Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

SICÍLIA SENSE MORTS… a la Mallorca colonitzada

Deixa un comentari

On no hi ha sang, no s’hi fan botifarres (DCVB)

…que la nostra és la d’ells (Raimon)

Les darreres setmanes del 2022, IB3 va emetre la sèrie Sicília sense morts, estructurada en vuit capítols dramatitzats a partir de la novel·la homònima de Guillem Frontera1. Tal com va passar amb Amor de cans de Maria Antònia Oliver, s’ha demostrat que, a l’hora d’entretenir i distreure la gent, no cal anar a cercar literatura anglosaxona per traslladar al cinema intrigues, misteris i misèries. En el cas que ens ocupa, per resumir la història de manera molt simplista, es tracta de la crònica d’una venjança planificada de bell antuvi. L’autor de la mítica novel·la Els carnissers ens endinsa a un país (quina païssa! va dir aquell) que no ens agrada haver de reconèixer com a nostre i, per afegitó, ens hi aboca convençut que la ficció mai no es podrà qualificar d’exagerada, atesa la gairebé impossible superació de la realitat, perquè els fets desborden la imaginació més desfermada. Els dramatis personae, majoritàriament bons d’identificar, interpreten un conjunt de facècies que hem viscut (hauríem de dir suportat) en els darrers anys, amb el rerefons de la submissió de les nostres institucions als interessos forans dels especuladors de la metròpoli. La narració, enramellada amb unes vistes aèries espectaculars, s’adoba amb amors i desamors, idealisme, periodisme d’investigació, espionatge, sexe, drogues, violència, corrupció, amenaces, xantatges, suïcidis… i rates de claveguera! Un còctel ben salpebrat amb tots els ingredients per convidar a pensar i a reaccionar, inclosos els efectes col·laterals que generen les mentides i que acaben amb la innocència de les persones honestes. Sense ser una novel·la de tesi, el desenllaç agredolç reflecteix un missatge en bona part fatalista: lstatu quo que patim és més mal de moure que la Seu. Tot continuarà més o menys igual. És sabut que els mallorquins som vius perquè som molt vius.

Fotograma de la sèrie. El President “José Antonio B.” als peus d’un corrupte botifler

Com a metàfora de la dificultat de tombar l’estaca i poder-nos alliberar, una imatge que es repeteix a diversos capítols evoca la complicitat (la desídia si més no) dels nostres polítics en la submissió als mecanismes de poder de l’estat, amb la monarquia borbònica al capdavant. A la sèrie apareix en el lloc d’honor de la sala de visites de Presidència el retrat d’un traïdor al Regne de Mallorca. El fet ultrapassa l’anècdota i reclama explicar la història per a coneixement general, amb el crit de Vergonya, cavallers, vergonya!

El dilluns 30 de novembre de 2015, quatre representants de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 vàrem ser rebuts en audiència per la Presidenta del Govern, Francina Armengol. A diferència de molts d’Ajuntaments i dels Consells de Mallorca, d’Eivissa i de Formentera, el Govern, amb les Conselleries de Cultura i d’Educació al capdavant, a més d’IB3, no havien fet absolutament res per commemorar l’efemèride i, per això, decidírem entrevistar-nos amb la nostra màxima autoritat. Just abans de començar l’entrevista, ens topàrem que la sala on es fan les recepcions estava presidida per un retrat digne de menyspreu, fruit precisament de les conseqüències de la desfeta de la subjugació borbònica d’aquella guerra que commemoràvem aquell any, amb motiu del tricentenari.

Foto BMS (20-XI-2015)

Martín Gil de Gainza y Etxagüe (1643-1737), enginyer militar nascut a Navarra i establert a Mallorca des de 1678 fins que, amb el grau de coronel, hi va morir, reformà el convent de Santa Clara, el de les Caputxines, les fortificacions d’Alcúdia i el castell de la Punta de n’Amer. Va bastir la casa on viuria, l’edifici de Ses Minyones, conegut també com Can Chacón, casualment just davant del Consolat de Mar on ara hi ha el seu retrat. Partidari a ultrança de Felip V, el novembre de 1706, poc després que el comte de Savellà prengués possessió com a Virrei del Regne de Mallorca, va ser destituït i arrestat en el seu domicili. Cinc anys després, el setembre de 1711, va ser empresonat, acusat de conjurar-se i participar de la conspiració filipista, coneguda com “la sinagoga”. La conxorxa fracassà, però a la casa de Gainza es varen trobar els esborranys dels plànols que havia enviat a les tropes borbòniques. Estava ben marcat el lloc per on havien de fer l’entrada a la ciutat les tropes castellanes i franceses, mitjançant un passadís secret que havia fet just a la murada de ca seva.

D’Asfeld, Gainza i Felip V, la submissió i extinció del Regne de Mallorques
Casa del filipista Martí Mayol

Aquest personatge no només destacaria com a espia botifler. Era un corrupte. L’any 1703 havia estat denunciat per contraban de teixits i el virrei (aleshores filipista) l’havia fet tancar a la Torre de l’Àngel. No obstant, gràcies a altres botiflers, seria alliberat. No va ser aquesta l’única acció corrupta que se li va imputar. L’any 1720 (finalitzada ja la guerra), Gainza va fer el casal de Martí Mayol, a l’actual carrer dels Apuntadors de Palma, amb columnes que havia importat d’Itàlia. Mayol, capità corsari filipista, havia estat generosament recompensat per haver guiat la flota de D’Asfeld fins a Cala Llonga, on dia 15 de juny de 1715 va desembarcar l’exèrcit francès que sotmetria l’illa i, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, acabaria amb el Regne de Mallorca cinc segles després de l’arribada de Jaume I.

Després d’identificar el personatge, Cristòfol Soler, un dels membres de la Comissió, va assegurar que durant la seva presidència no hi havia aquell retrat. Vàrem deduir que l’haurien penjat durant el mandat de Joserra Bauçà. Si ell no sabia qui era Gainza, qui forçat ho havia de saber era Miquel Deià, el seu director general d’Educació, Personal Docent, Universitat i Investigació. Vist que el retrat no es va penjar de manera innocent, vàrem aprofitar per fer avinent a la Presidenta del Govern que la presència d’aquell personatge abjecte era del tot inadequada i, en aquell espai, significava una vexació humiliant als defensors dels drets i de les llibertats de Mallorca. L’animàrem a desterrar el quadre de Gainza a les golfes més fosques. La presidenta Armengol ens va assegurar que hi posaria remei2.

L’escut de Castella estampat sobre el Consolat del Mar (BMS, 20-XI-2015)

No és aquest retrat l’únic signe d’oprobi derivat de la Guerra de Submissió que, encara ara, hem de patir per palesar la nostra subjugació a Castella per la força de les armes. A l’exterior del mateix edifici, hi ha un escut que, per extravagant i extemporani, caldria eliminar o substituir. L’escut de Castella roman estampat a la façana del Consolat de Mar3. Crida l’atenció que, malgrat els anys que han passat d’ençà del recobrament dels organismes polítics d’autogovern, ningú d’entre els centenars de persones que han ocupat l’edifici, no hagi protestat contra la vexació i reclamat la retirada d’un símbol que representa un escarni. Ni un sol partit polític ha mogut un dit mai per reparar la ignomínia, tot i haver pogut prendre model del que varen fer a Barcelona en una situació semblant.

El Parlament de Catalunya va substituir l’escut de Felip V l’any 2012

L’any 1931, arran de la proclamació de la República Catalana i la recuperació de la Generalitat, es va decidir que l’edifici de la Ciutadella fos la seu del Parlament. Francesc Macià, en veure que l’escut d’armes que presidia l’entrada era el de Felip V, va dir que ell no hi entraria i va rebre el suport popular. Es va tapar l’escut amb les quatre barres en pedra, amb cura de no fer malbé l’original. El franquisme no va tenir tantes deferències i, el gener de 1939, va destruir l’escut de Catalunya i destapà el de Felip V. Feliçment, l’11 de setembre de 2012, es va tornar substituir amb el criteri del temps de la República.

A la Mallorca ocupada ningú va reclamar la retirada dels símbols oprobiosos. La cosa no es limita al Consolar del Mar. Tan injustament com incomprensiblement, Palma manté dedicat un carrer a D’Asfeld, el genocida de Xàtiva i d’altres 18 poblacions. Un carrer dedicat a qui va sotmetre el Regne de Mallorques i usurpà els drets i les llibertats. Un carrer per estigmatitzar una derrota, mentre el Marquès de Rubí o George Forbes no disposen de cap memorial4.

Però no és només Palma. Aquest escarni és present en el conjunt de les illes Balears i Pitiüses. La quantitat d’exemples no acabarien mai, però aquí en teniu algunes proves documentals que clamen reparació. A Pollença…

…a Inca…

…a Eivissa…

…a Menorca…

Les imatges, els gravats, els mapes… qualsevol làmina que pogués ser brandada com a símbol va ser objecte de manipulació. El domini borbònic s’havia de visualitzar i, sense manies, suprimir tots els vestigis anteriors. Una mostra eloqüent són els mapes holandesos de Corneille Mortier. El mateix gravador que va fer el dedicat a Carles III, arran de la conquesta de Felip V, farà el nou amb idèntics paràmetres. Únicament baratarà els noms i els escuts d’armes dels penó. En el de Felip V, hi afegeix un estol d’angelets, perquè els Borbó, com els faraons o els emperadors romans (i com farà Franco més endavant), fan bandera d’exhibir la divinitat de les seves monarquies i presumeixen que els seus mandats són per la gràcia dels déus.

Carles III? Felip V? Tant és!

Dos exemples més, dos entre tants, verifiquen les poques manies de modificar i subjugar la veritat. Alguns gravats del període de la Guerra de Submissió seran manipulats i repintats amb la bandera espanyola que no apareixeria històricament fins moltes dècades després dels gravats originals.

Imatges manipulades amb banderes que no existien

Sicília sense morts (i tanmateix n’hi ha, de morts) no mostra, només, l’especulació, la manca d’escrúpols dels polítics o la corrupció, sinó també desemmascara la ignorància mesella que s’exhibeix des de les institucions, amb la covardia que se’n deriva quan algú retreu les evidències. El retrat de Gainza presidint la sala de visites del Consolat de Mar és la icona de la subjugació. Al capdavall, l’etnocidi es fonamenta en la desmemòria. Allò que importa és un creixement econòmic desmesurat que s’ha vist insostenible. La llengua i la cultura són maniobres de distracció en mans d’una classe política que, des del poder, manté entabanada la societat i la fa anar de la banda per a no plantar cara a les coses rellevants. Els exemples gràfics exposats (podríem continuar fins avui amb el cas vergonyós de la feixista Feixina, una estaca en el cor de Mallorca) clamen una immediata i justa reparació. Les ignomínies s’han d’erradicar si volem dignificar-nos. Els símbols són una arma carregada de poble!5  

 

NOTES

1 La sèrie és ben recomanable i es pot veure a la plataforma FILMIN

2 Tal com va passar amb totes les propostes, el vent se’n va dur tots els compromisos

3 L’escut imposat indigna molt més si tenim present que el Consolat del Mar és una institució de la Corona d’Aragó. Entre el 1260 i el 1280 es va crear el de Barcelona i, des d’aleshores, es varen autoritzar els de València (1283), Mallorca (1326), Tortosa (1363) i Perpinyà (1388).

4 Dia 24 de juny de 1715, a Binissalem, D’Asfeld es vantava que procediria a “horcar” (sic) als qui fossin dins de les murades de Palma, d’acord amb les instruccions de Felip V. L’actuació de l’anglo-irlandès George Forbes, comandant militar de Menorca, i la del Marquès de Rubí, el darrer virrei, varen impedir que Palma fos una nova Xàtiva.

5 Jaume Santandreu en el pròleg de …com un aleig enmig de la calitja (Palma, 1978)

Aquesta entrada s'ha publicat en el 4 de gener de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.