crema la torpor de qui alliçona entestat a dar-nos matadura perquè vivim tostemps en follia l’única forma de prevenir la vida de la inanició mai no entendrà que si adesiara fugim és perquè en cada fugida ens reconeixem i veiem clar que l’única arrel és l’abraçada tampoc serà capaç d’acceptar que el més rebel dels
El cuidador llegeix Virginia Woolf a “Les ones”: “Il·luminava [el sol] la llisor daurada de les mesquites, les fràgils casetes de postal blanques i roses del poble meridional i les dones de cabells blancs i pits caiguts que s’agenollaven a la riba del riu i picaven roba rebregada damunt les pedres”. Feia poc que en
De part dels morts, estic; dels que ha executat l’odi d’ací, d’allí i d’allà. No prenc part per ningú ni per cap cap causa que contempli la matança com a arma de raó. No us valdrà de res el vostre alliçonament perquè faci costat a uns o altres. I em podeu dir el que vulgueu,
res no s’atansa a la finestra que s’aboca a l’heura feta camp de solcs de mar ni boques temptadores ni cap mà mai no llegida ni aire desconcertant de seda només llavis obscurs de marbre que fan de refugi ansiós als estranyats que sempre fugen
El moix li sortí de l’esquerra, escapadíssim, només el va veure una fracció de segon, des que botà la paret fins que es perdé davall el cotxe. Just en aquell moment a l’emissora de música clàssica que tenia sintonitzada començava l’allegro vivace del tercer concert per a piano de Bela Bartok, que no havia sentit
El roig del sol, avui, en sortir, jugava amb la persiana del despatx de Can Gazà tenyint de vermell els caires dels barrerons verds tot creant reflexos impactants. I ha estat entretenint-me amb l’explosió controlada del carmesí sobre el verd que he caigut en el compte que avui se celebra el dia mundial de la
Just sortir de casa s’adonà de l’estranya i vehement potència de la serena, i tornà a pensar seriosament en la possibilitat que una altra força igual de poderosa ens pot censurar els somnis en considerar que feia massa temps que no en recordava cap i ell n’era un gran constructor. En el darrer, fa massa
qui més sap de mi és la solitud i el transitar silent de la llum damunt l’esquena lluent dels somnis que forneixen de mots mai no dits les mans i la vida de les ombres
Avui fa 150 anys que néixer a Palma Gabriel Alomar i Villalonga, una de les figures capitals de la literatura i la política catalanes. Fou un dels primers precursors d’unir el nacionalisme amb la modernització social, i volgué incorporar l’obrerisme i el socialisme al catalanisme per donar per superat el regionalisme. A Palma, com a
Llegint qui més l’afecta sentia que les paraules formaven una corda que el fermava a la soca d’un arbre enorme desconegut que donava l’entrada a un bosc només d’arrels que desconeixien la petja humana, sense ulls a les branques convertides en llances fulgents d’acer disposada a fer sang. I lligats als arbres eixuts que maleïen
els records no envelleixen ni tenyeixen de groc l’instant en què apareixen inundant la memòria i tanmateix els costa trobar estatge segur perquè l’oblit no els prengui com ho fan els miralls descomponent la llum que neix de les paraules
El meu preceptor major avui fa deu anys i no pensa entrar en discussió sobre si el temps que acumula és molt o poc; si passa mansuet o atropellat. A això ho deixa al criteri no sempre ben armat dels que voldrien que el temps també tingués cos i esperit, i veiés, en ells, els
és l’hora: s’atansen els morts per renovar-me la memòria i recordar-me que fugir és com un viure elementalment obscur i deixar-me dit també que tot es desfà com ara la fosca llevat del teu parlar que desconeix els mots
Margalida Solivellas ha estat durant 36 anys la corresponsal o delegada de TV3 a les Illes Balears, un temps prou extens per conèixer bé els fils i les cadenes que es mouen o esclavitzen a l’arxipèlag malauradament convertit en la terra promesa dels especuladors de més alçada, els saquejadors amb potencial econòmic estratosfèric i els
el llit fet asèpticament per mans batxilleres sense la crida del conhort la pacient mira el terra acabat de fregar en no tenir esma ni forces per fer res més i sospira amb esforç i dany enyora els miralls i si en tingués els trencaria la infecció no remet