de Alvarado (614 de Palma) Gran amich den Colom. Anava y venia d’ací a València per la Germania y ha estat reclús en la ciutat.

Nicolau Ripoll (1018 de Palma) reclús en la ciutat.

Joanot Çaragossa (1100 de Palma) aportá moltas armas de Viscaia y feya pólvora, y aná per embaixador elet per los Coloms a las galeras de D. Juan de Velasco, és mort reclús en la ciutat.

Joan Oliver, apotecari (1009 de Palma) conseller y embaxador del poble; y essent venguda l’armada, lo dit Oliver, en Francesc Colom, en Juan Domenech y en Juan Binimelis tractaren de metzinar totes les aiguas allí on bevian los de la armada del rey. És mort reclús.

Miquel Garau (671 de Palma), ambaixador al vaixell de Velasco, va ser esquarterat. La seva condemna apareix a la mateixa sentència de Gurrea contra Joanot Colom de dia 3 de juny de 1523.

V) De l’enviat amb les claus del Regne

Bartomeu Ventayol (461 de Palma). No es parla de l’ambaixada a la Cort. Se sap que dia 24 de gener de 1523 oferia les claus a l’emperador, que dia 24 de febrer, en una carta des de Barcelona, demanava respecte, submissió i obediència a Gurrea i que, en retornar a Mallorca, dia 24 de març va ser enviat a galeres.

VI) Dels de la darrera ambaixada

Bernat Morey (64 de Muro) instador, reclús dins la ciutat, y ara ab llicencia de sa senyoria sen es anat al sr. rei. Sentenciat.

Joan Gili (79 de Sineu), notari satus notis est judicatus. En el Cronicon Mayoricense s’explica que li feren una gàbia de ferro igual a la que guardava el cap de Joanot Colom i que va ser penjat a la forca, esquarterat i el seu cap exposat a un costell a la plaça de Santa Eulàlia de Palma.

Miquel Torrent de Castell Llubí (266 de Muro) fill de Nadal, capità de la gent de cavall dels desmandats y molt agermanat, sindich fet per en Colom, reclús dins la Ciutat i ara en la cort del rei nostre senyor.

D’Antoni (o Bartomeu) Bastart no hi ha veu (cal recordar que del seu poble, Binissalem, no s’han trobat les Informacions).

En qualsevol cas, hi ha prou dades documentals que verifiquen que foren penjats la primeria d’agost (segons qualque font, dia 8) a les Forques dels Ambaixadors, que farien nom per haver-se alçat per executar els quatre²³.

3. UNA REEIXIDA EIXIDA A VALLADOLID

N’anava endarrer feia molts d’anys i, finalment, aquesta primavera vaig viatjar a Valladolid, amb ganes d’intentar trobar respostes als interrogants que, fins ara, romanien sense respostes. Ja fa anys que coneixia l’arxiu de Simancas i, tot i que hi vaig fer passada, sabia que no era el lloc adequat per trobar la informació que calia indagar²⁴. Els llocs de destinació eren els arxius de la ciutat de Valladolid, cap on vaig adreçar-me amb un nodrit qüestionari ad hoc, elaborat amb les preguntes d’alguns amics historiadors i en complicitat amb els enquestats.

I) A la recerca de Casesnoves i Thomàs

Un dels temes d’interès general tractats per multitud d’autors, era aclarir el lloc i la data de les morts d’Antoni Thomàs i Pau Casesnoves, així com on havien estat enterrats. Tots els autors que n’havien parlat, deixaven clar que ambdós havien estat executats a Valladolid, però ningú no havia aportat cap altra dada; la data ni tan sols de les seves morts. Una informació recent, assegurava que el cronista de la ciutat de Valladolid havia dit que possiblement Pau Casesnoves havia estat enterrat en el convent de Sant Francesc²⁵. És evident que aquell cronista hauria de ser una de les persones consultades, però tots els contactes que vaig fer amb els historiadors, bibliotecaris o arxivers de la ciutat, m’aconsellaren treure la idea del meu cap, perquè era una font poc fiable, ateses les preguntes que llegien en el qüestionari, orientades al que interessava escatir²⁶.

Per no relatar totes les respostes que vaig obtenir, puc resumir les taxatives i contundents manifestacions contra la hipòtesi que un imputat d’heretgia fos enterrat en terra sagrada, molt menys encara en el cementiri d’una església i no parlem ja de qualque capella interior. És més, en aquests casos, encara que fos l’emperador qui instruís el procediment, si qualque processat era acusats de predicador o d’heretge (d’ambdues coses en el cas de Pau Casesnoves, segons les imputacions recollides a València i enviades a Carles V), la Inquisició n’assumia la direcció. Just a partir d’aquell moment: El Proceso comenzaba con la constitución del Tribunal, a continuación se pronunciaba un sermón solemne a cuyo término los inquisidores anunciaban un tiempo de gracia, con una duración variable que oscilaba entre treinta y cuarenta días. Este procedimiento fue sustituido al comienzo del S. XVI por los denominados Edictos de Fe, que consistían en la publicación de los errores heréticos. Esto conllevó conminar la delación de cualquier presunto hereje. El Edicto se hacía público en las iglesias. Se trataba de denunciar la herejía. El procedimiento constaba de dos fases: una primera Probatoria y una segunda con la Sentencia. La primera se iniciaba con la Denuncia, que podía ser remitida a los Calificadores para su estudio a no ser que fuera muy evidente la naturaleza de la misma. A continuación, el fiscal dictaba orden de arresto, y los agentes de tribunal procedían a ejecutarla. Si era considerada materia grave se intervenían los bienes del reo y se les trasladaba a la cárcel secreta, dependencia distinta de la casa de penitencia. Esta fase del proceso, viene marcada por el denominado Secreto, por el cual el reo quedaba completamente aislado, ni siquiera se le comunicaba cual era el cargo contra él ni quien le había acusado. Ese secreto afectaba tanto a los reos como al personal del tribunal.

Nadie debía saber qué ocurría y desvelarlo estaba castigado severamente. Una vez arrestado comenzaba el interrogatorio. Dependiendo de las conclusiones obtenidas de esta fase, el reo era o bien sentenciado, o bien sometido a tormento, para conseguir una declaración precisa. La segunda fase es la Sentencia, desde el punto de vista formal ponía fin al proceso, y adoptó dos modalidades: Sentencia con Méritos y Sentencia sin Méritos. La primera consistía en una exposición detallada de los delitos del reo, mientras la segunda se limitaba a exponer la naturaleza de la falta. A ambas les seguía la Resolución, que podía ser condenatoria o absolutoria. Las Sentencias Condenatorias hacían que el reo fuera penitenciado, reconciliado o quemado en la hoguera y, en todos los casos, se les forzaba a abjurar de sus errores.²⁷

Altres dades d’interès derivades del qüestionari, però procedents d’altres fonts:

Caso de arrepentimiento, la Inquisición podía evitar a los relajados de ser quemados vivos, pero en ningún caso se libraban de la muerte pública.

Cabe observar el beneficio que suponía religiosamente la asistencia a un “auto de fe” -cuarenta días de indulgencia- pero hay otras muchas causas que contribuyen a explicar la asistencia masiva, como el hecho de obligar a los escolares a presenciar las ejecuciones.

A partir de octubre de 1488, se promulgaron en Valladolid unas nuevas ‘Instrucciones’, entre ellas una que establecía que el delito de herejía no prescribía nunca y que los herejes debían ser depurados en la hoguera.

En 1489 se estableció definitivamente el Tribunal de Chancillería y el año 1500 el de la Inquisición para juzgar todos los acusados de herejía y celebrar multitudinarios autos de fe.

Consumadas las ejecuciones públicas, los cuerpos carbonizados de los herejes eran enviados a un quemadero y sus cenizas con los pocos restos subyacentes se lanzaban a algún pudridero de la ciudad, todos fuera de cualquier camposanto. La Puerta del Campo Grande o de la Mancebía se hallaba extramuros en el espacio de la actual plaza Zorrilla. En el costado derecho se situaba el quemadero donde se efectuaba el último acto del proceso.

En septiembre de 1520 Adriano de Utrecht subdelegó el cargo de inquisidor general de Valladolid en Pedro González Manso.

Amb totes aquestes consideracions, la possibilitat més plausible és que tant Casesnoves com Thomàs fossin víctimes de la Inquisició, amb el procediment descrit. En cap cas podrien ser enterrats al cementiri de cap església ni, molt menys encara, a cap de les seves capelles amb la consideració de ser «homes d’honor». Cal, a més, tenir present el gran incendi que va patir Valladolid l’any 1561 que va afectar molta documentació.

Segons una versió (amb l’advertiment rebut que pot ser una atrevida interpretació), l’incendi va ser intencionat, anava adreçat contra la Inquisició i era en resposta als dos multitudinaris autes de fe que, dos anys abans, varen concloure amb l’execució de 27 condemnats per heretgia, en dues tongades (13 i 14 morts a la foguera). En record d’aquella cremadissa, avui Valladolid promou culturalment «la ruta del hereje»²⁸. La guia publicada recorda aquelles morts i es queixa que Casi 500 años después, en la ciudad no hay nada que señale lo que allí sucedió. No hay placas que recuerden dónde estaba el quemadero, ni el convento de Belén.

II) Una passejada per terres castellanes

Una vegada emplenats amb resultats més que satisfactoris els qüestionaris objecte de les entrevistes, vaig aprofitar el viatge per informar-me sobre la commemoració dels 500 anys de les Comunidades de Castilla. Tot i valorar la quantitat i qualitat d’activitats destinades a combatre la desmemòria i reivindicar la Germania, cal destacar que a Mallorca la pràctica totalitat d’iniciatives s’han d’atribuir a la societat civil²⁹. A Castella, la commemoració va gaudir d’un aixopluc institucional infinitament superior. Una comparança directa prou significativa és veure els pocs recursos destinats a la magnífica rapsòdia Germania 500 d’Antoni Mairata, amb lletra de Maribel Servera (de moment, només escenificada a Palma), en contrast amb l’òpera Los Comuneros d’Igor Escudero, amb un pressupost superior al milió d’euros, gran desplegament mediàtic i representacions oficials a Salamanca, Zamora, Burgos, Àvila, Segòvia, Palència, Sòria, Ponferrada i Valladolid.

D’altra banda, es multiplicaren els llibres, còmics, documentals i les exposicions, conferències, taules rodones… gairebé tot amb un generós patrocini oricial i l’activa implicació de les institucions³⁰. A l’entrada de moltes poblacions protagonistes d’aquell episodi històric, al costat del nom del poble, es va estampar: Municipio Comunero. Això, afegit a una multitud d’escultures, places, carrers, memorials, escoles i instituts que, des de fa molts d’anys, recorden la història i els seus liders arreu de Castella.

Un exemple, entre les nombroses activitats destinades a enaltir la memòria dels comuneros, és l’exposició de Tordesillas que vaig veure i retratar (vg. vídeo i fotos ordenades al final).

Cal tenir en compte, tanmateix, que els comuneros no han patit mai la criminalització que es va abocar contra els agermanats. Així va ser des del moment de la capitulació de Palma, on fins i tot es fomentava la delació, amb la promesa del Procurador Reial de dia 22 de juliol de 1523 de sastisfer la tercera part dels béns embargats als denunciants. Ja dins del s. XIX, a diferència del que va passar a Castella quan es reivindicaren les Comunidades, a Mallorca es generà un corrent, abanderat per Quadrado, que varen combatre i negar de manera insidiosa les justes raons de la Germania. Ja hem explicat mantes de vegades que l’única cosa en comú entre els dos moviments va ser la coincidència en el temps. Fonamentalment, Mallorca s’alçà contra els privilegis i abusos dels nobles mentre que les Comunidades s’aixecaren en defensa d’aquests privilegis³¹.

No hi ha comparança possible entre la repressió contra els comuneros i la que patiren els agermanats. Els primers foren executats en tots els casos de manera respectable, com a cavallers vençuts i, en més d’un cas, fins i tot amb honors. Res a veure amb la crueltat que s’aplicà a la Germania de Mallorca. Tant en quantitat d’execucions com amb el sadisme practicat, amb arrossegaments, estenallaments, esquarteraments i exhibicions públiques perllongades en el temps dels quarters dels cossos i dels caps dels principals líders. Ho va deixar clar el Lloctinent General: per que sia exemplar y posar terror als pobles que d’aquí avant se guarden de tan enorme crim.

* * *

El viatge a Valladolid m’ha estat instructiu i productiu. Tant de bo, en el futur, es trobi la documentació que detalli el luctuós desenllaç de Thomàs i de Casesnoves. Ara per ara, hem de valorar i agrair la versemblant informació que ens han facilitat.

 

ANNEX (article sobre les ambaixades de la Germania de València)

FOTOGRAFIES (els plafons de l’exposició de Tordesillas)

https://www.youtube.com/watch?v=N_j0c97NNCk

NOTES