Com a fill de minusvàlida: Rus, quan creixeràs?

Anit, després d’estar llegint una estona Lo Somni, de Bernat Metge, i per a finalitzar el dia, vaig entrar a vore les actualitzacions noves dels blocs. L’amic Pep Albinyana havia escrit un breu, però intens, text que portava de títol “Caritat“. Parla, com ho podreu llegir si hi pitgeu, de l’actitud de menyspreu que tenen els nostres desgraciats polítics vers les persones discapacitades. Fusant amunt i avall, un altre bloc, el d’Anmorsigol, conté la mateixa notícia, si més no, amb altres paraules, però amb la mateixa intenció.

El molt honorable senyor Antialeshores i Antigairebé, fent honor del seu tarannà popular, mostra una certa llàstima -o vilesa- cap als discapacitats. No obstant això, no està sol: un grup de gent hi acudeix per recordar-li que la nova obra inaugurada no està acondicionada per a minusvàlids. Ell, en el to propi del partit, i amb un somriure baix del nas, li contesta que “els pujarem en cordes”. Tant costa un ascensor que fa més falta que els vestits de Milano? O, tal vegada, els diners se’ls gaste en hormones de creixement?

El que resulta més trist i indignant -com si l’actuació blava no ho haguera sigut prou- és la resposta de molts dels d’allí presents quan un representant de l’organització AMO (Associació de Minusvàlids d’Ontinyent) els regala adhesius amb el lema “No a la discriminació”. Hi ha qui es nega, àdhuc, a agafar-ne. A més, quan els les tiren als governants (nosaltres llancem papers; ells intenten llançar-nos al fem), una dona els titlla de “gamberros” o “maleducats”. Senyora, vosté té algun familiar discapacitat? En cas contrari, no pot arribar a posar-s’hi en la pell? No, és com ells: intolerants, racistes, discriminatoris, preocupats més per l’estètica que pel que realment importa. Com la noblesa del segle XV, que gastava el que no tenia. Com el nazisme més exacerbat, el que buscava una raça perfecta, sense malalts, sense colors diferents del blanc, sense religions diferents de la cristiana. En definitiva, sense imperfeccions.

Estimats polítics nostres que eixiu cada quatre anys com a líders i, a més, amb una majoria aclaparadora.  Se’ls passa per alt dues coses: una, que, per damunt de minusvàlids, són, abans que res, persones i, com a tal, tenen els mateixos drets que vostés. I la segona, i gairebé més important, vostés, senyor Rus, senyora Insa i senyor Filiberto (que es permet el luxe de fer bromes sobre la quantitat de visites als vídeos que no trauen els manipulats de Canal 9), no són el millor exemple del que consideren “perfecció”. I no ja pel físic, que, d’altra banda, dóna per a tesis doctorals sobre la sàtira valenciana, sinó pels seus pensaments, pels seus ideals i per les seues maneres d’actuació.

I no oblide el que ací i ara he escrit, don Alfonso: sóc fill d’una dona -la millor dona- minusvàlida, que va amb crosses i amb operacions des que, als tres mesos, li detectaren una poliomielitis. Potser pense que el fet de ser minusvàlid o discapacitat ve ja en el moment del naixement. S’equivoca, com en tantes altres coses. La meua àvia es va convertir en una “pobra minusvàlida” que diu vosté als gairebé setanta anys, amb un vessament cerebral. I el meu avi, als huitanta-dos, va perdre la coordinació per a moure les cames i va haver d’emprar una cadira de rodes que el va acompanyar fins als últims dies. Què vull dir-li amb açò? No patisca, ara li ho explique millor perquè sé que no dóna per a més: no es confie que viurà tota la vida del cuento, de les inauguracions o de burlar-se de qui no deu, que té el cos més sa del món o que mai li fallarà l’organisme. Tampoc els meus avis esperaven tenir un regal amb un llaç impregnat de malaltia. Tampoc esperaven ells, després d’haver aconseguit que la meua mare caminara, acabar en una cadira de rodes. I sí, si hagueren viscut i hagueren hagut d’anar a l’edifici que va inaugurar l’altre dia, d’alguna manera o altra els haguérem pujat, i si haguérem hagut de recórrer a unes cordes, les haguérem utilitzat. Perquè estem ací per a intentar fer la vida millor i més accessible a tots. I, encara que em dolga dir-ho, vosté també entra dins d’eixa pluralitat, malgrat que no s’ho meresca.

Per cert, ara pacifista? Però vosté no era qui havia de rematar els que diguem “aleshores” i “gairebé”? Però no va ser el seu partit qui envià homes al costat de Bush per a lluitar? Però no és vosté l’intent més fallit d’algú que aspirava a convertir-se en un dictador? Ai las, don Alfonso! I preocupe’s més de lo seu, que ja en té prou, ja.

 

Un pensament a “Com a fill de minusvàlida: Rus, quan creixeràs?

Respon a valldalbaidi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *