Etziba Balutxo...

Al mestre Josep Guia, sempre on cal!

Abstract

Aquest escrit, amb una proposició final, certifica que la locució que, de manera habitual i majoritària, va definir històricament la pertinença de Catalunya i dels regnes de València i de Mallorca a una mateixa unitat política era Nació Catalana. Així va ser fins a l’any 1715 quan, per la força de les armes, Castella atià l’esquarterament dels territoris i ens usurpà la sobirania. Amb tot, els tres segles de submissió borbònica no han minvat la lluita a favor de la represa.

El nom no fa la cosa… però ajuda molt!

Sovint ens solem queixar, amb més raó que una manifestació de sants, de la manca de símbols unitaris que patim els catalans. Certament, tenim prou himnes, banderes i diades regionals, però encara ara, malgrat els intents, ni tan sols hem sabut unificar el nom de la nostra nació. Aquest fet incontestable és una mostra (una més però de les més rellevants) dels efectes de l’esquarterament que, a partir de juliol de 1715 arran de la caiguda de Mallorca i d’Eivissa, es va perpetrar per la força de les armes. Els diversos Decrets de Nova Planta, a més d’usurpar la sobirania de Catalunya i dels regnes de València de Mallorca, tenien com a objectiu no només la divisió dels territoris, sinó que animaven l’enfrontament, amb pretensions tan forassenyades i ridícules com negar la unitat de la llengua.

D’ençà de la victòria borbònica de las dos coronas (França i Castella), la submissió en tots els ordres (lingüístic, cultural, militar, judicial, polític…) que pateix la nostra nació (víctima de l’espoliació fiscal més alta d’Europa) mostra les característiques pròpies d’una colònia. La Guerra mal anomenada de Successió (d’Ocupació com li deia Eva Serra o de Submissió com vaig anomenar-la) és la gran fita històrica; el punt de referència clau per tal de rescabalar la sobirania política per assolir estructures d’estat i canviar l’esquarterament per la reunificació. Entre moltes conseqüències, aquella guerra va intentar esvair la locució nació catalana, habitual històricament en tots els nostres territoris; un nom que fins i tot també utilitzaren els nostres enemics d’armes castellans i francesos (vg. ANNEX-1).

…perquè això ja ve d’enrere

Tot els exemples de l’època de la confrontació bèl·lica, sigui en les veus catalanes, castellanes o franceses, verifiquen l’ús habitual i clar de la locució Nació Catalana per definir els territoris enfrontats a Felip V, però cal fer observar d’immediat que el terme venia de molt lluny i era comú i ininterromput des del s. XIV al s. XVIII (vg. ANNEX-2)

Modernament, l’aparició del terme Països Catalans (1876), en cap cas no va erradicar ni supeditar la centenària locució Nació Catalana que continua en ús i, darrerament, amb un impuls important que caldria potenciar al màxim. L’allau d’exemples ho posa en evidència (vg. ANNEX-3).

Com es pot verificar en totes i cada una de les citacions que s’aporten en els tres annexos (els referits al s. XVIII, als precedents i als més actuals), des del s. XIV fins avui i des dels diversos territoris, el terme Nació Catalana palesa de manera inequívoca la consciència de pertànyer a una mateixa unitat nacional.

I els Països Catalans?

La denominació Països Catalans és una fórmula, relativament de nova planta (no té ni 150 anys). La primera vegada que apareix aquesta locució és, en castellà i en minúscules, a l’obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa de Benvingut Oliver Esteller (1836-1912), editada l’any 1876 a Madrid. Concretament, deia: lo mismo en los países catalanes que en el resto de Europa. Això era tot i es referia als territoris detallats en el títol, però no com a un conjunt nacional, sinó com a comunitat jurídica, ateses les coincidències quant al dret civil entre el Principat i els antics regnes de València i de Mallorca. Tanmateix el nom no va quallar mai en vida de l’autor.

La Renaixença ja havia activat la represa de la llengua i de la cultura i, amb elles, l’assumpció de pertinença a la nació catalana. Abans del llibre de Benvingut Oliver, el 18 de maig de 1869 s’havia celebrat el Pacte Federal de Tortosa on, amb activa participació de mallorquins i valencians, s’esmenta la pàtria catalana per designar l’àmbit nacional. Els exemples, tant pel que fa referència al gentilici com a la consciència dels territoris de Catalunya són nombrosos:

Si trescada l’alterosa Catalunya, si corregut lo planer i delitós verger de la morisca València, us arribau fins a l’aimat estol de les Balears lo cor se us eixampla al primer mot que hi sentiu, veient que no per travessar les ones haveu eixit per açò de la Pàtria Catalana. Marià Aguiló (1867)

Cal donar molta d’importància al recobrament de la llengua com a passa per reconstruir la Pàtria Catalana. Josep Tarongí (1875)

No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de la pàtria catalana. Josep Miquel Guàrdia (1889). Un any després, el 1890, el mateix autor, menorquí, publicava un article a L’Avenç amb una proclama inequívoca a favor de la independència: Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat, la prosperitat i l’avenç de la pàtria catalana

Cal dir que, històricament, sempre hi ha hagut més propostes d’anàlisi procedents de la perifèria (principalment Mallorca, Menorca i València, però també des de la Catalunya Nord).

La primera meitat del s. XX, l’ús del terme països catalans és inexistent i, quan no s’usava Nació Catalana per referir-se a tot l’àmbit nacional, s’utilitzava més l’expressió Catalunya Gran per diferenciar-la de la Catalunya estricta. La locució Països Catalans, en majúscula, no reeixirà fins ben entrada la dictadura militar de Franco. La represa de l’edició de llibres catalans a la meitat del segle XX, evidenciava la manca de concreció per definir l’àmbit nacional i, a partir de 1955, comença a circular tímidament el terme Països Catalans. En aquest context, des de la perifèria nacional i en ple franquisme, l’any 1962 Joan Fuster (1922-1992) rescata i reivindica el terme. Curiosament, fins aleshores, Fuster havia sostingut una altra tesi: Per catalans volem ser tinguts nosaltres i les nostres coses: en el mateix terreny que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta (Serra d’Or, 1960). D’altra banda, quan fa la crida a usar Països Catalans és ben conscient que no és el nom desitjable i que és provisional: L’ideal fóra adoptar, no ja la forma Catalunya Gran, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. Fuster, fa 60 anys, va creure que Països Catalans seria una expressió que no provocaria el rebuig de l’anticatalanisme i respectaria la personalitat de cada territori: Més apta que la forma “Gran Catalunya” o “Catalunya Gran” és la de “Països de Llengua Catalana”. I millor encara, la de “Països Catalans”, que tant s’ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Fuster pensava que, tot i el caràcter provisional, Països Catalans podria ser integrador i reunificador.

Aquell mateix any, 1962, per iniciativa de Joan Ballester es va fer la primera edició (millorada el 1971) del Mapa dels Països Catalans, objecte d’una gran difusió. El mapa va ser molt ben acollit arreu. Abans, amb altres denominacions, ja hi havia precedents gràfics de la nació.

Dins del s. XX, hi havia altres mapes de tot l’àmbit nacional. El primer, referit a la llengua, es va fer arran del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, però se’n publicaren d’altres. En aquest conjunt d’edicions de mapes, cal destacar l’actuació de Pere Oliver i Domenge, com a responsable de propaganda de Nostra Paraula,  Palestra i l’Associació Promotora de la Llengua Catalana.

La gran difusió del mapa de Ballester no va fer assumir el terme a la majoria de la població. Països Catalans va romandre lligat a àmbits estudiantils, culturals, sectors catalanòfils, moviments polítics conscienciats i cercles acadèmics que l’introduïren com a veu enciclopèdica. En general, el nom no va ser acollit, amb normalitat, per la premsa. Pierre Vilar, conscient que el terme no arrelava, l’any 1976 llençà la proposta de substituir el plural Països Catalans pel singular Espai català, una proposta que tampoc no va reeixir. El Congrés de Cultura Catalana de 1977 no va ser capaç d’establir uns mínims criteris terminològics d’ús comú. El mapa, la bandera, l’himne o la festa nacional, per esmentar quatre elements bàsics, difereixen en funció del territori. Potser una conseqüència més d’haver substituït nació per països.

Fos com fos, dos grans poetes de Mallorca, amics de Fuster, posaven en evidència que no s’havia aconseguit un nom aglutinador:

Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. Blai Bonet a Serra d’Or, gener 1981

La nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou). Josep Maria Llompart a Latitud 39, agost de 1981, explica el naixement l’any 1952 de la revista Raixa. Posteriorment, el 1994, va voler titular un recull d’articles sota el títol Països Catalans?, amb l’interrogant al qual posava èmfasi el dibuix de la caràtula.

Va ser l’any 1985 quan, el matemàtic i filòleg Josep Guia (València, 1947) va tenir la gosadia de publicar És molt senzill, digueu-li Catalunya! La seva tesi consistia en anar directament, sense subterfugis, al nom que Fuster ja havia definit com el més coherent i el més desitjable. La proposta generà reaccions favorables (Nadal Batle, Gabriel Bibiloni, Blai Bonet, Pere Calders, Gonçal Castelló, Josep Maria Espinàs, Bernat Joan, Joan Triadú, Marc-Aureli Vila…), però també adversaris (Aina Moll, amb el catalanisme més més moderat, sempre autoproclamat pragmàtic). En contra del que es pugui pensar, Catalunya com a expressió del conjunt de la nació no va generar tants de problemes a la perifèria com al Principat, perquè encara ara una gran majoria, des d’una mentalitat reduccionista, assimila el nom amb les quatre províncies borbòniques.

Nació Catalana vs. Països Catalans?

Països Catalans no defineix ni descriu una nació sense estat. Països és el substantiu i la catalanitat actua com un adjectiu geogràfic similar al dels Països Bàltics o Països Escandinaus. Com a molt, és una locució idèntica als Paises Hispanos, com a marc exclusivament lingüístic.

El plural països, d’altra banda, estableix una diferenciació entre els territoris i, per tant, valida l’esquarterament nacional talment com ho fan les províncies o les autonomies. Per empitjorar-ho encara més, el terme no facilita el gentilici, perquè ningú no afirma ser “dels Països Catalans”, senzillament perquè som catalans.

És un nom de nova planta de 1876, rescatat en ple franquisme l’any 1962, a plena consciència de transitorietat per part dels impulsors.

De manera antagònica, Nació Catalana conté en el mateix nom una proclama contundent: Catalunya és una nació i, en singular, una sola nació. La definició provoca l’animadversió dels absolutistes i jacobins que no volen reconèixer la nacionalitat catalana. Sí, Nació Catalana molesta més que Països Catalans, una raó més per a usar la centenària expressió amb caràcter reivindicatiu.

Es tracta, d’altra banda, d’una locució en singular que ens uneix i no ens diversifica. A més Nació Catalana ha estat emprada històricament durant gairebé vuit segles i no durant 60 anys.

Una proposta final dins de l’Any Fuster

Enguany, 2022, declarat Any Fuster en commemoració del centenari del naixement de l’escriptor i ideòleg de Sueca, és un moment excel·lent per impulsar un canvi. De camí a la denominació Catalunya (la més plausible per a un futur estat independent), com a penúltima etapa, resulta ben recomanable, pedagògic i convenient abandonar ja els països i recobrar la nació.

Fuster va dir provem-ho! a Josep Guia quan aquest li plantejà anomenar directament Catalunya com a conjunt de la nació (tal com Fuster havia definit com a opció ideal, abans de recomanar l’ús transitori de Països Catalans). No és eixelebrat, doncs, reiterar ara el provem-ho! amb la substitució de Països Catalans per Nació Catalana. Em permet de convidar-vos a fer la prova. De part meva, si serveix de mostra empírica, després d’utilitzar durant molts d’anys la denominació Països Catalans i, més sovint encara, Catalunya, d’ençà del juliol del 2002 vaig optar per l‘ús de Nació Catalana. És entenedor i profitós; clar i català. Al llarg de més de vint anys, no m’he trobat mai en cap situació d’haver de justificar o aclarir l’ús del terme. No he estat mai objecte de rèplica ni de qüestionament ni, tampoc, he vist cap estridència en els qui m’escoltaven. No he vist mai, fins ara, cap inconvenient; tot han estat avantatges. No he trobat cap situació ni una de conflicte i, en canvi, he vist com moltes de persones entenien la denominació com una expressió de reivindicació.

No oblidem que un dels cavalls de batalla, segurament el més important, quan els diversos Estatuts d’Autonomia (des del de Núria fins al darrer) han estat objecte d’atac i de censura per part de les Corts espanyoles, és la negativa a acceptar que Catalunya és una nació. És possible que, en una futura república independent, Nació Catalana perdi el sentit de proclama que té el nom. Potser es retornarà al desitjable nom que pretenia Joan Fuster i que reivindicà Josep Guia, però ara per ara és una locució que agermana i no ens dispersa. És, en definitiva, un nom que combat els dos efectes desastrosos que patim de 1715 ençà: la usurpació de la sobirania i l’esquarterament. Nació Catalana vindica la sobirania nacional i reclama la reunificació.

Provem-ho! Proveu-ho i veureu com Nació Catalana és molt fàcil i més entenedor. Comprovareu com tot són avantatges i, com a poble, ens fa bon profit.

ANNEX-1

1701

El comte de Marcin (6-X-1701), cònsol de França, informa al rei Lluís XIV sobre el caràcter malfiat, lleuger i republicà de la Nació Catalana.

1703

Ramon de Rubí i de Boixadors, frare cartoixà i germà del qui serà virrei de Mallorca i de Sardenya, publica Discurso histórico-chronológico, una replica a la llegenda sobre Sant Bru del senyor marqués Dalmasses, illustre ornamento de nuestra nación catalana.

1709

N. Feliu de la Peña publica a Barcelona Anales de los progresos y famosos hechos de la Nación Catalana

1713

Manuel de Ferrer i Sitges, del Braç Militar de Barcelona, escriu: Quede desengañada la presunción de los ministros de Madrid, pues vean nuestro Valor, y experimenten que no ha decaído ni el Espíritu, ni el Honor de la Nación Catalana.

1714

El Comte de Montemar, comandant del setge de Cardona que arribaria a ser el capità general de “los reales ejércitos”, abominava de les ordres d’extermini. Conscient que l’odi contra Catalunya era atiat pels castellans, va rebatre les instruccions de Felip V d’acarnissar-se contra Barcelona: Dos propiedades innatas tiene la Nación Catalana que están contra V. M. porque hay imposibilidad para destruirlas pero no para vencerlas. Es la primera que los catalanes tienen con constancia el afecto que conciben. La segunda, son idólatras de sus privilegios como visos de República en su media libertad que si no la han logrado entera, no se duda que la han pretendido.

1715

El Secretario de Justicia Manuel Vadillo y Velasco se refería en 1715 a la mala calidad de la nación catalana i recomanava a l’Intendent Rodrigo Caballero Illanes que pusiese el mayor cuidado de no dejarles manejo en su propio País, aún a los que han sido buenos.

1716

Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado (…) pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. (De la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, tramità als Corregidores del Principado de Catalunya dia 29 de Gener de 1716.

1725

Francesc de Castellví, exiliat a Àustria, escriu la seva magna obra Narraciones Históricas, on tracta en clau nacional l’enfrontament comú de tots els territoris contra Felip V. Entre moltes altres expressions, s’hi pot llegir (traduït al català): El ministeri anglès va declarar com a impracticable la demanda de l’Emperador d’erigir Catalunya en República. El designi anglès era sacrificar la Nació Catalana als seus capricis

ANNEX-2

1289

Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, així: Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus

1292

A les Constitucions, Volum Corts I, s’afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la dominatione Catalonie

1309

Fragment de l’aprovació de la Doctrina lul·liana: ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis

1353

En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina s’estableix que, per a ocupar un càrrec, calgui ser dels nats del Reyne de Mallorques, e és en tota via entès que sia català e no d’altra nació.

1392

El Consell de València valora les actuacions de l’infant Martí de Sicília que fan honor e utilitat de la Corona reyal d’Aragó; encara a tota la nació catalana.

El mateix any, els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la inseguretat marina: On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?.

1399

Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera que els armaren per infringir als berbers durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació.

1418

Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: aquell fill d’Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda.

1437

Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb l’expressió totam nationem cathalanorum.

1444

Els consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la Nació Cathalana i els altres súbdits.

1450

Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg, reclama no oblidar els escriptors de nostra nació catalana per esmentar Ramon Llull, Bernat Metge i Nicolau Quilis.

1456

Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre de la nostra nació.

1539

A les edicions a València i a Sevilla de la traducció castellana de las obres de Ausiàs March, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era caballero valenciano de nación catalán.

1566

Martí de Viciana a la seva Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia diu: En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.

1579

Jeronimo Zurita a Los anales de la Corona de Aragón escriu: …conociendo la división de las partes, y el odio que comunmente se tenía a la nación Catalana, debaxo de cuyo nombre se comprendían todos los de la Corona de Aragón

1610

Gaspar Juan Escolano a Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: …por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros por ser todos de una misma lengua y nación.

ANNEX-3

Per limitar-nos als exemples del s. XX, l’any 1905, Salvador Sempere i Miquel publicà El Fin de la Nación Catalana, i titulà dos dels capítols com Fuerzas y medios defensivos de la Nación Catalana i Llamamiento a la Nacion Catalana. S’hi pot llegir: Tan penosa y humillante retirada del símbolo de la Nación Catalana dice más que todo lo dicho para demostrar el abatimiento de la ciudad, Una descripció similar a la que havia fet el coronel Dalmau: La entrega de Barcelona no significaba sino la rendició de una ciudad, mientras la entrega de la bandera significaba la muerte de la Nación Catalana.

L’any 1907 Estanislau Aguiló escrivia a Antoni Maria Alcover: Això de què els naturals de Mallorca se deien a si mateixos i se comptaven com a catalans és ben positiu, i ho he vist mil vegades comprovat. Pere Oliver i Domenge, el 1916, escriu: La nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d’Andorra; pels vergers de la València i per les blaves i assolellades illes Balears». Cal posar de relleu el mal que el terme fa als colonitzadors. L’any 1918 El Heraldo de Madrid s’exclamava: En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España.

Aquell mateix any, 1918, des de València, Eduard Martínez Ferrando apel·lava a l’evidència històrica del concepte d’unitat per rebutjar els reiterats intents segregacionistes de blaveros i gonelles: La reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda al món en llurs jorns gloriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i mallorquina… L’any 1920, Prat de la Riba publicava Història de la Nació Catalana. Des de València, ja a l’any 1931, l’historiador Emili Gómez Nadal (posteriorment contrari al terme Països Catalans) escrivia: Nosaltres els valencians no som més que els habitadors d’una regió de la nacionalitat catalana.

El mateix any 1931, però des de Menorca, Antoni Tudurí Garcia s’hi referia així: Seria profitós que ens posàssim d’acord per cercar un apropament vers aquells sectors que aspiren al reconeixement de la nacionalitat catalana a la que nosaltres pertanyem d’ençà que Menorca fou conquerida pels catalans. Gabriel Alomar, aquell 1931, utilitzava la mateixa expressió: Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. El 1934, amb un precedent entre 1898 i 1902, es publicà el setmanari La Nació Catalana.

L’any 1966, a Mèxic, el Consell Nacional Català dirigit per Josep Mª Baptista i Roca, aprovava la Declaració de Drets de la Nació Catalana. Quinze anys després, l’any 1982 i des de Mallorca, l’historiador Pau Cateura resumia el secular sentiment de pertinença: Los habitantes de Mallorca eran considerados «catalans». La documentación parece demostrar de forma fehaciente que los mallorquines se consideraban «catalans de nació». El també historiador Agustín Rubio ho corroborava: Els valencians d’aquell temps, jurídicament habitants d’un regne, es proclamen catalans i membres, juntament amb els pobladors del Principat i de les Illes, d’una nació catalana.

Molt més recentment, l’any 2020,  l’historiador alacantí David Garrido ho referma: Des dels temps de Jaume I la nació catalana abraça València i les Illes. Negar-ho, simplement, és amagar la realitat. Els exemples no acabarien mai, però cal recordar que el nom complet de La Crida (1981-1993) era Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana.