Etziba Balutxo...

EL DRET A SOMIAR (una bella aventura literària)

– Bartomeu? Soy Juan Manuel de Prada. Així, amb aquesta telefonada, va començar tot. Va ser dia 27 de juliol del 2019. Li havia passat el meu telèfon l’escriptora i amiga Margalida Capellà. El motiu de la telefonada era parlar d’Anna Maria Martínez Sagi, sobre la qual, l’any 2000, ell havia publicat Las esquinas del aire, un enginyós llibre de més de 550 pàgines que fusiona la biografia, l’assaig i la novel·la. Aquell treball va servir per enaltir una esportista, periodista i excel·lent poeta, fins aleshores gairebé desconeguda. Juan Manuel de Prada (Baracaldo, 1970) no havia fet encara els trenta anys, però el 1997 ja havia guanyat el premi Planeta i era una celebritat literària.

A partir d’antigues notícies de premsa, havia descobert la figura d’Anna Maria i, després de diversos intents no corresposts de parlar amb ella, va aconseguir que finalment el rebés, poc abans de morir (¿tu eres el escritor que quiere resucitarme?), per deixar-se entrevistar llargament. De part meva, el mes de maig del 2019, havia presentat el llibre Blues amb dones¹, on s’inclou un capítol, Una dona putejada, amb l’evocació del recital que Anna Maria Martínez Sagi, acompanyada per Jaume Adrover, va fer l’octubre de 1970 a l’enyorada llibreria L’Ull de Vidre, amb motiu de la presentació del que va ser el seu darrer poemari publicat en vida: Laberinto de Presencias. Tota la vida he mantingut viu dins la memòria aquell recital i la tertúlia posterior en el Cafè Moderno de la plaça de Santa Eulàlia².

Vaig aprofitar la telefonada per intentar aclarir alguns dubtes. Per descomptat havia llegit i rellegit Las esquinas del aire i, abans de publicar el meu llibre, m’hauria agradat tenir accés a l’autor per fer-li moltes de consultes, perquè algunes dades no tenien més empara que les declaracions de la protagonista i, en algun cas, resultaven de dubtosa veracitat. En aquella primera i llarga conversa, Juan Manuel em confessà que, d’ençà entrevistà Anna Maria, més de vint anys abans, una vegada publicat el seu llibre, havia posat en entredit algunes de les coses que li havia relatat, perquè havia comprovat que no havia abellit la biografia i silenciat aspectes transcendentals de la seva vida. Entre els afegits apòcrifs i els episodis ocultats, l’atractiva imatge d’aquella dona romania desenfocada. D’altra banda, la manca de deontologia d’alguns autors (fins i tot enciclopedistes), havia multiplicat la divulgació de les falsedats detectades (en molts de casos, sense esmentar que la font era el llibre de Prada), fins i tot amb noves invencions sense suport documental. A la vista del relat incomplet i, en part, fantasiós, Juan Manuel m’informà que havia començat a investigar amb l’objectiu de restablir la veritat. S’iniciava així una atractiva aventura literària que el duria a ell per dotzenes d’institucions i biblioteques i que, per a mi, em concediria el privilegi de rebre la confiança de l’escriptor, corresposta amb una lleial i sincera col·laboració, on la confidencialitat i la complicitat han presidit sempre la correspondència i les converses telefòniques. Aquesta confiança i lleialtat, més enllà de fer part de dos àmbits culturals i de dues concepcions del món no sempre coincidents, m’ha permès ser testimoni d’excepció de la seva colossal recerca.

En aquests poc més de tres anys, d’ençà d’aquella telefonada, ens hem creuat més de 1.750 correus i no podria dir quantes hores de converses telefòniques, però segur que són centenars. El mes de desembre del 2019, acompanyat de María Cárcaba, la seva esposa (y sin embargo novia – com ell diu), l’escriptor va venir a Mallorca i passejàrem pels itineraris que havia recorregut Anna Maria (Palma, Galilea, Port d’Alcúdia…). El projecte de l’escriptor exigia una intensa recerca per arxius i hemeroteques. Els descobriments (també les decepcions) no tenien aturall i la biografia, amb noves fonts epistolars, prenia volada amb sorpreses que no avançaré per no esgarrar l’apassionant lectura, però que són vertaderament gegantines. D’una banda, Anna Maria Martínez Sagi exhibia títols, amistats i reconeixements que, en realitat, els seus coetanis li havien negat, tot i el talent que en justícia mereixia com a excel·lent poeta. Paradoxalment i contradictòriament, no va explicar mai a ningú (ni a de Prada ni a cap de les entrevistes que li feren) alguns aspectes de la seva biografia que, ara descoberts, resulten rellevants i són dignes de valoració.

Els silencis o, qui sap!, les ocultacions deliberades dels amors amb la suïssa Elsy Longoni, la francesa Marie-Thérèse Eyquem o l’alemanya Ingeborg Ruben, amb les que va conviure quatre o cinc anys amb cada una, desfan el mite que havia volgut projectar del seu amor únic per Elisabet Mulder. Cal afegir qualque possible relació fugaç i clandestina (Màrio Arnold? César González-Ruano?, Àngel Santblancat?, Monti Guash?, Édit Boissonnas?) o una altra que constitueix un dels grans descobriments documentats de Juan Manuel de Prada que no destaparé per respectar l’efecte sorpresa. Totes i cada una d’aquestes relacions, com qui espigola olives o ametlles per omplir el paner, han estat investigades i documentades fins a resoldre les incògnites de manera fefaent. En el cas de la hipotètica filla, Patrícia, que Anna Maria reivindicava emparada en el seu dret a somiar, Juan Manuel de Prada expurga la vertadera història de manera incontestable.

Desvetllar les coses que ella s’atribuïa per abellir al seu CV i, sobretot, els sorprenents i colossals descobriments de la investigació, seria com destapar el nom de l’assassí d’una novel·la policíaca, perquè allò que cal és animar que siguin els lectors de l’obra El derecho a soñar els qui gaudeixin de cada una de les noves aportacions que apareixen in crescendo o, millor dit, si tenim en compte que l’estructura de l’obra és un viatge d’anada i de tornada, in decrescendo. Per esmentar només una de les sorpreses menors, podem dir que Anna Maria no només va ser una de les primeres corresponsals de guerra, sinó la primera dona fotògrafa, com s’ha provat documentalment amb il·lustracions de portada a diverses publicacions importants que, amb detall, ha reproduït Juan Manuel de Prada en el seu nou i voluminós llibre.

Vull explicar una anècdota que no surt al llibre, però que demostra el rigor de la recerca de Juan Manuel de Prada. En un dels correus, m’informà que Anna Maria, des del poblet de Galilea a la Serra de Mallorca, havia enviat una postal amb un poema que comença:

Se enfila per la serra mallorquina/ una cresta de gall de pedra dura…

No era habitual llegir poemes d’ella en català (només en coneixem tres de publicats al llarg de la seva vida) i menys habitual encara resultava una composició amb la rima i estructura d’un sonet convencional. Doncs bé, quan Juan Manuel de Prada va venir a Mallorca el desembre de 2019, va voler visitar Galilea. En ser allà, voltàrem per la plaça del poble i contemplàrem la bella vista que s’hi escampa.

Mentre passejàvem, al costat de l’església i a pocs metres d’on hi havia l’emblemàtica pensió Eolo, vàrem observar que, a la paret, hi havia estampat, sobre rajoles amb una sanefa de colors groc i blau, aquell mateix poema que Anna Maria, sense advertir l’autoria, havia transcrit a una postal. Anava encapçalat amb el títol (el nom de la pintoresca vila mallorquina) i, al final, apareixia la signatura de l’acadèmic Antoni Vidal Isern. Vaig pensar que havíem tengut molta de sort d’haver descobert que el poema no era d’ella, però Juan Manuel de Prada em va confessar que, des del primer moment, havia sospitat que no encaixava a l’obra de l’autora i, cas d’haver-ne parlat en el llibre, hauria anat amb prou esment per evitar atribuir-li l’autoria. L’anècdota serveix per fer veure el rigor de l’autor i, també, per fer notar que, cas d’haver incorporat en el text totes les incidències similars a l’explicada, l’obra hauria tengut moltes més pàgines de les mil set-centes que té.

Em consta que la recerca de Juan Manuel de Prada l’ha obligat a una dedicació exclusiva, en cos i ànima, de manera especial aquests darrers tres anys. Cada nova troballa era celebrada com una baula més d’una inacabable cadena d’episodis de la vida de la protagonista. Tant va ser així que, quan ja feia dos anys de feina intensa (ep! i més de vint d’arreplegar dades), es va trobar a les mans amb mil vuit-centes pàgines que l’obligaren a fer una reflexió sobre la destinació final del seu treball. Va ser quan m’informà que transformaria la seva exorbitant investigació i l’adaptaria per elaborar-ne una tesi doctoral. Així va ser i, amb els assessoraments pertinents, va posar fil a l’agulla. La documentació arreplegada era exhaustiva, però calia saber-la exposar de manera que, sense perdre el caràcter científic de la composició, fos també atractiva.

Juan Manuel de Prada, excel·lent cum laude

El mes de febrer de 2022, a la Facultat de Filologia de la Complutense de Madrid, Juan Manuel de Prada defensava la tesi davant d’un qualificat tribunal integrat per José Ignacio Díez Fernández (President), catedràtic de Literatura de la Complutense, Dolores Romero López (Secretaria), catedràtica de Literatura de la Complutense, Luis Alberto de Cuenca, poeta, filòleg, acadèmic i exdirector de la Biblioteca Nacional, Mariàngela Vilallonga i Vives, catedràtica de Filologia de la Universitat de Girona i exconsellera de Cultura de la Generalitat (amb el president Quim Torra), i Anna Caballé Masforroll, catedràtica de Literatura a la Universitat de Barcelona. Vaig assistir a l’acte i vaig gaudir amb les valoracions que els cinc membres del tribunal varen fer del treball. Després de la brillant i detallada anàlisi que en va fer la Secretària, tots els membres del tribunal es referiren al caràcter extraordinari d’aquella obra, sense cap comparança possible amb cap altra tesi coneguda. La nota unànime va qualificar la tesi com a excel·lent cum laude, amb un desig de poder veure l’obra publicada. Finament, malgrat l’habitual publicació resumida que mereixen les millors tesis, la qualitat i la rellevància que té El derecho a soñar ha merescut l’interès de l’editorial Espasa per editar-la completa. Ara, aquesta magna aventura literària ja ha arribat a les llibreries per esdevenir de domini públic. És el moment de saludar i felicitar l’autor. Som davant d’una obra que esdevindrà de culte; una referència de les lletres castellanes. N’estic plenament convençut. Amb independència fins i tot de l’interessant contingut, la lectura d’aquesta obra és un autèntic plaer i, a mesura que el boca-orella dels lectors es posi en funcionament, serà acollida i recomanada com a allò que és: una vertadera joia literària.

Què és i que conté El derecho a soñar?

Editada en dos volums, amb pulcra enquadernació, consta de més de 1.700 pàgines, amb quasi 400 il·lustracions, més de 2.350 notes i, a peu de pàgina, els apunts biogràfics dels principals personatges que desfilen per l’obra, tot plegat amb un detallat, suggestiu i pràctic índex temàtic a cada un dels volums i, al final del segon tom, un índex onomàstic amb més de 1.350 persones esmentades. La publicació és espectacular.

Amb una estructura intel·ligent i original, s’evoca inicialment el relat que la protagonista va explicar els darrers anys del segle passat a l’aleshores jove escriptor Juan Manuel de Prada. La segona part, en una molt ben pensada inversió cronològica, retrocedint en el temps des del geriàtric de Santpedor, on l’escriptora va morir, desemmascara les falsedats proclamades als quatre vents i, simultàniament, incorpora aquells mèrits que l’autora, per ocultació conscient o involuntària (en més d’un cas, inexplicable), no va exhibir. Els descobriments derivats de la colossal investigació, sempre orientada a restablir la veritat i completar la biografia vertadera, són d’una magnitud inimaginable en un principi, amb sorpreses majúscules i impensables que destapen personatges transcendentals en la vida d’Anna Maria i descriuen apassionants episodis, en algun cas dramàtics i inquietants. L’enfilall de troballes que l’autor exposa en progressió geomètrica converteixen l’obra en singular. La narració brinda una brillant exhibició literària, tant de forma com de contingut, amb un lèxic torrencial ric i precís.

L’autor, conscient dels resultats obtinguts i de la força d’aquest treball, fa aquesta dedicatòria inicial: A mi padre, que se dejó las pestañas transcribiendo este libro de arena en las circunstancias más difíciles. Él sabe bien que es la obra de mi vida, así que no se me ocurre mejor prueba de amor filial que ofrecérselo. Més que un regal és un quid pro quo d’homenatge i agraïment. Juan Manuel de Prada és dels pocs escriptors que conec que escriuen a mà i son pare li va passar el llibre a màquina… mentre li practicaven un tractament oncològic. En tot cas, certament és l’obra d’una vida o, si més no, de vint-i-cinc anys d’una vida. Ho han verificat les poques persones que, de moment, l’han pogut llegir. És el cas de Luís Alberto de Cuenca:

Con EL DERECHO A SOÑAR Prada nos regala una auténtica obra maestra. Tan solo la Vida de Samuel Johnson ( 1791 ) de James Boswell podría competir con ella en volumen informativo y en calidad estilística. Es una obra hercúlea, dotada de una musculatura literaria poco habitual. Un verdadero milagro de sensibilidad, excelencia y esfuerzo.

Molt més que destapar una vida secreta

L’obra va molt més enllà de la recomposició veraç de la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. És una passejada intensa per la història del s. XX, amb una anàlisi sobre els primers mesos de la guerra incivil a Barcelona, la conducta dels anarquistes, l’evolució bèl·lica del front d’Aragó (amb referència a els col·lectivitats agràries), l’exili forçat cap a Occitània i París, l’ocupació nazi de França, les peripècies dels refugiats per assolir la supervivència, el trasllat a la Provença, l’anada a fer classes a Illinois… Tot adobat amb alguns dels magnífics poemes d’Anna Maria, situats estratègicament com a il·lustracions d’alguns moments i de determinats paisatges, amb l’afegida desfilada, en papers secundaris, de grans protagonistes: Machado, Lorca, Picasso, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Ventura Gassol, Gabriela Mistral, Companys, Ascaso, Durruti, Anna Murià, André Maurais, Mitterrand… Des del punt de vista literari hi ha de tot: biografia, poesia, assaig, investigació, novel·la històrica, intriga, trama policial, filosofia i, part damunt de tot, literatura destil·lada! Costa d’interrompre la lectura, perquè l’interès va en augment a mesura que apareixen les sorpreses en un viatge cap a un final majestuós, gairebé delirant, que explica els motius pels quals Anna Maria va ocultar alguns episodis de la seva vida. El resultat final verifica que només la realitat supera la més gran de les imaginacions.

L’autor, amb el seu lèxic riquíssim, convida a ampliar el vocabulari castellà (turiferario, aduar, ancilar, eutrapélico, ahíta, emético, ardite, consuno, sahumerio, acedias, dije, derrengada, azucar-cande, estribillos-sicalípticos, dipsómana, delicuescentes, bejucos, acónitos, dulcámaras…). També ens fa propostes a la reflexió a l’entorn d’algunes de les seves sentències: nada cuesta más que perdonar a quien nos ha hecho un favor, (…) del rescoldo del antiguo amor, puede nacer una serena amistad (es lo que piensan los amantes que han dejado atrás el pasado, para desesperación de los que no han logrado hacerlo), (…) son los retóricos los que guían el puñal de los asesinos), (…) el converso de nuevo cuño es el mayor defensor de la ortodoxia… Així mateix, Juan Manuel de Prada ha amarat tot el llibre, en el més pur mètode socràtic, per formular centenars de preguntes al vent i estimular les respostes dels lectors. Amb tot, i sobretot, allò més destacable és que l’autor ens fa gaudir d’una escriptura tan fascinadora i tan poc habitual que no permet d’establir cap símil amb altres llibres, almenys en el marc de la literatura contemporània. No conec, en el marc de la literatura, cap obra des del s. XVIII tan voluminosa. Deixant de banda les enciclopèdies o qualque treball científic o historiogràfic, no tenc notícia de cap altra obra literària d’aquesta envergadura. És, per tant, una obra singular; única. 

Les mil i una nits de Juan Manuel de Prada

El derecho a soñar és un llibre de llibres, un cató que abraça tants d’episodis que el converteixen en un mosaic de la història del segle XX, els quasi cent anys d’existència de la protagonista (1907-2000). És molt difícil trobar qualque paral·lelisme amb cap altra obra literària. La primera referència que em ve al cap per tal d’establir una mínima similitud seria Les mil i una nits, però amb una diferència substancial entre les protagonistes dels dos llibres. Anna Maria Martínez Sagi no té res a veure amb Xahrazad. Aquesta té l’objectiu d’evitar ser decapitada, com ha fet el rei amb les anteriors esposes. La seva estratègia és explicar contes que, al llarg de centenars de nits, deixa oberts pendents del relat de l’endemà. Anna Maria, en canvi, pretenia amagar-se d’un món que no l’acollia ni reconeixia. Amb tot, la semblança es pot trobar en l’expressió d’incredulitat que s’ha fet popular quan algú exclama això sembla un conte de les mil i una nits! No és cap rebuig, sinó un cert lament davant d’una història mala de creure. De qualque manera és el reconeixement al somni d’un desig impossible. Talment la història o, millor dit, les històries males de creure d’Anna Maria; les seves mil i una vides!

El meu aprenentatge

D’aquesta experiència, la de compartir les vicissituds d’aquesta immensa i intensa investigació, n’he tret un profit personal més que satisfactori. Cal dir que, com qualsevol persona que escriu, faig servir uns paràmetres d’actuació concrets. Per esmentar-ne alguns: no donar mai per cert allò que no he pogut contrastar, detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones, preveure que els meus nets no s’hagin d’avergonyir dels meus escrits, pensar que allò que escric avui podria ser la darrera cosa que expliqui, no perdre mai de vista el marc cultural des d’on escric… Doncs bé, Juan Manuel de Prada m’ha incrementat el mètode amb altres consideracions. Ell practica un rigorós exercici d’empatia. Cada vegada que, en el curs de la recerca, apareixien proves de les mentides que Anna Maria havia explicat, mentre jo m’exclamava contra els enganys, Juan Manuel de Prada es ficava dins la pell d’ella i ho relativitzava fins al punt de minimitzar els efectes de les falses fantasies. L’argument més potent de tots era el més que possible (gairebé segur) trastorn psicològic de la biografiada. Les declaracions obtingudes de moltes de les persones amb qui va conviure apunten que, immersa en una gran amargura, era molt desagradable i, en més d’un cas com el de la família de Jaume Adrover i Lieta López, maltractava als qui l’havien acollit generosament. Malgrat tot, Juan Manuel de Prada justificava aquelles conductes gràcies a no perdre mai la perspectiva completa d’una dona accidentada i ferida. Aquest exercici d’ampliar sempre el punt de mira, part damunt de les misèries de la condició humana, és una convidada a atendre una visió global de les persones abans de sentenciar-les o d’emetre judicis precipitats. Aplicar aquest criteri de l’escriptor evitaria o, almenys, minvaria moltes declaracions de condemna o desqualificació.

Mallorca sempre present

El derecho a soñar de Juan Manuel de Prada, amb una primera presentació a Madrid dia 11 d’octubre, també arribarà a Barcelona (dia 25) i, entre i entre, dia 18 d’octubre, a Palma en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

La presentació a Mallorca obeeix al desig personal de l’autor i respon a la rellevant importància de l’illa a la biografia d’Anna Maria Martínez Sagi. El nom de Mallorca apareix en el llibre més de 200 vegades i es pot comprovar que l’illa va constituir, d’ençà que s’allotjà a l’Hotel Miramar la setmana de Pasqua de 1932, el punt àlgid sobre el qual gravitaria l’existència de la poeta: Mallorca va ser l’escenari d’alguns dels seus millors poemes.

Aquella setmana d’abril de 1932, amb Elisabet Mulder al Port d’Alcúdia, marcaria l’enamorament d’Anna Maria i, amb ell, una vinculació amb l’illa que seria intermitent i cíclica, però continuada. El seu germà gran, Armando, exfutbolista del Barça i campió mundial de billar, vivia a Palma quan jugava amb l’Alfonso XIII (reconvertit després en el Reial Mallorca) i ella, en diferents etapes, va viure a Alcúdia, Puigpunyent, Port d’Andratx, Son Sardina, Palma… En el llibre desfilen molts de personatges de l’illa, amb la majoria dels quals va tenir relació: Llorenç Villalonga, Marius Verdaguer, Jaume Adrover, amb la seva esposa, Lieta López, i els seus fills, Antoni Mª Thomàs, Antoni Serra, Bernat Homar, Baltasar Porcel, la família de Joan Bonet i Mercè Verdaguer (pares de Maria del Mar i Joan Ramon), també apareix la feminista Halma Angélico (pseudònim de la poc reconeguda feminista mallorquina Maria Francisca Clar)… Es recullen notícies i informacions de la premsa illenca extretes d’Última Hora, Diario de Mallorca i Baleares, a més de les revistes Brisas i Concepción Arenal, on Anna Maria va col·laborar. En definitiva, Mallorca va esdevenir una raó de ser per donar sentit a la vida d’Anna Maria Martínez Sagi, fins al punt que, en morir, atenent la seva voluntat, va ser incinerada i les seves cendres llençades «al mar de Mallorca». Escriu de Prada que Mallorca serà «la tumba donde duerma todo su pasado». Ella, anys abans, havia escrit:

¿Cómo quieres
que lo olvide jamás?

Me quedé allá en la isla
en la noche y el mar.

I ara, què?

Ara toca correspondre a l’esforç titànic de l’autor amb el plaer relaxat de la lectura. És indubtable que la premsa es farà ressò de l’edició i que plouran els treballs sobre l’obra, perquè és una mina que convida a extreure múltiples i calidoscòpiques visions. Les valoracions dels membres del tribunal de tesi apunten cap el reconeixement que l’obra, per imperatiu de la lògica, ha de merèixer dels crítics literaris de major prestigi, així com l’impuls que rebrà la publicació, abocada a esdevenir un bon regal de Nadal i Reis per als amans de la literatura.

Entre d’altres derivades, segurament com a pura anècdota per llogar cadiretes, personalment m’interessarà veure la reacció dels aprofitats copistes i falsificadors que, sense esmentar la font informativa, varen robar i fer seves moltes de les notícies publicades l’any 2000 a Las esquinas del aire ara desvetllades incertes. Serà interessant veure com, desemmascarada la seva manca de deontologia, es veuran comminats a rectificar i disculpar-se. Serà difícil que ho facin, perquè rectificar només és patrimoni dels savis. Com desfaran les fantasies derivades del dret a somiar de la protagonista? Copiar sense esmentar les fonts té l’alt risc de romandre amb el cul a l’aire. Arribat a aquest punt, podríem fer una llarga relació detallada de quantes coses s’han aclarit amb la investigació i, també, aquelles altres inventades pels qui han volgut exercir d’hagiògrafs. Només per posar un exemple, la hipotètica participació d’Anna Maria en l’organització de les frustrades Olimpíades Populars de juliol de 1936, com fins i tot s’ha incorporat a més d’una enciclopèdia, és un invent sense cap rigor.

La síndrome de Forrest Gump

Una de les figures originals que Juan Manuel de Prada ha fet servir per descriure l’afany d’Anna Maria d’exagerar els seus mèrits i acompanyar-se de personatges històrics als qui, amb major o menor intensitat, va tractar al llarg de la seva vida (fins i tot, en algun cas, amb qui no va tenir mai cap relació) és el que ha qualificat de la síndrome de Forrest Gump, en referència a aquell carismàtic personatge del cinema que apareix a tots els episodis històrics rellevants al costat dels coetanis més destacats. En el cas d’Anna Maria, aquella necessitat d’enfortir la seva importància s’acosta al trastorn de qui no ha rebut la consideració que creu merèixer, i utilitza, com a crosses que la facin destacar, el coneixement (i, a vegades, també el reconeixement) de personatges importants. A Mallorca, dels qui actuen d’aquesta manera per enaltir-se, en solem dir que «no tenen padrins» per significar que han de procurar-se els elogis que no reben dels qui els són més propers.

En el curs de la presentació de la tesi, Juan Manuel de Prada va descriure perfectament les característiques de la síndrome i va rebutjar inserir-les dins de les molt diferents coordenades que permetrien rebre el diagnòstic de deliris de grandesa. En el fons, haurien d’interpretar-se millor com una argúcia per tal de reclamar atenció i una sol·licitud de reconeixement; un crit d’auxili!

CODA: Somiar; el més ric dels Drets Humans?

El derecho a soñar constitueix una singular aventura literària, una apassionant investigació de Juan Manuel de Prada que, amb una sagaç i ben dissenyada estratègia, analitza el relat biogràfic que li va fer Anna Maria Martínez Sagi els dos darrers anys del s. XX, ingressada a un geriàtric de Santpedor. A partir d’aquelles entrevistes, l’autor procedeix a deconstruir (en cap cas a destruir) els episodis que s’han demostrat apòcrifs i, amb l’aportació de noves i rellevants dades verificades documentalment, a reconstruir l’autèntica biografia. A cap moment Juan Manuel de Prada retreu a Anna Maria les declaracions fantasioses que li va fer; ben al contrari, no només les perdona, sinó que justifica aquella conducta que la feia comparèixer al costat dels protagonistes més rellevants del seu temps. Lluny d’assenyalar els enganys amb els quals ella va edulcorar les entrevistes, a l’ànim de l’escriptor sempre hi ha un desig desfermat d’il·luminar la veritat per tal de fer justícia i memòria, sempre amb el dret a somiar per bandera. No debades, ella mateixa, en fer balanç de la vida, havia dit: Todavía hoy me pregunto si el eco de aquella visión que permanece impreso en mi memoria no habrá sido embellecido por la fantasía. Y por más que me trate de convencer a mí misma de que tanta belleza no es possible, sigo soñando con ella cada día. No només això, sinó que també va fer una proclama contundent: El derecho a soñar es el más rico de los derechos humanos. Podem afegir que no només és el dret humà més ric, sinó que és l’únic que ningú no ens podrà usurpar mai.

 

ANNEX1. UN POEMA ESTREMIDOR

A la presentació de Laberinto de presencias, Anna Maria Martínez Sagi va recitar alguns dels seus poemes. M’impactà especialment un dedicat a un exiliat que, tot i ser en castellà, mantenia una tornada en català que, a dues veus, acompanyada en la lectura per Jaume Adrover, repetia cada set o vuit versos: Per Nadal, tots a casa! Vaig comprar el llibre, dedicat per l’autora, i m’hi vaig abocar, àvid de lectura, però el poema que tant m’havia emocionat no hi era. Tampoc el podria llegir, ni que fos un fragment, a Las esquinas del aire (2000) de Juan Manuel de Prada, ni a La voz sola (2019), l’antologia que el mateix autor va fer dels poemaris d’Anna Maria.

Passat més de mig segle d’ençà d’haver escoltat aquell poema, els versos varen continuar ressonat dins dels meus records cada vegada que feia inventari dels moments viscuts més emotius. Ara, gràcies a El derecho a soñar (2022), no només he pogut reconèixer aquell poema, del qual no en sabia ni el títol, sinó que he conegut la trista història de la persona a qui anava dedicat: Joaquim Termes, impresor, enterrado en París.

Joaquim Termes, nascut a Barcelona l’any 1886, va emigrar a Argentina de jove. A Buenos Aires fundà el Casal Català i en presidí l’orfeó musical. De retorn a Catalunya, a partir de 1920 s’alineà amb Francesc Macià i milità a Estat Català i a Esquerra Republicana. Professionalment va fer d’impressor i fou escollit secretari de l’Escola d’Arts Gràfiques de Barcelona. El gener de 1939, amb l’entrada de les tropes sublevades a Barcelona, el seu compromís polític i la pertinença a la maçoneria el forçaren a passar els Pirineus i, després d’una estada a Orleans, s’instal·là a París, on assumí la impressió de la Revista de Catalunya fins que, arran de la invasió alemanya, la Gestapo la declarà il·legal. Com que també imprimia propaganda clandestina del partit comunista, Joaquim Termes va ser detingut l’octubre de 1942 i empresonat a la sinistra presó de Fresnes, famosa per la pràctica d’abusos, on va ser sàdicament torturat. Mesos després de l’alliberament de París, Joaquim Termes compareixia de nou davant de la comunitat catalana exiliada a la capital francesa. Físicament envellit, no va retre el combat i es va fer càrrec de l’edició de la revista Catalonia, on també col·laborà Anna Maria i on publicà alguns atrevits articles. Estava convençut que, amb la victòria dels aliats, Franco seria foragitat i es restabliria la República. La seva il·lusió va contagiar els exiliats més incauts i, durant aquells mesos, la salutació habitual entre ells era Per Nadal, tots a casa!

Aquell somni de destronar Franco, recobrar la República i poder abandonar l’exili i tornar a casa abans de Nadal era motiu central de conversa entre Joaquim Termes i Anna Maria Martínez Sagi. L’impressor es recreava en evocar l’indiot farcit de prunes i pinyons que tan bé cuinava la seva esposa. Tanmateix, els aliats acabarien reconeixent i legitimant la dictadura franquista i, com a colofó, les tortures patides precipitaren la mort de l’impressor el mes de febrer de 1947. Va ser arran de la mort de Joaquim Termes que Anna Maria escriuria aquell llarg poema que tant em va impactar. Qui sap si, fins i tot, el va recitar davant dels qui, com ella, varen anar a l’enterrament a París. Entre d’altres, Diego Martínez Barrio, president de la República a l’exili, José Antonio de Aguirre, president d’Euskadi, Josep Irla, president de Catalunya i Carme Ballester, vídua de Lluís Companys.

Aquesta història, la de Joaquim Termes, és una i només una entre tantes i tantes de les que trobareu a El derecho a soñar, però aquesta em convida a transcriure el poema. No és, almenys formalment, un dels millors poemes de l’autora, una dona que no ha rebut el reconeixement del seu gran talent. Certament, altres composicions d’ella, com les dedicades a la també escriptora Elisabet Mulder, són d’un nivell superior. Això no obstant, la descripció del seu amic exiliat, amb les costelles rompudes, la mandíbula esclafada, i un ull perdut, que confiava que les democràcies europees acabarien amb la dictadura militar i, cada Nadal, somiava tornar a Catalunya per dinar amb la seva esposa, té un punt d’interès històric i humà singular. A mi, tal com em va estremir la primera i única vegada que el vaig escoltar, encara m’emociona vivament.

UNO MÁS

Venías con tu tos
de asmático incurable.
Con tu tez macilenta.
Tus cárdenas orejas.
Tu voz débil quebrada
de fiebre y de nostalgia.
Dos nombres aplastaban
tu cuerpo. Dos puñales
clavados a mansalva
en el alma en las vivas
raíces de tu sangre.
Eras ya apenas sombra
de aquel hombre fornido.
De aquel bello rebelde
que avanzaba apretando
los puños. La mirada
relampagueante. Firme.
Sabiendo «qué» quería.
«Qué» buscaba anhelante
por aquellos caminos
que jamás terminaban.
Cinco años de destierro
se te comieron vivo.
Te quedaste sin dientes.
Con la boca torcida.
Chafadas las mandíbulas.
Hundidas las costillas.
Un ojo horrendo turbio
–ostra podrida lívida–
caía de tu órbita.
Te dejaron por muerto
los chacales que en Francia
disciplinados sádicos
torturaban riendo.
Tenebrosa marea.
Vándalos delirantes.
Media Europa sumida
en el horror sin límites.
En el fango.
En el pánico.
Joaquim: allá en los sótanos
rezumantes obscuros
las palabras impresas
–trazos de rojo fuego–
quemaban nuestra sangre.
Salíamos con ellos.
Armada de las sombras.
Soldados fraternales.
El toro de la muerte
nos acechaba negro.
Rasábamos los muros
–¡oh terror consciente!–.
Rumor acompasado
de botas. Halt!
Patrulla.
Dos disparos. Un cuerpo
para siempre tendido
sobre el asfalto.
Un cuerpo
con su grito truncado.
El alba de París
recogía aquel eco.
En inhóspitos muros
en patéticas calles
en portales siniestros
en ventanas y esquinas:
los pasquines pegados
triunfantes ¡fulguraban!
Pan y aliento del pueblo.
Rejón de luz radiante.
Venías con tu tos
cada día más viejo
a mi desván sin lumbre
con un catre
dos cajas
un geranio
y seis libros.
Partíamos el pan.
Bebíamos café
de bellotas tostadas.
A veces: un pedazo
de tocino ya rancio
y un postre sin azúcar
nos dejaban contentos.
Te frotabas las manos.
Liabas cigarrillos
de hierbas apestosas.
«Per Nadal tots a casa!»
Me leías cien veces
la carta
de tu esposa.
Veías los caminos
del retorno. Y el sol
que habíamos dejado
en la tierra que un día
nos condenó a destierro.
El pavo con ciruelas
y piñones ¡es gloria!
Beberemos champaña
del bueno. En Barcelona
no tendremos más frío.
Mi mujer nos espera.
Es una santa. El hijo
del tendero tocaba
la tenora en la cobla. ¡Buena gente!
Mi calle
es alegre
y tranquila…»
Tosías. Tu ojo
lívido
miraba algo remoto.
Había un cielo bajo.
Amarillo.
Temblábamos.
Año cuarenta y siete.
Luto en el alma. Invierno.
Muertos-vivos de pie
mirábamos la fosa
y las palas. La tierra
que iba a cubrir por siempre
tu sufrimiento inútil
tu esperanza burlada.
Mirábamos sin ver.
En silencio.
Ya el mundo
comía y olvidaba.
Más muertos que tú mismo
Joaquim: ¡sin Navidades!
La vida a la deriva.
El corazón helado.
Cortadas las raíces.
Dobladas las cabezas.
¡Qué escuadra de fantasmas!
¡Qué cortejo de náufragos!
Bajo el cielo amarillo
nos gritaron: «Germans!
Un dels nostres ens deixa…»
No escuché nada más.
Iba cayendo nieve.
Iba cayendo plomo.
Iba cayendo tierra.
Iba cayendo ausencia.
«Per Nadal tots a casa!»
Joaquim
ya no tosías…

ANNEX2: De Prada vs Balutxo? Oli i vinagre?

No m’he referit a les possibles diferències ideològiques entre l’autor i jo. Segur que n‘hi ha més d’una, però he de dir d’immediat que en cap cas han pertorbat, condicionat ni tan sols, la nostra relació. De fet, hem parlat molt. De tot i molt, encara que poc de política i de religió i, quan ho hem fet, ha estat més aviat per compartir les lamentacions davant de la decebedora conducta que, en general, practiquen les classes dirigents, tan allunyades del sentit comú. Hi ha hagut qui m’ha interrogat sobre la nostra relació, amb el dubte de fins a quin punt podríem compartir aquesta aventura. D’altres, menys diplomàtics, han posat etiquetes a Juan Manuel i, segurament a la inversa, m’han volgut desqualificar per les idees. És evident que, ideologies i creences a banda, ens unia l’objectiu bàsic de rescabalar la memòria d’Anna Maria. Les ideologies i les creences fan part d’un territori íntim i personal que mereix un escrupolós respecte; qui no ho fa es desqualifica tot sol. Juan Manuel de Prada, contrari a la modernitat, al puritanisme i al capitalisme (que equipara al comunisme), s’autodefineix així: No soy de derechas, soy cristiano; progresista en lo social y reaccionario en lo moral. Me siento una relíquia de otra época.

Més enllà d’aquesta declaració personal, m’he vist sobradament recompensat per tres qüestions: la primera és la d’haver incorporat el seu nom a la limitada categoria de bons amics, la segona és haver tengut el privilegi de ser testimoni, gairebé dia a dia, de l’elaboració d’aquesta obra colossal, i, la tercera, haver tocat amb les mans la generositat de l’autor que, a distints apartats del llibre, m’agraeix (en algun cas, de manera excessiva) la col·laboració que li vaig brindar al llarg de la seva investigació.

He de dir, gens de passada, que he patit la desconsideració de persones que, amb ocultació de la font, s’han aprofitat dels meus treballs i, en el cas recent d’una consulta que em feren, sense agrair (confessar ni tan sols) unes correccions d’un llibre que han evitat a l’autora un ridícul i desprestigi estrepitós. Doncs bé, Juan Manuel de Prada, víctima més que jo d’aquests “lladres culturals”, és la personificació de tot el contrari. A diferència de la gent oportunista, possiblement perquè ha patit endemeses similars, coneix la distància que separa la grandesa de la mediocritat i, amb el reconeixement generós que em dedica, se situa en el cim de la dignitat dels gegants. A banda d’altres referències que em dedica al llarg del llibre, Juan Manuel de Prada escriu:

Bartomeu Mestre, Balutxo para los amigos (según el mote que le pusieron desde niño, en Felanitx, que en el dialecto de la zona significa la bala o gavilla de paja que se carga sobre los hombros), se convirtió en el escudero de nuestras pesquisas. Y de aquella entrega generosa de Balutxo –al que, sin embargo, por reverencia nunca hemos dejado de llamar Bartomeu– nacería una amistad entretejida de complicidades y confidencias, con el Mediterráneo y la meseta de por medio, que contamos entre los tesoros más valiosos que la vida nos ha brindado.

Faig proclama recíproca, perquè vertaderament aquesta amistat, enfortida per una permanent i mútua confiança, complicitat i confidencialitat, és una de les millors recompenses d’aquesta aventura. A banda, naturalment, de l’aprenentatge que l’experiència m’ha significat i, part damunt de tot, del meravellós resultat literari que ara s’acaba de posar a l’abast de tothom. Al cap i a la fi, allò que romandrà de cara al futur serà una obra colossal i la proclama que abandera el títol: EL DRET A SOMIAR! 

ALTRES IL·LUSTRACIONS

 

DOS POEMES EN CATALÀ

 

VIDEOS

1) Presentació a Madrid, 11-X-2022: https://www.youtube.com/watch?v=L8Crp4rr2Hc&t=12s

2) Presentació a Palma, 18-X-2022. Final de la intervenció de Juan Manuel de Prada, amb la lectura de quatre poemes d’Anna Maria: https://youtu.be/MNf87gjlgqA

3) Presentació a Palma, 18-X-2022. Final de la intervenció de Bartomeu Mestre, amb la lectura d’un fragment del poema d’Anna Maria dedicat a Joaquim Termes: https://youtu.be/vI1–YDKXw4

3) Davant d’on hi havia l’Hotel Miramar al Port d’Alcúdia, dia 6 de desembre de 2019, Juan Manuel de Prada llegeix a María Cárcaba el fragment final d’un poema d’Anna Maria: https://youtu.be/3vt-BlIsCtA

 

NOTES