marginàlies

La terra acabada de llaurar quan el dia encara no té cap hora li despert vivament el circuit de l’escolta. Com si del color terròs encès i oxigenat en sortissin veus per atendre degudament, sons per amanyagar, sensacions mai no sentides que l’envolten d’equilibri i en cada volta gens apressada li deixen sobre la pell infinits fils germans dels de la teranyina que acaben sent llar, la llar del que és bo de sentir però mal d’escriure. Com si alenàs talment com ho fa qui és alliberat de l’ofec, la terra sensiblement remoguda, i l’alenada li excitàs el tacte: la mà gens avesada a cap eina, allunyada prou dels calls i dels clivells, agafa una grapada de terra i l’esflora lentament a la galta després de fer-la passar per una orella en un intent gairebé desesperat per sentir-hi quelcom de nou, un so per examinar de prim compte que li pogués obrir espieres al coneixement. Ensuma la terra i hi troba el perfum del calostre; hi fica els peus nus, a la terra, simulant ser un arbre enze sacsat per la descàrrega d’un calfred i respira al ritme que ho fa el sementer, sense aixecar gens la post dels pits, sense patiment ni angoixa. Se sent que forma part d’una sonata sospesant la lleugeresa ofensiva del que voldria dir i no gosa per no posar-se en evidència davant un panorama aplomat, sense res que hi desdigui ni hi falti, harmonitzat pel misteri que es mostra com és per molt que no el senti, com no se sent la llavor que voldria ser.