Etziba Balutxo...

A buenas horas mangas verdes (una felanitxerada)¹

Felanitxeres i felanitxers, gent de fora poble que ens estimau, però que no ens entendreu mai, vos present Sexe furtiu, generalment plàcid de Joan Mir Obrador. Au, feina feta, cadascú a ca seva i bona nit si et colgues. Així ja hauríem enllestit l’encàrrec temerari de l’autor, que teniu aquí enclavat entre els dos lladres i no cal discernir quin és el bo i quin el dolent. És evident que, en el meu cas, va cometre un error de càlcul gegantí demanar-me que li fes de padrí jove de la criatura quan, per vocació i revolució, el meu ofici és fer d’advocat del diable i posar-ho tot en solfa. Mirau si en té poc, de coneixement, que ha posat el cap al tallador tot solet. Procuraré que la destral li sigui clement i n’hi hagi prou amb un sol cop. Anem, doncs, a aplicar el bisturí al llibre amb l’avís previ que, a diferència d’aquell batle que va dir que seria curt (cosa que tot el poble sabia feia estona) jo no seré breu. Així que apagau els mòbils i relaxau-vos.

Tenim entre mans un recull de 125 pàgines amb 54 històries, amb l’accent posat sobre la carn i el desig; sobre la vida, vaja. Sobre aquell instint que dura un instant, però que permet perpetuar una espècie animal, la humana, que d’ençà del big bang que va crear la moneia del Parque ha demostrat la seva habilitat depredadora en totes les instàncies, amb reiterada capacitat de les maldats sàdiques més refinades mentre colca al galop desbocat liderant els quatre cavalls a punt de tocar amb les puntes dels dits l’Apocalipsi. Volem alimentar la vida i cavalcam al costat de la conquesta, la guerra, la fam i la mort. Això sí, amb l’aliança de pandèmies, de tsunamis i de Nerons eixelebrats envoltats de Borrells tan mediocres i nocius com ells. Però no passeu ànsia; aquest llibre no va de l’estultícia derivada de la procreació, sinó que es limita a fer una apologia alegre de la funció orgànica requerida per a allargar l’agonia a la Humanitat, a la percaça d’un judici final en l’esperança que no ens toqui el tribunal d’en Llarena. Perquè, com a segon avís previ, cal advertir que el sexe, en contra del que predica la secta dels pedòfils encobridors dels pederastes, no és per se una cosa dolenta. Sobretot quan és el resultat de la deducció: si és furtiu és, generalment, plàcid, un sil·logisme fals, perquè és molt més cert que si és furtiu, sempre t’hi troben. Com bé sabem per aquestes contrades, si vols que una cosa no s’escampi… ni la pensis! Deixant de banda la fantasia del títol, el recull permet aprendre tècniques de combat, especialment les de defensa personal orientades a aprofitar sempre l’envestida de l’adversari.

El llibre ens mostra espais coneguts. A la portada, amb foto d’en Biel Borne, surten les cases de Can Delòs, que obrin pas a altres indrets: el molí que no era un molí qualsevol, el bar del centre d’Art i Cultura, el Jaber del Port… La geografia humana, el dramatis personae, també vos posarà en situació. L’autor es delata i demostra una gran admiració (ep, i molta enveja!) per Maikel Figa-seca, Miquel Tacó, Pep Perdigó i tota aquella colla de cràpules i canalles que feren veta ferm en el frenètic ofici dels mal anomenats picadors no de pedra. No tots els de la felanitxerada que l’autor fa pujar a l’escenari eren de la disbauxa. Trobareu altres noms de la Vila: l’ermità Guingaia, en Tomeu de sa Pipa, en Planes, en Generé, el Barber Guapo, en Joan Turriscos, en Jaume Rosselló Randa, en Pep Bossa i alguns dels Amagats. Tot això per no parlar, només, dels temps dels picadors, sinó també dels anys dels carnissers. En aquesta qüestió era inevitable parlar del jutge de Pau, Pere Reus, i dels que n’exigien l’afusellament com el vicari Nebot i el capellà Bauçà, dos cristians criminals de guerra. Ja sabeu que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar, però alguns relats ultrapassen la Vila i la gent més propera. Tot i això, van com sabateta a son peu i, a vegades, a altres parts de l’anatomia més oculta per il·lustrar millor la passejada. Jordi Pujol, Pilar Rahola, Àngel Colom… intercalen els seus noms amb els d’alguns amics i companys de feina de l’autor: Sebastià Ramis, Llorenç Mestre, Humbert Boada, Lluís Garcia Sevilla, Biel Mesquida, Cathy Sweney, Gonçal López-Nadal o Perfecto Quadrado (aquell de qui l’actriu Mari Paz Ballesteros va dir esto no es un nombre, es una venganza). I escriptors de referència: Pere Quart, Salvat Papasseit, Josep Carner, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Llorenç Capellà, Jaume Santandreu…

Com que el llibre es passeja ja fa un parell de mesos, he tengut l’oportunitat de comentar els efectes amb altres lectors i he pogut verificar que, gràcies a les embustes de l’autor que posaré en evidència, es produeix un error de lectura general. Tothom coincideix a concloure tres coses:

1^r.- que els relats estan molt ben escrits

2n.- que són molt divertits

3^r.- que les històries són excel·lents

Tres conclusions col·lectives unànimes, tres mitges veritats que esdevenen tres paranys que reclamen puntualitzar amb un poc de rigor. Som-hi, doncs. Quant a la primera afirmació, és cert que Joan Mir escriu molt bé, però això no és motiu de cap valoració especial. No ha fet altra cosa que ajustar-se a la rica tradició literària de la Vila que ha demostrat amb escreix la bellesa del nostre parlar i de saber enfilar els mots amb un enginy ocurrent i una ironia destil·lada fora mida. Només cal rellegir el Llunari Pagès per copsar el magnífic idioma del nostre Pompeu Fabra, Jaume d’Albocàsser. Amb ell, cal proclamar que al nostre poble, tret de qualque excepció, la gent escriu molt bé! Podem començar per l’altre padrí jove del llibre, en Pere Nou-sous, excel·lent comunicador, però a Felanitx et giris on et giris trobaràs magnífics retratistes que, amb les lletres, ens fan assaborir el valor i la música de les paraules. Parlam de Miquels? Què en direm del vidu Pereó? Heu llegit El terme de Manacor? I d’un altre Miquel Barceló, el pintor Cordella, de qui poca gent coneix els seus escrits? I Miquel Julià? I Miquel Riera? I en Llonovoy? I, evidentment, Miquel Bauçà, el poeta que s’exilià a l’Eixample de Barcelona, perquè allà hi havia 52 barberies i, una per setmana, podia esquivar xerrades eixorques quan li demanaven: lectura o conversa? No cal, però, dur el patronímic de la parròquia del poble per ser bons escriptors. En trobareu, des de l’A d’Andreu Manresa o de Pere Artigues fins a la X de Bàrbara Xorreta, passant per Bartomeu Barceló, Nadal Batle, na Uïda Estelrich, Joan Manresa, Joan Maimó, Francisco Riera, el metge de can Balutxo, na Xocolatera, en Valverde, en Vall de Padrines, na Glòria Julià, en Colau Llaneres… dotzenes! La prova irrefutable és que Felanitx és l’únic lloc del món on fins i tot els historiadors escriuen bé (Cosme Bauçà, Pere Oliver, Pere Xamena, Ramon Firella, Nofre Vaquer, Joan Vall de Padrines…). En Joan Mir, per tant, no tenia altra opció que pujar al tramvia de les bones lletres. Hi ha una investigació pendent per aclarir si hi ha un punt de partida sobre les darreres generacions d’escriptors felanitxers. Potser n’hi ha prou en escriure canòssies i no equinoccis i adesiara i no ara i adés? En dir mota a la moto, bató al botó i cuní al conill? En ser dels pocs que saben distingir entre escala i escalera? Què sé jo! Potser qualsevol cosa! La combinació del fresque quemullat amb coques bambes com a poció màgica secreta de la nostra tribu? Els manacorers presumeixen de tenir el major nombre d’escriptors per metre quadrat i ho atribueixen a la força tel·lúrica de la Roca del Castellet, però estic convençut que és la marededéu de Sen Salvador qui els hi envia les sobres (ara també escampades cap a Santanyí) d’una creativitat que, de no sortir de la Vila, ens rebentaria d’èxit i provocaria un nou enterrossall. Roman dit, per tant, que el fet que el llibre sigui amè i estigui molt ben escrit no és cap mèrit de l’autor; era la seva obligació. No en mancaria d’altra!

Anem a la segona consideració, la referida a qualificar els relats de divertits. És pura estratègia; una maniobra de distracció de l’autor que ens amaga més d’una polissonada. La més sofisticada és la capacitat de bastir un llibretó disfressat d’historietes deslligades quan és una tesi doctoral sobre la flora i la fauna de Felanitx. Cert que ens parla de l’època d’estudiant a la residència de Barcelona o de les seves eixides americanes. Cert també que hi desfilen personatges d’arreu (Erick Froom, Michael Douglas, Woody Allen, Bertrand Rusell, Ronsard, George Sand, Kim Novak…), però com allò de roda el món i torna al Born, Felanitx és el centre neuràlgic de tot el llibre i tant li fa quins són els escenaris de cada capítol. Si parla de la Caputxinada, allò important és que un republicà de la Vila el felicità per haver-se significat. I així tot el llibre! Com qui no vol la cosa, en el capítol segon dissecciona la comparança de Macondo amb Felanitx i desfà, en dos paràgrafs, tot allò del realisme màgic, gràcies a la figura d’en Tomeu Serral a qui tothom que va voler va veure levitar. Joan Mir ha sucat l’esperit i l’essència de Felanitx com una llimona i, encara, n’ha untat la clovella amb mel i sucre per enviar a fer punyetes al pobre García Márquez. Al capdavall, la gran diferència entre Macondo i Felanitx és que el poble de Cien años de soledad pertany a la imaginació i el de Joan Mir existeix de bon de veres. Podríem dir que aquesta tesi la hauria pogut fer un altre, perquè les fonts són ben a l’abast, però ho ha fet ell en la seva condició felanitxera. I aquí ens hem d’aturar i demanar-nos: quina condició és aquesta de felanitxer? En quins sentits s’empara Joan Mir per divertir el personal? Més encara, quins són els requisits del felanitxerisme? La cosa dona per un bon pregó de Sant Agustí². Existeix qualque felanitxermòmetre per determinar de quines egües venim? D’on ens ve aquesta identitat que arranca a les piques de Sa Font i, després de quatre rasques, desemboca, costa amunt, camí de la Creu Nova? Com així som tan de ronyó clos i mostram la pell del drac a qui ens critica? Joan Mir és de la generació que no comprèn com els pobles de l’entorn ens diuen bravejadors. No ho entén, perquè és dels qui ha pescat una llampuga de 18 quilos, de l’extravagant nissaga a qui agraden els polos de menta, de la dels que destrien la dreta i l’esquerra en mirar les façanes de Can Felia i Ca n’Uçola, de la que troben normal menjar pa moixó, boquers frits, panades per Nadal, pa amb saïm amb sucre, talec torrat o fermatge tendre llemiscós passat per la pella, la generació que encara diu Ohhhhh! davant les rodelles, la que sap on era el puig de Sant Nicolau i que, en pujar a Sant Salvador anava a veure la Sala de les Promeses, la que diu freixura i no frit de Pasqua, la que ha vist posar benzina a la plaça de les Palmeres, la que des del Calvari diu que bé se veu tot el poble!, la que ha trepitjat la cua del dimoni al replà de l’escalera, la que no vol messions amb la gent coronada que va dir mamarracho a Sant Joan Pelós, la que, en comptes d’una sevillana, un bouet o una puríssimeta fosforescent, damunt del primer televisor hi va posar una geneta dissecada mirant de perfil i amb la cama dreta a l’aire, la que sap valorar la façana del Salon Rosa, i diu quin desastre! quan mira com està el Sindicat, la que enyora el cafè de Cala Fava i la Recreativa d’abans, la que li dol veure com tot és venal. Sí, som la gent que encara recorda la mantequilla El Torrente, la que va veure en Simonet tocar els platerets assegut en terra i la que sap en quines tràgiques i justificades circumstàncies el mut Maceta va dir Obrrrri! Malgrat tot, no som gens tancats i mesuram la intel·ligència de les persones amb afecte i la manca de llums amb condescendència, perquè sabem que no hi ha res més beneit que un esclat i que l’aprenentatge constant és la via més directa cap a l’autoestima. Hem assumit que aquells de l’OVNI de Son Suau eren com noltros, tu! Som dels qui estan farts d’haver de dir que el port només és el port de Felanitx. Que no ens fa gràcia que els cabotes llonguets de Ciutat, per escarnir-nos, ens convidin a dir allò de Deu, deu deu o, els més sofisticats, En Rafel duia un tros de gel al cafè de s’Arraval. Som dels qui, anem on anem, sempre trobarem un felanitxer a l’altra punta del món. Dels que podem inventar l’etimologia d’estirigassó. Dels qui encara han comprat un paquet de Camel per davall una camilla al Carrer Cànaves, dels qui som vius, perquè som molt vius i, com que no volem arribar a la mort més morts encara, a diferència de la resta del món, no feim el mort ni a la mar; com a molt recream la marededéu morta! Som dels qui diuen ara venc quan se’n van, però sabem distingir entre estar entabanat, embambat, embadalit o empardalat. Dels qui tenim memòria d’elefant i seny de bístia vella, dels qui enyoram les barres de l’sputnik i del tiburon i que protestam al batle (porco governo!) si la banda no toca En un mercat persa d’en Ketélbey el dia de Pasqua. Dels qui esquivam paraules castellanes o franceses i encara deim portassa a les portasses. Som dels qui han cridat Timoner! Timoner! o Cavallets! Cavallets! i en sentir Cosoooooo, responen eh!, dels qui han anat a despertar els de Villa Madrid amb un Visca el Barça!, dels qui sabem que els de s’Horta són felanitxers ma non troppo, dels qui no hem d’aclarir que una rasca és de canya, dels qui sabem que dotze mil fulls només són una dotzena de pastissos, dels qui buidaren les piques de la Parròquia o hi posaren colorant vermell, dels qui recorden que en Llopis i en Llepes feien un baül (en Llopis les tapes…), dels qui sabem qui s’atipava més quan un menjava xot i l’altre ovella. Allò que no sabem a Felanitx és si som més amics de la ironia que enemics del cinisme, però tenim clar que si hi ha els patés d’en Blanco, d’en Munar i de Can Manxa, és per dues bones causes: presumir davant la gent externa i discutir, poble endins, quin ens agrada més. Talment com els padrins distingien entre les cabres de na Cotxera, d’en Tòfol Gardanya o les coixes de na Manyenya. Una manera com una altra de perdre el temps sense fer mal a ningú. Quan la cosa va de parlar de fora poble, no ens feim molt enfora i reduïm la conversa a evocar quan ens esbraonàvem davant la pedra dels perdons per descansar en el maculí del gegant o quan recordam haver caigut a la mar passant d’una barraca a una altra devers el Rivetó, amb el ressò llunyà del corn de madò Escata. La gent de Felanitx, i això ja és antològic, és aquella a qui li fa vessa dir peresa.

Amb tot aquest univers, ja podeu veure que Joan Mir és capaç d’argumentar de manera irrefutable que Cristòfol Colom potser era mallorquí, però de cap manera de la Vila, perquè mai s’ha vist un felanitxer que vulgui anar a qualque lloc i hagi anat a pegar a una altra banda. Sap, i això ja és definitiu, que en Joan Boig, per esbravar-se, quan ja acabava la lletania d’insults, prenia aire i acabava amb un espanyol més que espanyol! Aquest és el protocol identitari que aprofita Joan Mir per seleccionar fets i gents. Ja tenim, doncs, desemmascarada l’argúcia de Joan Mir per fer-nos riure de valent: embolicar-nos en 125 pàgines la tesi doctoral Felanitx, pern de l’Univers. Així les coses, com no ho és que estigui ben escrit, tampoc no és cap mèrit que el llibre sigui divertit. Els relats estaven predestinats, perquè l’autor simplement ha amarat el llibre amb la humitat ploradissa de les pedres de la Mola per fer-nos compixar de rialles. Tanmateix ho tenia fàcil amb el tema escollit: tothom sap que, en parlar de baixos, tothom riu i sí, la cosa va de cervell i farcell, de luxúria i penúria, amb el fil conductor del sexe. Gairebé tot clandestí, per més que en algun cas, institucionalitzat oficialment.

Quant al tercer punt de coincidència general, el que assegura que és un recull excel·lent, he d’admetre que seguint la tesi del professor que només concedeix matrícula al deixeble que li ha ensenyat qualque cosa que no sap, hauré de pujar la nota. Sí, cal reconèixer que s’aprenen coses. Per exemple, com un nom poc corrent pot esdevenir un estigma al portador quan s’ha proclamat a crits des d’una alcova amb les finestres obertes. O Conhort sense fronteres, una lúdica i lúcida proposta de nom per a una ONG a l’hora de defensar que la viagra, allò que sempre havíem anomenat alçapius, la pagui la Seguretat Social? Sentireu parlar del temps quan els capellans tenien majordoma i els burgesos querides oficials. Ep! Els burgesos i llurs esposes que, mentre feien la seva i amb la major de les dignitats, s’exclamaven ditxosos els ossos que descansen els meus! També sabreu de l’ancestral saviesa de les padrines, que sempre foren submises dins el llit i no consta que s’hi avorrissin. Descobrireu que Blai Bonet bevia Laccao amb suc de melicotó i que, sorprenentment, no va morir d’això. Aclarireu, resumit i lacònic, les tres coses que comparteixen dos antics amants quan es retroben passats molts d’anys després de les seves nits de combat: s’expliquen les vides, els historials clínics i els currículums dels seus fills. Si no ho sabíeu, podreu aclarir que letícia no vol dir reina sinó delit i, per tant, una casa de letícia i la Zarzuela, deuen encobeir idèntic ofici. Aprendreu que lleialtat i fidelitat no són sinònims i que, posats a establir diferències, un regent pot valorar més el sexe que un militar. Abunden els amarcords d’infantesa, devers la Providència, i les classes de llengua per relacionar el surer amb un arbre tan endèmic com l’al-cor-no-que (ja podeu endevinar la gràcia que li pot fer a un Sureda com jo, la cosa). Vos demanareu si encara hi ha un hússar francès emparedat a un pis de la plaça Major de Madrid, al costat d’allà on poden menjar bocatas de calamares. Sabreu també com els baixos, possiblement tant o més que les guerres, poden canviar la història de la humanitat. Què hauria passat si na Lewinsky hagués posat el vestit dins la rentadora? Detectareu la ingenuïtat naïf de l’autor de no esquivar ni dissimular gens allò que s’anomena llenguatge políticament incorrecte. Segur que a més d’una persona això li esmussarà un poc, però no hi ha perversió. Diu, per exemple, de la relació entre un home i una dona que ell la va fer seva, però a les dues línies ja amolla el mac i admet que ella havia fet tota la feina. Ai, dels homes que creuen que duen la doma. Santa innocència! Afortunadament, el domini fosc té data de caducitat i la cosa de la possessió, amb aberrants crims encara, ha de prescriure, perquè el sexe és com un contracte que requereix una condició indispensable: la voluntarietat de tots els jugadors, amb l’assistència quan cal del cos tècnic. La discreció posterior, ja són figues d’un altre paner. Si no fos així, la majoria d’històries d’aquest llibre romandrien silents. De fet, aquesta és una altra pregunta lògica: quantes històries ha publicat l’autor? Les que li han dictat, evidentment; les altres que segur que n’hi ha unes altres, romandran silents. I tanmateix, mal d’altri rialles són i en parlar de mi no ric. Per això mateix, vull parar esment al capítol infiltrat que, enmig de la voladissa de perdius i cotorres, enmig dels jocs de conillons a amagar i a aferra-pilla, ens endossa Joan Mir. Un article no farà gens de gràcia als qui fa estona que vàrem entrar a Can Seixanta passat el portal gris de l’edat provecta, per anomenar-la a la manera de Nadal Batle. Posats a reclamar un nom de gènere singular a aquesta etapa transcendental, atenent la impotència de no disposar d’un terme equivalent a menopausa, en comptes de provecta podríem dir-ne prostàtica. Així, edat prostàtica, ens evitaria el nom denigrant i despectiu de pito-pausa. El capítol prostàtic al qual faig referència, segurament el més llarg i el més mal d’empassar, es titula Les dones i els dies, títol del llibre de Gabriel Ferrater, el poeta que va passar de seductor a seduït, víctima hel·lenítica de qui el precipità a morir d’ell mateix, amb la col·laboració inestimable d’una bossa de plàstic on deixar-hi les darreres alenades. Poca broma, Ferrater!

Que et fessis vella tu, Helena,

sí que em faria escopir sang.

S’ha acabat el duro! Fins aquí hem arribat. Conclusions? Admet que és un llibre ben escrit, divertit i amb històries excel·lents, però no per mèrit de l’autor, sinó perquè era la seva obligació. Està escrit de cap a peus (no de los pies a la cabeza), perquè a la nostra cultura comanda el seny… excepte quan el cap de baix s’engalaverna i el de dalt ja no governa. L’autor imposa l’ordre de lectura que li plau, com en el cas de L’amant delicat, estampat com a reclam a la contracoberta, on comença pel desenllaç que ens farà esclafir en saber el motiu de l’enaltida delicadesa de l’amant. Totes les històries, autèntiques, certifiquen que riure també convida a somiar, a estimar i a pensar, encara que, en aquest cas, més que cogito, ergo sum, seria millor dir coito, ergo sum! Sigui com sigui, Mir desfà tot sentit judeocristià de culpabilitat i renega d’aquella màxima fatalista que diu que omne animal post coitum triste. I aquí ve el meu gran retret. Una de les preguntes del test d’ingrés que posen a Oxford, explica com en els accidents ferroviaris on hi ha més morts és en el darrer vagó i proposa diverses solucions. La resposta més marcada sempre és suprimir el darrer vagó. Joan Mir ens explica aquestes històries ara, quan ja som molts els qui colcam en el darrer vagó del darrer tren i hauria estat bé llegir aquestes aventures quan encara podíem intentar imitar-les. El llibre, per tant, arriba gairebé a misses dites. És sabut que el progrés sempre fa tard i, com diuen a ponent, a buenas horas mangas verdes! Així mateix, l’autor té l’esma d’afegir la seva pròpia conclusió:

Això és lo que mana

el rei de Gaieta:

beure i menjar

i anar esquena dreta

Atesa la circumstància que l’hedonisme enalteix tots els plaers i que el menjar i el beure tenen més llarg recorregut, haurem de reclamar una segona part per rellegir altres articles que va publicar Joan Mir en el Diari de Balears, d’on brolla aquest llibre. Record aquell que ens parlava d’en Simonet que va tornar d’Alemanya decebut, perquè allà les cases no tenen rebost i, com bé sabem a la Vila, no hi ha cosa que faci tanta de por en el món com un rebost buit. Així que, homes i dones del món, felanitxeres i felanitxers que encara hi sou a temps, uniu-vos i no faceu res que jo no faria, però feis tot allò que Joan Mir ja no podria! Això sí, amb salut i letícia!

PS.- He de recomanar que la lectura de Sexe furtiu, generalment plàcid es faci amb la bufeta buida per evitar els accidents derivats d’esbutzar-se de rialles i no ser a temps d’arribar a can Felip!

NOTES