Etziba Balutxo...

Sant Jordi 2023 aporta com a novetat la reedició, ara en català, de ¿La última palabra? 1936-1939. Memorias de un soldado médico del psiquiatre Bartomeu Mestre Mestre. Un llibre que apareix a la pràctica totalitat de les bibliografies que tracten la Guerra dels Tres Anys. Dia 4 de juny està programada la presentació en el marc de la Fira del Llibre a Palma. Dia 20 d’abril es va presentar a Felanitx, poble nadiu de l’autor, i emès per la televisió local. Ara i aquí trobareu, amb més il·lustracions de les que apareixen a l’obra publicada, el pròleg que m’encarregà la Nova Editorial Moll.

L’autor, el llibre, la guerra

1. L’autor

Bartomeu Mestre i Mestre, va néixer a Felanitx dia 15 de febrer de 1914, pocs mesos abans d’esclatar la Gran Guerra (1914-1918). Son pare, Bartomeu Mestre Bennàsser (1885-1974), Balutxo, era industrial i fabricava i exportava maquinària agrícola, patentada com La Mallorquina.¹ Sa mare, Maria Mestre Gelabert (1882-1975), Vica, era neboda d’Antònia Aina Gelabert Bordoi, esposa de Pere d’Alcàntara Penya (1823-1906). Va mantenir sempre una gran estima amb la família del polifacètic autor i, segurament per aquesta relació, era molt afeccionada a escriure gloses i poesies.

Bartomeu va iniciar els estudis en el col·legi de Sant Alfons de Felanitx i va passar a fer el batxiller, entre 1927 i 1930, al col·legi dels Teatins del carrer del Vi de Palma per examinar-se, un any avançat, a l’Institut Balear de Ciutat, a la mateixa promoció de Lluís Alemany (1912-1983), Josep Ferragut (1912-1968), Josep Font i Trias (1913-2000), Josep Forteza-Rey (1912-1999), Gabriel Fuster Gafim (1913-1977), Lluís Ripoll (1913-2000) i Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938). Amb manifestada vocació per la Medicina, es llicencià el 1935, amb només 21 anys, a València i començà estudis de psiquiatria a Barcelona, on s’allotjà a la Residència Ramon Llull.

Dia 1 de juliol de 1936 s’incorporà per fer el servei obligatori a l’Hospital Militar de Palma: allà viuria la insurrecció armada, inicialment com a soldat metge. Mes a mes, en mig any ascendiria pels diversos graus de jerarquia, amb la designació com a caporal sense fer cap examen, les proves per ser anomenat sergent (amb la pregunta d’esmentar els rius de les Balears), l’ascens a brigada i, finalment, a finals de la tardor de 1936, l’obtenció de l’estrella d’alferes quan li confiaren el gabinet de radiologia, on va suplir la manca de coneixements tècnics en la matèria amb l’estudi, la pràctica i la investigació.²

Va continuar estudis a Barcelona, on es va doctorar en Neurologia, Psiquiatria i Cirurgia. Professionalment va fer una carrera fulgurant que el va situar al capdavant de la psiquiatria europea més avançada. Acabada la guerra va ser nomenat cap clínic de neuropsiquiatria de l’Hospital Militar. Va fundar l’Institut Psicotècnic Balear (1950) i, entre d’altres càrrecs, va ser cap clínic (1952-1963) de l’Hospital Psiquiàtric de Palma, del qual en va ser director (1963-1978).

Fou proclamat President Honorari de la Sociedad de Psiquiatría del Mediterráneo, vicepresident de la Liga Española de Higiene Mental, director del Instituto de Psicología Aplicada y Psicotecnia, vicepresident de la Real Academia de Medicina i cap de Neurologia de la Creu Roja. Com a professor a la Universitat de Barcelona, l’any 1973 aconseguí validar el reconeixement d’estudis en pràctiques en el psiquiàtric de Palma com a Escola Universitària de Postgraduats, adscrita a la càtedra de Psiquiatria de Barcelona. Pocs anys després de la jubilació com a director de la Clínica Mental, el Consell de Mallorca li concedí la Medalla d’Honor i Gratitud. Tanmateix, el major reconeixement de Bartomeu Mestre com a psiquiatre el podem trobar a la fraseologia popular. Per assenyalar el desequilibri mental d’algú, s’assegurava que «està per anar a Can Mestre» o, en el cas de Felanitx referint-se al malnom familiar, «el poden dur a Can Balutxo».³

Va publicar dotzenes de treballs científics. Destaquen els dedicats a l’electroxoc, les paràlisis cerebrals infantils, l’esquizofrènia, l’epilèpsia, els deliris, les drogues antidepressives, la gelosia crònica… Va col·laborar amb revistes especialitzades, franceses, holandeses i americanes, amb estudis de personatges de la literatura universal com Otel·lo, Don Joan, el Quixot i Hamlet. Va participar a congressos internacionals de Psiquiatria a Zurich, París, Barcelona i Palma. Va tractar personalment amb Ugo Cerletti (1877-1963), investigador de la teràpia electroconvulsiva. El març de 1975, en defensa de malalts i familiars, reivindicà públicament que la Seguretat Social havia d’assumir el cost del tractament psiquiàtric. Repetia, amb Letamendi, «qui només sap de Medicina, ni tan sols no sap de Medicina».

El 28 de maig de 1954, a l’Ateneu Barcelonès va participar a una taula rodona sobre el tema La higiene mental, moderada pel reconegut periodista Nèstor Luján (1922-1995) i compartida amb el valencià Joan Josep López Ibor (1906-1991) i l’asturià Juan Antonio Vallejo Nájera (1926-1990). Els tres metges eren reconeguts com les màximes autoritats en Psiquiatria de l’Estat. Les seves conferències rebien atenció i divulgació arreu. El maig de 1964 en el Congrés Internacional d’Art Psicopatològic va il·lustrar la seva lliçó amb dispositives de pintures fetes per malalts mentals. El març de 1968 va impulsar i liderar el primer Congrés Mediterrani de Psiquiatria. Per circumscriure la informació a les conferències que va fer a l’Acadèmia de Medicina, cal esmentar la lliçó inaugural de 1967, Anotacions per a la patografia de Ramon Llull, que ampliaria el 1977 amb Ramon Llull. Patografia d’un geni. El 1973, La llibertat de l’home, supra-realitat poètica, el 1983, Memòries d’un psiquiatre i el 1996, mesos abans de morir, Psiquiatria, ciència i mite. En col·laboració amb el doctor Josep Tomàs Montserrat, publicà Ritmos biológicos (1976) i, amb Dídac Parellada, El doctor Joan Ignasi Valentí Marroig i la seva obra psiquiàtrica (1985).

L’any 1945 va obrir una clínica privada a la Bonanova que assolí gran prestigi internacional.⁴ Alguns pacients reconeguts que divulgaren el seu pas per la clínica van ser Miguel Ángel Asturias (1899-1974), premi Nobel de Literatura i l’escriptor Josep Maria Gironella (1917-2003) que relatà la seva experiència clínica a Los fantasmas de mi cerebro (1959), dedicat «al doctor Mestre que salvó mi cerebro» i a la novel·la Mujer, levántate y anda (1982). Tot i la dedicació que requerien la clínica i el psiquiàtric, no es va desentendre mai de Felanitx, on setmanalment atenia no només pacients de la Vila, sinó de tot Mallorca, com era el cas, publicat a la premsa, de Thomas Harris (1908-1964), destacat oficial del MI5 britànic, historiador d’art, pintor i ceramista.⁵

La inquietud intel·lectual de Bartomeu Mestre es va canalitzar per via de la Literatura. Amb 17 anys començà a publicar articles al setmanari Felanitx i, entre 1946 i 1951, a la secció “Nuestras Plumas” del diari La Almudaina. Els seus llibres abasten gairebé tots els camps: assaig, novel·la i, sobretot, poesia. En aquest àmbit, va publicar els poemaris La Muerte y el Amor (1958). il·lustrat per l’aleshores estudiant de psiquiatria Nicolau Llaneres, La palabra de los muertos (1965), amb dibuixos de la jove pintora Esperança Mestre, Parla Ofèlia (1967), Tenc la boca eixuta de cridar-te (1972), amb pròleg de Miguel Ángel Asturias, Sonetos (1974), Paraiso en llamas (1975), amb pròleg de Baltasar Coll, Breviari (1979), amb dibuixos d’Ángel Baldovino i Isidoro Iriberri, Sempre en la mateixa àncora (1980), que inclou Les mans, Flor Natural dels Jocs Florals de l’Ateneu Barcelonès de 1979.⁶ L’any 1984 va editar Llibre de Família, amb un recull de poemes seus al costat d’uns altres de sa mare, Maria Mestre Gelabert, la seva filla, Maria del Carme Mestre Mestre, i una neta, Esther Aguilera Mestre.

El 1971 havia col·laborat, al costat de Joan Bonet, Josep Maria Llompart, Miquel Pons i altres, en el llibre del Col·legi d’Apotecaris de Balears publicat en homenatge a l’amic escriptor i farmacèutic Bernat Vidal. El gener de 1980 va compartir amb Blai Bonet i Gabriel Janer Manila un cicle de conferències. La seva, Cicles Culturals, establia el paral·lelisme entre l’evolució de l’home i les aportacions artístiques més rellevants de la Història. Com a curiositat, cal afegir que l’any 1972 va guanyar el Primer Premi d’Havaneres de Palamós amb “La cançó del mariner” del poemari Pedretes, amb música de Bernat Bauçà (Bernardo Bernardini):

Mariners deixau la mar.
Segadors deixau l’espiga
que el sol ha de coure el gra
ros com la meva amiga.

Mariners si hem de cantar
portau-me una ona antiga
i una estrella de la mar.

Garriguers de la garriga
veniu també a cantar,
que si se me’n va l’amiga
la barca naufragarà.

Altres aspectes a la vida de Bartomeu Mestre eren la pràctica de la pintura i les seves afeccions a l’Art, al joc d’escacs, al col·leccionisme d’anells de puros i soci i seguidor del RCD Mallorca.

Arran de les complicacions que va patir derivades d’una intervenció quirúrgica, l’any 1974 va publicar Un médico se asoma al abismo, un llibre que denunciava la desídia i el conservador corporativisme d’una part del col·lectiu mèdic. L’obra va ser rebuda amb divisió d’opinions com passaria en publicar la Patografia de Ramon Llull (1978), resum de la tesi que li va valer el doctorat sobre lo foll, que va irritar la confraria dels qui només volien una imatge beatífica i defugien, amb escàndol hipòcrita, la constatació de la follia com a part de la genialitat. Malgrat tot, Bartomeu Mestre va ser Magister de l’Escola Lul·lística. El seu interès per la vida i obra de Ramon Llull va continuar amb la novel·la Raymundus (1984 i, en segona edició, 1985).

Quant a l’àmbit més personal, just després d’acabada oficialment la guerra, dia 27 d’abril de 1939 es va casar amb Rosa Mestre Giralt (1915-2004), Enginyera, filla d’Arnest Mestre Artigas (1884-1968).⁷ El matrimoni tindria dos fills, Bartomeu i Maria del Carme, i set nets, Bartomeu, Martí, Ernest i Gabriel Mestre Roca i Esther, Eva i Òscar Aguilera Mestre. Bartomeu Mestre va ser entrevistat a la premsa de Palma, no només en el vessant de psiquiatre o d’escriptor, sinó com a persona reconeguda públicament. Margalida Capellà, Rafel Ferrer Massanet, Antoni Pizà, Joan Pla, Jacint Planes Santmartí i altres periodistes de prestigi conversaren amb ell sobre temes d’actualitat. Entre d’altres exemples, destaca haver aparegut als best sellers de Gironella 100 españoles y Dios (1969) i 100 españoles y Franco (1979). De la seva trajectòria vital, no es pot oblidar l’oferiment que va fer l’estiu de 1978 de la finca de la seva propietat on hi ha les coves del Pirata i del Pont, amb la idea d’explotar-les amb finalitats benèfiques, amb la proposta afegida de declarar la zona com a parc natural.⁸ L’Ajuntament de Manacor rebutjà la donació.

Bartomeu Mestre va morir als 82 anys dia 8 de desembre de 1996. La premsa de Palma destacà en portada la luctuosa notícia, amb obituaris de les redaccions i articles laudatoris (Andreu Manresa, Llorenç Capellà, Josep Marí Arbona, Ferran Aguiló, Laura Jurado…).

L’any 1997 l’Acadèmia de Medicina li dedicà una jornada, amb parlaments de Josep Tomàs Montserrat i José Mª Rodríguez Tejerina.⁹ L’Agrupación Hispana de Escritores, en el marc del seu certamen anual, va crear el Premi B. Mestre al millor vers. Quatre anys després de la seva mort, la Casa Catalana de Mallorca li dedicà dues jornades poètiques, amb èxit de públic i atenció mediàtica. Tot i l’important paper que va ocupar professionalment i l’extensa obra publicada, el seu nom no apareix a la Viquipèdia. L’Ajuntament de Felanitx tampoc no li ha fet mai cap reconeixement.

Declarat cristià inconformista, creia en Déu, però no en un mini-déu inventat pels homes. «Si no sabem del Temps, com podem entendre l’eternitat». Malgrat el seu escepticisme, segur que hauria aprovat que en el recordatori mortuori s’inscrivís aquesta pregària final d’un dels seus poemes:

Cuando tengas que juzgarme, Señor, arráncame el barro
y permite que me quede solitario en Tu presencia.
Permíteme que Te diga los hitos de mi historia
y júzgame después, Señor, como Tú creas.

2. El llibre

¿La última palabra?, l’obra inicialment en castellà que ara es presenta en una pulcra traducció, tenia 350 pàgines capitulades en fragments sense numerar (a la nova edició, amb una lletra més llegidora, supera les 450 pàgines). Cal agrair vivament la iniciativa de la Nova Editorial Moll de traslladar l’obra al català, com a llengua materna i habitual de l’autor. El llibre original es va presentar a un hotel del passeig Marítim de Palma l’octubre de 1976 quan encara no feia un any de la mort del dictador i de la subsegüent Restauració Borbònica, ensucrada amb el nom de Transició. El mateix mes de la presentació del llibre, a una entrevista de Margalida Capellà, l’autor confessava que l’any 1970 no el va poder publicar en no obtenir la preceptiva autorització del Ministerio de Información y Turismo.

El títol de l’obra expressa un interrogant sobre la condició humana. Quina és la darrera paraula? La que defineix el sentit que volem donar a les nostres vides? La que roda clau a l’existència? Quin sentit té l’interrogant? El subtítol de la portadella és prou descriptiu del caràcter autobiogràfic: Mallorca 1936-1939. Memorias de un soldado médico. Som, doncs, davant d’una crònica que conté els records de guerra de Bartomeu Mestre i Mestre, concretament des de dia 1 de juliol de 1936, amb la incorporació de l’autor al servei obligatori pocs dies abans de l’aixecament militar, fins l’abril de 1939, quan retornà a Mallorca procedent de Sagunt, finalitzat oficialment l’enfrontament bèl·lic, mentre Europa esmolava les baionetes de l’imminent gran conflicte mundial. Entre i entre, es pot seguir de manera cronològica l’evolució d’aquells gairebé tres anys d’un enfrontament militar i civil que, segons l’autor, per a uns era una nova guerra carlista i, per a uns altres, la guerra que desitjava l’Església.

Encara que l’obra a vegades s’ha etiquetat com a novel·la, el cert és que de ficció, no n’hi ha gaire, tret d’alguna facècia aportada per qualque protagonista o, com a molt, qualque diàleg imaginat més que versemblant. Es tracta d’unes memòries. Tots els personatges que hi desfilen són autèntics. La gran majoria apareixen amb els seus noms i llinatges. Uns altres (el bisbe, els batles de Palma i de Felanitx, el governador civil…) s’esmenten amb el càrrec que ocupaven. Són pocs els qui apareixen encriptats, però Llorenç Villalonga serà Tem i el capità metge Rosell serà Vallés.

Tot i la nombrosa relació de protagonistes, apareixen noms disfressats (Casa Elena, Las Minas…) i, qualque vegada, de manera el·líptica. És el cas dels tres parents poetes que apareixen sense nom. Vivien, com descriu el llibre, prop de l’Hospital Militar, a una casa senyorial, centre de reunió de la Renaixença, on anava a dormir el protagonista. Es tracta del casal del carrer dels Moliners de Pere d’Alcàntara Penya, on aleshores hi vivien els tres fills fadrins del polifacètic autor: Mercè, Josepa i Antoni, fills de cosins de l’autor.

Les descripcions de fets, d’espais i de personatges són realistes, adobades a vegades amb frases breus, talment versos, que confronten la poesia amb la guerra quan «un genet de l’Apocalipsi s’havia desbocat». Desfilen paisatges coneguts (el quarter de Santa Margalida, l’Hospital Militar, S’Aigo Dolça, Can Barbarà, Cala Major, el cafè Born, Can Joan de s’Aigo…) i elements de l’època, com el tramvia del carrer dels Oms, que ens situen a la Palma prèvia a l’aixecament, quan la música encara era la marxa de Riego i la bandera oficial tenia tres colors. En qüestió de dies, el daltabaix seria gegantí. L’Església prenia partit a favor d’un aspirant a Cèsar absolutista. El bisbe Miralles beneïa les armes dels qui acabarien amb el divorci i la insurrecció feixista-militar prenia el qualificatiu de creuada; talment una guerra santa.

Quant a la veracitat dels fets que es descriuen, resulta prou rigorosa. Les vivències de l’autor són descrites amb mesura i no se li pot imputar cap dels errors localitzats. Si hi ha qualque inexactitud, exageració o falsedat, cal atribuir-la a les fonts. És un error, per exemple, que a Filipines el músic Elizalde dirigís l’any 1938 El concert d’Aranjuez, perquè Joaquín Rodrigo no el va estrenar fins el novembre de 1940. És fantasiosa la descripció de l’abordatge al Marqués de Comillas, perquè el vaixell ja havia estat reduït. Tampoc és certa, com s’ha documentat, la història oficial sobre la mort del fill del General Moscardó, còpia de l’episodi de Guzmán el Bueno elaborada pels serveis d’informació franquistes per tal d’exemplaritzar glòries heroiques militars.

Són molts els episodis que s’enfilen cronològicament a les memòries: l’anada de Goded a Barcelona per intentar assumir la capitania de l’exèrcit a Catalunya, la sortida del batle de Felanitx des de Portocolom, la persecució falangista dels maçons, el recapte d’or per comprar armes, l’assassinat de l’emissari republicà que s’entrevistà amb Garcia Ruiz, el desembarcament de Bayo, els cementiris sota la lluna, l’enlluernament i caiguda del comte Rossi, l’expedició a Eivissa per reduir els republicans, l’intent dels Dragones de la Muerte de matar els presos de Can Mir, l’afusellament d’Emili Darder, l’enfonsament del creuer Baleares (que havia bombardejat Màlaga), el paper de les Brigades Internacionals, també el de la CNT, el POUM o la FAI, la caiguda de Bilbao, l’hipotètic pacte d’Indalecio Prieto amb Raimundo Fernández Cuesta l’agost de 1937 per obtenir la pau, la batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938), l’entrada de les tropes revoltades a Barcelona… A les fites de la guerra s’afegeixen notícies curioses com que la cimera del rei en Jaume s’havia instal·lat a la plaça de bous o les controvertides morts en accidents aeris de Sanjurjo (juliol de 1936), quan anava a assumir la direcció de l’aixecament, del general Mola (juny 1937) o del germà maçó del dictador Ramon Franco (octubre 1938). Morts, totes, amb rumors de sabotatge. Tot plegat, una allau d’informacions, adobades amb vivències personals, que han servit de font a historiadors i investigadors.¹⁰

L’univers de personatges que desfilen, mostren un ric calidoscopi del paisatge humà. Referències al bisbe Salvi Huix i Miralpeix, afusellat el 1936, davant de qui Mestre recità un poema quan estudiava a Barcelona. Esment també a l’aviador txec Jan Ferak, capturat el 31 de maig de 1937 en caure a Andratx l’avió que acabava de bombardejar. Altres personatges característics són un capellà que no observa la contenció sexual, el metge que vol amagar l’homosexualitat o la dona que té consciència de masculinitat i reivindica la seva condició transsexual.

Un personatge que apareix a dos capítols, amb aportacions d’alt interès, és Martí Pou Rosselló (1906-1973), fill del liberal Antoni Pou, primer governador civil de la República, net d’Alexandre Rosselló i nebot d’Alexandre Jaume. Martí; ell sí ben novel·lesc, va estudiar Dret a Madrid, on fundà la Fundación Universitaria Escolar, amb Antoni Mª Sbert i Massanet (1901-1980). S’allotjà a la Residencia de Estudiantes, on es va fer amic de Salvador Dalí i de Federico García-Lorca. En un exercici camaleònic de transformació política, poc abans de l’aixecament militar, s’afilià a Falange, on tindria una actuació destacada. Després de moltes de peripècies i tribulacions, addicte a la morfina, acabaria els seus dies al psiquiàtric de Palma on relataria la seva biografia.¹¹ Un altre personatge singular és Vicente Sergio Orbaneja.¹² L’episodi on s’explica l’exigència a Mestre, amb amenaces, d’un fals certificat de ferida de guerra descriu el tarannà d’aquell sinistre metge falangista.

El testimoni forçat d’un afusellament o l’estremidora ordre de dirigir un escamot per matar un condemnat (que només l’atzar va evitar), són instants corprenedors de la peripècia bèl·lica que va patir l’autor de les memòries. No abunden les confessions personals. Només alguns records de joventut, com quan d’adolescent ja havia mirat de compondre sonets, les molèsties per una úlcera de duodè que li havia diagnosticat a València un dels seus professors o les visites als pares a Felanitx; la darrera a punt de partir per incorporar-se al Ejército del Norte a Saragossa. Allà, amb l’alferes metge Antoni Moner, el febrer de 1939 sabrà de la mort de Pius XI i jugaran a endevinar la proclamació del cardenal Pacelli com a nou papa de Roma amb el nom de Pius XII (1876-1958). Les anècdotes i els detalls demostren la memòria de l’autor i enriqueixen el conjunt.

Gairebé al final, quan l’autor fa balanç d’alguns dels amics morts, lamenta no poder agrair a Bartomeu Rosselló-Pòrcel els versos que li va encarregar per lliurar a un amor d’estudiant. El poema en qüestió, entre la dècima i el madrigal, ha estat esmentat per diversos autors i reproduït íntegrament més d’una vegada. S’ha fet notar que no hi hagi signes de puntuació, però resulta sorprenent que ningú no hagi observat que es tracta d’un acròstic amb el nom de la felanitxera beneficiària del poema.¹³

A la más bella que he visto y quiero

Nunca canté con versos amorosos

Indulgencia por esto de ella espero

Tan la tenga así seré dichoso

Alzo la voz para cantarle y siento

Besos de la brisa refrescar mi frente

En ella envuelve suave el viento

Recuerdos dulces que el corazón siente

Galán de la más bella yo sería

Amor si ella a mi amor correspondía.

Amb tot, el gran valor de la crònica és la visió escèptica que provoca la degeneració de la condició humana en temps de guerra, amb la regressió ètica de valors i principis. Hi ha algunes reflexions sobre la repressió de l’Església, amb intimidació i por al pecat, amb l’amenaça permanent de càstigs eterns si el desig no s’ofegava amb oracions i sacrificis. Sovintegen, amb pocs, breus i encertats adjectius, els retrats psicològics de molts dels actors d’aquella guerra.

Retornem a la pregunta del títol? A què es refereix? La dissecció del llibre permet una raonable especulació. El títol ben bé podria atendre la pregunta d’un poema d’Antonio Espina. Bartomeu Mestre, sense dir el nom, explica la peripècia de qui va ser Governador Civil i esmenta Concéntrica, el poemari més emblemàtic d’Espina que comença així:

¿Palabras?
No.
No sirven.

Sigui casual o premeditat, l’interrogant del títol de les memòries del soldat metge té molt a veure amb la pregunta del poema.

i 3. La guerra

El servei militar i, pràcticament d’immediat, la guerra, alteraren el pla d’estudis de Bartomeu Mestre, amb només 22 anys. El relat que fa a ¿La darrera paraula? s’ajusta, en paral·lel, a la correspondència familiar, per més que evita entrar en els aspectes personals que abunden a la correspondència familiar. Llegir les seves cartes verifica molts d’episodis del seu llibre. Són d’interès els escrits adreçats al seu germà, Antoni, destinat al front de Badajoz. Tot i els segells de la censura militar estampats en els sobres, sorprèn no haver estat objecte d’amonestaments quan, a l’epistolari familiar, era habitual l’intercanvi de gloses i expressions en català.

Quan ja estava destinat en el Ejército del Norte, dia 22 de febrer de 1939, des de Saragossa informa a Antoni que «desde el día 7 del corriente me encuentro en Zaragoza. Voy a comunicarte una novedad. He pensado en contraer matrimonio». Dia 26 de març, també des de Saragossa, reitera la decisió acompanyada de l’anunci del final de la guerra: «Iré a Mallorca a finales de Semana Santa y es possible que me case después de Pascua. El final de la guerra es cuestión de días». Dia 3 d’abril, l’endemà del dia del Ram, des de Sagunt escriu: «No me he equivocado como ves, respecto al final de la guerra. Únicamente deseo ir pronto a comenzar, en Mallorca, a ejercer mi profesión».

Les memòries que va escriure 30 anys després dels fets podrien haver estat més àcides contra els responsables d’aquella guerra incivil i, alhora, més egòlatres i generoses per abellir les seves actuacions ja que alguns dels episodis que va viure permetien enaltir la seva conducta. Crec oportú, per justícia reparadora, fer esment al cas de la salvació del qui era governador civil en esclatar la guerra, perquè és prou rellevant i ha estat objecte de manipulació irresponsable. L’episodi apareix al llibre, sense esmentar el nom del protagonista, redactat amb paraules senzilles sense fer l’ostentació que mereixia. Antonio Espina, el nou governador que s’havia incorporat dia 9 de juliol, tan bon punt va saber de la insurrecció armada des d’Àfrica, va reclamar lleialtat a la República al general Goded. Aquest va fer l’anguila amb una resposta que emmascarava l’argúcia de fer el doble joc. L’endemà ja va ordenar la detenció i empresonament d’Espina, el qual, reclòs en el castell de Sant Carles, va tallar-se les venes i acabà a l’hospital general. Allà va rebre la visita del capità Antoni Rosell i l’alferes Bartomeu Mestre, ambdós metges. Mestre, amb l’aquiescència de Rosell, va ser qui diagnosticà un desequilibri psíquic que impedia que Espina fos sotmès a consell de guerra sumaríssim, amb una sentència dictada d’antuvi.

Molts d’anys després d’aquell informe mèdic, alguns autors d’hagiografies de Llorenç Villalonga afirmaren que va ser el novel·lista qui havia salvat Antonio Espina i, a més, afegiren que va intentar impedir la mort d’Emili Darder, quan està documentat que va ser un dels principals atiadors de l’assassinat del batle de Palma.¹⁴ Amb la publicació l’any 2013 del llibre El calvari d’Antonio Espina i de Guillermo Roldán de Josep Massot i Muntaner, amb la reproducció de l’expedient, es desemmascara la falsedat i s’aclareix que l’autor dels informes psiquiàtrics salvadors va ser Bartomeu Mestre Mestre.¹⁵

L’expedient d’Espina certifica que el trasllat a l’hospital psiquiàtric es va fer efectiu dia 31 de desembre de 1937. Durant l’internament, serà visitat sis vegades pel psiquiatre del centre Llorenç Villalonga, el qual el febrer i maig de 1938 s’avé al diagnòstic oficial de Mestre, però a les següents notes d’agost i novembre ja diu que està «más tranquilo» i, a la de gener de 1939 que «ha mejorado mucho, habla y parece adaptarse a la vida de reclusión». Es pot dir que l’informe de la millora d’Espina ja avalava que fos sotmès a judici. Com assenyala Massot en una nota al peu del llibre esmentat, referida a la intervenció de Villalonga, «contràriament al que assenyalen alguns dels seus apologistes, no ens consta que fes cap informe a petició de les autoritats, ni que resultés decisiu per a l’esdevenidor d’Antonio Espina».

Bartomeu Mestre, amb altres dos metges (Mateu Pascual i Pere Balaguer) varen elaborar un informe més complet, on diagnosticaren deliris de persecució, estat depressiu i insomni, per concloure que no era possible jutjar els seus actes. Encara hi haurà un tercer certificat dels tres metges on afirmen que «en el momento actual es irresponsable de sus actos». D’aquesta manera es paralitzà la causa contra Espina. Quan, el febrer de 1940, ja acabada oficialment la guerra, es reactivà l’expedient, es designaren altres tres metges per elaborar un nou dictamen. Un dels tres era Antoni Rosell, el qual havia avalat i signat el primer informe de Bartomeu Mestre i difícilment se n’hauria pogut desdir. Així es va concloure definitivament que Espina, el juliol de 1936, no estava capacitat mentalment i no se li podien depurar responsabilitats. Segons l’escriptor Llorenç Capellà, amb qui Bartomeu Mestre va mantenir una excel·lent relació de confiança i amistat, un altre republicà a qui salvà el psiquiatre d’una mort anunciada va ser Joan Alomar i Cifre, el periodista maçó fill del polític i intel·lectual Gabriel Alomar. «Exagerà el seu estat anímic perquè no el poguessin jutjar».

El llibre Tenc la boca eixuta de cridar-te, publicat l’any 1972, amb pròleg del Premi Nobel Miguel Ángel Asturias, inclou quatre poemaris, excel·lents tots quatre. En el segon, Espanya crivellada, presenta set poemes sobre la Guerra dels Tres Anys (1936-1939). Podem dir que són una síntesi de les memòries que havia escrit abans de 1970 encara que no es publicaren fins el 1976. Amb tres poemes de mostra, els lectors podran completar i complementar una perspectiva de la concepció que tenia de la guerra Bartomeu Mestre i observar la mà destra per retratar-la. Segur que aquests poemes són la més bella manera possible de cloure aquest pròleg i convidar a llegir les memòries d’un soldat metge, testimoni directe d’una guerra que malmenà el nostre poble.

No. No hi havia poesia

No. No hi havia poesia,

un cavall de por es desbocava.

Els homes tenien por

a l’herba de les cunetes

al color de les camises

al metall de les bales

als draps de les banderes

a la veu de les cançons

i a l’ocre de els tàpies.

Els homes tenien por

als camins desconeguts

i als crepuscles de les albes.

Dins un bassiot de por

la feble pau s’ofegava

Morir vora d’un mur

Heu vist morir algú de dret vora d’un mur?

Jo sí que he vist rompre la forma vertical

tòrcer-se el cos de cop, amb gest desconegut

quan es colgava el darrer estel

per donar pas a l’alba.

Un home anava caminant

cap a la tàpia humida,

donava esquena al mur

semblava mirar cap als niguls

i el silenci es rompia brutalment

quan s’alçava el ferro de l’espasa.

Sis cavalls de plom sobre la pell

anul·laven la unitat de l’estatura.

Hi havia pressa per acabar el drama.

Ningú els baixava les parpelles.

El sol escalfava el fred tendre de la mort

refredant l’amalgama dels fusells

que apuntaren al pit de l’home esbullat.

Els ulls color de rosa s’eixamplaren

entre gotes fresques de rosada.

Jo tenia més o menys les llunes de vint anys

i duia unes botes tan altes com les cames.

M’importes tu i la teva gràcia

Em digueren que tingués el fusell a punt

en nom de Déu de la Pàtria.

Em digueren que lluités

per la meitat d’Espanya.

Em parlaren dels estels

i de la glòria que no acaba

si em tocava la sort d’anar-me’n

més enllà del temps i de l’espai

a un lloc que tenia reservat

pels camarades.

Vora les banderes naixerien roses

per fer corones

que adornassin albes

d’una nova primavera.

Jo tenia el fusell a punt

però no podia alliberar el somni

que obria el llibre de l’amor

abans que caigués sobtadament

o que em cremàs els ull

amb pólvora i metralla.

D’adormit deia t’estim. T’estim amada

ombra fantasmal clavada dins el pit

ombra real quan despertava.

Carn d’adolescent coberta de pell nua

amb llums blaus darrera les parpelles

amb la boca humida, poema dels meus llavis

tendres d’amor i sexe, esperant la besada

i el joc que du a l’espasme del baix ventre

que accelera el pols i fa sospir de la paraula.

T’estim. T’estim ombra amada

tebiesa dels pits, suor d’aixella

cabellera de vent i lluna

cuixa sensible, carn adorada.

T’estim escultura viva

vers que un sonet no acaba.

No m’importen les banderes

ni els càntics ni els triomfs.

M’importes tu i la teva gràcia.

Mira: em digueren que tingués el fusell a punt

que amb la pau, naixerien roses de primavera

i roselles de sang dels caiguts

que abans cantaven.

Si el teu cor batega encara

les meves venes guardaran la sang

per quan acabi la creuada.

Si me’n du la mor rebràs unes paraules

breus com un telegrama:

«Vine, amada. T’esper.

Una besada».

Dat a Felanitx, Sant Jordi 2023

Bartomeu Mestre i Sureda

NOTES:

MÉS IL·LUSTRACIONS