Etziba Balutxo...

El llibre

És de celebrar la publicació d’un assaig amb aportacions, interessants i cada vegada més necessàries, que conviden a la reflexió i al debat sobre d’on venim, on som i cap on podem anar¹. Es tracta de Mallorquinismes: una història oral, amb un subtítol que justifica el plural inicial: Identitat, cultura, societat i política. Els autors són Miquel Vidal Bosch de Palma, joveníssim historiador doctorand, i José María Gago González de Lleó, doctor en Filosofia i Lletres amb una tirallonga d’investigacions i de publicacions.

22 veus

Ambdós autors ens brinden un llibre que constitueix un document-testimoni que transcriu l’evocació, no exempta d’opinió, de vint-i dues persones que han protagonitzat, viscut o presenciat la vida social, cultural i política dels darrers anys a Mallorca. El resultat és una lliçó d’història contemporània a partir d’aquesta nòmina d’observadors: Celestí Alomar, Jaume Armengol, Damià Ferrà-Pons, Dolors Fortesa-Rei, Aina Gomila, Biel Majoral, Joan March, Joan Mayol, Bartomeu Mestre, Mateu Morro, Lleonard Muntaner, Magdalena Nebot, Damià Pons, Miquel Rosselló, Pere Sampol, Antoni Serra, Sebastià Serra, Lila Thomàs, Joana Tugores, Maria Antònia Vadell, Josep Valero i Rosa Vich². Procedeixen d’Algaida, Campanet, Capdepera, Felanitx, Inca, Llubí, Manacor, Montuïri, Santa Maria, Sóller i, sobretot, de Palma, amb edats que oscil·len entre els 90 i, els més joves, els 67 anys. Són veus, per tant, de persones que varen viure, si més no, les dues darreres dècades del franquisme i les peripècies i avatars de la nostra història més recent.

La publicació, auspiciada des de les Fundacions Darder Mascaró, amb un pròleg de Joan Pau Jordà, només té 175 pàgines, però mitjançant el codi QR que inclou el volum, el lector pot accedir a totes i cada una de les entrevistes completes. El gran mèrit dels autors rau en haver sabut compilar i estructurar en set capítols, de manera metodològica i sistematitzada, el contingut de més de cinquanta hores de declaracions i haver-ne sucat l’essència per a desembocar, al final, en unes conclusions que permeten l’extracció de lliçons profitoses de cara al futur més immediat. El llibre inclou també una breu bibliografia i un índex onomàstic.

Vull aplaudir el fet que, una vegada transcrites les converses, es remeteren als entrevistats per tal de ratificar-les. És sabut que quan fa dues hores llargues que hom parla, sense notes i sense xarxes, es corre el risc de transmetre emocions i estats d’ànim. Tothom té dies més bons que els altres i, a vegades, l’actualitat condiciona pessimismes o exaltacions momentànies que desfan l’objectivitat de les declaracions impulsives. Amb aquesta convidada a refermar o matisar les declaracions de cadascú, els autors han assegurat el major rigor del llibre. La deferència, poc usual en el món del periodisme, brinda una millora qualitativa i verifica que els autors són historiadors, la qual cosa assegura que, lluny d’anar a la percaça de les contradiccions dels declarants, posen l’èmfasi en l’objectiu de la recerca: extreure i analitzar amb dues dotzenes de fonts orals allò que es coneix com «històries de vida». Atesa la circumstància que l’espècie humana ha adoptat la luctuosa i funesta mania de morir-se, la tasca de deixar constància escrita d’uns testimonis en curs d’extinció, concedeix valor afegit al recull. 

Els criteris

Cal assenyalar que els criteris dels autors han estat molt restrictius, tant pel que fa a la selecció de les veus escollides com dels enfocaments socials i polítics orientats, d’una banda, al mallorquinisme de base pancatalanista (front al d’arrel espanyolista) i, de l’altra, des d’unes perspectives d’esquerra. Val a dir que els autors manifestaren que aquesta publicació fa part d’un projecte en curs més ambiciós: Arrels Democràtiques de les Fundacions Darder Mascaró i Ateneu de Comissions Obreres.

Altres noms possibles

De part meva, quan vaig veure la nòmina de les persones seleccionades, vaig pensar en la dificultat que haurien tengut els autors per fer la tria. Sense negar a cap de les presents prou motius per ser-hi, vaig formular-me una llista mental a la correguda de molts d’altres noms possibles: Ferran Aguiló, Gabriel Bibiloni, Ferran Cano, Llorenç Capellà, Antònia Font, Ferran Gomila, Tomeu Martí, Jaume Mateu, Margalida Miquel, Joan Mir, Isabel Peñarrubia, Damià Quetgles, Ignasi Ribas, Jaume Santandreu, Antoni Torrens, Josep Vilchez… Per posar exemples molt concrets, crec que haurien fet aportacions sucoses tant Maria Antònia Oliver com Jaume Sastre. Ella, traspassada l’any 2022, va impulsar la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va viure a primera línia des de Barcelona el Congrés de Cultura Catalana i, de retorn a Mallorca, la constitució de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que va presidir. Ell, opinador singular, ha protagonitzat accions directes tan reeixides com l’ocupació de la piscina de Pedro J. Ramírez en zona pública o una vaga de fam que va contribuir a foragitar Josserra Bauzá, icona de l’espanyolisme. Posats a eixamplar i completar el mapa, m’agradaria que, en el projecte global en curs anunciat pels autors, s’incorporàs la veu de Bernat Joan, diputat al Parlament Europeu, la d’Isidor Marí, protagonista de la represa de la Cançó Catalana i impulsor de la política lingüista de la Generalitat, i la del també eivissenc Josep Costa, exmembre de la Mesa del Parlament de Catalunya. De Menorca, la filòloga Josefina Salord o, davallant la mitjana d’edat dels entrevistats, la seva germana Maite o Joel Bagur, historiador que ha pouat en l’actitud de Menorca de rebutjar l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de 1931 que, finalment, només seria «de Mallorca i Eivissa» i, tanmateix, no va reeixir. Si encara volem anar més enllà, també m’interessaria llegir les visions sobre els mallorquinismes que poden aportar estudiosos i creadors d’opinió de la resta de terres catalanes: l’activista Daniela Grau d’Elna, a la Mallorca Continental com esmentava Guillem d’Efak la Catalunya Nord, o les de Josep Guia, David Garrido i Vicent Partal del País Valencià, i, ja des del Principat, les de Josep Maria Solé i Sabaté, Pere i Salvador Cardús, Lluís Llach, Teresa Clota… tantes!

També serà important no restringir exclusivament l’anàlisi dels Mallorquinismes a les veus procedents de l’esquerra. Resulta paradoxal que, al costat de Miquel del Sants Oliver, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge o Gori Mir, un dels referents ideològics que més s’esmenta en el llibre sigui Josep Melià, impulsor d’Unió Autonomista i Unió Mallorquina. Per això mateix, no hem de desoir les opinions de persones com Cristòfol Soler o de Josep Melià Ques.

Un balanç positiu

Amb tot, el resultat final que ens brinda l’edició d’aquest llibre, molt més encara quan sabem que és una primera aportació d’un projecte obert, és més que satisfactori. La publicació constitueix una aturada breu al replà de la història, gairebé a punt del 50^è aniversari de la mort al llit del dictador militar. Les veus que conformen la visió general de l’obra brollen de gent que va viure, amb esperances i il·lusions, els temps convulsos del franquisme i la subsegüent instauració d’una monarquia parlamentària, amb moltes més decepcions que victòries.

En el camp de les conclusions, crec que molts de lectors poden afegir-ne de noves a les indiscutibles que destaquen els autors. Per exemple, la dificultat que patim per fer arribar el missatge a la ciutadania. L’allau de mitjans de comunicació forans anorrea les poques eines que permeten la difusió d’un discurs propi que defensi l’autoestima. Els mitjans públics autonòmics, tant en el cas del País Valencià com en el de les Illes, no han obtingut l’atenció necessària de la població. Una altra conclusió que em permet de palesar és la constatació que hem patit una greu estafa política. L’allau de renúncies fetes en nom d’una hipotètica «reconciliació nacional» (abanderada per la dreta més reaccionària), no ha rebut la contraprestació de consolidar una democràcia amb les mínimes garanties. Finalment, una altra conclusió afegida que crec que la majoria compartirà és que, en el curs d’una caminada plena d’obstacles i de reculades, n’hem vist de tots els colors.

Transició democràtica una locució a erradicar

El llibre esmenta molts dels episodis que han pogut incidir en la formació dels mallorquinismes (la incidència de la Nova Cançó, la manifestació per l’Autonomia, el Congrés de Cultura Catalana, l’intent d’imposició del TIL…) i, molt sovint, s’utilitza el terme transició. Cal denunciar que, tots plegats, ens hàgim begut un invent de laboratori i l’hàgim assumit per anomenar el període que va des de la mort del dictador, novembre de 1975, fins a la Constitució de 1978. Va ser el qui fou president del govern espanyol, Adolfo Suárez, que va explicar en el seu dia com un gabinet d’especialistes, amb la participació d’ell mateix i de Torcuato Fernández Miranda, al costat de lingüistes i historiadors, varen crear la denominació «transició democràtica». L’objectiu, segons Suárez, era evitar que es parlàs d’allò que realment va ser: una nova restauració borbònica. El terme, recolzat i amplificat des de la premsa, va ser incorporat de manera acrítica per l’Acadèmia profanant la terminologia científica en matèria d’historiografia. L’expressió va fer tanta de fortuna que seria copiada i assumida per altres països com Argentina i Xile. Amb tot, seria desitjable i higiènic deixar d’utilitzar aquesta terminologia de laboratori i desemmascarar la tan i tan «modèlica» restauració borbònica. Més encara si sabem fer la lectura històrica correcta.

El 26 de novembre de 1931, les Corts republicanes signaren una llei que declarava Alfons XIII culpable d’alta traïció i el desposseïa, a ell i als seus descendents, de tots els títols. En concret, les Corts espanyoles condemnaren in absentia l’acusat en aquests termes: Las Cortes Constituyentes declaran culpable de alta traición, como fórmula jurídica que resume todos los delitos del acta acusatoria, al que fue rey de España, quien, ejercitando los poderes de su magistratura contra la Constitución del Estado, ha cometido la más criminal violación del orden jurídico del país, y, en su consecuencia, el Tribunal soberano de la nación declara solemnemente fuera de la ley a don Alfonso de Borbón y Habsburgo-Lorena. Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional. Don Alfonso de Borbón será degradado de todas sus dignidades, derechos y títulos, de los cuales el pueblo español, por boca de sus representantes, le declara decaído, sin que pueda reivindicarlos jamás ni para él ni para sus sucesores. L’acord derivava de les conclusions de setembre de 1923 de l’expedient Picasso que va destapar la corrupció d’Alfons XIII i Romanones a la guerra del Marroc. Encara que l’octubre de 1923, gràcies al pronunciament de la dictadura de Primo de Rivera, es va impedir que les Corts tinguessin coneixement de la investigació, una vegada proclamada la República, es va recuperar l’expedient i s’adoptà l’acord abans transcrit de manera plenament legítima i democràtica. La República, per tant, va condemnar el rei traïdor i sentencià la il·legalitat futura de la dinastia borbònica!

El 1938, en plena rebel·lió militar i, per tant, sense la més mínima legitimitat democràtica, Franco derogà la llei i ordenà destruir l’expedient, no debades, Franco era un dels majors responsables militars dels crims contra els marroquins i contra les lleves, principalment de catalans, que s’abocaren a la mort per defensar els interessos privats de la monarquia. Posteriorment, el 1969, Franco designà successor el nét del condemnat. Ningú mai, almenys fins ara, ha denunciat la il·legalitat de l’anul·lació d’una llei republicana legítima i democràtica; una anul·lació que va permetre la reposició de la dinastia foragitada. De tot plegat, és bo d’entendre que anomenar transició democràtica a la darrera restauració borbònica de 1975 és un atropell que reclama rigor.

Una gracieta final

El llibre també parla de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia que, amb el precedent del de 1931 i amb la convocatòria del MCI, OCB, PSAN, PSI  PSAN, i Unió de Pagesos, amb un text elaborat entre d’altres per Llorenç Capellà, Gabriel Bibiloni i Joan Quetgles, es va presentar a Cura el diumenge dia 13 de març de 1977 i que, sensiblement afeblit i retallat en aspectes essencials, serviria de guia per a la confecció del que s’aprovaria sis anys després³.

Doncs, aquell mateix diumenge, no gaire lluny del cadafal on es feren els discursos, amb l’intrèpid i gens reconegut Antoni Rotger de Sa Calatrava, vàrem parar una tauleta per presentar una redacció d’Estatut alternativa. En concret, Undergroundeylibrecomicks, va presentar el seu projecte Esta-tu-ru-rut per una Santa Autonomia.⁴. En dotze pàgines, es feia befa de la situació (encara ben viva la Sección Femenina i, pitjor encara, la masculina) i es posava en solfa una reivindicació condicionada i sotmesa als mecanismes de poder, amb una allau de subjugacions i submissions externes.

El desenllaç, per concloure la intenció del pamflet, no podia ser més clar: Eta tuto no vol dir independència. Per fer-ho més entenedor, la il·lustració final mostrava un gran arlequí manejant el poble amb teresetes com a xotets d’amén. 

Aquella denúncia pública va ser ignorada per la premsa fins molts d’anys després, però va aixecar les coïssors de gairebé tots els partits polítics. El temps ha certificat que aquella publicació, elaborada en només tres dies, va posar en evidència la paròdia que ha significat la construcció d’un aparent estat de les autonomies que no ha esbaldregat els dèficits democràtics que el postfranquisme ha estalonat en tots els ordres i que configuren, encara ara, la medul·la espinal del centralisme de nova planta. Els autors d’aquell còmic sospitàvem que, eixalada la via de la ruptura i encaminada l’evolució per via d’una reforma (vigilada des de les casernes militars), es precipitaria una operació purament de maquillatge que legitimaria la submissió en tots els ordres (lingüístic, cultural, social, econòmic…) a un estat que controlaria els aparells policial i judicial i es reservaria la interpretació, sempre a conveniència de part, de la Constitució concebuda com a arma letal.

És cert que aquell còmic, aquella gracieta salpebrada d’un toc àcrata, va tenir un efecte purament anecdòtic, però revisat avui amb la perspectiva del temps constitueix una convidada més a la reflexió i al debat. No debades, la cultura catalana és socràtica. Sabem que el contrast de les idees i la pràctica de l’entesa són fonamentals per exercir, en plenitud i sense restriccions, el dret a decidir per tal de caminar cap a la sobirania.

De moment, sia benvinguda aquesta primera aportació de Miquel Vidal i José María Gago orientada a a reflexió i al debat.

NOTES