Etziba Balutxo...

El dissabte dia 27 de maig, dia de reflexió previ a la jornada electoral de les municipals i autonòmiques del 2023, es va presentar a l’Agrupació Cultural de Porreres la segona edició de Màtria, l’obra pòstuma de Pere Morey Servera. Amb una sala estibada, tal com ja havia passat a la primera presentació del Museu de Mallorca, l’editora Marga Serrano es congratulà per haver pogut editar el llibre i, després d’agrair la cessió del local, va donar pas als dos presentadors. Joan Barceló va fer el panegíric del seu amic Pere Morey i, tot seguit, com a autor de l’epíleg del llibre, vaig fer la mateixa intervenció que havia fet al Museu de Mallorca dia 14 d’abril. Tant una com l’altra es transcriuen al final.

Finalitzat el torn dels presentadors, convidàrem els presents a evocar Pere Morey Servera, amb la convicció que la seva personalitat havia deixat petjada a la memòria de tothom que el va tractar. Foren moltes i diverses les veus que feren aportacions a la tertúlia oberta (Maria Barceló, Gaspar Morey Servera, Joan Melià, Aina Dolç…). Totes les intervencions, amb detalls d’interès sobre els valors i la personalitat de l’autor, enriquiren l’acte i contribuïren a fer que la gent sortís ben satisfeta. Es va fer esment a l’empatia, a la pulcritud del llenguatge, a la influència del poble matern…

Pel seu alt interès, reproduïm el magnífic poema que va llegir Assumpta Suau, la vídua de Pere Morey, on s’expressa el pensament de l’autor davant de la mort:

Comiat d’Epicur a un jove deixeble

Estima allò que tens, quan ho tens, mentre ho tenguis

i quan te falti, no ho ploris

ni alcis els braços al cel

queixant-te de la teva desventura.

Regràcia, en canvi, els déus

per haver-te deixat portar als llavis

per un instant, el seu calze d’ambrosia

i agraeix-los el present de la memòria

l’últim do que ens resta als mortals

quan fins i tot se’ns ha esvaït l’esperança.

1. El panegíric de Joan Barceló

Pere Morey Servera. Porreres 27-5-2023

Des del 2013 i fins molt poc abans del seu traspàs vaig ser amic de Pere Morey i Servera. L’amistat va començar amb els viatges. Férem un total d’onze viatges junts. El primer el 2013 a Béjar i per terres de Salamanca. Vengué sempre amb la seva dona, l’estimada Assumpta Suau Noguera. Sempre apuntava amics seus. A Béjar va venir amb el seu germà. Després vengué a la Rioja i el Bergadà el 2014, a Ronda, a la Bretanya i Cantàbria el 2015.

Preparàrem junts el viatge a Almansa, precisament gràcies a una proposta seva, havíem de fer un viatge commemoratiu del 300 aniversari de la guerra de Successió que havia d’incloure València, Xàtiva, Villena i Almansa, de manera que fóssim a aquesta darrera ciutat el darrer cap de setmana d’abril, que és quan es recrea la batalla. El prepararem per al 2015, però el 2016 finalment reunirem 22 persones i partirem cap allà. Encara record la suada que duia aquell dia a Almansa després de trepitjar caminant tots els escenaris de la batalla. Finalment, ens vàrem fotre una paella -o un calderó- de gaspatxo manxec i també un arròs al forn a Xàtiva i una paella a can Pinet de Tàrbena. D’aquell viatge tindré sempre molt bon record. Començant perquè a cada viatger li donarem un llibre coincidint amb el Dia del Llibre, amb motiu de la festa de Sant Jordi, tots els inscrits tingueren un exemplar de La darrera canonada.

El 2016 encara anàrem a la França occitana perquè ell tenia molta il·lusió, d’ençà que va escriure Operació Verge Negra, d’anar a Rocamador. El 2017 va coincidir al nord de Portugal amb els poetes Ponç Pons i Josep Marí, el poeta-pintor eivissenc. No pogué venir aquell mateix any a la Toscana. Em fa molta il·lusió, i esper tenir prou temps a Pisa per veure la Seu i el Museu, on hi ha uns quants objectes que s’endugueren els croats el 1115 ens escrivia i deia: Em tem que els contaré quatre coses sobre la croada als passatgers, si em deixes. Ell sempre solia fer algunes aportacions al contingut dels viatges. Jo sempre li deixava el micròfon de l’autocar. Era un comptador nat i divertit. Finalment, el 2018 anàrem a Medina del Campo i el 2019 del 7 al 11 d’octubre a Palència, que va ser el darrer, ja que el 5 de novembre, 25 dies després, moria.

En Pere tenia una cama de Porreres, la seva mare era de Can Barreres, i tal com confessava n’Assumpta a la periodista i excompanya Neus Fernández al magnífic dossier de literatura Entorn de Calvià tots dos veníem de dues famílies de dretes, fins que ens vàrem informar. Pere Morey i Servera va situar a Porreres a la seva novel·la La darrera canonada-Mallorca 1715 un vespre de Santa Caterina, 24 de novembre de 1701. a Dalt del puig de Monti-Sion de Porreres, els seus personatges – i és un favor que sempre li haurem d’estar agraïts -. Vàrem presentar a l’Agrupació, el seu llibre.

– Pel camí hem trobat dos cavallers i un traginer amb una mula, hi va un criat davant amb un fanalet, i ens han enredat demanant-nos noves, quants estudiants som, el nom del mestre, si hi havia lloc on romandre ells dos i tot això.

– A què es deu l’honor de la vostra visita, senyor Joan de Torrella? Voleu compartir amb nosaltres la bunyolada de Santa Caterina? Cada any, els alumnes de les tres escoles de Gramàtica ens tanquen els mestres respectius dins de les nostres cambres i no ens deixen sortir fins que no els hem fet passar per davall la porta doblers per comprar oli, mel i farina al poble”.

Preparant aquesta intervenció, aquest panegíric, m’he adonat que entre en Pere i jo ens enviarem fins a 190 missives per correu electrònic. No les podem citar totes, escrivia: “vulguin els déus que l’any vinent vegem el recobrament d’alguns dels drets que començàrem a perdre, precisament, a Almansa. La sabeu: “el mal d’Almansa, a tots alcansa”.

També va fer una xerrada sobre Vuit caires de Ramon LLull, amb més de 30 diapositives.

El de Palencia em fa moltes ganes; i si et sembla podrem parlar del Cantar del Mio Cid i la putada que feren els Infantes de Carrión a les filles del Cid a Corpes. Com que xerrarem de Castella no hi haurà problemes amb els masícanos. Els masicanos eren els de “Mallorqui sí, català no”.

Aquest era el Pere Morey Servera que coneixia, L’ésser polièdric a imatge de Ramon Llull. El que gaudia del present i sempre tenia l’ànsia pel coneixement. El Pere Morey que parlava cinc idiomes perfectament. Com a cap d’exportació de Can Buades, la fàbrica d’aixetes de Binissalem, per la qual cosa va viatjar per tot el món i que he descobert fa pocs que “Era traficant de centenars de condons en els anys setanta, quan a Mallorca era difícil trobar-ne».

Quan es va fer l’homenatge a Ciutat i estant a fora en un dels meus viatges, no podia consentir que a Porreres no féssim res en la seva memòria, perquè en Pere s’ho mereixia i perquè Màtria havia de sortir. Inspirat en el vers de Pessoa: «jo no tenc Pàtria: tenc Màtria». Per molts anys el puguem recordar.

2. La presentació de Bartomeu Mestre

Gràcies, Pere Morey

L’estiu del 2018 moriren Antoni Muñoz i Eva Serra, dos historiadors que ens havien ajudat en els actes commemoratius del Tricentenari 1715-2015. Dia 3 de juliol vaig informar Pere Morey del doble obituari i el mateix dia em va correspondre:

Els que quedam hem de seguir el combat. La meva darrera contribució és que estic acabant de redactar Màtria. He ofert els drets d’autor a l’Òmnium Cultural.

Cinc mesos després, dia 11 de desembre de 2018, Pere Morey remetia aquest nou correu:

Un bell dia de maig de 2017, dos estudiants d’excursió pel massís de Montserrat entren a una cova que un esllavissament ha deixat al descobert. A dins hi troben Kundry, una dona que va quedar dins d’un replec de l’espai-temps al segle IX (si coneixeu Parsifal ja sabreu d’on surt). La duen a Barcelona i viuen amb ella el Procés. Al final s’exposa una ucronia, que prou m’agradaria que succeís.

“Màtria” és una arma de lluita pacífica; és la meva contribució a l’esforç col·lectiu de recobrament dels nostres drets.

“Donec perficiamus”: fins que ho assolirem.

Era el desembre de 2018. El llibre, pacient, esperaria editor, però Pere Morey continuava amb la seva incansable activitat. Dia 1^r de març de 2019, a la Porta de Santa Catalina, en el lloc on va ser afusellat el menorquí Joan Mercadal, el patró Broma, Pere Morey va fer el parlament reivindicatiu oficial. Dia 23 de maig, a la llibreria EMBAT, presentava les Rondalles Calvianeres. El mes d’agost, feia el discurs de comiat del periodista Jacint Planes Santmartí i el mateix mes dinàrem amb l’historiador i il·lustrador Francesc Riart que m’havia escrit: la novel·la de Pere Morey és molt, molt, interessant. Serà un gust coneixer-lo. Posàrem fil a l’agulla per preparar la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, però aquell novembre luctuós ens esfondrà el projecte.

Màtria també va romandre a la sala d’espera dels llibres i els vells companys de la Comissió Cívica del Tricentenari (Cristòfol Soler, Jaume Mateu, Damià Pons, Pere Sànchez, Gori Mir, Manel Domènech…) romanguérem en els camps de cotó, amb la coral empetitida i el cor enyorós. Avui podem celebrar que Màtria ja és al nostre abast. Som davant del Pere Morey més autèntic i genuí. La pura essència destil·lada de l’autor més didàctic, pedagògic, imaginatiu i ocurrent d’aquestes florides contrades enmig del mar. Un Pere Morey nítid i en estat pur; tot això i un punt més del que ara jo diré. El guia. El viatger (que no el turista). El passejador per la geografia i la història. El professor. L’animador. L’activista cultural. Sempre positiu i divertit, amb una amenitat desfermada, irònic i a vegades sarcàstic, però mai cínic. El polissó dels conillons a amagar, amb les sorpreses i les argúcies literàries. El malabarista dels jocs de paraules i dels modismes de comparació. L’enginyós alquimista de les metàfores. L’amant de la música. El ciutadà compromès fins al moll dels ossos amb la llengua, la terra i la seva gent a qui tant estima i estimula, una gent a qui encoratja (ho diu amb paraules entremesclades de Lluís Llach i de Guillem d’Efak), amb el somriure, la revolta, a ser qui som!

El relat, a més d’una reivindicació de la llengua, la cultura, el territori i la identitat del nostre poble, ens explica una bella i tendra història d’amor. Al capdavall, l’obra és un himne a la lluita per les llibertats que es canta de la mà d’una relació afectiva. La trama està ben armada sobre un muntatge eficaç. El text és pulcre, ben escrit, mengívol, àgil, amb un vocabulari ric i un ritme que convida a llegir sense aturall, perquè passen moltes de coses i, sovint, a una velocitat de vertigen. Un altre dels eixos distintius de la narració és la defensa de la cultura matriarcal. El títol no és una simple concessió, sinó una activa defensa de la màtria en oposició a un patriarcat que representa la subjugació a unes imposicions foranes que ens han pertorbat les tradicions. L’exemple que apareix de les segones festes podria anar acompanyat d’altres distintius, però la definició del rol del pagès front al del pastor és tan eloqüent com quan explica la diferència entre el símbol del ruc i el del bou. L’autor, amb quatre metàfores, ens brinda una tesi doctoral sobre la nostra identitat.

Podeu dir qualsevol lletra de l’alfabet i sempre trobarem una definició, perquè el diccionari no deixa cap inicial que no pugui descriure les habilitats narratives de Pere Morey Servera: A d’Amenitat, B de Bonhomia, Creativitat, Diversió, Encoratjament, Fantasia, Generositat, Humilitat, Imaginació… No hi ha persona que l’hagi tractat que no agafi la mà d’una teringa de tot el carrer per fer-ne un emotiu panegíric.

A l’epíleg, encarregat per la família amb generosa confiança, vaig exposar les imatges que més m’abelleixen de l’autor i de la seva empenta. Valorar les lliçons que, amb aquesta obra pòstuma, ens ha lliurat com un salt d’aigües d’un torrent de curolles, dèries i il·lusions, les seves, que haurien de ser també les nostres. Aquesta patriòtica i matriòtica rondalla, la darrera de la seva prolífica imaginació, és una instància a viure en plenitud i sense restriccions, una convidada a no afluixar, perquè si és ver que qui lluita pot perdre, és molt més cert que qui no lluita ja ha perdut.

Què n’hauria pogut sortir de la conjunció de Pere Morey i les seves narracions amb la mirada d’Agustí Villaronga? No hauríem hagut de mester anar gaire lluny a cercar sèries de senyors i d’anells; ni de llops ni d’anyells. Una de les escenes més reeixides i cinematogràfiques del relat és la investidura del president, gràcies a l’enginy i les argúcies per burlar les clavegueres i els intents de repressió d’un estat bastit de dèficits democràtics. El desenllaç, assolit l’alliberament del poble, ens fa present del gaudi i ens encoratja.

Màtria ens endolceix la vida. És poció màgica. Per arrodonir-ho, en aquest llibre l’autor ens confessa la raó de ser de la seva escriptura: la paraula és més forta que l’espasa. Per això escric!, ens diu. També per això l’hem de llegir, Pere. Moltes gràcies per haver estimat tant aquesta terra; els animals, els ocells i les plantes d’aquesta terra; les pedres, tant les que suren com les que no, d’aquesta terra; la llengua d’aquesta terra; el paisatge d’aquesta terra; la gent d’aquesta terra… Moltes gràcies, Pere Morey Servera, per haver viscut!

MÉS FOTOGRAFIES DE LES DUES PRESENTACIONS