Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

UNA EFAKIANA DE RONYÓ CLOS

Deixa un comentari

…però el cant, si t’arriba.

pren-lo com un bes!

A Margalida Joan Isaac

Aquesta setmana passada, concretament dia 15 de setembre de 2022, s’ha jubilat Margalida Solivellas Lladó, després de 36 anys com a corresponsal de TV3 a les Illes Balears i Pitiüses. El comiat ha estat rebut amb mostres d’agraïment i de significatives valoracions per la bona feina feta. Entre moltes d’altres manifestacions, el glosador Mateu Xurí li dedicà aquesta dècima:

Amb la veu, emocionada,

del teu final, Margalida,

ens mostres tota una vida,

detalladament contada.

36 anys a l’alçada

dels somnis que volem dur.

Et jubiles, i és segur

que gaudir et serà permès,

però en veure TV3

seguirem pensant en tu.

Vull afegir-me a la llarga llista de persones agraïdes que han volgut fer un reconeixement públic a la periodista jubilada. Vull fer-ho, a partir d’alguns dels meus amarcords, com una evocació personal per definir a la meva Margalida Solivelles, convençut que n’hi ha moltes més, segons la perspectiva de la gentada que hi ha tengut relació i estima.

Una història desconeguda: la periodista que mostrà cara

La primeria dels anys 90 del segle passat, un conjunt d’esdeveniments propiciaren l’inici d’una llarga i costosa lluita sindical a la Caixa de les Balears Sa Nostra (1882-2009). La publicació d’uns opuscles de denúncia contra la desfilada per l’entitat de tots els escàndols del PP (Brokerval, Bon Sosec, Calviagate, Fundació Illes Balears…) va derivar en una irracional demanda del Consell d’Administració contra el sindicat.

La direcció va impulsar un gabinet de premsa inquisitorial que no amagava l’objectiu de «guanyar la guerra de la comunicació» contra la representació laboral. Els lacais visitaren els diaris, amb amenaces subtils a retirar publicitat. Als domicilis dels membres més destacats del sindicat denunciat, en horari laboral, es presentaren uns taxadors per intimidar i atemorir les parelles dels denunciats a qui, sense cap escrúpol, els informaven que aviat se’ls embargaria el seu habitatge. Tot plegat, ni la demanda (ep, de 100 milions de pessetes de 1995!), ni els intents de silenciar els fets a la premsa, ni les amenaces d’expropiació varen tenir l’èxit que pretenia un Consell d’Administració polititzat, amb el president Joan Forcades (també president de la Junta Electoral del PP) al capdavant i un colla d’amendic i totmhobec, a l’entorn d’una Junta de Patrons reaccionària que havia abandonat els principis humanistes de l’entitat, fundada a finals del s. XIX pels republicans federals.

La persecució i les amenaces animaren els representants laborals a crear un Comitè de Defensa per a la Llibertat d’Expressió i Sindical que, en un tres-i-no-res, va arreplegar més de vint mil signatures de suport i va capgirar com un calcetí la criminalització dels treballadors que rebotà a la cara dels repressors. Tot i la feina bruta dels lacais del gabinet de comunicació, la pressió sobre la premsa no va reeixir. Els escàndols eren tan evidents que, excepte El Mundo, tant el Diario de Mallorca com Última Hora, conferiren generosos espais als representants laborals on s’explicaren els fets i s’assenyalaren els responsables. També, en els dos darrers diaris esmentats, el Comitè de Defensa publicà setmanalment les llistes de persones i entitats que se solidaritzaven amb el sindicat demandat. Una de les sorpreses va ser veure com, a una de les primeres relacions, apareixia del nom de Margalida Solivellas. No era (no ho és encara ara) veure com un periodista en actiu es comprometia en públic brindant suport a una reivindicació. Aquella va ser, per a mi, una demostració clara del compromís cívic de la corresponsal de TV3, amb qui no tenia cap relació personal i just la coneixia com a espectador de les seves cròniques televisives. La mobilització popular va ser un èxit. Tots els partits polítics (excepte el PP, naturalment) es posicionaren al costat dels representants laborals i contra l’abús empresarial del Consell d’Administració. No havien passat cinc mesos de la demanda quan, el mes de març de 1996, l’Assemblea General de Sa Nostra forçava la dimissió del seu President i la retirada de la demanda interposada. L’equip sindical d’Unió Obrera Balear s’enfortí i, durant més de tres dècades, ha estat la força hegemònica en el seu àmbit d’actuació.

Han passat més de 25 anys d’aquella acció sindical, però sempre he valorat els suports que determinaren l’objectiu del títol dels opuscles demandats: el redreçament del prestigi de la Caixa de les Balears. De totes les solidaritats que ens arribaren, la de Margalida Solivelles, ocuparà sempre un lloc dins de la meva memòria agraïda. No era el nom més popular, ni el més rellevant de quanta gent es va adherir al Comitè de Defensa, però per la singular significació que representà va ser un dels que més impacte va suposar. Vaig veure ben clar que Margalida Solivellas era una efakiana de ronyó clos (de pedra picada si ho voleu més entenedor), perquè feia efectiva aquella frase contundent de Guillem d’Efak: La dignitat consisteix en no deixar mai de prendre partit!

Margalida Solivellas amb els germans Capellà, Bartomeu Mestre i Glòria Fortesa-Rei

Puc dir que, d’ençà del seu gest, vaig entrunyellar amb ella una amistat d’acer inoxidable. El 2019, arran de la publicació de Blues amb dones, vaig tenir la gosadia de demanar-li que fes de padrina jove del llibre. I així ho va fer, per partida doble, a Palma (amb la prologuista Carme Vidal) i a Barcelona (amb les també efakianes Laura Borràs, Teresa Clota i Mercè Lorente).

Presentació a Barcelona

Sis espipellades de la seva feina

Especialment a partir de la meva jubilació, he tengut ocasió de col·laborar en la confecció d’algunes notícies que han merescut l’interès de TV3. Ni que sigui a tall d’exemple, amb mitja dotzena d’espipellades, crec que s’ho paga repassar-ne algunes de les compartides, en més d’un cas amb el rerefons de Guillem d’Efak.

Dia 11 de gener de 2010, TV3 (IB3, no n’ha parlat mai) es feia ressò de la reedició de La Nostra Terra: https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/154873081212355/

El novembre de 2010, informava de la presentació a Palma de la segona edició de la Balada d’en Guillem d’Efak, https://www.facebook.com/bartomeu.mestre/videos/163742146992115

El 15 de febrer de 2015, el dia que feia 20 anys de la mort de Guillem d’Efak, TV3 va fer aquest reportatge de l’escenificació a l’Auditori de Manacor del Siau qui sou! https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies-migdia/Concert-homenatge-Guillem-dEfak/video/5468674/?fbclid=IwAR1x70y2ezOycJ2UDyHiy01jySYushaWbPaP6uzzgpOBqoz4ebLJTms0IRI

Després de l’extensa informació a l’entorn del Tricentenari, programat a Catalunya l’any 2014, amb exclusió injusta i intencionada del paper dels eivissencs i mallorquins (els qui més aportàrem en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona) i del fet que aquella guerra no va acabar fins que no va caure el Regne de Mallorca el juliol de 1715, el mes de març del 2015 Margalida Solivelles va enllestir una breu notícia reparadora: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Les-Balears-commemoren-el-Tricentenari-de-la-Guerra-de-Successio/video/5480296/

L’any 2018, Margalida Solivellas, sempre conscient que cal denunciar la saturació turística i reclamar l’aplicació de polítiques adequades, amb l’objectiu d’evitar la degradació creixent del territori, va elaborar una doble informació, concretada en dues cales emblemàtiques (una de Mallorca i l’altra de Menorca), que quatre anys després s’ham vist absolutament desbordades. Va ser de Macarella a Cala Varques: https://www.youtube.com/watch?v=0XfF8dl3qpg

i de Cala Varques a Macarella: https://www.youtube.com/watch?v=KUxmr40XoIk&t=25s

Podria afegir molts d’altres exemples de la impagable feina, sempre en català, de Margalida Solivellas en defensa de la llengua, la cultura i el territori. En tot cas, s’ho paga revisar les sis espipellades dels enllaços, perquè són una mostra prou representativa que la fan creditora del reconeixement de les institucions públiques i de les entitats culturals del país. Esperem que estiguin a l’alçada.

Enhorabona i gràcies per tant, Margalida! Han estat 36 anys prou fecunds. Ara toca un merescut jubileu i una bona navegació cap a Ítaca. Bona ruta, llarga vida i bona sort!

Aquesta entrada s'ha publicat en el 17 de setembre de 2022 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.