Vaig conèixer personalment en Jordi Porta el desembre del 2005, en el decurs de la Nit de Santa Llúcia que aquell any se celebrà a la Seu d’Urgell. Tot just feia quinze dies que m’havien elegit president de l’Obra Cultural Balear i, com és natural, tot em venia gran i anava molt perdut. Quan en
de la terrassa estant els carrers remoregen envaint temps i espais per evitar que res no romangui quiet no ve cap veu d’infant que acari el panorama davastadorament ancià i el color envellit de la llum
“La vida sense Milady és una tragèdia. Diuen que el pitjor que li pot passar a una mare és perdre un fill. Però el pitjor que li pot passar a un fill és perdre la mare. I la diferència és que no tothom és una mare; en canvi, fills ho som tots”. Aquesta podria ser
Si sabéssim la vida que infonem en qui bé ens vol no ens ho creuríem. Fins i tot, en part, ho rebutjaríem de pla en detectar, per ventura, trets que deploram. Ignoram com ens viuen, per ventura afortunadament; prou en tenim a intentar respondre de la millor manera possible allò que ens ve per interrompre
El meu preceptor menor, ahir, en un viatge breu en cotxe, em demanà si li podia posar “Bohemian Rapsody”. Va veure la pel·lícula del mateix nom dirigida per Bryan Singer i en quedà encantadíssim; no es perdé detall i acabava de fer els cinc anys. Diu que és la seva cançó preferida i sap que
la pluja vol jugar i no troba companyia unes sabates amb tacó d’agulla per estrenar emparen el ruixat esquerp sota la marquesina la madona del cafè les mira i somriu trapellament
El primer pic que sents a dir una paraula que desconeixies o que algú la diu quan feia temps, molt de temps, que no senties, del goig que sents –o que jo sent- s’endiumenja l’instant. Avui m’ha passat amb la paraula gobi, que és una varietat dialectal d’obi, en mallorquí femenina. L’ha dita espontàniament Jaume
Com si el llapis fos dalla escriure arran de terra per ensenyorir les paraules; escriure per netejar l’aire de toxines i la boca de l’halitosi que ens provoca el servilisme i les reverències imposades per dret de conquesta. Escriure i segar arran ensems atenent el so del dall que ens obre els sentits i ens
poder dir l’impossible allò que crida el buit el mot que no claudica que a res no renuncia poder dir la paraula pau sens cap impuresa o la que et distingeix del serf o del missatge
Constatar la vitalitat totalment recuperada de la norantina després d’haver-li operat el maluc dret fa trenta-dos dies i de rompre’s el cap del radi, el fa sentir ancià; més guarit que guaridor. I encara més quan la dona li confirma el canvi climàtic: costa tant reconèixer la tardor, li diu consirosament en caure en el
El DIEC2, el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, admet el mot “fatxada”, que remet a “façana”, això és, la cara visible des de l’exterior dels murs verticals que clouen un edifici o una construcció, o bé la cara exterior d’un edifici on hi ha la porta principal. Igualment admet “fatxa”, que, a més de ser
Pensa l’home que passeja sa cussa -filla d’una campiona mundial de la que no n’ha tret res i contra la que es rebel·la no reprimint mai la malla llet- que el cervell és una cova on hi van a morir les cabres i les idees les ratapinyades que alleten ses cries maleint la seva condició
La terra acabada de llaurar quan el dia encara no té cap hora li despert vivament el circuit de l’escolta. Com si del color terròs encès i oxigenat en sortissin veus per atendre degudament, sons per amanyagar, sensacions mai no sentides que l’envolten d’equilibri i en cada volta gens apressada li deixen sobre la pell
“Era bella com pot ser-ho la por a les hores mortes, les hores que passen sense enigmes”. Els “Exercicis de desesperació”, de Sebastià Perelló, editats per Club Editor, seguint els deixants d’aquesta cita, són molt bells i per això omplen d’enigmes i instants misteriats el temps que esmerces a llegir-los. “… em vaig veure a
La presidenta de les Illes Balears i Pitiüses, Marga[lida] Prohens Rigo, passats els cent primers dies en el càrrec –en aquest temps, diuen els que hi entenen, es pot veure quina línia seguirà un govern- està tota cofoia perquè han fet el que anunciaren que farien just entrar al Consolat de Mar. I, la veritat,