Res com una flassada per damunt les espatlles i les cames davall la camilla per espantar el fred del constipat que li enreveixina l’espinada. Pensa que fa planta, tan orgànicament fora de lloc, i immediatament es fa un autoretrat amb el telèfon mòbil. S’adona que fa ullons però no vol posar-se la prova: la seva
La quietud esmola ganivets i el desesper de les ombres aixeca ventades en el ventre de la nit. Els lladrucs dels gossos fan envellir les paraules i treuen dels rellotges els silencis desarmats de les hores. Els carrers ja no convoquen rebels ni eleva proclames ni passions el cos incorrupte de la bellesa. Caminam cofois
El general i regidor de l’Ajuntament de Palma va dir que Antònia Font només canten en català i a penes se’ls coneix, raó per la qual considerava poc menys que un disbarat la contractació del grup com a plat fort de les festes de Sant Sebastià, patró de Ciutat. Ho va dir en castellà i
“El dia de Nadal a la tarda mon pare em solia dur a les títeres. Una vegada em vaig engrescar amb una trapezista rodoneta i musculada que semblava tenir ales. El temps de sopar em va abellir comentar-ho: –A mi la que me ha gustado ha sido la del pelo azul. Em digueren que no
El meu preceptor menor ha demanat un paper i una de les maletes de colors que té i ha volgut pintar una de les figures de Lego que més li agraden. Preparant la taula on havia de treballar feia la sensació que es concentrava, que preescalfava les mans i la mirada. Ha obert la maleta
El foc no és gens fecund però sap seduir i, marranerament, com un ca, es deixa amoixonar per les criatures que s’hi atansen amb prudència però amb la fatuïtat de qui es creu capacitat per sotmetre’l, per aregar-lo com a una bèstia. Els ulls encesos d’un menut fitant el foc compendien els misteris majors d’això
Deia a la doctora que se sentia com un llenç en blanc sense cap color a mà per fer-li dir coses, allò que ningú mai no s’ha atrevit a dir, o dir d’una manera nova, trontolladissa o quequejant però latent i clara. I, a més, diu, va amb la memòria feta miques, talment una rosseguera
La mirada ja no troba panorames de mar amb horitzó clar que li encalmin els arravataments de l’opacitat i les penombres. Que sigui la tempesta qui desdibuixi els camins perquè es perdi l’enyor que destrossa la roca i fa callar la música dels que s’enfronten a l’amor amb les nafres descobertes. Sí, és la melangia
El fred que fa és vell, com el que anava amb les bicicletes de les criatures quan les estufes de butà encara no havien conquerit les llars i les botelles de plàstic amb aigua calenta s’esforçaven per espantar la humitat dels llits. Vell com el que provocava sedes, assecava els mocs infantils i tallava els
Anit, a Palma, l’obra poètica “Ecogrames”, de Jorge Fernández, es fa ver amb el Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2023. Enhorabona. O no tanta, per ventura, perquè l’autor ha reconegut que és una obra escrita originàriament en castellà i que va traduir al català simplement i pura per poder presentar-se al premi
és la mar que ens arrela no la terra indefensa davant l’aigua en torrent nua enfront de les flames
Per ventura n’hauria d’estar empegueït, però fins avui no havia sentit mai el mot “quetsémper”. Ho he descobert en un llibre extraordinari: “Llengua i territori. Estudis de lèxic mariner, romanç andalusí, geolingüística i toponímia”, del doctor santanyiner Cosme Aguiló, que el 2019 edità Lleonard Muntaner, en el treball “Solatges mariners en el parlar de Santanyí”.
“… perquè les ganes d’escriure congrien ganes de viure… ». Ho va dir Blai Bonet el 30 d’abril de 1987 en el parlament amb el que agraí que es posàs el seu nom a la que fins aleshores era l’Escola Graduada de Santanyí. Tota una declaració de vitalitat que rebla en cloure així la intervenció: “Voldria
Avui fa 272 anys que morí a Venècia i als 79 anys Tomasso Albinoni, un dels músics barrocs italians més destacats i a qui Bach admirava. De família de comerciants rica, estimà totes les arts i per expressar-se es decidí per la música: va estudiar violí i cant i destacà en ambdues disciplines. Per al
Tot són dimonis, avui! No cal cercar dimònies, i que ningú no s’espanti: tampoc no cercam santes Antònies que facin el paper de l’eremita egipci, pare de tots els ermitans. Les màscares tenen això de bo: que amagant-ho tot, no són ningú, per molt que s’ho creguin. Rere una màscara hi pot haver qui sigui