Etziba Balutxo...

L’Institut d’Estudis Catalans ha tengut la bona iniciativa d’elaborar un Diccionari Històric de Periodistes Catalans que serà presentat al públic interessat al llarg d’una Jornada prevista per dia 5 de maig a l’edifici de la Riera a Palma (vg. programa). M’han fet confiança per a redactar, dins d’uns paràmetres generals, la veu corresponent a Jacint Planes i Santmartí. Complagut per l’encàrrec, aquest és el retrat que he elaborat de qui fou un influent i incisiu periodista, compromès amb els ideals republicans.

JACINT PLANES i SANTMARTÍ

(Sanmartí, Cinto Planes)

Barcelona, 7 d’agost de 1935 – Palma, 19 de juliol de 2019

Gèneres periodístics: Articulisme. Reportatge. Corresponsal. Crítica. Cròniques. Entrevistes. Editorials.

Seccions: Cinema. Cultura. Esports. Gastronomia. Opinió. Política. Societat.

Mitjans: Última Hora, Diario de Mallorca, La Tarde, Diari de Balears, La Vanguardia, Destino, Triunfo, Tele Exprés, Informaciones, Associated Press, Ràdio Mallorca, Radio Popular, Antena 3, TVE, Premsa Forana de Mallorca (Manacor Comarcal, Cala Millor, L’Estel de Mallorca, Sa Pobla, De Franc, Sa Plaça…)

L’orientació professional de Jacint Planas va ser guiada per son pare. Jaume Planas Ferrer, quan retornà de l’exili, després de passar pel camp d’Argelers de la Marenda, va ser desterrat a Mallorca i tancat a la presó dels Caputxins de Palma l’any 1942. En assolir la llibertat, el 1945 va obtenir autorització per obrir el Gimnasio Baleares a la plaça del Temple, des d’on organitzà combats de boxa i, amb gran acceptació de públic a la Sala Olímpia, al Frontón Balear i a la plaça de toros, vetllades de lluita lliure amb els germans Antoni i Jaume Oliver, Jim, campió d’Europa. Així mateix, va ser l’administrador de les empreses Roses-Tous i va gestionar diversos teatres i cinemes de Palma com el Líric, el Progrés o el Teatre Balear i, a Barcelona, el Poliorama. En aquells escenaris, especialment en el Líric i el Balear, s’hi feia cinema, òpera, sarsuela, concerts, teatre, varietés, revistes, espectacles folklòrics, ballet, patinatge sobre gel i, per Nadal, amb la tradició mallorquina de les títeres, convertien el teatre en un circ.

A meitat dels anys 60 va ser president de l’Atlètic de Balears (a Barcelona, el 1936 i 1937 havia presidit el Club Esportiu Europa) i encara ara, el trofeu d’estiu del club porta el nom de Jaume Planas. Coincidint amb la presidència del club de futbol, també presidí la Casa Catalana de Mallorca. Durant el seu mandat, es potencià el caràcter cultural i benèfic de l’entitat. Es programaren cicles de cinema així com les aules de Poesia, de Novel·la i de Teatre, amb accions solidàries a favor de l’hospital de Sant Joan de Déu, la presó dels Caputxins, el sanatori de Caubet i les Minyones. La peripècia humana i l’activitat professional de Jaume Planas va incidir en la vida del seu únic fill, amb qui va mantenir sempre una estreta i positiva relació.

Jacint, arribat a Mallorca als nou anys, va anar a escola a La Salle de Palma. Recordava que, durant el batxillerat, va guanyar diversos premis de redacció. Des de ben jove, col·laborà amb les activitats de son pare. Atret per l’escriptura, amb divuit anys, va publicar la seva primera gasetilla, sobre boxa, en el diari Baleares. Aquell mateix any, 1953, començà a publicar regularment en el diari La Ultima Hora, primer a la secció d’esports i, després, a un espai de creació pròpia, Día a día, una miscel·lània de cròniques socials, i a Gente en zapatillas, dedicat a les entrevistes, per on desfilaren Jean Seberg o Peter Ustinov, entre d’altres. Inicià estudis de periodisme que va interrompre, arran de fer el servei militar a Aviació, per fer el professorat mercantil a l’Acadèmia Cots de Palma. Durant aquella etapa, signava Sanmartí. El gener de 1994, Biel Massot i Muntaner es feia ressò de la prohibició d’usar la conjunció entre els cognoms i felicitava Jacint Planes i Santmartí, per haver estat l’únic que s’havia revoltat contra la imposició. Des d’aquella data, incorporà la i llatina entre els dos llinatges a la signatura dels diaris.

El seu estil, àgil i directe, el convertí en un dels periodistes més populars i llegits. L’any 1967 va rebre el Premi Ciutat de Palma de Periodisme (el Miquel dels Sants Oliver) concedit per Palma, la ciudad y sus hombres. Tres anys després, tornaria obtenir el mateix guardó per la col·lecció d’articles publicats a La Vanguardia. L’any 1973 Diario de Mallorca va fer una substanciosa oferta econòmica a Jacint Planes, aleshores casat i amb un fill i dues filles. Josep Tous, director d’Última Hora i gran amic, va ser qui l’animà a canviar d’empresa. Aviat la nova columna, Rayuela, es convertiria en l’espai amb més lectors de la premsa illenca.

Els anys 1976 i 1977 s’implicà en el Congrés Cultura Catalana. Va fer part del grup de treball de Mallorca de l’Àmbit de Turisme, del qual era responsable a les Illes l’activista Miquel Àngel Riera Ximenis, amb qui col·laborà en la redacció de les conclusions i amb qui assistí a la reunió plenària, amb Joan Ortí com a secretari de l´Àmbit.

Josep Melià, nomenat Secretari d’Estat per a la Informació i portaveu del govern d’Adolfo Suarez, convidà Jacint Planes a incorporar-se al seu equip de mallorquins a Madrid, juntament amb Celestí Alomar, Francesc Quetgles i Guillem Puerto. Durant dos anys, el 1979 i el 1980, va realitzar tasques de relacions amb els mitjans de comunicació, redacció de comunicats, articles i discursos.

De retorn a l’illa, Diario de Mallorca va considerar prescrita l’excedència i Jacint retornà a la redacció d’Última Hora, on escriuria la columna Gente i bona part dels Editorials del diari que, en dos anys, passaria a ser el més venut i llegit de la premsa illenca. Encara que escrita en castellà, incorporà a la seva secció un espai dedicat a combatre els barbarismes i a ridiculitzar, amb èxit, el que ell anomenà castellorquín. L’any 1996 col·laborà de franc per impulsar l’edició en català del Diari de Balears fins que, el 1999, retornà al Diario de Mallorca, on es va jubilar el 2003, amb 68 anys i mig segle de carrera a l’esquena. En dues dobles etapes, a UH hi va estar prop de 40 anys (1953-1973 i 1981-1999) i al DM 10 anys (1973-1979 i 1999-2003). Malgrat acomiadar-se del periodisme professional, continuà col·laborant, des d’aleshores sempre en català i amb la signatura Jacint Planes i Santmartí, tant al Diario de Mallorca com a diverses publicacions de la Part Forana.

Cridava l’atenció, com a entrevistador, que no fes ús de l’estilogràfica i es fiàs de la seva bona memòria per afavorir l’espontaneïtat de les converses. Jacint va ser un periodista tan admirat com temut. Els malnoms que assignava eren molt celebrats i esdevenien un estigma mal d’esborrar. Així, el president (1983-1994) del govern Gabriel Canyelles, era conegut com the tractorman, la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, sa princesa, i Antonio Alemany, el periodista amb qui va mantenir enfrontaments, l’emmerdeur.

Molts dels seus articles, especialment els dels darrers anys del franquisme i els primers d’ençà de la restauració borbònica de 1975, figuren al Archivo Linz de la Transición Española de la Fundació March. L’any 1983, arran del primer discurs d’investidura de Gabriel Cañellas, escrit per Antonio Alemany, va aplicar el bisturí per desemmascarar els centenars de faltes d’ortografia i aixecar bandera en defensa de la llengua. Trenta anys després i ja jubilat, el 23 de maig de 2012 Diario de Mallorca no va trobar pertinent l’article El fill del baríton desafina, contra la política lingüicida del govern presidit per José Ramón Bauzá. L’escrit es va escampar com una taca d’oli per les xarxes, va obtenir un rècord d’audiència i constituí una crida a la mobilització en defensa de l’escola en català. El setembre de l’any següent, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera varen viure la manifestació més nombrosa de la història de les Balears.

A una de les seccions de més èxit, Mis inolvidables, va evocar alguns dels personatges que entrevistà. Entre d’altres, Jeroni Albertí, el president de l’època preautonòmica, a qui definí com a model d’eficàcia, honradesa i netedat, o Josep Tarradelles a qui havia entrevistat a Saint Martin-le-Beau dia 11 de setembre de 1977, el mes abans del seu retorn a Catalunya. Tarradelles es desmarcà de Francesc Macià per afirmar que els Països Catalans no tenien cap sentit polític, possiblement una concessió pactada del seu retorn que reiteraria el 1978 a l’acte de constitució del Consell General Interinsular.

L’any 1978, amb altres autors, Jacint Planes publicà Hombre y arquitectura en Mallorca. L’any 1983 presentà a Manacor En nom del pare de Jaume Santandreu (El Turó), amb el seu pròleg Càntic d’acompanyament. L’any 1997 presentà Balada d’en Guillem d’Efak de Bartomeu Mestre (Documenta Balear). El 2000 Aquell hivern de Chopin a Mallorca d’Aránzazu Miró (El Far). Amb Tomeu Calafell, publicà Cuina de caça (Consell de Mallorca, 2003). Apareix, com a entrevistat, en el llibre Suggeriments de Pere Estelrich (Documenta Balear, Palma, 2007). Abans, el 1994, havia participat en el llibre Els mitjans de comunicació a debat d’Arnau Company i Sebastià Serra. El 1999 signava la introducció de Xeremies, el volum 9 de les Obres Completes del popular actor Xesc Forteza.

Atesa la seva gran popularitat i simpatia, era requerit arreu per participar en molts d’actes. El 1985, arran de la polèmica derivada d’haver-se aprovat la urbanització de la Punta de n’Amer, davant més de quatre-centes persones, va dirigir una taula rodona a la Sala Rigal de Sant Llorenç que incidiria en la salvació d’aquell emblemàtic espai de la costa. L’any 1991 va fer el Pregó de Sant Roc a Porreres. El desembre de 1994 va compartir taula amb Josep Maria Xirinacs a l’Escola de Tardor de les JERC, amb el tema De la transició a la traïció, per palesar la renúncia dels polítics de les reivindicacions nacionals. El 2001 moderà la jornada Llengua, Treball i Societat, al costat de Tomeu Martí, Damià Pons, Cosme Bonet i Miquel Àngel Llauger. L’any 2011, tot i mantenir la condició d’independent, ocupà el darrer lloc de la llista d’ERC a les eleccions municipals a Palma. A la Casa Catalana de Mallorca ocupà la vicepresidència i l’any 2010 va ser guardonat amb el premi Ars Magna d’aquella entitat, el darrer que es lliuraria abans de tancar el casal.

En l’àmbit cultural, va mantenir bones relacions amb músics (Antoni Parera Fons, Joan Moll…), escriptors (Blai Bonet, Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, Miquel Àngel Riera…) i pintors (Jim Bird, Xim Torrens, Rafel Amengual, Nils Burwitz, Riera Ferrari, Ritch Miller…). Va fer molts de catàlegs i, fins i tot, alguns llibres: Ellis Jacobson (amb Alexandre Ballester), Orell (amb Rafel Perelló Paradelo), Xam, Gaspar Riera, Vicenç Ochoa, Francesc Iraola, Ramon Canet, Maria Carbonero, Joan Bennàssar… Amb Joan Miró compartia amistat i afecció al cinema i, periòdicament, coincidien a les estrenes.

No amagava que els seus colors eren els del Barça i els de l’Atlètic de Balears. Bon gastrònom, gaudia d’un gran sentit de l’humor i presumia de les amistats. El desembre de 2016 va trobar l’arxiu de l’antiga Associació de Premsa de Balears, amb les fitxes de 52 periodistes, amb noms tan rellevants com Pere Serra, Octavi Aguilera, Gina Garcias, Sebastià Verd, Lamberto Cortès, Pau Llull, Antoni Pizà… Els darrers anys, va mantenir una tertúlia amb Maruja Alfaro, Miquel Sagrera, Cathy Sweeney, Pere Noguera, Rosa Galarza, Guillem Pomar, Sebastià Salom (pare i fill) i Rafel Lladó, entre d’altres. En una de les darreres entrevistes, explicava les peripècies patides durant la dictadura. Carlos de Meer, el coronel de cavalleria que ocupà el govern civil de les Balears entre el 1974 i 1976, va afirmar a una reunió amb testimonis que trobarien el cadàver de Jacint Planas i no se sabria mai l’autor. Malgrat això, assegurava que s’havia guanyat la vida fent allò que més li agradava i que havia estat molt feliç.

Va morir el 19 de juliol de 2019. Dia 1^r d’agost se li va fer un acte de comiat. Es llegiren uns versos que ell havia escrit l’any 1996: Escolteu, amics,/ us vull dir adéu, ara,/ quan encara hi som a temps./ Desitgeu-me un llarg i bon viatge,/ si us plau, us ho prego,/ quan encara hi som a temps. L’escriptor Pere Morey Servera va cloure aquell emotiu comiat.

Els elogiosos obituaris posaren en relleu la seva empremta. Els dels dos diaris on va fer la major part de la seva vida professional coincidiren en destacar la seva influència: «Desaparece uno de los periodistas que durante varias generaciones marcó estilo e influencia en la prensa mallorquina. Desaparece parte de una época en la que el ingenio y la imaginación se ponían al servicio del periodismo para burlar a la censura franquista» (Última Hora) «Dotado de grandes habilidades para el análisis político y la crónica social, Cinto Planas i Sanmartí fue una firma periodística muy influyente durante la transición y la constitución de la autonomía y la llegada de la democracia política en Balears» (Diario de Mallorca).

Atenta i amatent, Maribel Asenjo, amb qui s’havia casat en segones núpcies, custodia el seu llegat, el qual, entre d’altres documents inèdits, conté enregistraments d’entrevistes (Llorenç Serra Ferrer, Maria del Mar Bonet, Felicià Fuster, Maria Antònia Munar, Antoni Parera Fons, Josep Pinya, Jeroni Albertí, Rafel Estaràs del grup Els Valldemossa…).

Referències: Gran Enciclopèdia de Mallorca, Volum 13, p. 174.

Articles: https://www.march.es/es/coleccion/archivo-linz-transicion-espanola

https://archive.ph/20181007222558/https://www.diariodemallorca.es/opinion/2009/10/28/carta-gabriel-canellas-tot-comenca-amb-zeus-i-torcal/516527.html

El cinema, història d’una passió (serial) a Temps Moderns 1997

El ‘newspaperman’ mallorquín a La Vanguardia Española (25-04-1972)

Exposición de Joan Miró en Palma a La Vanguardia (14-X-1970) 
Los ochenta años de Joan Miró a Diario de Mallorca (20-IV-1973)
Joan Miró. El mestre a Diario de Mallorca, Dominical La Almudaina (21-X-2001)