marginàlies

Pensa l’home que passeja sa cussa -filla d’una campiona mundial de la que no n’ha tret res i contra la que es rebel·la no reprimint mai la malla llet- que el cervell és una cova on hi van a morir les cabres i les idees les ratapinyades que alleten ses cries maleint la seva condició de mamífers. I que el foc alimenta les plantes i fa germinar les roques convertint-les en falgueres. I també creu mentre recull la cagada de l’animal que el fang és la sang de la monotonia i l’avorriment que desactiva les emocions. I el record, el somni recurrent que l’espanta i l’esporugueix de cada dia més, ell que se sent indefens davant la vellesa. Els dies, pensa mirant fixament sa cussa, un esbart d’estornells que eclipsen el sol en posta mentre el mareig li fa perdre el món de vista. Cada dia, sense excepcions, amb el mateix nigul en forma de caragol que acompanya l’alba i crida la foscor que ha d’espantar les criatures que juguen amb la seva memòria dificultosament examinable. I la solitud, es demana estirant la cussa que s’entreté no sap en què? La solitud és la guardiana de l’ànima.